DIA 23. SANT JOSEP ORIOL

ERA barceloní. Van batejar-lo a l’església de Sant Pere. Va ésser escolanet de la parròquia de Santa Maria, i més tard beneficiat de la del Pi. Els veïns del carrer on va néixer havien organitzat unes festes religioses molt lluïdes. Antigament s’havia celebrat una processó que sortia de l’església de Sant Pere i anava a passar per davant de la casa on havia nascut el sant.

De jove va viure una temporada a casa de la seva dida, que residia al carrer del Julivert, desaparegut quan fou enderrocat el barri de la Ribera. Un dia que el seu didot, en arribar de fora casa, va trobar-lo en companyia de la seva dida, va tenir una mala sospita ; el jove sant li va penetrar el pensament i, sense dir-li paraula, per tal de provar la seva innocència, va posar les mans damunt del foc de la llar i no va cremar-se. El didot, penedit del mal pensament, li va demanar perdó.

Mentre estudiava per capellà, es va col·locar de preceptor a casa del marquès d’Argensola, que vivia a la plaça de Sant Just, i un dia de gran festa, en el moment que el marquès li allargava un menjar molt exquisit, el sant va sentir com una mà misteriosa li aguantava el braç perquè no agafés el requisit. El sant va interpretar el cas com un avís del cel, que li indicava que havia de lliurar-se a una vida austera i de penitència, i, des d’aquell dia, només va menjar pa i va beure aigua.

Sant Josep Oriol desitjava dedicar-se a la vida missionera i decidí em prendre un viatge a Roma, a fi d’obtenir permís del Papa per anar a les Índies a redimir infidels. En arribar a Marsella, va posar-se malalt i va haver d’anar a l’hospital. Durant la seva malaltia, se li va aparèixer la Mare de Déu, que li digué que tornés a Barcelona i que abandonés la seva intenció de lliurar-se a la vida de missioner. Sant Josep no tenia un cèntim per a tornar a casa seva i es sentia molt dèbil per a emprendre un viatge a peu, i acudí al moll a cercar una nau barcelonina que el volgués tornar a Barcelona de franc. Trobà un patró que el va admetre de molt bona gana. Durant el viatge, va desencadenar-se un temporal terrible, que posà en perill la nau, i el patró cregué convenient alleugerir-la i féu tirar a l’aigua una gran quantitat de carregament que portaven. La maror no passava ni el temporal amainava, i aleshores sant Josep va conjurar els núvols i la mar, i al moment va sortir el sol i la mar es tornà plana com una bassa d’oli. Als dos o tres dies d’haver arribat a Barcelona, el patró anà a trobar el sant i li demanà si li podia pagar el cost del viatge, amb la qual cosa li faria un gran servei, puix que per causa del carregament que havia tirat a mar, havia tingut una gran pèrdua. El sant no tenia un cèntim partit pel mig, però digué als de can Llobet, que era on vivia, que obrissin una arqueta, la qual tenien damunt d’un canterano, i que hi trobarien la quantitat demanada pel patró, per a pagar el viatge. La gent de can Llobet refusaven d’obrir la caixeta, perquè sabien que no hi havia un xavo, però, davant la insistència del sant, la van obrir, i van trobar-hi la suma desitjada.

Una vegada va sortir a fer una passejada pels afores, amb un minyó ganiveter que treballava a can Llobet, on estava a dispesa el sant. En arribar a l’Hostal de Font Freda, a unes dues hores de Barcelona, els dos viatgers van sentir ganes de menjar, i van entrar a berenar. A l’hora de pagar es van trobar que, refiats l’un de l’altre, cap dels dos no portava un diner. L’hostaler, en veure el cas, va fer cara de vinagre, però el sant, sense immutar-se un moment, va agafar un rave que havia sobrat del berenar i en féu tants ta llets com monedes calien per a pagar el consum efectuat, i els tallets, així que els tallava, anaven caient damunt de la taula i es tornaven monedes. La despesa fou pagada així, amb gran sorpresa del fadrí ganiveter i de l’hostaler. Aquest miracle, que és potser el més popular dels que va obrar aquest sant, li ha valgut d’ésser qualificat de moneder fals i que, segons la veu popular, els moneders falsos el tinguin per patró.

Una vegada, en passar per la plaça de Santa Anna, trobà la carrossa del marquès de Barbarà, que anava a sortir cap a Mataró. En saludar al marquès i dir-li que ell també anava cap aquella ciutat, el marquès va convidar-lo amb molta insistència perquè no anés a peu i se’ls agregués, a ell i un seu company, en la carrossa. El sant va refusar la invitació. De molt tros abans d’arribar a Mataró ja van veure’l que estava llegint i resant assegut al peu d’una creu que hi havia, vora del portal, abans d’entrar en aquella ciutat. El sant anant a peu hi havia arribat molt més de pressa que el marques amb la carrossa i un bon tronc de cavalls al trot.

Sant Josep Oriol anava molt a fer oració al convent dels pares carmelites dels afores de Gràcia, o sia on avui en diem els Josepets. Sempre hi anava a peu, i mai no estava ni un segon pel camí, car just a la mateixa hora que sortia de Barcelona arribava als Josepets, i viceversa. Moltes vegades, diverses persones havien fet la prova rellotge en mà.

Sant Josep Oriol tenia el do d’esquivar la pluja del seu damunt, i quan plovia podia transitar sense por de mullar-se. Sant Josep vivia al carrer de la Dagueria, a casa d’un antic daguer i ganiveter, el ja citat Llobet, i cada dia anava a l’església del Pi, de la qual era beneficiat. En sortir de casa, anava a passar pels Escudellers fins al carrer de l’Aglà; dels Escudellers Blancs, cap el d’En Rauric, de l’Alzina i vers el fossar del Pi, avui plaça de Sant Josep Oriol; i, durant la vida del sant i fins molt més tard de la seva mort, per aquest trajecte no hi queia gota quan plovia, encara que donessin l’aigua a bots i a barrals; ja era conegut per camí de Sant Josep Oriol, i quan plovia, la gent hi passava amb preferència, per tal de no mullar-se.

Un any, per Carnestoltes, en fer la ruta que hem indicat, va trobar un cavaller disfressat que, tot atabalat, sortia, amb un gran paquet, del carrer de la Llebre. El sant li va penetrar el pensament, i va veure que era casat i que, per una temptació del diable, anava a fer una galindaina a una dama que també era casada. El sant el va deturar i el va reconvenir per la seva conducta. El cavaller, en veure que el sant l’havia conegut malgrat portar la cara tapada i que li havia penetrat el pensament, va penedir-se de la seva intenció i va atendre en tot les indicacions del sant, amb l’ajut del qual va deseixir-se de la temptació del diable.

Una altra vegada, també per Carnestoltes, trobà un altre cavaller, així mateix disfressat, que passava per la plaça de Santa Anna, el qual es dirigia a casa d’una dama amb intencions no gaire galants. El sant també va penetrar-li el pensament, va fer-lo entrar dintre del portal d’una casa, el va reconvenir per la seva intenció i li recomanà, sobretot que no portés pas a terme el seu pensament, perquè li sortiria molt malament El cavaller el va atendre i abandonà hi seva conquista, i tant de bé li va fer Déu, car aquell vespre mateix, un rival, que també pretenia els amors de la mateixa dama, davant de casa d’ella va matar un home disfressat, pensant-se que era el cavaller que sant Josep havia reconvingut. El diable, furiós en veure que sant Josep amb la seva conducta li prenia ànimes desviades i el perjudicava, va donar-li un cop tan fort al costat, que el sant, després d’aquesta, no va fer mai més res de bo i no va trigar gaire a donar la seva ànima a Déu.

Un dia que passejava pel capdavall de la Rambla va trobar un frare que sortia del col·legi dels mercenaris i que anava tot preocupat i amoïnat. El sant el va deturar i li va dir que dels tres pensaments que tenia i que l’aclaparaven, el tercer era el millor, i que, si es deixava portar per ell, reeixiria en el seu propòsit. El mercenari va atendre la indicació del sant i sortí en bé del seu cas.

Un altre dia que passava pel carrer dels Banys Nous va trobar una colla de vailets que jugaven i feien entremaliadures. El sant els cridà, els reuní al portal de la casa procura del monestir de Scala Dei, que hi havia en aquell carrer, i els preguntà si sabien la doctrina. Cap d’ells no en sabia un borrall. El sant va instruir-los i els encaminà pel camí de la religió. Un d’aquells vailets va prendre’s tant d’interès per les paraules del sant, que diuen que va seguir la carrera religiosa i que va arribar a ésser bisbe.

Un altre dia, encara, en passar pel carrer de l’Hospital, va trobar un ferrer de tall, assegut al peu de la porta amb una cama tota estirada. El sant li preguntà si ja havia anat a missa, i el ferrer li contestà amb mals termes i molt malhumorat que per misses estava, car tenia una cama gangrenada i l’endemà la hi havien de tallar. El sant li aconsellà que no s’amoïnés, i afegí que l’endemà aniria a missa i caminaria amb les dues cames, com si mai no hi hagués tingut mal. Va fer-li desembolicar la cama, li va beneir el mal, i l’endemà el ferrer va anar a peu a missa al Pi, com li havia assegurat el sant.

Sant Josep Oriol tenia el gran do de curació. Totes les tardes, a l’església del Pi, guaria a tothom qui s’hi presentava, des de bisbes i cardenals, fins a captaires i pidolaires, des de prínceps, generals, nobles i magnats, fins als menestrals i treballadors. La gent acudia a visitar-lo, a cercar el seu remei, de totes les parts del món, i ell guaria a centenars i a milers de persones, homes i dones, fossin d’on fossin i tinguessin el mal que tinguessin. La gent acudia a corrua feta que semblava una processó. Feia molts anys que captava al peu de la porta de l’església del Pi un esguerradet que caminava a rossegons i encara amb l’ajut de dues crosses; li deien el Bergant i en Tinyeta. Un dia sant Josep li preguntà com era que, veient que guaria tantíssima gent, mai no li hagués demanat remei per a ell. El Bergant li contestà que ja estava tan acostumat des de naixença a ésser esguerrat, que no enyorava l’ésser dret i igual com els altres, i que, altrament, ell vivia de caritat i no tenia ofici ni benefici, i si el guaria, no tindria amb què guanyar-se la vida, la gent no li farien almoina i ja era massa vell per a posar-se d’aprenent. El sant li digué que ell tenia desig de guarir-lo, i que, per a guanyar-se la vida, Déu no el desempararia. Sant Josep va beneir el Bergant, i al moment aquest va aixecar-se de terra per on s’arrossegava i es va veure dret i tes com tota l’altra gent, sense necessitat de crosses ni res. Per indicació del sant, va agafar una escala de mà altíssima, que hi havia a l’església, s’hi va enfilar amb lleugeresa, com la persona més àgil i perfecta, i va penjar les dues crosses al costat de la imatge de la Mare de Déu, on van romandre molts anys corn a presenta lla i testimoni del gran miracle. La parròquia del Pi va donar feina al Bergant com a ajudant del fosser.

Sant Josep Oriol va néixer a casa d’un mestre velluter, del carrer ja citat d’En Cuc, dit avui de la Mare de Déu del Pilar, en la casa assenyalada amb el número 4. Per raó de l’ofici del seu pare, els velluters el tingueren per patró. D’infant, va passar a viure al carrer dels Xuclers o dels Xuclets, i més tard, al del Julivert, els dos del barri de Ribera. Ja sacerdot, va viure a la Baixada dels Lleons i al carrer de la Flor, on es conserva encara, al fons i com tancant el carrer, la casa on residia. On va viure més temps fou al carrer de la Dagueria, que és on va morir. La casa fou enderrocada a mitjan segle passat, en obrir el carrer de Jaume I.

Segons una tradició, quan estudiava, com que era de família molt pobra, havia de fer de barber per a poder menjar. Havia treballat en una barberia de la plaça del Fossar del Pi, al començament del carrer de l’Avemaria. Mentre va subsistir aquest establiment, ensenyaven, com una mena de relíquia, el cap d’esquila o testa de fusta amb que el sant es va esbravar en el maneig de la navalla mentre va ésser aprenent.

Ja en vida del sant la gent tenia gran afany per obtenir-ne records i relíquies, afany que va moure el barber seu a recollir el pèl que li afaitava, posar-lo en bossetes i vendre’l a bon preu. El negoci donava, i va despertar la cobdícia del barber, que, com que no reunia prou pèl per a satisfer les demandes que en tenia, va servir-se de pèl de gos, i així en tenia tant com li’n demanaven. Tanta abundor es fa ver sospitosa a la gent, que va murmurar, i el cas arribà a orelles de la justícia, la qual va detenir el barber per castigar-lo rigorosament. Els jutges van trobar que mai no s’havia donat el cas de vendre’s el pèl de cap sant, i, per tant, no hi havia sanció establerta per a aquest cas, que no van saber si podia ésser considerat com a delictiu o no. Van convenir, però, que vendre pèls de gos i fer-los passar com si fossin de sant era una estafada, i com a estafador van castigar durament el barber.

Els escolans reclamaven sant Josep Oriol, perquè havia estat escolanet de l’església de Santa Maria del Mar.

Contra les malalties gangrenoses i la gangrena en general, hom demana la protecció de sant Josep Oriol, sant Pere Regalat i sant Narcís.

Contra el mal de cames, hom reclama sant Pelegrí i sant Josep Oriol.

SANTS DIMICI I ESPARQUI I SANTES TEODORA, AQUILA I PELÀGIA

FILLS de Tarragona i martiritzats en la mateixa ciutat durant les persecucions dels primers temps del cristianisme.

SANT FRUMENT MARXANT

SEGONS la llegenda, era marxant i anava pel món venent roba. Portat per un gran sentiment de caritat envers tots aquells a qui veia mal vestits i necessitats de roba, els en donava de la que portava per vendre; però, com més en donava, més li’n creixia en el fardell que duia al coll, fins arribar a ni poder-la portar. El tenien per patró i advocat els marxants ambulants de roba i, per extensió, d’altres baladrers i marxants de carrer i de plaça.

Del dia d’avui ens en diu la parèmia:

SANT FÈLIX MÀRTIR

PERSEGUIT pels saigs, s’amagà dins d’una cova. De seguida es va presentar una allau d’aranyes que en un moment tapà la boca de l’amagatall del sant amb una cortina de teranyines tan espessa que, en passar la trepa que el cercava, no es va adonar de la cova. D’ací que hom tingui aquest sant per protector de les aranyes i de les seves teles, i que matalots, ramblers i gent de quadra demanessin el seu ajut perquè vetllés per la xarxa de teranyines que solien penjar del sostre dels estables i corrals, car hom creia que duien salut al bestiar que hi vivia.