DIA 8. SANT JOAN D’ORGANYÀ
FILL de Bellcaire d’Urgell. Va fer vida ascètica en una cova de Bellpuig de les Avellanes. Aquell ca-tau, quan va escollir-lo per a sopluig, era una simple balma, però ell la va enfondir fins arribar a tenir la mida que li interessava; fent només el senyal de la creu, sense tocar per a res la pedra ni la terra, la cova s’enfondia, com si hi haguessin treballat una brigada de minaires. Tenia per llit un feix de gai bons, que van mantenir-se sempre verds per tal de fer-li el jaç més tou. Li servia de coixí una pedrassa, dura i ferma, que, en acostar-hi el cap el sant, s’estovava i ablania com si hagués estat un coixí de ploma. Se li van unir per fer-li companyia i fer vida com ell uns quants minyons àvids de fer penitència, i entre tots, més tard, van fundar el convent de Bellpuig de les Avellanes, de l’ordre premonstratensa. Hom invoca sant Joan d’Organyà per al mal de cap. Per les contrades properes a Lleida li tenien molta devoció en aquest sentit. Els goigs ens en diuen:
Pel dolor de cap curar
es troba remei en vós.
Sant Joan d’Organyà, segons una estampa de la primeria del segle XIX que encapçala els seus goigs. (Col. de l’autor.)
SANT MARTINET
ERA sastre. La veu popular diu que era molt petit i desnerit, com la majoria dels sastres, i que tothom se li’n reia, de tan poca cosa que era. Molestat per la poca consideració que li tenien, es va fer soldat i va resultar ésser dels més valents i fou el terror i l’estrall dels enemics. Els sastres l’invocaven, tant perquè els ajudés en les tasques de l’ofici, com perquè els donés braó i coratge per a poder-se defensar de la poca consideració i respecte que generalment la gent els té. Aquest sant és anomenat en diminutiu per raó d’ésser petit d’estatura, com ja tenim dit, i per distingir-lo de l’altre sant Martí, també soldat, que va partir la capa per donar-la a un pobre, el qual va maleir els sastres, que no el poden veure ni en pintura, i del qual els vells sastres deien mil penjaments.
El sastre, segons un patró set-centista de pintar rajoles. (Arxiu de l’autor.)
El sastre, segons la capçalera d’un ventall de la primera meitat del segle XIX. (Col. de l’autor.)
Conta la tradició que un dia, en un episodi de guerra, el general va manifestar que si podia canviat el color de la roba de la seva tropa, l’enemic no distingiria del propi el seu exèrcit, i li fóra possible una sorpresa. Sant Martí va preguntar al seu general de quin color creia que fóra bo que anés vestida la tropa. El general digué que de verd. El soldat sastre i sant, amb set pàmpols de figuera i sense fil, agulla ni cap altre element, en una estona va fer la roba convenient per a tota la tropa, que va poder-se vestit de verd com li calia.
SANT ALBERT EL MAGNE
PER a la icterícia o fel sobreeixit era invocat sant Albert el Magne, que veneraven les monges carmelites del convent del carrer de l’Hospital, vora del de la Cadena, davant de la Riera Baixa d’En Prim.
Avui tenia lloc una fira molt important al llogarret andorrà d’Ordino. Com que no se n’havia feta d’altra a la vall des de l’octubre, era molt concorreguda de firaires i de compradors, que hi acudien de tota la vall i de moltes poblacions foranes veïnes. A més dels articles propis de fira, s’hi venien tota mena d’atuells propis de la vida rural i muntanyenca.
Sant Albert el Magne, segons una estampa que encapçala els seus goigs. (Col. de l’autor.)