LA PALMA

Contra el meu pit premo el crani
—cabells que onegen daurats—
que s’hi fongui, que traspassi.
I jo era una illa
solcada de lava viva.
N’era la terra, la pell,
de colors, flor de la pedra,
semprevives, buguenvíl·lees,
fòssils de foc i de flama.
Alvocaters, papaiers,
els arbres del paradís,
de l’ombra on s’ajeia el sexe.
La mar furient festeja
set filles de les estrelles.
M’és el cor verda caldera
d’altes i oscades parets.
Bufa encara entre les cendres
el gegant de lava ardent.
Arbres de dits garfiüts
reien socarrats, histèrics,
llavors, quan se’ns feia fosc
i la broma ens acostava
escurçant-nos la mirada.
Llavors, quan s’alçaven talps
sota els mantells de pinassa,
monstres quiets del bosc soberg,
jo redescobria el cos
que el paisatge m’embellia
en petjar-lo rumbejant:
tu caminant pel sender.