EL RIU 3

Els pollancres i els verns s’alcen com flames,
amanyaguen amb dits d’escorça blanca,
gronxen, el rossinyol que, de nit, canta.
Les bardisses remou l’ànima negra
de la merla. El blauet és llum d’un somni
que fugia de la nit, polsim d’estrella.
Que lluny és el meu riu! Jo l’estimava.
Estimava els seus gorgs, el ball de fades
aplegades les nits de lluna plena
destrenant-se els cabells sota els salts d’aigua.
Que lluny, el nostre riu!
Una granja se’l beu d’una glopada,
diu malediccions entre escarritxos
i el vomita boirós, pàl·lid cadàver.
El meu riu és molt lluny! Jo l’adorava.
Baixava bramulant quan s’enfuria
empès pel temporal. Tots tremolàvem
quan udolava el tro i el llamp xisclava,
que era com l’esgarrap brut de l’harpia.
Riu de somnis, mirall, xuclador d’ànimes,
vols la sal de la mar enamorada?
Sal d’amor, sal d’oblit, d’oblit que abraça.
D’un bes del sol reneix la nuvolada.
Només tinc un desig: que caigui l’aigua,
que rigui pels barrancs de la muntanya,
que tornin a cantar aquelles fades
que es banyaven als gorgs de la nostra ànima.