Per entendre l’esperit de les croades i, sobretot, l’ànim que movia els occidentals cap al seu desig d’implantació a Terra Santa, potser serà bo llegir l’abrandat escrit del cronista i capellà de Balduí I, Fulquer de Chartres: «Nosaltres, que hem estat occidentals, hem esdevingut orientals; el que havia estat romà o franc, aquí esdevé galileu o habitant de Palestina; el que habitava Reims o Chartres, ara es reconeix com a ciutadà de Tir o d’Antioquia. Ja hem oblidat els llocs del nostre naixement; són desconeguts de la major part de nosaltres o, almenys, ja no en volem parlar més. Uns quants ja posseeixen en aquest país cases i servidors, que els pertanyen com per dret hereditari; un altre s’ha casat amb una que no té res a veure amb una compatriota, una siríaca, una armènia, o potser una sarraïna que ha rebut la gràcia del baptisme; un cultiva vinyes, altre els camps, parlen llengües diferents i, malgrat tot, hi ha un moment que s’arriben a entendre. Els idiomes més diversos són comuns a una o altra nació i la confiança apropa les races més allunyades».

«Hem esdevingut orientals…», aquesta és la profunda creença que tenen els Templers en la seva implantació a Terra Santa, probablement més assenyada que la proclama de Fulquer de Chartres; també més costosa. Ja sabem que tot va començar per un desig de nou cavallers croats el 1120, mai citats en cap fet de batalla. Anem a veure el resultat de la seva decisió en aquest Orient, pintat de color de rosa per la candorosa ploma de Fulquer. Començant per Jerusalem.

«Entre els murs de Jerusalem i la porta Daurada, es troba el Temple. Hi ha allà un espai de llarg de més d’un tret de fletxa i ample d’un llançament de pedra, i s’arriba al Temple. El terra està enllosat, d’on li ve el seu nom. A l’esquerra, sortint d’aquest portal, es troba el Temple de Salomó, on habiten els Templers». Aquesta és la curiosa explicació que ens dóna Joan de Wirtzburg, el pelegrí alemany del segle XII, del qual ja hem citat l’efecte que li va produir la visita al centre d’acolliment dels Hospitalers, al mateix Jerusalem.

Com ja hem dit abans, els Templers foren fundats i s’establiren en una part de la mesquita Al-Aksa, la «mesquita llunyana», ja que, de les tres en importància de l’Islam, aquesta era la que estava més lluny de la Meca, el centre espiritual musulmà. La mesquita s’havia edificat, per indicació del califa Ornar, sobre les ruïnes de l’església de santa Maria, bastida per Justinià en el segle VI i, segons fonts jueves, tot fa pensar que en aquesta part de l’esplanada s’hi havia edificat el palau de Salomó. La mesquita original fou destruïda per un terratrèmol el 770 i va ser reconstruïda pel califa Mohamed al-Mahadí. Amb la presa de Jerusalem pels croats, la mesquita es convertí en residència reial.

Hem vist, també, que pel canvi de palau, Balduí II deixà la mesquita, ara tota ella, per als Templers. Però no en tingueren prou: com a formiguetes, mica a mica, amb donacions reials, amb lliuraments dels canonges del Sant Sepulcre, els germans cavallers s’anaren fent amb la totalitat del que, encara ara, s’anomena l’Esplanada del Temple. Si convertiren la mesquita Al-Aksa en la Casa, el quarter general o el convent, com vulguem anomenar-ho, quan es feren amb la Cúpula de la Roca, la mal anomenada mesquita Ornar, l’edifici més original i significatiu de Jerusalem, al mig de l’Esplanada, decidiren convertiria en la seva església i la consagraren el 1142. Ara es pot dir que tenen una ciutat dins una altra ciutat, amb l’avantatge de tenir la seva ciutat envoltada per les muralles de la part antiga de Jerusalem: un bell, segur i majestuós recinte els amos del qual són els Pobres Cavallers de Crist… De totes les portes que donen a l’Esplanada, només fan servir la Porta d’Or, que estava permanentment tancada; només l’obrien a tothom el dia del diumenge de Rams i el dia de l’Ascensió del Senyor. A més a més de l’Esplanada, els Templers, en els anys de més prosperitat, que podem situar entre el 1150 i el 1180, adquireixen edificis en els barris de «l’altra ciutat» de Jerusalem.

En la mesquita Al-Aksa divideixen la gran sala d’oració islàmica i la dediquen a cambres; a l’oest amplien l’edificació per integrar-hi els sellers, els magatzems, el refetor. Hi fan una església, dedicada a Santa Maria Laterana —dels llatins. A sota, el que havia estat «els estables de Salomó», ara passen a ser les cavallerisses de l’orde. Wirtzburg, quan els visita, es queda meravellat: «és tan gran la seva capacitat que hi caben dos mil cavalls o mil cinc-cents camells». A la Cúpula de la Roca, que ha passat a anomenar-se el Temple del Senyor, recobreixen la Roca —la gran massa pètria negra, des de la qual la llegenda diu que Mahoma va iniciar el seu viatge als set cels— amb marbre, i aixequen un altar en el seu centre; les parets les cobreixen parcialment de mosaics amb escenes de l’Antic Testament. A dalt de tot, en el cim de la Cúpula Daurada, hi col·loquen «una immensa creu d’or». A prop del Temple del Senyor, edifiquen una altra església, la de sant Jaume el Menor. Aquest espai ocupat per la Cúpula de la Roca i la part de l’Esplanada al seu entorn, és on situen les fonts jueves el temple de Salomó. Es crea una mica de confusió: el nom de «Templers», se’ls dóna als cavallers perquè s’instal·laren al «Temple» de Salomó; però sabem que el lloc, tant en els seus inicis, com després, sempre fou la mesquita Al-Aksa, que no era pròpiament el Temple, sinó el Palau de Salomó. Però tot això ho sabem ara: pels croats, tota l’esplanada era el Temple, sense distincions.

La força mitjana que habitava el Temple en el segle XII era d’uns tres-cents cavallers i un nombre indeterminats de sergents. Aquests, com ja hem dit, són equiparables als servents, però segons la feina que feien tenien una certa classificació, un rang més o menys elevat; «els germans sergents d’oficis», els que treballaven la forja, els cordoners, ocupaven el rang més humil, atès que «no vessaven la seva sang per Terra Santa». També hi havia esclaus, la major part presoners sarraïns, que feien les feines més dures.

En els primers anys de vida de l’orde, els Templers es dedicaran a complir, quasi exclusivament, els fins promesos: la defensa dels pelegrins. Per això, la Casa de Jerusalem enviava els seus homes —que encara no eren la quantitat abans indicada— a l’anomenada Torre del Congost, que vigilava el pas que necessàriament han de prendre els viatgers que vénen de la costa i van a la Ciutat Santa. Igualment patrullaven al llarg dels camins que condueixen als Llocs Sants: Jericó, Betlem, el Jordà, on els pelegrins volien visitar i rememorar les petjades de Jesús. Quan els pelegrins estan organitzats, quan anuncien la seva vinguda, el comanador de la Casa els destina una guàrdia de deu cavallers, amb escuders, sergents, arquers, etc. per escortar-los.

La implantació dels Templers a Orient tindrà unes característiques ben diferents de la d’Occident. Potser són un xic comparables amb la que es farà, més o menys al mateix temps, per ajudar els regnes cristians ibèrics: es tracta d’unes comandes marcadament defensives; es feien a l’entorn d’un castell, guanyat, cedit o edificat de nou, i permanentment en peu de guerra. Per a qui vulgui tenir una idea més extensa sobre les construccions de castells templers a Palestina, li recomanem l’obra de Lawrence Crusader Castles, on el Lawrence d’Aràbia mític analitza els sistemes constructius i militars emprats pels cavallers, fruit de la seva estança allà la primera dècada del segle, abans de convertir-se en el cabdill popular.

La necessitat d’enfortir les comandes fa que no sigui estrany, doncs, que el primer assentament a l’Orient fora de la ciutat de Jerusalem fos, en la dècada del 1130, el castell de Baghrâs, al nord del principat d’Antioquia, un autèntic punt fronterer de defensa, contra els musulmans…, i els bizantins. Coneixem les «característiques» del castell de Baghrâs, que els francs anomenen Gaston, pel llibre Història de la conquesta de Síria i Palestina per Saladí, escrit pel secretari d’aquest, Imâd ed-Dîn, sens dubte un escriptor de gran volada…, literària. «Baghrâs és un castell que, quan arriben les calamitats, respon a la crida de la vila veïna d’Antioquia. El veiem dreçant-se sobre un cim indoblegable, aixecant-se sobre un pujol inexpugnable, el sostre tocant el cel; travessant els barrancs, escala la muntanya, escampa els seus murs dins els núvols, xop de boira, inseparable de la nuvolada, suspès al sol i la lluna… Ningú no podia aspirar a pujar-hi. Era un castell dels Templers, cau de hienes, bosc poblat de bèsties salvatges, lloc d’estada dels seus espies, antre dels seus cràpules, recés d’on sorgeixen les calamitats que ens causen, lloc d’on surten les desventures, buirac de les seves fletxes…». Encara que sembli impossible, ara diu alguna cosa concreta: quan, finalment, el varen ocupar, hi trobaren dotze mil sacs de farina, que ens indica la importància dels recursos d’una comanda dels Templers que, ells mateixos, consideraven de segon ordre.

A la mateixa província d’Antioquia, hi trobem altres castells o fortaleses: Roca-Guillaume, Port-Bonnel i, el més important, que controlava el coll de Baylan, el de Darbask, que els francs en deien Trepessac. «Un castell molt elevat, sòlidament fortificat, on el sol parla a l’orella del cel. És el niu —o, millor dit, el cau— dels Templers. Fa molt de temps que des d’aquest castell ells avancen amb les mans i el nas per perpetrar les seves violències». Cal dir qui és el que ho narra?

A la província de Trípoli, més o menys coincidint amb el comtat del mateix nom, com que està al llarg de la costa —avui dia el lloc està ocupat pel Líban—, hi ha més castells i alguns d’ells històricament importants: Tortosa (els bizantins en diuen Antartous), Aryma, Safita (pels francs, Chastel-Blanc), el fort de Bertrandimir, la comanda fortificada d’Elteffaha, a més a més de la Casa de la comanda provincial, a la vila de Trípoli. Tortosa pertany als Templers des del 1165; havien edificat, tocant a mar, una enorme torrassa, flanquejada per dues torres quadrades, tot el conjunt passava de 50 metres per cada costat. Un fossat ample i profund separava la fortalesa de terra, des d’on es podia arribar per un camí estret. L’aigua del fossat era la mateixa de la mar: era impossible de buidar, com de soscavar les muralles. Aquestes tenien una espessor excepcional i les pedres amb què estaven bastides, d’un tallat i una qualitat inhabituals. Era ben bé una plaça inexpugnable, com es va veure clar quan Saladí (1188) ho va intentar infructuosament. A l’interior de la fortalesa hi havia una capella i una gran sala decorada. Si bé a Trípoli hi havia la direcció provincial, per la seva seguretat es va escollir, a la caiguda de Jerusalem (1187), Tortosa per guardar els seus arxius, i era on es dipositaven els botins de guerra. Com a lloc més segur, hi vivia el comanador provincial i els seus dignataris.

Un altre castell important era Safita, situat a dalt d’un promontori, entre Tortosa i el Krak dels Hospitalers. El pujol tenia una altura de 380 metres, i dominava tota la plana. Avui dia encara ens pot donar una idea de com era en el segle XII una fortalesa dels Templers. Safita tenia la seva gran torrassa, que abans havia estat església, envoltada de dos recintes concèntrics; va conservar-se en la planta inferior. L’altura de la torrassa era de 28 metres, amb un ample de 18 i una llargada de 31. A dalt de tot, una gran sala amb arcades, permetia un tir parabòlic. A sota, les cases adscrites a la comanda formaven carrers que, com els pals d’una roda, convergien en l’edifici principal, formant un conjunt atapeït, resistent. Saladí va creure millor mirar-s’ho des de sota, i girar cua.

Directament relligats a la Casa mare de Jerusalem hi havia el Castell Roig, que controlava la ruta de Jerusalem a Jericó, el castell dins la vila de Gaza i el castell de Natron, que feia el mateix entre Jaffa i Jerusalem; els castells de Qaqun (Chaco) i Athlit (els francs en deien Chastel-Pèlerin, és a dir, Castell dels Pelegrins); a la regió de Galilea, el castell d’Al-Fûla (dit La Fève), que dominava la plana d’Esdrelon, el gran centre templer de Safet, la torre de Seforia i el Chastelet de Gué de Jacob, aquest en una posició avançada i fronterera. Una comanda a Tir, i un lloc estratègic i molt important: Sant Joan d’Acre.

Athlit, al sud d’Haifa, és comparable a Tortosa per la seva situació. Fou construït pels Templers en una data tardana, 1218, sobre el promontori del mateix nom, Athlit. Igual que a Tortosa, aïllaren la construcció amb un fossat d’aigua de mar. Guillem de Tir la va visitar i ho explica: «Es van construir, davant de la façana del Castell dels Pelegrins, dues torres de pedres quadrades, ben polides, i d’unes dimensions que dos bous a penes podien moure’n una sobre un carro. Cada una de les torres tenia 100 peus [33 m.] d’ample i 74 peus d’altura. Unint les dues torres s’hi va construir una alta muralla guarnida d’espitlleres; i per una habilitat admirable, hi ha a dins de la muralla unes escales on els cavallers poden pujar i baixar ben armats (!). Entre la muralla, de costat de migdia, i la mar, hi ha dos pous d’aigua dolça en abundància. Dins el recinte del castell hi ha un oratori, un palau, i un gran nombre de cases…». La capella era de planta hexagonal i la gran sala del «palau» estava ornada de pintures amb caps de cavallers, ben barbuts, com Déu mana. En aquesta sala devia passar bones estones la reina Margarida de Provença, esposa de sant Lluís, la qual estava en estat de bona esperança; mentre Lluís IX anava i venia per Jaffa, Acre, la residència de la seva muller era Athlit, no solament per la seva seguretat, sinó perquè «confiava en els seus amics Templers». Aquí, els esposos van conèixer la mort de Blanca de Castella, la mare de Lluís. Joinville, l’admirable amic i biògraf del sant, ens explica la consternació de la reina i la gran sorpresa d’ell: «però, senyora, si era la persona que més avorríeu!», i la contesta de Margarida: «no ploro per la reina, que ja em va bé com està, sinó pel dolor del seu fill». La reina Margarida ja havia infantat Joan-Tristà, a Egipte, un any abans.

Safet, una de les comandes amb més dependències —havia arribat a tenir-ne dues-centes seixanta— havia estat aixecat de nou pels Templers l’any 1240, quan els francs van tornar a ocupar Galilea, i controlava la gran ruta de les caravanes des de Damasc a Sant Joan d’Acre. La seva ciutadella era imposant, competint amb l’immens Krak dels Hospitalers. Mil captius musulmans havien treballat en la seva reconstrucció, destruïda l’any 1218. Situada a 800 metres d’altura, comptava amb dos recintes en forma d’oval, al mig d’un gran fossat excavat en roca viva. La torrassa passava per ser la torre circular més gran del reialme: tenia 34 m. de diàmetre. Set torres completaven la defensa; la guarnició permanent la formaven 50 cavallers, 35 sergents, 800 entre escuders i soldats, 300 ballesters i una bona colla de membres auxiliars i, si hi havia conflictes guerrers, podia rebre 2.000 homes.

També a Galilea hi havia el castell d’Al-Fûla, que «és la ciutadella més bella i la més forta, la més ben preparada d’homes i avituallaments. Aquest castell pertany als Templers, i és una plaça inexpugnable, una base sòlida. Tenen una font inaccessible, un entorn ple de pasturatges, un terreny ben preparat. Hi passen l’hivern i l’estiu i ofereixen una hospitalitat fastuosa, vantant-se orgullosament tots els germans reunits, el seu dimoni venint a abeurar-se, amb totes les creus plantades, il·luminant el seu ardiment bel·licós…». Sí, és una altra mostra del pesat Imâd ed-Dîn.

Finalment, Sant Joan d’Acre, l’antiga Accho dels fenicis, sempre havia estat un gran centre de comerç i comunicacions gràcies al seu port; també lloc de records apostòlics: sant Pau hi va recalar més d’una vegada. La ciutat fou motiu de contínues batalles durant l’època de les croades, pel seu valor estratègic. Acre estava construïda sobre una petita península, mirant el golf d’Haifa. El port s’havia engrandit i assegurat per un sòlid dic, alhora que una muralla de mar anava fins a una roca, al cim de la qual hi havia l’anomenada torre de les Mosques. Darrere de la muralla de mar hi havia el port, a cobert de vents. Per la part de terra, la ciutat estava protegida per grans muralles que confluïen en la torre Maleïda. En els intervals llargs que Sant Joan d’Acre va estar en poder dels croats, fou la ciutat més rica del regne de Jerusalem i la residència predilecta dels reis francs. Acre sempre fou lloc de residència dels ordes religioso-militars: dels Templers, però amb més incidència dels Hospitalers, sobretot a partir del 1229. Precisament el nom afegit de Sant Joan, a la ciutat d’Acre, li va venir de l’important assentament d’aquest orde, que, recordem, era de l’Hospital de Sant Joan… Els Templers hi tenien una comanda que estava connectada directament amb el comanador de la Casa de Jerusalem, ja que tots els lliuraments que venien d’Occident passaven pel seu port; era una comanda administrativa, dedicada als afers portuaris i de navegació. Després de la caiguda de Jerusalem hi varen traslladar la seva Casa mare.