Cal recordar els esdeveniments finals del capítol anterior quan entrem a considerar els fets que desencadenaren el procés contra els Templers: sense la pèrdua de Terra Santa, el tràgic procés dels Templers seria inimaginable. La trajectòria del Temple, com hem vist, està plena d’èxits i de fracassos, com passa en tota gran societat que es desenvolupa al llarg de dos segles, però fins el moment precís de l’ensulsiada cristiana va comptar amb el favor continuat de tots els papes, de gairebé tots els reis occidentals —potser Frederic II és l’excepció que confirma la regla—, de tots els senyors que arribaren a manar als Estats Croats —i conformen una llarga i variada llista—, dels estaments religiosos que també exerciren autoritat a Orient, amb salvables personalitats que més aviat ajuden a valorar més als Templers. No sempre s’entengueren amb els Hospitalers, però cal considerar-ho com a normal: uns eren la competència dels altres.

Pot semblar reiteratiu, però ens sembla que cal reblar el clau sobre el sosteniment que tingueren els Templers, amb exemples no gens allunyats cronològicament dels anys en què s’iniciaria tot el procés. Els papes: Climent IV, l’any 1265, en una butlla confirma «als seus fills ben amats» que ha prohibit a qualsevol eclesiàstic de pronunciar cap sentència d’excomunió contra els Templers. Nicolau III, l’any 1278, permet als Templers de percebre tots els delmes, en exclusiva, de la totalitat de les seves esglésies. Nicolau IV, el 1289, alhora que sotmet totes «les diòcesis i els ordes religiosos» a un nou delme, el Temple en queda expressament exceptuat. Uns anys abans, el concili de Salzburg, reunit el 1282, volia integrar en un sol orde Hospitalers, Templers i Cavallers Teutònics. Els Templers van considerar-ho utòpic, ja que «caldria que els Templers relaxessin la seva disciplina, o que els Hospitalers reformessin la seva»; el concili ho va comprendre, ja que «era una veritat coneguda per tothom». Finalment, el mateix Climent V, el papa que va decidir la supressió de l’orde, el mateix desembre del 1307, encara escrivia a Felip el Bell, creient que les acusacions contra els Templers eren «incredibilia, impossibilia, inaudita».

El rei d’Anglaterra, Eduard II, en tenir coneixement del procés, envia una carta als reis de Portugal, Castella, Catalunya-Aragó dient: «Com que el mestre i els seus cavallers, fidels a la fe catòlica, tenen tota la consideració davant nostre…, no puc ajuntar-me a les acusacions presentades…». El mateix botxí dels Templers, el rei Felip de França, a l’octubre de 1304, o sigui tres anys abans del seu decret contra l’orde, deia: «Les obres de pietat i misericòrdia…, exercides a tot el món i en tot temps pel sant orde del Temple, instituït divinament…, ens obliga a estendre la nostra liberalitat reial a favor de l’Orde i els seus cavallers…, pels quals nosaltres tenim una sincera predilecció». Potser no cal cansar més el lector.

Tot indica un corrent favorable, per no dir encomiàstic, vers la tasca que els Templers havien desenvolupat tot al llarg de la seva existència i que era encara ben viu en els darrers temps. Sembla, doncs, que res no havia canviat, fora, com hem assenyalat més amunt, que s’havia perdut, absolutament, Terra Santa. Si bé tots els estaments involucrats en l’aventura croada perderen bous, esquelles i il·lusions, també cal dir que el Temple és el que en va sortir més malparat. Només cenyint-nos als ordes militars, el Temple, potser per manca d’aquella barreja d’intel·ligència i astúcia que amb tanta perícia havia utilitzat sempre, va quedar-se lligat a uns principis: romandre al més a prop de Terra Santa possible. Quan els Cavallers Teutònics varen trencar amarres i anaren a cristianitzar els pagans de Prussià i Lituània, quan els Hospitalers decidiren fer-se amb l’illa de Rodes, comprant-la o conquerint-la, els Templers només tenien una dèria: tard o d’hora calia refer el camí cap a Terra Santa i, per això, Xipre era el punt més proper.

Potser si haguessin alçat el vol —podien anar a tot arreu—, haurien estat més a prop, quan uns aprofitats, però uns aprofitats molt potents, decidiren anar a fons contra el Temple. Potser els va fallar l’estratègia, cosa greu en un orde que s’havia significat fins llavors per un saber mirar-se els problemes des de tots els punts de vista, i actuar, sempre que els deixaren, d’acord amb un pensament ben acurat i meditat. Tenien un bon succedani de Terra Santa a Hispània, on estaven ben implantats, i on la seva presència hauria estat molt ben rebuda. Però varen deixar escolar un temps preciós ancorats en les aigües que retallaven Xipre, les aigües mateixes que besaven el litoral palestí. Potser, tot plegat, hauria anat cap als mateixos viaranys, però ells, entestats amb el que consideraven la seva raó de ser, decidiren que el Temple, o sia la Casa central, havia d’estar prop de Terra Santa. Potser, finalment, Jaume de Molay no era el Mestre que es necessitava en aquells moments: era un cavaller, un monjo-guerrer i ara l’orde necessitava un astut intrigant.

Ni cal dir que tota entitat poderosa —i el Temple ho era llargament— sempre genera enemics. Els cavallers ja hi estaven acostumats, al frec a frec amb tota una sèrie de persones i estaments que desitjaven retallar, minvar, el seu poder; per motius polítics i econòmics. Sempre se n’havien sortit i, moltes vegades, la seva resposta a aquestes escomeses encara els havia enfortit més. Però ara tingueren al davant dos poders que mai els havien fallat: els regnes cristians —ja que, si bé el primer pas el va donar el rei de França, després va trobar la col·laboració més eficient en altres regnes, un d’ells el de Catalunya-Aragó— i l’Església. Quan parlem d’enemics, es tracta ara dels estaments més estimats per l’orde: el regne de França —què hauria estat el Temple sense la seva sang francesa?— i el papat. Ni una força tan poderosa com el Temple podia lluitar contra uns enemics tan preeminents. Ara bé, aquest nom genèric d’enemics es concreta en uns quants noms, en unes quantes persones.

Per mèrits propis, el rol més important se l’emporta Felip IV de França, dit el Bell. Un dels seus més grans opositors, Bertran Saisset, bisbe de Pàmies, deia d’ell: «No és ni un home, ni una bèstia. És una estàtua», al·ludint a l’extrema fredor, un tret característic de la seva manera de fer. Era un home, certament, bell, «d’una talla excepcional, on es podia admirar la força i la proesa, els cabells rossos i el rostre regular. Pietós, estimava la seva muller i la família; no hi hagué passió en la seva vida i, fora dels darrers anys, tingué un regnat sense incidents», una bona instantània que devem a Melville. Godofred de París, cronista de l’època, diu que «el rei és crèdul com una donzella, i molt mal aconsellat». Però el retrat més encomiàstic ve de Guillem de Nogaret: «Ple de gràcia, caritat, pietat i misericòrdia, sempre perseguint la veritat i la justícia, mai surt una difamació de la seva boca, fervent en la fe, religiós en la seva vida, edificant basíliques i comprometent-se en treballs de pietat, bell de cara i graciós de maneres…», ben bé una gran ensabonada.

Felip havia nascut el 1268 a Fontainebleau, fill de Felip III l’Ardit i, per tant, nét de sant Lluís. Va accedir al tron el 1285, quan tot just tenia disset anys, per la mort del seu pare, ocorreguda després de la derrota al coll de Panissars, el punt final d’una altra croada, que ja hem ressenyat. Sembla, però, que malgrat la seva tendra edat, ja estava ben preparat. Georges Duby creu també que era un home ben preparat, però «enigmàtic». Diu que «si bé és veritat que el seu regnat és una exaltació de la reialesa i la creació d’una sèrie d’institucions durables, si la seva vida privada fou d’una reputació irreprotxable, en canvi la seva vida pública va estar marcada per un seguit d’escàndols ressonants». En realitat els historiadors francesos no saben ben bé com agafar-lo. Fa la impressió que l’admiren tant com el menyspreen, però a la llarga valoren la seva feina d’Estat.

Pel casament amb Joana de Navarra va incorporar al regne de França —que ja no era aquell petit passadís— Navarra, la Xampanya i Brie. L’enfrontament amb els anglesos, un fet que s’anava reproduint regularment, havia portat de torna un conflicte amb Flandes, amb una guerra insòlita, la de la millor cavalleria francesa contra els teixidors flamencs; a Courtrai (1302), en la batalla dels Esperons d’Or, 1.000 nobles francesos hi van morir, cobrint amb els seus esperons brillants el camp de batalla: una gran derrota per al fred, per a l’enigmàtic Felip. El següent conflicte que va encarar fou contra el papa Bonifaci VIII. És un conflicte que, a la llarga, tindrà a veure amb l’assumpte dels Templers: Felip s’adona que el papat vol entrar dins els assumptes interns dels regnes i a ell no li agrada; farà tot el possible perquè, tan prompte pugui, el papa sigui francès, llavors tot serà més fàcil. Bonifaci VIII (1294-1303) estava convençut de l’autoritat papal; va arribar a proclamar en la butlla Unam Sanctam (1302) que tots els afers temporals havien de supeditar-se al poder total eclesial. Felip, el mateix any, convoca Estats Generals, els quals estigueren d’acord a no acceptar el criteri papal: «el rei de França no reconeixia poder superior sobre la terra». El papa contraataca convocant un concili per «jutjar el Capet», amenaçant Felip d’excomunió si no deixava assistir-hi els prelats francesos. La contesta francesa fou molt dura: envia a Roma Guillem de Nogaret —un altre protagonista de l’afer dels Templers—, que, amb una colla de francesos i italians, els Colonna, busca el papa, amb la intenció d’acusar-lo públicament d’heretge; com que Bonifaci no es troba a Roma, se’n va fins a Anagni i el fa presoner. Deslliurat pels seus fidels, Bonifaci no va resistir l’emoció de la contesa, i va morir poc després (1303). Tot Europa va esgarrifar-se…, però no va fer res. Per tant, Felip havia guanyat la partida.

El successor de Bonifaci, Benet XI, no va tenir ni temps d’excomunicar Nogaret: el dia abans de signar-ho, moria. Era el moment d’instal·lar un sant pare francès. Li va costar molt, en temps i diners, al rei de França: en el conclave de Perusa, que va durar ni més ni menys que onze mesos, a la fi les maniobres van donar resultat. Bertran de Got, arquebisbe de Bordeus, va sortir elegit, i prengué el nom de Climent V, un altre protagonista. Felip, però, va anar més enllà: el va fer instal·lar a Avinyó, i Bainville, tot cofoi, diu: «durant tres quarts de segle els papes romangueren a Avinyó, sota la protecció de la monarquia francesa». A partir d’aquí, els esdeveniments lligats al procés dels Templers es confonen amb la trajectòria de govern de Felip el Bell. Al final de la seva vida, França estava sotmesa a problemes amb les lligues de nobles i burgesos.

Felip va arrossegar durant tot el seu regnat un dèficit considerable en les seves arques reials, que va provocar una sèrie de disposicions —incrementant els impostos, canviant el valor real de la moneda— que produïren molts maldecaps a la cancelleria. No és estrany, doncs, que hi hagi un corrent d’analistes que consideren que en el joc dut a terme per Felip contra el Temple hi havia com a rerefons la necessitat d’augmentar el seu numerari, sempre curt. Una depreciació de la moneda en el 1306, molt a prop de les dates en què s’iniciaria el procés, provoca motins a París, «contra els senyors propietaris de cases i, sobretot, contra el rei», com Joan de Saint-Victor, cronista, explica. Precisament, per causa d’aquest motí, Felip va tenir de refugiar-se…, al Vieux Temple! Potser va tenir la gran ocasió per veure i palpar la gran fortuna templera de prop, i considerar que podria ser la gran solució als seus problemes econòmics…

Felip va morir el 1314, el mateix any que havia vist encendre la foguera que havia d’abrusar el cos del Mestre del Temple, Jaume de Molay.

No menys mèrits que Felip el Bell té Climent V per figurar com a protagonista destacat en l’encalç als Templers. Bernat de Got, gascó, nascut a Villandraut el 1260, era, doncs, un súbdit de la graciosa majestat britànica. Com a membre eclesiàstic de la corona anglesa, va ser capellà del papa Celestí V, però el curt pontificat (1294) d’aquest el va fer retornar a la Gascunya; elegit bisbe de Comenge (1295), aviat va ser nomenat arquebisbe de Bordeus, el 1299. Tot cal dir-ho: el seu oncle Bertran era l’arquebisbe de Lió, i havia estat elegit membre del col·legi cardenalici i sabia escombrar per a casa. El seu nebot era un home format a Orleans i, malgrat la seva ciutadania, tenia els pensaments francesos ben arrelats; per això sempre se l’ha considerat un fervent francès. Melville també el retrata: «era un home malaltís, molt preocupat per la seva salut, voluble i a la vegada obstinat; la seva carrera i personalitat estan mancades de distinció». Tolomeu de Lucca ens descriu el seu estat de salut: «durant molt de temps va estar malalt de mal de ventre, i com a resultat estava desganat. Havia sofert disenteria i per causa del mal de ventre sempre estava cansat; algunes vegades li venien vòmits». El 5 de juny de 1305, en el conclave de Perusa és elegit papa i pren el nom de Climent V, però refusa d’anar a Roma i decideix fer la consagració pontifical, més ben dit la «coronació», a Lió, ciutat episcopal, el dia 14 de novembre. És cert, des de Gregori X (1271-1276), de la consagració se’n diu la coronació, un detall que lliga amb els desitjos de Bonifaci VIII. La cerimònia, presidida pel rei de França, es va celebrar a l’església de Sant Just, i va acabar tràgicament: el seguici pontifical va passar per un carrer estret on, darrere un mur, s’havia agrupat una gran quantitat de tafaners; el mur cedí, el papa va anar per terra però no li va passar res més que l’esglai; no obstant això, hi moriren dotze persones, entre les quals hi havia el duc de Bretanya i un dels germans del nou papa.

La seva fidelitat al rei de França es va demostrar ben aviat, amb el nomenament, a Lió mateix, de deu nous cardenals: dels quals cinc eren membres de la seva pròpia família —ho havia après del seu oncle— i quatre, de l’entorn de Felip; tots francesos. Si es pensa que el total de cardenals era vint-i-quatre, Climent havia obtingut un equilibri meravellós: cinc italians, un hispànic, i divuit francesos. Per acabar d’arrodonir la seva «reforma» va fer traslladar la Cúria romana a Bordeus. Sabem que tenia idees sobre una qüestió sempre pendent: Terra Santa. Va demanar al Mestre dels Templers, que no s’havia mogut de Xipre, un estudi sobre les accions que podien dur-se a terme, estudi que els Templers lliuraren al papa la primavera del 1306 i que sembla que li plagué. Probablement per agraïment al Temple, promulgà una butlla el 13 de juny del mateix any, «concedim el dret d’escollir un sacerdot discret, que us pugui donar l’absolució plenària…». Els Templers consideraren el privilegi de la butlla com una demostració de «la seva estima i confiança». Només un any després sabrien avaluar exactament què significava aquesta estima i confiança… Però ara ho hem de deixar aquí; la història particular de Climent V forma part del procés. Una data a recordar: com Felip IV, el papa Climent V moriria en el mateix any de 1314, quan les cendres de la foguera plantada per a Jaume de Molay encara devien barrejar-se amb les aigües del Sena.

Un altre protagonista: Guillem de Nogaret, el traïdor del drama; potser l’instigador; sens dubte, l’executor. Però sempre complint ordres; el que passa és que a Guillem aquestes ordres li plaïen extraordinàriament. Guillem de Nogaret és un home del Midi, com també ho era el papa. Havia nascut a Sant-Félix-de-Caraman, al Llenguadoc, i tothom està d’acord que corria sang càtara per les seves venes. Almenys Bonifaci VIII, en l’entrevista que tingué amb Nogaret, pocs dies abans de morir, li retreu a la cara «un patarí com vós, i que ho han estat el vostre pare i la vostra mare, castigats com a patarins». Entre la gran quantitat de noms que reberen els càtars, també sortia el de «patarí». També més tard, el 1313, el comte Lluís de Nevers parlarà del «sacríleg Nogaret, fill d’heretges».

Els seus orígens, potser per les seves arrels, eren modestos, però aviat el trobem de professor de lleis a Montpeller i se’l considera un jurisconsult amb bona reputació. El 1293 ja és jutge adscrit a la senescalia de Beaucaire; un any més tard, el rei el reclama a París, ja que li interessava tenir al seu costat un home expert del Llenguadoc. El 1296 ja entra dins les funcions administratives reials: va a Xampanya, la nova possessió del regne, adquirida per casament, a posar-hi ordre. Com que fa una tasca perfecta, el rei l’adoba de cavaller el 1299, i, tres anys més tard, és ja el primer legista del Consell Reial. Finalment, el 22 de setembre de 1307, Guillem de Nogaret és nomenat canceller del regne, dignitat que conservaria fins a la seva mort, el 1313. Aquella data del 22 de setembre es la mateixa que el Consell decideix l’arrest dels Templers; una coincidència preocupant.

Sobre Nogaret s’ha dit de tot. El tristament famós assumpte d’Anagni i la persecució duta contra els Templers han creat aquella imatge de traïdor de la pitjor nissaga de què hem parlat més amunt. No tothom en té aquesta impressió; el cronista italià Villani, que el va conèixer, diu que «era un jurista savi i subtil» i un altre cronista anglès parla d’«un home prudent, discret en l’acció». Però també trobem altres opinions, com per exemple la d’un altre jurista coetani, Yves de Loudéac, que diu «Nogaret és un cos sense ànima, que no respecta cap dret», i el mateix Renan, que, sense embuts, creu que «l’horrible ferocitat que caracteritza la justícia francesa al començament del segle XIV té l’origen en l’obra de Nogaret». Aquest destacava per emprar, en els seus escrits, en les seves proclames, un estil recargolat, anacrònicament barroc. Veurem aquest estil desenvolupat en el procés contra els Templers, però hi ha una bona mostra en aquesta mena d’informe que adreça a Felip, quan la lluita contra Bonifaci estava en el seu punt més alt: «Papa il·legítim, herètic, simoníac, endurit en els seus crims; la seva boca està plena de malediccions, les seves urpes esgarrapen, promptes a escampar la sang; escorxa les esglésies que deuria nodrir, roba els béns dels pobres; atia la guerra, detesta la pau, és l’Abominació predicada pel profeta Daniel…». Déu n’hi do. Ja tindrem ocasió de retrobar-nos amb Guillem de Nogaret, tot al llarg del procés. Per cert, la seva mort, el 1313, coincideix amb el nomenament del darrer tribunal que jutjarà Jaume de Molay. Nogaret, però, sabia que el condemnarien a mort; ja havia fet ben bé la feina, ja podia morir en pau.

El quart protagonista és de l’altre bàndol: el dels perdedors. Jaume de Molay, el Mestre escollit el 1294, havia nascut el 1240 a la Borgonya, a la senyoria del seu nom, Molay. Havia estat admès a l’orde el 1265 i havia entrat a formar part de la comanda de Beaune, d’on era comanador Humbert de Payraud, oncle d’Hug, que seria visitador dels Templers de les províncies de França i Poitou en temps del procés, i que també hi tindria un cert protagonisme. Poc temps després va fer la seva via cap a Terra Santa, on es va destacar pel seu valor. A la mort del Mestre Thibaud Gaudin, fou elegit unànimement per substituir-lo. Sembla, segons indica l’historiador Ferreira, del segle XVIII, que «el seu accés fou rebut amb aclamacions entusiastes». Altres historiadors, però, creuen que no donava la talla i que, en aquells moments de gran confusió, simplement es va escollir el menys dolent; entenen que els millors cavallers de l’orde havien mort a Acre. Molay és el Mestre en els temps de Xipre, des d’on va dirigir algunes accions guerreres, ben intencionades, però que acabaren sempre amb fracassos; un impenitent viatger, mogut amb el mateix delit per la reconquesta de Terra Santa, Ramon Llull, va guarir-se d’una estranya malaltia —més aviat es creu que l’havien enverinat— a la casa del Mestre Jaume: «fou rebut amb alegria…, i es va quedar a casa seva fins que hagué recuperat la salut d’abans», com Llull mateix ho explica a la Vida. Mentre Molay era a Xipre va rebre un missatge del papa: el volia veure, i li pregava que anés cap a França.

La primavera de l’any 1307 Jaume desembarca a Marsella amb seixanta cavallers, «flor de la cavalleria francesa i occidental», i, també, amb un equipatge on, diuen, portava una gran fortuna. Sembla que, abans d’anar directament a Poitiers, on l’esperava el papa, s’atansa primer a París, potser per deixar «l’equipatge», potser per rebre informacions sobre per què se l’havia cridat. És versemblant que el Mestre es dirigís al Vieux Temple, en aquells moments potser el centre neuràlgic de l’orde; una Casa que es trobava més aviat desmoralitzada, que esperava més un administrador eficient que el simple guerrer que havia estat Jaume, mèrit pel qual havia estat elegit. Jaume de Molay, a París, es trobava desplaçat i podia entendre perfectament que tots els germans es trobessin en hores baixes: l’orde funcionava com un rellotge, però havia perdut la il·lusió, la raó de la seva existència: Terra Santa. També va endevinar que, a l’ombra, pels entorns que es movien prop de Palau, hi havia quelcom semblant a un ambient contrari a la bona marxa del Temple. Aviat va conèixer que hi havia una greu acusació contra l’orde, però no tenia ni idea ben bé de què passava. El mateix rei l’havia cobert d’honors i, potser per frenar la seva anada a Poitiers per trobar-se amb el papa, el va fer quedar a París amb una bona excusa: volia que fos padrí del seu fill.

Finalment pot anar a Poitiers, veu el papa i aquest el rep afablement. El Mestre espera que la seva crida guardi relació amb l’estudi que li va encarregar; només té una dèria: com tornar a intentar renovar l’esperit de les croades. Parem atenció que Jaume de Molay era un home vell, tenia seixanta-set anys, i que cal valorar el seu esperit, que relliga perfectament amb l’esperit dels Templers. Però Climent V no li parla de res d’això: li confirma l’acusació contra l’orde, «que havia conegut feia pocs dies per un dels secretaris del rei». El papa creu que tot plegat són acusacions increïbles, però que, malgrat el seu propi convenciment, entén just que es faci una enquesta. Les seves paraules finals produeixen un calfred a Jaume: «per tal de justificar-vos si Nós us trobem innocents, però per castigar-vos si sou culpables». Érem a l’agost de 1307, i el 12 d’octubre encara es pot veure Jaume de Molay a París, presidint el dol, a dues passes del rei, per l’enterrament de Caterina de Courtenay, l’esposa de Carles de Valois. L’endemà mateix es donaria l’ordre d’arrest als Templers de totes les províncies, de totes les preceptories, de totes les comandes del Regne de França.

Però ens hem d’aturar aquí: la taula ja està parada.