Preludi de traspàs

Ara, l’avia està esfereïda: no ho diu perquè les paraules no li surten, se li assequen a la gola. Però, tots ho sabem. Mou sense parar la nineta embogida de l’ull dret, un ull que manté esbatanat a tothora, com si no hi tingués parpella. Tan aviat guaita la tia Ramona, que no es belluga mai de la capçalera del llit, com afitora la meva mare, la tia Teresa o qualsevol de les parentes i veïnes que acudeixen a vetllar-la, a fi de fer-li de més bon passar el tràngol de la mort. Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs —ja ho diu la tia Ramona, i ella hi té la mà trencada en agonies. Hi ha persones que s’avien a la mort d’una manera calmosa, sense neguits ni enrenous, i es fonen amb placidesa. És clar que no tothom arriba a l’extrem de l’oncle Orestes, que en pau descansi, el qual digué a la seva dona: «Mira, Teresa, em sembla que sóc a les acaballes; així que, mentre prepares el sopar, aprofitaré per a morir-me»; i, en tornar ella a l’habitació, després de ficar la verdura al tupí —aquella nit feien bledes— ja el trobà de cos present. Amb l’àvia, però, les coses no lliscaran amb tanta finor, amb l’àvia patirem molt. Té massa por, i tots els massa són dolents, fins i tot per morir-se. Ha tingut adormida la llavor d’aquesta feredat a la seva ànima més de vint anys, i, ara, aprofitant el seu decandiment —que sempre arriba, sempre, segons ens diu la tia Ramona als joves— li ha germinat a les entranyes i les hi ha omplert d’arrels insidioses, que no la deixen expirar amb tranquil·litat.

Tanmateix, la culpa no és més que seva. Si no hagués fet el que va fer, ara, les coses li anirien d’una altra manera. I el que va fer, ho sabem tots. Si algú ho oblida, tenim la tia Ramona per a fer-nos-en memòria. La tia Ramona es recorda de tot: té presents els anys de les riades —les del Segre i les de l’Ebre—, els noms dels llaüts que ha vist navegar, els aniversaris de família, i no se li despinten de l’esma ni baralles, ni bateigs, ni bodes, ni aparicions de difunts, ni particions de terres, ni les darreres paraules dels moribunds. Què serà el que no recordi la tia Ramona, quines galindaines no hi entafora, a la seva memòria? El senyor Honorat, l’apotecari, el qual, segons veus volanderes, li va escalfar el llit manta vegada, i la coneix pam a pam, assegura —quan té la nit de rom i melangies, ja que, si no va mau, no bada boca—, que la tia Ramona recorda fins i tot els records dels altres.

Qui recordà, sinó, en passar el que va passar, el començament d’aquella història? Com hauríem sabut allò de la figuera si no hagués estat per la tia Ramona? Gràcies a ella, vam assabentar-nos del dia, i fins i tot de l’hora, que l’avi, en tornar una tarda de treballar de la mina, va anunciar a la seva dona que pensava plantar una figuera al pati. «Una figuera, Joaquim?», es veu que esclafí l’àvia, abans d’encetar una retòrica que no s’acabava mai sobre els desavantatges d’aquella pensada: que si taparia el sol, que si no li deixaria lloc per estendre la bugada, que si les arrels esquerdarien les parets, i que si això i que si allò, i que si tomba i que si gira. Fins que l’avi en tingué prou, tallà el sermó amb un cop de puny damunt la taula i féu saber que, l’endemà, plantaria la figuera. Si la tia Ramona no hagués recordat això, com hauríem pogut entendre el que va passar després? Ja que, ni ella mateixa, que era germana de l’avi i visqué sempre amb ells, no té memòria que la seva cunyada hagués fet mai més menció de la figuera, ni tan sols quan li va privar d’estendre la bugada, ni el munt de vegades que les arrels esquerdaren la paret del galliner. Ningú no hauria sospitat que l’àvia —la gata moixa, la mosca balba!— havia covat el seu ressentiment durant anys i panys per la qüestió de la figuera; ningú no ho hauria dit, fins el dia que la va serrar.

La tia Ramona recorda fil per randa aquell dia, i, des que l’àvia és a punt de morir, encara el té més present, no se li’n va del cap. Com podria —diu ella, sempre que en parla, i en parla sempre— oblidar el xerric de la serra amb què la seva cunyada, obstinada, tossuda, ressentida, va tallar la soca de l’arbre? L’avi, en sentir-ho, no digué res —feia un quart d’hora escàs que el pobret acabava de morir-se— però es va encarcarar de tal manera —es veu que de la ràbia— que la tia Ramona, la tia Teresa i la tia Carme, necessitaren Déu i ajut per acabar d’amortallar-lo.

I, ara, l’àvia està espantada, albira el final i no vol morir-se, perquè sap que el seu marit l’espera fa quinze anys per demanar-li comptes. Tot just el recordo, l’avi; jo era encara molt jovenet quan ell va faltar. Tanmateix, pel que he sentit contar a la tia Ramona, sembla que sempre tenia la pólvora a torrar. No voldria trobar-me a la pell de l’àvia per res del món. Segur que ella, ara que es veu el trill als garrons, n’està ben penedida del que va fer; la cosa, però, no té remei, i per això la por se la menja, per això l’ull dret li lluu com si el tingués embogit. També li lluiria igual l’esquerre, si no fos que la malaltia l’hi va assecar, i li quedà mort, com el d’una nina.