Amor fatal en decúbit supí

A mitjanit clavada, mentre les dotze batallades del rellotge del campanar començaven a caure sobre la vila, el senyor Gervasi Fenolleda, propietari de Lignits de l’Ebre, SL, fastiguejat d’ell mateix, s’adonà que havia arribat al límit: allò no podia durar ni un minut més, ni tan sols un segon; si no ho atallava, acabaria colgat en el fang negrós i pudent d’aquella situació i s’hi ofegaria sense remei. El senyor Gervasi Fenolleda s’imaginà el procés d’una manera tan realista —la repulsiva pasta de la depravació omplint-li, primer, la boca, i embussant-li, després, implacable, els narius— que li semblà que s’asfixiava i obrí la boca per aspirar amb ànsia una glopada d’aire. Panteixant, es desplomà en la gran butaca de cuiro vermell del seu despatx i s’estirà amb desesperació els cabells, més aviat escassos malgrat totes les potingues amb les quals s’havia empastifat el crani durant anys sota la mirada irònica del senyor Honorat, l’apotecari, i les preparacions màgiques i secretes que provava, d’amagatons del farmacèutic, amb resultats igualment decebedors. La butaca, la qual, fins aleshores, havia acollit i suportat amb estoïcisme les rabassudes i feixugues corpentes de diverses generacions dels Fenolleda, deixà anar un gemec.

Ho havia d’atallar al preu que fos, per dur que li resultés; no li quedava altre camí que el de la renúncia. El senyor Gervasi Fenolleda, Lignits de l’Ebre, SL, es recolzà sobre la taula de roure, adornada amb relleus que representaven els treballs de la mina, i sobre la qual també s’havien recolzat diverses generacions dels Fenolleda, i s’agafà el cap amb les mans. No gosava obrir els ulls per por de veure el sofà, situat un parell de metres davant la taula, i premia amb força les parpelles mentre els pensaments donaven voltes i voltes en el seu cervell, igual que ferams embogides en busca d’una eixida.

Com havia pogut caure tan avall? Com havia permès que aquell assumpte se l’embegués fins a xuclar-li l’esma? No, no trobava cap justificació. La culpa, la tenia només ell, que era un monstre. Sí, sense pal·liatius, un monstre, un diplodocus! Dubtant, de sobte, si un diplodocus era una bèstia antediluviana, un fenomen meteorològic o una planta aquàtica, el senyor Gervasi Fenolleda rebuscà entre els enteranyinats records de les lliçons de ciències naturals que havia rebut a l’internat dels germans maristes de Lleida; però, tot just quan li acudia a la memòria una confusa classificació d’insectes, barrejada amb una llista de reis francesos i retalls de noms que podien ser de rius asiàtics, un calfred se li esmunyí per l’espinada, recordant-li —cosa que encara el féu sentir-se més avergonyit— el seu estat des del punt de vista vestimentari. Sentí que se li encenien les galtes, curosament afaitades cada matí, i ablanides amb una aigua d’essències exòtiques. Si algú el veia en aquella situació, amb aquella fatxa! Quin oprobi, quina ignomínia, quina infàmia! Ell, el senyor Gervasi Fenolleda, assegut en la butaca de cuiro vermell que havia acollit generacions de ferotges —si no majestuosos— Fenolleda, vestit només amb els mitjons i la camisa! I sense corbata! Si el veiés la vella Natàlia, la minyona de confiança de la casa, la que l’havia criat i l’estimava amb bogeria, igual que a un fill! El senyor Gervasi Fenolleda gemegà. I si el veiés la seva dona, la Júlia —filla de Juli Figueres, Lignits del Segre, SL— aquell model de castedat! Quina cara faria, aquella santa, aquell espill de puresa —«Avui, no, Gervasi, que he fet una promesa», «Gervasi, per favor, respectem la Quaresma!», «Gervasi, fes-me el favor de ser més espiritual: domina els teus baixos instints i ofereix el teu sacrifici per la conversió de Rússia»—? Què pensaria davant d’aquell espectacle? El gemec que el senyor Gervasi Fenolleda dedicà a la seva dona fou més profund que el que havia amollat per la vella Natàlia. Cap dels dos, però, no arribà a la intensitat del que li arrencà la seva filla. Què diria la Julieta —la futura Lignits del Segre i de l’Ebre, SL—, l’àngel amb tirabuixons de mel, si arribava a saber per quin precipici insondable de maldat s’havia estimbat el seu pare, a qui ella tenia per un déu? Què pensaria la nineta dels seus ulls si arribava a assabentar-se que el seu pare era un… El senyor Gervasi Fenolleda, que encara no havia gosat obrir els ulls, se’ls tapà, a més a més, amb les mans, esgarrifat davant la paraula que li cremava el cervell; provà d’allunyar-la, però no se’n sortí; intentà amortir-la, sense cap resultat; assajà a destruir-la, però les lletres, tossudes, continuaven enllaçades en el seu pensament. No hi havia res a fer, allò era irrebatible i no valia ficar el cap sota l’ala, igual que un estruç. Ell, el senyor Gervasi Fenolleda, Lignits de l’Ebre, SL, casat amb Júlia Figueres, Lignits del Segre, SL, era un adúlter.

Gairebé tot seguit d’haver gosat confessar-se la terrible, estremidora, espantosa i amarga veritat, el senyor Gervasi Fenolleda tornà a sentir fred, i, enmig de l’angoixa que se’l menjava viu, en el seu cervell començà a obrir-se pas la idea —més aviat pedestre, gens adient amb el trasbals espiritual del moment— que havia de vestir-se amb urgència, si no volia convertir-se en una cosa encara més lamentable que un adúlter: un adúlter amb pulmonia doble.

Vestir-se, però, significava buscar primer la roba, escampada pel despatx amb la fúria brutal de la passió desfermada. I, per a buscar la roba, calia obrir els ulls; i, obrir els ulls implicava veure el sofà; i, veure el sofà volia dir…

El senyor Gervasi Fenolleda gemegà abans d’esmerçar els tres minuts següents a estirar-se amb desesperació els catorze cabells, comptats amb il·lusió cada matí, que li quedaven a la part més alta del crani, fins que es decidí a alçar-se de la butaca per buscar, sense obrir els ulls, a palpons, els seus vestits. Quan es maleí, però, per haver deixat el tamboret entre la taula i el sofà, la cosa ja no tenia remei: un dolor agudíssim en el séc de la cama dreta li arrencà un crit, que estigué a punt de despertar la seva família, la qual dormia plàcidament en el pis de sobre, i l’obligà a seure un altre cop a la butaca mentre es friccionava la part adolorida. Al cap d’una estona, alhora que el dolor cedia, el senyor Gervasi Fenolleda començà a sentir-se ridícul. És que no havia de ser capaç de posar terme a aquella situació ignominiosa? És que el seu propòsit d’esmenar-se no podia resistir ni una mirada al sofà, sense anar-se’n en orris? No li quedava ni un sacre del caràcter indomable dels Fenolleda, els temibles Fenolleda que havien fundat l’imperi del lignit més pròsper de tota la conca minera? Prou! Es posà bruscament dempeus, inflà el pit i obrí els ulls. La seva mirada recorregué orgullosament la filera de mascles Fenolleda retratats a l’oli en posat d’arrogància, els quals s’arrengleraven per ordre cronològic i d’esquerra a dreta, a la paret del fons, entre la xemeneia de l’estufa apagada i el balcó que donava a la plaça d’Armes. Refermat per la contemplació dels membres d’aquella dinastia implacable i audaç, el senyor Gervasi Fenolleda s’atreví a mirar més enllà de la taula, provant de descobrir la seva roba interior.

Durant un moment, i només de passada, mentre buscava els seus calçotets, donà un cop d’ull al sofà —amb un gest en el llavis que volia ser fredament despectiu—, però l’espectacle dels petits peus grassonets, els turmells i les cames temptadores no esquerdà la seva impassibilitat. Segur, aleshores, del seu domini de la situació, es desplaçà cap a la banda dreta, eixamplant així el seu camp de visió. Tanmateix, d’enfilada amb l’eslip, que entrellucava a la vora de l’estufa, aparegueren —i més pròximes— la resta de les cames, els genolls molsudets, les cuixes incitants i un pèl separades… El senyor Gervasi Fenolleda començà a posar-se una mica nerviós i engolí amb dificultat la saliva. A fi de relaxar-se, desvià la mirada cap al retrat de l’Arseni Fenolleda, però no pogué mantenir-la fixada gaire estona en aquella fesomia adusta; el vell corb, pintat de memòria per un artista local, amb el llaüt Temerari al fons, semblava absent en un record de navegacions audaces, eixides a mar a fer contraban, robatoris impunes i fets sangonosos, amb els que havia posat els fonaments de la prosperitat futura dels Fenolleda, i serví de poc ajut al seu atabalat descendent. Els ulls d’aquest retornaren al sofà, il·luminat per la claror càlida, íntima, filtrada pel pàmpol de color de rosa del llum de taula.

El senyor Gervasi Fenolleda, cada cop més inquiet, procurà distreure’s amb el papagai que apareixia, enfilat en una perxa, a la banda esquerra del retrat del Tobies Fenolleda, segon de la dinastia, el qual veié sobtadament arrodonida la seva fortuna a causa de la demanda de carbó que provocà a la conca la guerra de Cuba, justament quan ell acabava de casar-se —en una arrencada de generositat mal interpretada— amb la propietària d’una mina, la senyora Castells, la qual, vídua feia quinze mesos, esperava un fill pòstum del seu marit; l’infant havia mort en el moment del part —i aquí, també, les llengües esmolades digueren el que volgueren— i els esposos, per consolar-se, compraren el papagai. La imatge de l’ocell, per desgràcia, es revelà mancada de virtuts sedatives, i el senyor Gervasi Fenolleda començà a notar, entre altres símptomes inequívocs, que el ritme del seu cor s’accelerava d’una manera inquietant.

Amb l’espectacle del sofà reflectit a les ninetes —d’un verd-gris esclarit, com les del Simplici Fenolleda, tercer de la dinastia, el qual s’havia proclamat franquista de tota la vida, després d’haver estat republicà aferrissat, també, de tota la vida—, els penediments, els propòsits d’esmena de l’últim dels Fenolleda començaren a trontollar d’una manera gairebé escandalosa; el diable, amb les seves arts perverses, insinuants, meloses —perfeccionades, segons el senyor rector, durant segles i segles, amb molta constància i aplicació— l’enllaminia. Per què no havia de deixar-s’hi anar un altre cop? Quina importància tenia, ben mirades les coses? Una vegada més, només una i, després —això sí— prou definitivament.

De sobte, s’horroritzà, en adonar-se que es deixava embolicar de nou, que aquell huracà de passió el llançaria una vegada més al pecat, que l’engegaria a l’infern per a tota l’eternitat. L’infern, senyor! L’últim dels Fenolleda es veié posat a bullir en una cassola, voltat de dimonis que atiaven el foc sense descans —qui sap si fins i tot l’alimentaven amb carbó de Lignits de l’Ebre, SL— tot i evitant amb les seves forques punxegudes que ell pogués eixir del recipient. O serien veritat els altres turments, encara més horribles, amb què el germà Joaquim, el professor de llatí dels maristes, volia inculcar-li l’horror dels pecats de la carn, mentre li acaronava els rínxols daurats, rínxols que havien de començar a caure pocs anys més tard, sense potinga que pogués evitar-ho? Tanmateix, malgrat el fred i la premonició de les penes abrasadores de l’avern, el diable el temptava amb fal·làcies cada cop més suggeridores, més insinuants, i el senyor Gervasi Fenolleda començà a sentir-se flonjo, tou…

No! Girà el cap bruscament, defugint la visió que l’atreia des del sofà, i la seva mirada anà a parar a l’antic punyal berberisc amb el mànec de plata repussada que havia servit de tallapapers a diverses generacions de la família. Al·lucinat, es quedà mirant l’arma. Sí, aquella era la solució, el remei definitiu. Empomà l’eina. Una lluentor sinistra lliscà per la fulla esmoladíssima del punyal…

Si la vella Natàlia hagués guaitat aleshores pel forat del pany de la porta del despatx, cosa que havia fet milers de vegades al llarg de la seva vida com a minyona de confiança a la casa dels Fenolleda, potser hauria canviat de pensament sobre el Gervasi —el bleda, el totxo, l’enze del Gervasi, com ella l’anomenava en privat— perquè l’opinió de la vella Natàlia sobre l’últim del llinatge era més aviat negativa. I a aquella mostela se li podien retreure molts defectes: la seva xafarderia, la seva inexhaurible xerrameca, les seves lladreries; ara bé, el que no se li podia negar era el seu coneixement enciclopèdic d’uns quants dels Fenolleda mascles, coneixement adquirit a través dels diversos representants de la dinastia que havien desfilat pel seu llit acollidor, des que ella havia començat a servir a la casa feia més de seixanta anys. I les comparacions —des de qualsevol punt de vista i no calia entrar en detalls— no resultaven gens falagueres per al Gervasi.

Qui podia reconèixer en aquell pixafreda tímid, dominat per la missaire de la seva dona, l’empremta del seu pare, el Silveri Fenolleda, que, als setanta anys, dos abans de la seva mort, encara era més pinxo que un gall i no en deixava cap per verda? O la dels seus oncles paterns —el Ricard, que havia fugit amb les tres germanes Sarroca, i vivia en una hisenda a l’Argentina; el Rafel, desaparegut en l’incendi d’un bordell a Nàpols; el Sigfrid, el canonge, el qual, segons la nota del bisbat, havia trobat la mort mentre passava el rosari, però que, d’acord amb la versió fidedigna d’un sagristà, se n’havia anat a l’altre barri mentre jugava a la gallina cega amb un estol de dames de l’Adoració Nocturna de Santa Brígida de Tarragona? Què havia passat —ai, Déu— amb els Fenolleda? Potser era veritat que la llavor de la nissaga s’havia aigualit en el ventre de la mare del Gervasi, aquella senyoreta de capital que es passava el dia tocant el piano, llegint llibres de versos i pintant ventalls mentre el seu home anava a córrer el sampindolí…

Tanmateix, si la vella Natàlia hagués guaitat pel forat del pany, hauria quedat impressionada, sense cap mena de dubte, per l’últim dels Fenolleda. Perquè, en aquell moment, el Gervasi, malgrat anar vestit només amb una camisa —blanca— i uns mitjons —negres—, infonia el respecte d’un heroi de tragèdia antiga rebel·lant-se contra el fat advers. Segurament, la majordoma s’hauria estremit; potser, fins i tot hauria deixat anar un xiscle, en veure com l’últim dels Fenolleda aixecava el braç dret. La vella Natàlia, però, dormia aleshores com una soca en la seva habitació de les golfes, i ningú no va presenciar com la fulla corba del punyal s’elevava, igual que una mitja lluna esgarrifosa, contra el cel ras de la cambra, abans de caure —una, dues, tres, quatre, cinc, sis vegades— sobre el pit de la Claudia Cardinale, la qual, no obstant, no deixava de somriure des de la seva gran fotografia estesa sobre el sofà.