Els delfins

Avui, he estat magnífic. Bé, el que es diu bé, ho estic sempre; de vegades, però, sense que en puguis esclarir la raó, tot s’encistella d’una manera especial i les coses ixen rodones. Avui, ha estat una d’aquestes ocasions: he lligat un condol aplomat, senyorívol, impecable. Totes, totes les mirades —especialment de la banda de les dones— es clavaven en mi mentre avançava fins a les grades de l’altar major, al peu del qual hi havia el túmul voltat de canelobres, i girava, després, amb la meva elegància natural, cap a l’esquerra, a fi de dirigir-me als bancs davanters en els quals es trobaven els familiars del Constantí Cirera. M’hauria agradat veure’m per un forat mentre donava la mà als components del dol amb un gest d’aflicció profunda, però continguda —«us acompanyo en el sentiment, us acompanyo en el sentiment, us acompanyo en el sentiment»—; en saludar, amb una capcinada sòbria i viril, el taüt amb les despulles mortals del Constantí; quan donava el condol a les dones sense atorrollar-me, d’una manera sentida encara que un pèl distant, a fi i efecte d’evitar interpretacions malicioses a càrrec de la xafarderia vilatana. Les dones són material delicat i trencadís, i cal parar-hi molt compte. A més, tothom és sempre tan pendent de mi que qualsevol gest dubtós, qualsevol paraula més enllà d’una altra podrien provocar un desastre: quan la bola de la murmuració comença a rodar, malament rai; no saps mai què en resultarà. I, avui, encara havia de tenir més cura que els altres dies. Un diumenge, fa quaranta-cinc anys, la Carme, ara vídua del Constantí, va ballar amb mi tres vegades seguides; la vila té la memòria llarga i no volia que hi hagués de què parlar si em mostrava més afectuós del que pertocava. Això no obstant, suposo que tot déu s’haurà adonat, en reparar el meu capteniment digne i sever, que d’aquella foguera no queda ni la cendra, almenys per la meva banda.

Sí, avui he estat magnífic. Això significa que les facultats no em minven, fins i tot diria que se m’afinen; i em sento cofoi, per mi mateix i per la gent de la vila, la qual em va atorgar, sense manifestar-ho expressament, el privilegi de ser sempre el primer a passar a donar el condol als familiars dels finats en tots els enterraments; cada cop que hi penso, me’n sento orgullós perquè, per descomptat, no resultà fàcil aconseguir-ho. Alguns, ja se sap, es van picar en veure’m la intenció, en adonar-se que sempre procurava col·locar-me el primer de la fila; em criticaren a matar, fins i tot vaig perdre parròquia a la sastreria. Es pensaven que ho feia per gallejar, per pinxo, quan la veritat era que vaig assumir la tasca —perquè ho és, i feixuga— a fi de dignificar el moment, tan colpidor, dels adéus i atallar el desori que sempre s’hi produïa: tots volien passar a l’hora, a empentes i rodolons, a expressar el condol, igual que si es migressin per aviar el difunt al cementiri al més aviat possible. Em costà imposar-me, donar a entendre al personal amb el meu exemple que allò no es podia fer de qualsevol manera i que jo era la persona imprescindible per a posar ordre en aquell batibull. Ho començaren a albirar el dia que el Ramon Granera, un pinxo de pa sucat amb oli entestat a fer-me la guitza, relliscà en voler passar-me al davant a les exèquies de Jordi Planes i va caure de nassos, als peus de l’escolanet que duia la creu. No ho comprengueren del tot, però, fins que, unes poques setmanes després, el mateix Granera i dos més de la mateixa corda, entropessaren i anaren a parar damunt el taüt de la Carmeta Valls —tan fina, ella, tan primmirada— després d’envestir de mala manera el pobre vidu, dos fills de la difunta i una nebodeta rossa que duia una corona de gladiols i lliris. A partir d’aleshores, malgrat els rumors que escamparen alguns, els de sempre, acusant-me d’haver parat la traveta als tres enzes, a fi que es fumessin la talecada i deixar-los en ridícul, tothom va acceptar-me sense discussió.

Ningú no podrà dir que no hagi fet honor a la confiança que se m’atorgà. Sempre he estat el mateix, he posat la mateixa cara amb la monarquia, la república i la dictadura. Capellans? Capellans. Banderes? Banderes. Capellans un altre cop? Fot-li capellans. Jo he d’estar per sobre d’aquestes foteses, per a mi només hi ha vilatans que se’n van a l’altre barri, tant si els hi aviem amb llatins com amb músiques. Jo dono el mateix condol als qui diuen que facturen al cel que als qui només es moren i prou i no passen del nínxol.

Tot això, explicat d’aquesta manera, sense donar-hi importància, sembla fàcil. La veritat és que sovint resulta ingrat, sobretot quan t’arriben a les orelles segons quins comentaris verinosos: que si en tal enterrament vaig dir més paraules de condol que en tal altre; que si tal dia no portava corbata i tal altre sí… Més d’una vegada he pensat deixar-ho córrer i anar als sepelis com un vilatà més, lliure d’aquesta responsabilitat tan carregosa. Sempre em dic, però, impulsat per la meva generositat: «Au, Miquel, no t’acoquinis. Treu la teva força, sacrifica’t una vegada més i vés-hi. Sense tu, allò serà una patolla».

Ara bé —desenganyem-nos— aquesta sorprenent vigoria meva no durarà sempre; fins i tot a les persones com jo els arriba l’hora. I què passarà, llavors? No és que faltin candidats per substituir-me, no; fa anys que sento al meu voltant la remor sorda de la lluita per la successió, el fer-se i desfer-se de les intrigues. Però, sempre que hi penso, els dubtes se’m mengen de viu en viu: n’hi ha algun, entre els tres que ara s’esgatinyen, digne d’ocupar el meu lloc quan jo el deixi vacant? Joan Campells, l’adroguer del carrer Major, és massa baixet, li falta corpenta, els del dol gairebé s’haurien d’ajupir. Joaquim Coloma, el ferrer, té presència —sense arribar, ni de bon tros, a la meva—, tanmateix, resulta bastot i un pèl tibat; el seu pare ja ho era, de pinxo, i, ja se sap, qui és fill de gat una hora al dia caça rates. Pel que fa a Pere Cistella, el llaüter, té una cosa que no m’agrada: he observat que resulta més efusiu en els enterraments de la gent important que en els altres. No ho sé, no ho sé… Sovint, em desperto a les nits capficat per aquesta qüestió, i, quan la dona em pregunta què em passa, li dic que no res, que no s’amoïni. No tinc cor per a explicar-li les meves cabòries, no vull aclaparar-la amb el pes d’un problema que fa trontollar fins i tot unes espatlles tan fortes com les meves. Amb un que pateixi, n’hi ha ben bé prou.