V. El brau diabòlic

El príncep Fèlix Maria Vicenç Andreu Lichnowsky, comte de Werdenberg i senyor de Woschutz, sentí en el seu cor, als vint-i-tres anys, tot el fervor i l’entusiasme de la causa reialista, i, militar de professió en l’exèrcit de l’altiva Prússia, corregué a oferir la seva espasa al pretendent Carles, quan aquest s’aixecà a les províncies basques contra el govern francmaçònic i lliurepensador de Madrid. Educat en l’ambient cultural del castell de Graetz, prop de Troppau, i en el del palau de Krzyzanowitz, a Ratibor, hereu d’una de les més vastes fortunes de tot Alemanya, el príncep era un afeccionat a les belles lletres i tocava delicadament i amb gust el flautí, instrument en aquell temps de moda en les múltiples corts reials. Participà en diverses campanyes carlines i es distingí valerosament en l’expedició de don Carles a Catalunya, circumstància que li permeté de conèixer el qui fou més tard comte de Morella, el famós Ramon Cabrera, amb qui s’uní en una forta amistat. Després del fracàs polític de la dita expedició, Lichnowsky fou destinat a l’Estat Major del comte d’Espanya, a Catalunya, i serví d’enllaç entre aquest i Cabrera, que operava a l’altra banda de l’Ebre. Això li donà l’oportunitat de conèixer pam a pam el país i familiaritzar-se amb la llengua catalana, que era la que habitualment parlaven els dos tigres de l’època: el de Berga i el del Maestrat. Lichnowsky, després dels afusellaments d’Estella i de la traïció de Maroto, restà fidel a la causa carlina i al seu rei i continuà una lluita desesperada i cavalleresca, moltes vegades desmentida per les fellonies comeses pels voluntaris del Pep de l’Oli o del Llarg de Copons. El príncep, quan no comandava el seu disciplinat esquadró de cavalleria, moment en què apareixia amb l’uniforme de guerrera blava i boina i pantalons vermells, adoptava innombrables disfresses, tals com la de traginer, contrabandista, pagès de la ribera, etc. La seva fama va créixer ràpidament i hom el contrastava quant a popularitat, encara que amb un caire completament diferent, amb l’hàbil conspirador i home d’acció liberal Aviraneta.

Aquestes notícies eren expedides i comentades prolixament tant pels periòdics cristins com pel de Berga, però, naturalment, en un sentit contrari. Aquell matí, Antoni de Montpalau acabava de deixar El Constitucional, on, després d’una nota calumniosa al·lusiva al príncep Lichnowsky, inseriren una oda artístico-patriòtica d’un poeta que duia molta empenta, Joaquim Rubió i Ors, i que signava «Lo Gayter del Llobregat». Hi havia una estrofa que deia:

Antoni de Montpalau recordava amb enyorança, a propòsit d’aquests versos, el company i mentor de la seva adolescència, l’admirat poeta Eudald de Puig, la carrera del qual fou truncada, imprevistament, per la mort. El conegué un dia en una festa literària al col·legi de Cordelles, poc abans de la seva definitiva clausura, quan el poeta estava en la seva plenitud: li fou presentat pel rector, el pare Narcís Riera. Pensava en la impetuositat d’aquest quan féu l’elogi proemial de l’«Imperial i Reial Seminari de Nobles de Cordelles» i amb l’elegància del seu castellà acadèmic.

—Tendrán los Señores Colegiales de este su Colegio, no sólo la protección para el aplauso, sino también para la virtud el ejemplo que estimule la gallardía de sus nobles corazones a dar la mano al ocio y puerilidades ajenas de su nacimiento; y a emprender generosos la carrera de la heroicidad por el estudio de las buenas letras, para no degenerar de la nobleza del nombre y de la Casa en que lograron su primera educación. Y yo podré prometerme, no la sombra como otros piden para sus obras, pues no la hay en esta Casa, toda luminosa, toda resplandeciente; en fin, como que tiene por uno de sus blasones el Sol en el mayor auge de sus inextinguibles lucimientos. Prométame, sí, mucha luz, mucho favor y aquel amparo y protección que todos necesitamos.

Després d’aquesta evocació, el nostre jove naturalista abandonà definitivament els seus records per passar al seu gabinet de treball, on redactava un catàleg, il·lustrat amb dibuixos a la ploma, del seu herbari. Hi treballà de ferm tot el matí, i en sortí positivament satisfet.

A la tarda, com que era diumenge, determinà d’anar amb Novau al Torí, on el capità italià Cantalupo s’alçava en globus aerostàtic. Deixaren el carruatge prop de la Duana, travessaren els carrers de la Barceloneta, plens de gom a gom. Hi havia molta gent als terrats així com als sorrals de la rodalia per contemplar gratuïtament l’espectacle.

A l’entrada de la plaça de braus hi havia uns cartells, a la vista de tothom, anunciant el programa i el preu dels seients: dos rals al sol i tres a l’ombra. A dintre, al mig de la plaça, uns homes inflaven el globus, i el capità Cantalupo, vestit de frac, donava ordres anant d’una banda a l’altra. Els nostres amics s’acomodaren a primera fila, després de pagar un suplement especial a l’encarregat dels mossos de vigilància. La plaça estava curulla d’espectadors.

A les cinc en punt, per saber la direcció exacta del vent, el capità Cantalupo deixà anar uns quants globus petits de diverses formes i colors, tals com peixos, ninots, granotes, etc., i, una vegada l’aerostàtic fou acabat d’inflar, féu una reverència al públic i saltà a dintre de la cistella de vímet. Era el moment just de la gran emoció.

Una xaranga començà a tocar una marxa engrescadora. El globus aerostàtic s’anava alçant i els espectadors cridaven i aplaudien. La cistella del globus duia, penjats per la banda de fora, uns saquets plens de sorra que servien de llast. El capità Cantalupo, a uns cinquanta metres d’alçada, se’n desféu de tres o quatre i llançà a la plaça un núvol de prospectes vermells, grocs i blaus que s’escamparen pertot arreu. Hi hagué corredisses i tothom procurava arreplegar-ne algun. Montpalau s’aixecà i amb l’ajuda del capell aconseguí agafar-ne un de vermell. En lletra impresa deia: «A Barcelona». I al dessota els següents versos:

L’aerostàtic anà pujant, empetitint-se, i prengué la direcció d’Horta. Tothom feia comentaris admiratius i s’establiren juguesques sobre el lloc on aniria a raure.

A la segona part del programa succeí un fet insòlit, que afectà vivament el nostre protagonista.

S’havien anunciat tres toros, que la gent esperava amb candeletes, car era un arrodoniment perfecte donat el lloc de l’espectacle. Com que Antoni de Montpalau no sentia cap mena d’atracció per aquesta festa sagnant, volgué retirar-se, però fou vençut, a la fi, per les suplicacions del seu cosí, que desitjava contemplar les incidències de la corrida i les reaccions del públic. Com a bon naturalista li repugnava la visió de la sang vessada inútilment.

Sortí el primer toro i, després de les filigranes de consuetud, fou occit, abatut i retirat de l’arena entre grans exclamacions contradictòries. El cel s’havia anat encapotant i agafava un caire no gens tranquil·litzador. Sobtadament, una ombra misteriosa planà damunt de la plaça i descendí en un incomprensible moviment oscil·latori.

Llavors, un brau, negre com el carbó, sortí, rabent, en direcció al centre de l’arena. Estigué quiet un moment, panteixant, atraient la mirada fascinada del públic. Es girà, com cercant algú o quelcom. Féu unes passes. I, de manera imprevista, es llançà, disparat, devers els nostres amics, saltà la tanca de fusta i, dreçant-se sobre les dues potes del darrera, es quedà un moment mirant de fit a fit Antoni de Montpalau. Eren dos ulls de foc, clavats a la cara del nostre protagonista.

Tothom restà aterrit. L’ombra misteriosa s’espessí. Se sentia la respiració profunda del brau. La presència fosca del diable era evident, òbvia. Es féu el senyal de l’alfa i l’omega.

De sobte, la bèstia diabòlica va fer un salt i desaparegué. Ningú no sabé com ni per on s’havia fet fonedís. Els mossos de la plaça corrien desalenats i lívids cercant pels passadissos i culs-de-sac. Es produí un gran tumult i hom va témer que no es repetissin els esdeveniments de l’any 35, de trista memòria.

Hom atribuí aquests fets inexplicables a la mala organització de l’espectacle. L’Eco del Comerç, l’endemà, publicà una crítica duríssima contra les autoritats, i es preguntava com, en el temps del progrés, podien succeir fets de semblant naturalesa. Era, realment, lamentable.