X. Botànica, Zoologia, Història
El fet d’haver-se convertit en mandatari de la tertúlia científica del marquès de La Gralla aguditzà en Antoni de Montpalau el seu sentit de responsabilitat, ja rigorós de natural. Volgué preparar amb tot detall l’expedició, i el primer que féu va ésser indagar l’exacta situació geogràfica del misteriós llogarret on havien de tenir lloc les seves experiències. Consultà mapes detalladíssims on les rutes apareixien vorejant muntanyes altes i escarpades i on els rius eixien, subrepticis, d’anfractuositats rares, encaixonats en parets plenes de liquen llefiscós. Hom veia petites contrades de pessebre i congostos obacs com a través d’una lupa i imaginava la selvàtica bellesa rural com escapada d’un llibre d’estampes.
Estudià la fauna i la flora autòctones. Realitzà estudis geològics profunds i meditats. Conegué els cabals subterranis d’aigua sulfurosa més importants i aixecà plànols de les filtracions de vapor maligne que aquestes implicaven i que tanta influència tenien en el comportament psíquic dels indígenes.
En una campana de vidre especial rarificà el vol del «vampiris diminutus» i n’estudià les circumval·lacions geomètriques dels trajectes que, a l’aire lliure, haurien estat, per llur rapidesa, impossibles d’examinar. Li interessava particularment aquest mamífer per tal com la imaginació popular l’associava amb allò que, segons totes les aparences, constituïa el seu objectiu científic. En el fons, Montpalau sabia que les conviccions del poble, desbrossades de la mítica fantasia inherent, tenien sempre una explicació. Per aquest motiu —sempre dintre un metòdic criticisme— es preparava per a qualsevol eventualitat, i es documentava, a part del famós Tractat de Genitura, en el Philinion de Collin de Plancy, i en la Dissertation sur les apparitions des anges, des démons et des esprits et sur les revenants et vampires del monjo Calmet, aprovat per la Sorbona.
Analitzà la llegenda balcànica segons la qual així com l’aigua oculta influeix en el vivents, de la mateixa manera un cadàver sebollit actua en el món exterior. La vida vegetal impedeix que la sang del difunt es coaguli. El rosat de les galtes és com una flor de la mort que brolla per una romanalla de vida. Quant a la seva acció sobre els vivents, s’explica perquè els vasos capil·lars del difunt desenvolupen un excés d’energia. La vida vegetal, que semblava anul·lada, reapareix amb vigor. El cadàver, però, havent estat posat en relació amb la seva víctima, produeix en ella un efecte contrari, tal com l’imant determina en el ferro l’existència d’un pol oposat. S’estableix una acció nerviosa, exercitada a distància, entre el vampir i el malalt. En tant que el primer no ha entrat en el període de descomposició, el virus que hi havia cerca un organisme que estigui en correlació harmònica amb ell, per comunicar-li el propi contagi. De la mateixa manera que el metall enterrat i l’aigua subterrània cerquen la llum, aquell qui visqui la seva vida vegetal cerca, per damunt de tot, la manera de remoure lligams tan estimats. Llavors l’home vivent és posseït per la mort.
Montpalau verificà totes aquestes qüestions contra rellotge, car la seva intenció era partir immediatament. Havia desenrotllat una activitat vertiginosa de comprovació i muntatge de les hipòtesis més estrafolàries, com a referència marginal a la seva futura activitat. Novau, que estava molt excitat, manifestà al seu parent el desig d’acompanyar-lo en aquella aventura muntanyenca. Els nous aires li provarien. També Amadeu, el cotxer, a qui Montpalau feia servir, sovint, d’alumne pacient i forçós dels seus monòlegs solitaris, i a qui havia aconseguit inculcar un religiós amor a la Ciència, manifestà el seu entusiasme per l’expedició. Ho contà de seguida a la cuinera, i aquesta a la totalitat del servei. A la nit, mentre escurava una cuixa de pollastre que aquella li havia ofert delicadament, veié, en els ulls dels seus companys, un deferent i admirat respecte, que li produí una deliciosa sensació. Havia pujat alguns graons en la jerarquia social.
El nostre protagonista, per últim, visità el seu amic, el capità general, baró de Meer. Aquest, que sabia l’afer que duia entre mans Montpalau, li lliurà un salconduit especial per a tot el Principat. Tingueren una llarga conversa reservada, tancats al despatx de Capitania. En acomiadar-se, li desitjà bona sort.
Quan sortia contemplà un estrany espectacle. Uns gitanos hongaresos, vestits d’una faisó virolada i pintoresca, feien ballar un ós negre i una cabra de banyes torturades i enormes, al compàs d’un alduf. La percussió, monòtona i repetida, produïa un efecte enervant. La gent, fent rotlle, contemplava les evolucions lentes i sense gràcia del plantígrad. No ho sabia ben bé, però tingué la impressió que la cabra fantàstica se’l mirava amb particular insistència. Era una mirada coneguda.
Montpalau decidí partir com més aviat millor —és a dir, l’endemà al matí— cap a Pratdip.