II. Gandesa, la flor del món

Feia uns quants dies que havia plogut, i l’Ebre baixava ple, majestuós, desbordant d’una aigua rogenca i espessa, amb grans i perillosos remolins que es produïen a conseqüència del ràpid corrent. En un lloc on el riu formava un ample meandre, una estranya embarcació intentava travessar-lo i guanyar l’altra riba, a recer de les indiscretes mirades del castell de Miravet, car ningú no sabia, en aquell moment, si estava en poder dels nacionals o dels carlins.

L’embarcació duia un carruatge al damunt i enarborava, dalt d’un pal, una vela rudimentària. La tripulació era composta de tres personatges, dos dels quals maniobraven amb la vela, i el tercer tenia cura d’una ampla pala que servia de timó. Com deu haver endevinat el lector, es tractava dels nostres amics, que anaven a la percaça del Mussol. Montpalau i Amadeu lluitaven amb la vela i executaven, tan bé com podien, les ordres de Novau. Aquest duia el timó amb gran perícia, car, com sabem, era un capità de vaixell consumat. Gràcies a la prudència i a la tècnica navegatòria de Novau, l’embarcació arribà al seu destí, sense massa complicacions.

Descarregaren el carruatge —que, ja que, fins aquí, no ho havíem dit mai, direm que era un tílburi elegant—, amarraren la barcassa i Amadeu apaivagà els cavalls, que desembarcaren més morts que vius.

Tot seguit, Montpalau, amb la brúixola, s’orientà. Calia cercar la carretera, perquè, quan trobaren el pont destruït, l’abandonaren, i ara, amb la navegació, resultava que s’havien desviat a l’esquerra, cap a Tortosa.

Hi havia grans canyissars i extenses hortes luxuriants. La terra era d’excel·lent qualitat, molt feraç. Pujant dalt d’un pujolet, hom veia Móra, Benissanet i Miravet, com dins d’un jardí florit. A l’altra banda del riu quedava el Cardó i Tivissa, poble aquest arrasat pel Mussol, i, muntanyes enllà, entre abruptes valls, Pratdip.

Montpalau pensava en el seu comiat d’Agnès. La reveia, graciosa i forta, manyaga i sana com una fruita, al llindar de la porta, amb la mirada espurnejant. La baronessa li féu present d’uns rosaris de plata, antiquíssims. Agnès, la seva estimada, d’un mocador que havia brodat per a ell, i uns rínxols sedosos i perfumats. A darrera hora li besà els llavis, suavíssims.

Retornaren a la carretera. A la sortida de Móra, uns pagesos comentaven, esporuguits, que al Pinell de Brai, poble a la vora de Gandesa, aquella nit havien estat escolades dotze famílies liberals, per un procediment misteriós. Hom atribuïa aquesta catàstrofe al Mussol. Els pagesos feren el senyal de la creu.

Montpalau, sentint això, ordenà a Amadeu de seguir la ruta de Gandesa, vila que, si bé no tenia la consideració de plaça forta, era considerada, pels seus sentiments liberals, com un baluard de la reina.

En arribar a la venta de Camposines, els nostres amics, amb gran sentiment, hagueren d’abandonar el carruatge, puix que d’ara endavant no hi havia més que camins de ferradura. Dipositaren, doncs, el tílburi a la venta, l’amo de la qual cobrà setze rals pel dipòsit —conservació i neteja incloses—, i es disposaren a continuar la percaça del vampir, disfressat, ara, de guerriller. Abans, però, dinaren a la venta, on els fou servit un be sensacional rostit amb allioli, regat amb un vi de la Terra Alta que, de tan fort, produïa pampallugues als ulls. Amadeu es permeté de dir que, amb la pudor que feien llurs alens, no hi havia perill de témer cap atac del vampir. Montpalau, però, trobà inconvenient i de mal gust aquesta observació i, amb una severa mirada, el féu callar.

Muntats en sengles cavalls de gran força i vigor, els tres viatgers arribaren a Corbera, població que la musa popular havia titllat de «foradada», per la gran quantitat de finestres que s’hi veien pertot arreu. Així, hom deia: «Corbera, la foradada. Vaig a Corbera, la foradada». Hi havia una cançó molt bonica, que feia:

Fent un incís, direm que la Fontcalda és un santuari, a tres passes de Gandesa, on es ret culte a la Mare de Déu d’aquest nom. Així com Pratdip tenia santa Marina, Gandesa s’enorgullia de la Mare de Déu de la Fontcalda, molt venerada per tots els pobles de la comarca.

A penes havien ultrapassat Corbera, quan en un revolt del camí els nostres amics contemplaren, al peu de la serra de Cavalls, l’alterós campanar de Gandesa, vila que, a partir del sisè setge, fou ascendida a ciutat amb els títols de MOLT LLEIAL, HEROICA i IMMORTAL CIUTAT DE GANDESA, i declarats els seus habitants exempts de contribució i de lleves d’un a deu anys, a judici de les Corts.

Gandesa vivia en permanent vigilància. Entorn del perímetre de la població, els gandesans havien obert un fossar de sis metres d’ample per quatre de profunditat. No tenia muralles, però totes les sortides dels carrers havien estat emmurades i espitllerades. Dalt del campanar, un sentinella de la Milícia Nacional sotjava constantment els camins que conduïen a Gandesa.

S’entrava a la població per una porta única: la de Corbera. El caporal de l’escamot de la guàrdia examinà els papers de Montpalau i, veient que es tractava d’una persona important, els conduí, de seguida, a casa del batlle, Josep Alcoverro, a qui deien «Pep Timbales», que ocupava una casa grandiosa, laberíntica i barroca, davant del famós porxo romànic de l’església. Montpalau explicà l’objecte del seu arriscat viatge a Josep Alcoverro —que, sigui dit de passada, era procurador dels Tribunals— i veié com aquest es quedava bocabadat pels extraordinaris esdeveniments que li contava i pel perill que representava per a Gandesa la presència pròxima del Mussol. Com que, naturalment, ignorava la tècnica defensiva de l’all, Josep Alcoverro volgué, de totes passades, que Montpalau donés una dissertació pública, que tindria lloc a la Societat Recreativa, aquella nit, si és que el dissertant no es trobava massa cansat, per tal que la població aprengués aquella eficaç tècnica defensiva.

Montpalau i el seu parent foren complimentats a l’acte, amb la cortesia més exquisida, per Antoni Galvan, el metge, erudit lector i gran coneixedor dels plaers de la taula, que era, per temperament, una mica voltairià. Acudiren, també, Oriol Mani i Josep M. Pasqual, dos jurisconsults casuistes, amb ulleres fumades; Francesc Escoda, director de l’Administració de Correus, gran caçador i cantador de jotes; Josep Sol, ric comerciant a l’engròs, de vèrbola matemàtica; Pablo Ruiz, apotecari, filòsof a estones perdudes, aragonès de soca-rel, que sabia la recepta complicada d’una menja refinada: l’espedo. Comparegué, per fi, el notari Manuel Ocaña, liberal, una mica francmaçònic, eufòric ballador de polques.

Donaren un tomb pel poble, begueren vi de la Terra Alta, cosa que produïa una agradable escalforeta a l’estómac, i contemplaren el cel estrellat.

Havent sopat, Antoni de Montpalau ocupà la tribuna del saló de conferències de la Societat Recreativa. Era un saló que, al mateix temps, servia per a fer-hi ball. Fou presentat pel batlle, Josep Alcoverro, que aprofità l’ocasió per a dir unes quantes paraules gruixudes contra la carlinada. Després, Montpalau, amb paraula justa i ponderada, tenint l’auditori suspès d’un fil, explicà el seu objectiu, que era la determinació científica de la naturalesa del Mussol, terrible vampir camuflat de guerriller.

Com sempre, Montpalau obtingué un èxit apoteòsic. Fou molt felicitat per les simpàtiques autoritats gandesanes. Abans de marxar, una rondalla d’afeccionats interpretà l’himne de Riego i Las habas verdes.

Les autoritats acompayaren Montpalau a la fonda, on l’esperava un llit dur i grinyolador. Després, fent-se creus de la saviesa del nostre jove científic, se’n tornaren a la Societat Recreativa a jugar al set i mig.