1

Començament

Quan a en Sergi li van extirpar aquell bony del clatell, el van deixar amb el cap més pelat que l’oncle Isaïes, que era calb i curiosament venia pintes i locions, a més d’altres foteses, a la petita botiga que tenia a la plaça Major. No és que l’amoïnés, a en Sergi, anar amb el cap pelat. Al contrari. Fins i tot ho va trobar divertit. Alguns dels seus futbolistes preferits anaven ben rapats. Però amb l’arribada del fred, allò va deixar de tenir gràcia. Semblava com si els cabells li creixessin molt a poc a poc. Massa. I els més busca-raons de l’escola van començar a dir-li «cap pelat», «punky» i altres agudeses, un cop perdut el magnetisme inicial del seu nou estat. Per Nadal, la cosa va començar a ser més discreta. La cicatriu ja gairebé ni es veia.

El bony li havia sortit sol, com una mena de gra rodó enorme, al bell mig del clatell. Al principi no va passar res, però després va esdevenir molest. A ell no li hauria fet res viure amb el bony, però quan li va començar a fer mal va ser diferent. Li van dir que valia més que se’l tragués, i l’hi van treure.

Després d’uns quants dies a l’hospital, va tornar a casa fet un heroi. Era el primer nen del poble que havia estat en un hospital, a la capital. Li van ploure preguntes a dotzenes.

En Sergi no va saber mai si allò del bony, la seva aparició i, sobretot, la seva extracció, havia tingut res a veure amb l’aparició dels homes de les cadires.

Potser li havien remenat el cervell. Qui sap.

Però, sens dubte, va començar a veure’ls al cap de poc de la intervenció quirúrgica.

Just dos dies abans de la nit de Nadal.