25

Fugida desesperada

Aviat es va adonar que allò no era cap alarma, sinó una sirena que alertava del perill de bombardejos.

Estrident, aguda, demencial.

Va sortir al carrer de la part del darrere del museu, pobrament il·luminat, però pertot arreu ja apareixien les primeres llums a les finestres, i se sentien els primers crits d’espant i sorpresa.

—Què és això?

—El museu!

—Que s’han tornat bojos?

En Sergi va arrencar a córrer.

Es va adonar que havia calculat malament l’efecte sorpresa, i les seves possibilitats de fugir abans que es presentessin els veïns o la policia. Amb aquella espectacular i sonora alarma…

Era inútil baixar cap al poble. Ensopegaria amb els veïns que pujaven cap amunt. I amb un quadre sota el braç. Però no tenia gaires opcions.

Només el bosc, la muntanya.

I abans, la mansió dels Roquesblanques, l’ermita i el cementiri.

On es podia amagar?

Com un lladre, com el que era, va córrer ajupit, clamant a Déu que no el veiés ningú, i encara menys que l’atrapessin. Podia tirar el quadre a terra i allunyar-se’n, i tornar després amb els veïns fent veure que era un d’ells. Però, llavors, el que acabava de fer no serviria de res. I ells haurien guanyat.

Mentre corria i corria, amb la pressió del seu acte fent-li mal al pit i oprimint-li el cor, va adreçar una disgustada i adolorida mirada a la pintura.

—És culpa vostra! —va dir als set silenciosos i estàtics companys.

De sobte, es va adonar d’una altra cosa.

Si li passava res, ells sortirien!

Per veure-ho!

—Us odio! —va gemegar.

Per darrere se sentien ja motors, més i més veus, crits, ordres. Algú que s’havia adonat de l’abast del que podia haver passat, organitzava la resta.

—Envolteu el poble!

—Que no s’escapin!

—Dividiu-vos en grups!

—Cap a la muntanya i el bosc!

—Talleu la carretera per si fugen amb cotxe! Deu ser una d’aquelles bandes internacionals, segur!

Ningú no el creuria. Ningú. El ficarien en un reformatori o a la presó, i llençarien la clau.

I si el tancaven en un manicomi?

Els talons li tocaven el cul, la cursa era veloç, àgil, però sense cap direcció fixa. Només fugia dels perseguidors, i provava de sortir del poble. Per si no n’hi havia prou, el mateix quadre li feia nosa.

Va arribar al límit de les terres de la mansió dels Roquesblanques, al costat oposat al lloc on hi havia el museu. Va pensar que podia trucar a la porta de la senyora, demanar-li ajuda.

Seria just?

Va entendre que no, que tot allò era entre ell i la pintura, entre ell i els homes de les cadires.

Va continuar corrent, al peu del mur, i va veure l’ermita al davant, dibuixada sobre la foscor de la nit acabada d’estrenar. L’església també estava tancada.

Però el cementiri, no.

Una possibilitat?

S’hi va ficar de cap.

Acorralat.

Després ja no va saber si tot va ser casualitat o no, si es va tractar de l’inevitable destí o si va ser l’atzar, si bé hauria jurat que la sort no tenia res a veure amb la seva desgràcia.

Quan es va adonar d’on s’havia amagat, gairebé es va posar a riure.

Primer de tot va tocar la làpida, i encara que era a la part del darrere, la va reconèixer.

Després va tancar els ulls.

—I ara què? —va sospirar en Sergi.

Gaspar Foix era allà, a menys d’un metre d’ell, a l’altra banda d’aquella làpida. Les seves restes, quaranta anys després, semblaven esperar el desenllaç d’aquella extraordinària odissea.

En Sergi es va repenjar en el monòlit de marbre.

Sota la nit, les veus s’acostaven amenaçadores.

—Que algú vagi al cementiri!

—Al cementiri? Què dius, home!

—Hi ha tombes buides, no? Potser s’hi han amagat!

En Sergi va sentir ràbia.

Ganes de plorar.

—Gaspar —va xiuxiuejar impotent—, ajuda’m.

Encara tenia el quadre subjecte sota el seu braç esquerre. El va deixar anar espantat perquè va notar que es movia. Va caure a terra, de cara amunt.

I llavors, dins la tela, els set homes de les cadires van començar a adquirir vida.

En Sergi va entendre què es disposaven a veure.