6

Tercera aparició

Durant els dies següents va estar a l’aguait.

Durant les setmanes següents.

Durant els dos mesos següents.

Fins i tot els va buscar, a vegades recorrent amb bicicleta totes i cadascuna de les urbanitzacions que envoltaven el poble com una taca d’oli cada vegada més gran, altres vegades caminant pels carrers més llunyans i apartats del nucli urbà, com si aquells homes fugissin de la gent o li fos més fàcil topar-hi fora del centre i la seva més gran agitació. Però va ser inútil.

Res.

Els homes de les cadires no van tornar a fer acte de presència.

Havien desaparegut d’una manera tan misteriosa com ho van ser les seves dues aparicions prèvies.

En Sergi va començar a dubtar.

I a oblidar-se a poc a poc de la seva obsessió.

Hi havia coses millors a fer que buscar set homes absurds capaços de…

A la primavera, acabada d’estrenar l’estació de l’esperança, la premsa, la ràdio i la televisió van alertar de la possibilitat que hi hagués una gran tempesta a la zona. Tothom va començar a prendre precaucions. El riu s’havia desbordat dues vegades al llarg dels darrers vint anys, i encara que el poble estava situat en un nivell més elevat que el curs de les seves aigües, les conseqüències d’una inundació podien ser amargues per als camps, les comunicacions i els barris més baixos, assentats a la depressió de la vall, fora del vell centre del poble. Amb els primers núvols negres, i les primeres pluges fortes, la por va esdevenir certesa. Al matí van quedar buides les botigues de comestibles. Al migdia, les autoritats i Protecció Civil van donar les darreres consignes. Aquella tarda, tots els habitants de la vila van arribar aviat a casa i s’hi van tancar.

I en fer-se fosc, la pluja va refermar, i queia una cortina d’aigua, a vegades impenetrable.

A vegades.

En Sergi la contemplava enganxat al vidre de la finestra del menjador, amb els llums apagats, per allò dels llamps. El vent la feia tremolar. Els llampecs la il·luminaven amb tota mena d’efectes fantasmagòrics. Semblaven fils platejats, bales disparades per un cel colèric. La natura desfermada. No tenia por, es trobava sota cobert, i la casa era segura, però estava impressionat.

A la llunyania es veia el pont vell, ja que per aquella banda l’edifici, tot i que era d’una sola planta, quedava penjat sobre una discreta elevació i no hi havia més cases entre l’edificació i el riu. El pont era una de les relíquies del poble, encara amb vestigis romans als pilars. Passava per damunt del riu, i unia la vila amb l’antic camí que conduïa a la capital. Havia resistit tantes històries, conquestes, reconquestes, el pas del temps…

La nit es presentava llarga i avorrida. O no tan avorrida.

Amb el llum apagat, i aquell soroll eixordador, la pluja picant a la teulada, com si fos capaç d’enfonsar-la, i la por que hi hagués una desgràcia, que el riu sortís de mare…

Va girar el cap. De la cuina, on hi havia els pares i l’àvia, i de l’habitació de la Montse, on la seva germana s’entossudia a estudiar, arribava la resplendor de les espelmes. Després, va tornar a enganxar el nas al vidre de la finestra.

I els va veure.

Per tercera vegada.

Caminant en direcció al pont, en fila índia, seguint el mateix pas feixuc i lent, traginant les inevitables cadires.

I sense cap protecció.

La pluja queia i queia, però feia l’efecte que ells caminaven aliens a l’aiguat.

La distància era força considerable, i la pluja gairebé no li permetia veure els detalls amb claredat, però no hi havia dubte que eren ells. En un segon, la cortina líquida els feia invisibles. En el següent, es veien les seves siluetes dibuixades enmig de la dantesca tempesta. Quan un llamp ho banyava tot de llum platejada, eren com set negres sarments que es movien al compàs del seu propi impuls. Venien de la part dreta, i avançaven gairebé de cara a ell.

—Mama…

Va ser un murmuri, amb prou feines audible per a les seves pròpies orelles.

Els set homes es van aturar, es van col·locar l’un al costat de l’altre, van deixar les cadires a terra i s’hi van asseure.

Mirant el riu, el pont.

—Mama! Papa! —va aconseguir cridar.

Eren allà, aquesta vegada els veurien. Ningú no diria ja que…

La pluja es va fer més i més densa. S’havien assegut perpendicularment a la finestra, de manera que des de la seva posició eren com una taca negra, una mena de cuc fosc, molt fosc.

Massa fosc.

—Mama! Papa! —va cridar amb més força.

—Què passa?

La veu de la mare era d’alarma. Estava espantada. En Sergi ni tan sols va girar el cap. No volia perdre de vista el seu objectiu. Juntament amb la mare, van arribar el pare, l’àvia i la seva germana.

—Allà, mireu, els veieu? —va assenyalar els set homes.

—Què, què? —va insistir la mare mirant el riu i el pont.

Ara tots cinc tenien la cara enganxada a la finestra.

—Jo no veig res —va dir la Montse.

—Aquells homes, a la dreta, davant del pont!

—Quins homes? —va remugar el pare.

—Aquells set homes asseguts en aquelles cadires!

Van deixar de mirar per la finestra i el van mirar a ell. Tots menys l’àvia.

—Sergi —el to del pare era d’enuig—, com vols que hi hagi algú assegut en una cadira amb aquesta tempesta?

—Però si són allà, els estic veient! Fixeu-vos-hi!

L’àvia i la Montse ho van fer. La mare va mirar el pare. Aquest va continuar centrant la mirada en ell.

—Allà no hi ha ningú —se’n va burlar la Montse.

—No mireu bé —en Sergi va sentir el pes de l’angoixa—, no us ho creieu i per això no mireu bé.

Seguien allà. La mateixa taca fosca, difusa. Els havien de veure per força.

El pare i la mare van tornar a mirar.

—A uns quinze o vint metres del pont, a la dreta, prop de l’arbre —va indicar en Sergi a poc a poc.

Van transcórrer tres inacabables segons.

—Estàs espantat, fill —va dir la mare.

—No estic espantat.

—Tens por, gallina —se’n va burlar la Montse—. Veus fantasmes.

—Jo no tinc por.

—Sí, tens por.

—Anem a baix. Us demostraré…

—No siguis ximple. Com vols que sortim a fora plovent a bots i barrals? —va protestar la mare.

—Bé, és clar que allà no hi ha res, de manera que deixa de dir ximpleries —va sospirar el pare donant la volta per tornar a la cuina.

Allò era tot. Se n’anava. Els tenien allà, al davant, i el pare se n’anava, i la mare darrere seu.

Un nou llampec va il·luminar l’escena.

Els set homes, immòbils, van quedar banyats de llum.

—Aquesta serà pitjor que la de fa deu anys —va sentenciar l’àvia.

En Sergi va mirar el riu, el pont.

El riu, el pont.

I es va estremir.

De sobte ho va entendre tot. O gairebé tot. No tenia ni idea de l’origen dels homes, ni de per què només els veia ell, però va saber, a la fi, per a què eren allà.

—A vegades em preocupa —va sentir dir al pare—. Sempre amb aquestes fantasies.

—Eliseu, que és un nen —va murmurar la mare.

—Ja, Renata, ja, però…

La Montse els va seguir. Van sortir de la saleta. En Sergi va mirar l’àvia. Tenia gairebé noranta anys, i era menuda, d’ulls perspicaços. Una bona dona, amorosa i poc parladora.

—No solament veiem les coses amb els ulls, fill —li va xiuxiuejar embolcallant les paraules amb un somriure—. També les veiem amb això —es va tocar el front— i amb això —es va tocar el cor.

—Ja, però tu tampoc no els veus, oi, àvia?

La vella va dirigir la mirada a la finestra, al pont.

—No —va reconèixer—, però a la meva edat ja m’agradaria veure tot el que veus tu.

Va sospirar resignada.

—Hi haurà una inundació, saps? —va dir en Sergi—. I el pont caurà.

Tan fàcil i evident com això.

Les pupil·les de l’àvia van brillar en la penombra, amb la seva càrrega de temps i d’història.

Va alçar una mà i va acariciar la galta del nét.

—Res no dura eternament —va afirmar.

Després, també va donar la volta i va tornar a la cuina a l’empara de les espelmes.

En Sergi es va quedar sol.

Amb els set homes a l’altre costat de la finestra, ara gairebé tapats per la cortina líquida que queia del cel.