CAPÍTOL 5

La paraula fa la cosa

La discussió era suau i ja es podia veure que no derivaria cap a les esgarrapades; ni tan sols era de preveure que, en algun moment, els dialogants haurien d’aixecar la intensitat de la veu. Menys encara, que la conversa es tancaria amb un cop de porta:

—No són ben bé el mateix. Una cosa és la tonyina i una altra l’atún. La tonyina, jo la compro a la peixateria i és fresca; l’atún l’has de comprar enllaunat. I en tenen a qualsevol boti-gueta, o al súper.

—Sí que són el mateix. Tonyina és el nom en català i atún en castellà. L’únic que canvia és que, tant en català com en castellà, tu pots comprar el mateix peix, fresc o en llaunes. Però et ben asseguro que són exactament el mateix.

I els contertulis anaven donant tot de voltes a la història (el primer fins i tot creia que atún era una catalaníssima paraula), sense que es veiés cap possibilitat d’acord. Així doncs, encara que no hi havia el més petit perill de trencar la convivència, els contertulis van decidir que canviaven de tema.

En qualsevol diccionari de la llengua catalana, la tonyina respon al nom científic de Thunnus thynnus, i en qualsevol diccionari de la llengua castellana l’atún és identificat amb aquesta mateixa classe de peix. Queda clar, doncs, que si els científics experts en taxonomies piscícoles coincideixen en la seva classificació, les designacions diferents en llengües diverses no multipliquen les espècies; si fos aquest el cas (i dins d’una mateixa llengua), el moll i el roger en constituirien dues (o, en castellà i referides a un altre peix, el pez espada i l’emperador). Tanmateix, i abans de canviar el tema de la conversa, un dels participants s’havia entestat a mantenir les seves posicions inalterades i inalterables. O sigui, que el nom feia la cosa.

Però els problemes relatius als noms del peix (o dels peixos, segons com es miri) són poca cosa si els comparem amb les paraules amb què ens referim a realitats paradoxalment inexistents. Tothom camina sobre segur, i pot pujar-hi de peus, quan parla de cases, ponts, portes i barrets; però constantment hem de parlar de l’honestedat i de la corrupció, de la laboriositat i de la mandra, de la netedat i de la brutícia. O, més en concret, d’un polític honest o corrupte, d’un oficinista treballador o mandrós i d’un carrer net o brut. Però les paraules com aquestes plantegen un parell de problemes, pel cap baix.

N’és un el fet que es refereixen a entitats que no són objectes sinó elaboracions mentals col·lectives. La mandra i la laboriositat mai no s’han passejat pel carrer, en voreres oposades; ni l’honestedat i la corrupció han ocupat mai escons allunyats en els parlaments, o butaques en els consells d’administració. Són només conceptes més aviat abstractes i és per això que no hi podem aplicar determinats adjectius: honestedat blava, mandra arrugada, laboriositat metàl·lica o corrupció pudent. Adjectius com aquests només podrien funcionar en el camp de la poesia o, en qualsevol altre cas, s’haurien d’interpretar no literalment, sinó de manera figurada. Un altre argument sobre la condició abstracta d’aquests mots és que no els podem numerar; no és possible parlar de tres mandres, de mitja honestedat o de vint-i-tres laboriositats.

El segon problema d’aquestes designacions esmunyedisses és que configuren una escala infinita. Una cambra pot estar molt neta o molt bruta, i entre aquests dos extrems hi ha una línia en la qual podem anar situant tot de posicions: està bruta, una mica bruta, no gaire bruta, bastant neta, neta com una patena… A més, es pot dir que està bruta, però que és molt i molt acollidora; o d’una persona podem afirmar que és una mica mandrosa, però molt simpàtica i intel·ligent.

Tot i aquests problemes d’indefinició i de contrastos, les paraules de referent abstracte són, com a paraules, entitats físiques que pronunciem i escrivim. I és potser aquesta la causa que ens fa creure en l’honestedat i la corrupció com a realitats també físiques, identificables i mesurables. De fet, l’honra es pot perdre, la corrupció augmenta o minva, la laboriositat fa pujar els beneficis de les empreses i la netedat és un guany que cal aconseguir. La qual cosa vol dir que, com ja s’ha vist, no dubtem pas a atribuir paraules molt concretes a aquestes entitats abstractes: és la nostra manera humana de referir-nos, amb els mots de cada dia, a tot de nocions boiroses.

No hi ha cap estadística que ens ho pugui confirmar; però seria bo de saber quants crims s’han comès al llarg de la història a causa de l’honra. Possiblement tants crims com els que hi ha hagut pels conflictes sobre la propietat de la terra. La tonyina i l’atún, però, sembla que encara no han estat causa suficient perquè algú els hagi introduït en els manuals, annals i cursos de criminologia. Ni tan sols han arribat a trencar amistats i famílies.