CAPÍTOL 21

Sobre la unitat de la llengua

El panorama lingüístic del món és força variat, a primer cop d’ull. I és clar que un francès i un japonès només es podran comunicar si un d’ells coneix la llengua de l’altre, o bé si tots dos coincideixen en una de tercera: Tant si es vol com si no, al món hi ha unes cinc mil llengües i cadascuna d’aquestes té un determinat nombre de varietats dialectals. La visió pessimista d’aquest panorama és que el món està dividit per les llengües, com si aquestes fossin serralades de neus perpètues o rius d’amplària incommensurable. La visió optimista, en canvi, destaca que aquesta varietat és una riquesa, comparable a la riquesa cultural (malament si no existís més que una música i un ball a tot el món) i a la riquesa animal i vegetal (només girafes com a animals de companyia i peres, totes de la mateixa classe i gust). Posats a triar entre aquestes dues visions, ens estimaríem més el segon punt de vista; però també hi ha una tercera opció: la contemplació dels fets tal com són. Hi ha les llengües que hi ha, i cal no oblidar que aquestes no serien res sense els seus parlants de sempre, en les seves terres de sempre. Un ball és un ball, una girafa és una girafa i una pera és una pera; una llengua, en canvi, és indestriable de la gent que la parla. I, diguem-ho ben clar, qualsevol intent de menystenir una llengua és, automàticament, un acte de violència contra la gent que n’és el seu únic suport.

Tot i això (que, d’altra banda, sembla raonable), hi ha gent que vol accentuar les diferències entre les llengües. I fins i tot hi ha persones que adopten postures clarament racistes en matèria lingüística: és el cas de l’autor del primer text que en la seva obra parla, sovint, dels «idiomes de negres», una mena de classificació que mai no acceptaria la comunitat científica internacional dels lingüistes. Sense arribar tan lluny, però, encara trobem persones que creuen en la diferència entre «llengües de cultura» i «llengües primitives», i diuen que en les primeres es pot parlar de tot, mentre que les segones tenen limitacions expressives. Fins i tot, davant de les pel·lícules de temàtica africana, ameríndia o asiàtica, els sembla que els «indígenes» fan sorolls estranys, coses ben rares, com si en lloc de parlar juguessin a fer vocalitzacions «primitives», ben allunyades de la parla com cal.

¿Sorolls estranys? ¿Algú s’ha parat a pensar que n’és d’estrany haver de posar la punta de les dents superiors sobre el llavi inferior per fer una bufada i pronunciar////? ¿No és força estrany haver de fer una mena de petó (sense xuclar l’aire) per dir el so inicial de besavi? ¿I què haurem de dir del so segon de la paraula arrel, que ens obliga a fer uns quants cops en els alvèols amb la punta de la llengua? O bé totes les llengües fan coses rares, o bé totes fan un ús natural i productiu del conjunt ampli, però restringit, de possibilitats articulatòries. Res més que això.

Pel que fa a la riquesa expressiva, és a dir, als temes que es poden tractar en una llengua qualsevol, cal deixar ben clar que en l’anglès de Dickens, ara fa un segle aproximadament, era del tot impossible parlar d’electrònica. Ara bé, l’anglès de llavors i l’actual continuen tenint la mateixa arquitectura (és per això que avui es continua llegint Pobra de Dickens). La conseqüència és, doncs, que per xerrar d’ordinadors només ha estat necessari crear les paraules oportunes, sense tocar l’estructura de la llengua anglesa. Això darrer ho pot fer qualsevol llengua, per vies diverses, si els seus propietaris tenen interès a parlar-ne (o si s’hi veuen obligats per les circumstàncies). També en japonès, ara fa un segle, era impossible de referir-se als ordinadors, a l’òptica d’alta precisió i a la tecnologia automobilística més puntera; i mira si saben parlar d’aquestes coses, i feries. Al llarg de la història han estat diverses les llengües de l’alta tecnologia i de les ciències: l’àrab, en l’època medieval, vehicle d’una ciència esplendorosa, per exemple.

La pseudofilosofia racista de la divisió lingüística és una tècnica malèvola i interessada que es posa a la pràctica des de fa molt de temps. I consisteix a dir que hi ha pobles «primitius» i llengües «primitives»; amb la qual cosa, òbviament, ens situem a nosaltres mateixos de la banda dels «evolucionats», gent «de progrés», en contrast amb els altres que encara semblaria com si es trobessin a mig camí en el procés de l’hominització. Si això es portés a les darreres conseqüències (i algunes vegades s’ha fet, com en l’època vergonyosa i inhumana del nazisme institucionalitzat) representaria, en el fons del fons, alguna cosa més que racisme. Perquè el racisme defensa irracionalment la desigualtat entre els pobles, titllant d’inferiors els qui no s’ajusten a uns patrons, d’altra banda absolutament arbitraris, acientífics, superficials i interessats. Si això, com s’ha dit, es portés a les darreres conseqüències, no implicaria una diferència de raça, sinó una diferència d’espècie: la negació de la pròpia condició humana.

¿I què en diuen els lingüistes, en concordança harmoniosa amb els antropòlegs, els biòlegs i, més en concret, amb els especialistes en genètica de les poblacions? Doncs, els lingüistes parlen ja de fa temps, i sobre la base de milers d’estudis fets amb rigorositat empírica, de la unitat de les llengües com a manifestacions concretes i perfectes de la facultat universal del llenguatge. I demostren sense cap dificultat que en totes i cadascuna de les llengües del món hi ha noms i verbs (per parlar de les coses i dels esdeveniments), amb formes de vegades força diferents dels «nostres» noms i verbs, però amb les mateixes funcions designatives. En totes hi ha pronoms per assenyalar qui parla i qui no ho està fent. En totes hi ha paraules per a les coses concretes i per a les entitats abstractes. En totes es pot expressar la finalitat, la causa i la condicionalitat. En totes es parla del temps present, del passat i del futur. La llista dels recursos universals seria molt llarga.

Per sobre de tot, però, qualssevol de les llengües del món és l’eina privilegiada a mans de tots els seus parlants que ens permet ordenar el món, construir-lo «amb paraules i frases» i, més enllà, és l’instrument que ens serveix, sense cap distinció, per «desenvolupar la imaginació» i per projectar-nos cap a «la creació mental de mons possibles». En cas de tria, no hi ha dubte: el premi Nobel François Jacob dibuixa l’únic camí possible: el camí de la Humanitat.