CAPÍTOL 6
El doctor Crostó
La guineueta podria ser un mamífer carnívor, força pudent i deixat, si creiem els exemples que n’ofereix un diccionari: «Com una guineu, brut, pudent. Va deixat i brut com una guineu; no pot presentar-se enlloc». Però el diminutiu suavitza aquestes característiques negatives i, a més, les inicials majúscules acaben per anul·lar-les completament: no és pas la guineueta sinó La Guineueta, un barri de Barcelona, allà on s’havia de construir la «Ciutat Jardí».
La dona, però, ha estat genial quan ha afirmat: Tengo un sobrino que vive en el barrio de La Vinagreta. Passa que aquesta persona viu en un dels racons més amagats i oblidats de la gran ciutat, muntanya amunt, ben lluny de qualsevol mitjà de comunicació: allà on la pell de la metròpoli, en pendent suau, canvia i s’arruga i es retorça. Viu en les casetes que van ser construïdes de manera furtiva i amb nocturnitat per acollir tota la gent que anava allà on fos, si allà on fos hi havia feina. Poques vegades ha sortit del seu barri; només de tant en tant per fer un viatge llarg, a l’estiu, cap a les seves terres extremenyes. I en dir La Vinagreta ha fet una sàvia construcció que els filòlegs saberuts anomenen «etimologia popular»: l’adaptació d’allò que no significa res per a un parlant a les paraules conegudes i familiars, a les paraules que fan confiança.
Quan els lingüistes i els semiòlegs, gent més assenyada i més sensible que no es pensa, parlen dels signes verbals, diuen que el lligam entre les formes de les paraules i els seus significats és un lligam arbitrari, convencional. Ja ho va dir el gran Saussure que, d’altra banda, no va fer res més que destacar una idea de sentit comú que ja havia expressat el gran Aristó-til. Es clar que la paraula aigua ni mulla, ni ofega, ni apaivaga la set. Però hi ha ocasions en què una paraula, inhabitual per a una persona, ha de ser pastada segons la forma d’una altra de coneguda i, doncs, es crea una motivació interna que, sense trencar l’arbitrarietat dels signes, dóna alguna mena de justificació a les expressions. Ras i curt: si una paraula no sona a res, és que no és una paraula; així doncs, es canvia allò que s’ha de canviar fins a convertir-la en una forma familiar, en un mot que, com tots els mots, bé ha de dir alguna cosa.
Passa, a més, que el nostre dipòsit lèxic és força variat: d’una banda, hi ha les paraules de sempre i de cada dia que configuren el vocabulari actiu, aquells mots que ens surten per la boca sense cap esforç; paraules que mai tenim, detingudes, a la punta de la llengua. En segon lloc, hi ha el vocabulari passiu constituït per tot aquell material lèxic que entenem, però no usem, o només el fem servir rara vegada. Per últim, hi ha el territori immens del vocabulari ignorat, sigui de la pròpia llengua o bé d’una llengua aliena, com era el cas de la senyora que havia transformat un barri en una salsa feta amb ceba, all, julivert i ou dur, barrejats amb vinagre, oli i sal, segons que diu un diccionari generós. Generós, perquè molta gent només hi posa quatre coses: oli, ceba, vinagre i sal (hi ha persones imaginatives que hi afegeixen mostassa, pebre negre i d’altres ingredients: són els dialectes i els idiolectes de la vinagreta).
És per aquest camí de l’etimologia popular que alguns llencen les escombraries al tontàiner (Container, en anglès, o contenidor), van a comprar, és clar, a la Compretiva (Cooperativa), tradueixen lateralment (literalment), tenen cuines moderníssimes amb enciameres (encimeras, en castellà), quan van anar a Montserrat van pujar en l’hereu (aeri), de tant en tant els fa mal l’asiàtica (ciàtica) i, si de cas, els posen una injecció intravenenosa (intravenosa). A més, els agrada molt veure per la televisió els documentals del doctor Crostó (Cousteau) sobre les meravelles del món submarí.