Capítol 7

Deu dies tancat a ca la senyora Vilallonga sense notícies del general. Tutusaus va començar a posar-se neguitós. Amb els primers cinc dies n’havia tingut més que prou per confegir el seu pla d’acció en el supòsit que se li ordenés de liquidar Heredero amb discreció. Durant els tres primers va estar vigilant de nits la casa amb els prismàtics. Va comprovar que arribava a dormir cada dia en una hora diferent. Mantenia un parell d’assistentes fixes que, tanmateix, no vivien amb ell. O sigui, que un cop es ficava al llit, era sol. La casa estava envoltada per un mur molt alt, de tres metres i mig, però que, curiosament, tenia un punt feble: la pista de tennis. Igual que permetia Heredero de passar a casa els veïns per la porta de comunicació, podia permetre a qualsevol d’entrar a casa seva per la mateixa via. Tan sols havia col·locat alarma a la porta principal. No tenia gossos. Per entrar-hi, saltar el mur havia de ser l’última solució ja que en cas de fugida precipitada, les probabilitats de sortir-se’n eren poques, de manera que el tercer dia a la nit va ficar-se al pati dels veïns d’Heredero. Tampoc no tenien gos. Un barri de milionaris confiats. Va poder comprovar que el pany de la porta que l’unia amb la pista de tennis era ben especial, no n’havia vist mai cap abans, amb una entrada en forma de creu. Una de dues, o s’estava dies i dies estudiant la manera de forçar-lo sense cap garantia d’aconseguir-ho o parlava amb Hipólito Pareado. Així doncs, el quart dia va passar pels Estudiós Orphea a visitar-lo. Va esperar l’hora de plegar i va estar a punt de no atrapar-lo perquè en un dels carrerons que donaven al Paral·lel va trobar-se bloquejat entre els cotxes. Va treure el cap per la finestra del seu vell Mil quatre-cents i va veure un mul que arrossegava un piano de maneta. Un gitano estirava les regnes i una dona caminava darrere, tot aguantant el piano amb la mà. Com que no se’l podia avançar, va formar-se una cua immensa de cotxes i furgonetes. Començava a associar Pareado amb els embussos i els semovents.

Va cridar l’atenció del seu amic quan ja es ficava al cotxe, vestit de carrer.

—Home, Tutusaus, tu per aquí… Com va?

—Bé. I el gos?

—Què?

—El gos, com està?

—El gos? Em plantes d’aquella manera, no em dius res i quan tornes, el primer que se t’acut és preguntar-me pel gos?

—Sí.

—Doncs està molt bé, gràcies, en vida teva… I per si t’interessa, jo també… Es pot saber què et va agafar, l’altre dia? No et dic pas que sigui el millor espectacle del món, però d’això a sortir-ne corrents… O és perquè hi sortia aquell marieta… És això, oi? Suposo que no et deus pensar que jo…

—No, no…

—Et convido a una copa, va…

Van topar-se amb una vella que, a peu de vorera, venia uns tomàquets exposats a terra, sobre un hule. Segons ella, procedien de l’hort de casa seva. Pareado va començar a regatejar-ne el preu, va provocar-la dient-li que ell mateix havia vist com els robava de la Boqueria i, a la fi, va acabar comprant-li una cabeça d’alls.

—Els alls són font de vida, Tutusaus… Entrem aquí mateix… Què et passa?

Van ficar-se en un bar minúscul on, entre la paret i la barra, cabien just els tamborets. Tutusaus va dir-li que necessitava el seu ajut. Pareado va demanar una ampolla de Valdespino. Asseguts a la barra, xerraven i observaven el carrer. Va passar un grup de mariners brasilers borratxos. Un parell anaven amb noies i van entrar en un portal del costat. Pareado, que havia seguit els ulls de Tutusaus, li va dir:

—És un meublé. Higiene total. Te’l recomano. —Tutusaus xarrupava la seva copeta de Valdespino sense adonar-se’n. Va treure un full de bloc on hi havia dibuixat el pany en qüestió i l’hi va ensenyar.

—El coneixes?

Pareado se’l va mirar i va començar a fer-li preguntes: marca, mides, situació, grau de conservació…

—Un bon pany, sí, senyor, feia temps que no me’n trobava un… O molt m’equivoco o és un Weissenberger Deluxe… Els fan a Suïssa, per protegir els bancs… N’hi ha molt pocs… Deu ser molt ric, qui sigui que vols visitar… Però hauríem de passar per casa meva per estar-ne segurs…

El pis barceloní de Pareado no era gaire lluny i s’assemblava com una gota d’aigua a una altra al que Tutusaus recordava de Madrid: dues habitacions petites, un menjador-rebedor, i una cuina i un lavabo minúsculs. En una de les habitacions hi guardava tot el seu arsenal de rebentapanys jubilat.

—Ja ho veus, jo sempre amb la meva col·lecció de claus amunt i avall. Em sembla que serà l’única herència que deixaré… Entra… Fa una cerveseta?

Van seure a la taula del menjador. Pareado acabava d’obrir una maleta plena de lligalls i carpetes. Després de buscar molt entre aquell munt de paperam polsegós va trobar una mena d’àlbum de fotografies luxosament relligat. Va obrir-lo cap al final i l’hi va donar.

—A veure, Tutusaus, concentra’t. En aquests fulls hi ha fotos dels millors panys suïssos. Me’l vaig endur de l’arxiu de la policia. Si l’havia fet jo, no els hi havia pas de deixar, oi? Qui vingui darrere, ja s’ho farà, no et sembla? Fixa-t’hi, amb entrada en forma de creu n’hi ha un parell. Identifica el pany que vas veure ahir.

Tutusaus els va estar observant amb molta calma. A primera vista, tots dos semblaven iguals. Tutusaus en va triar un.

—Segur?

—Sí.

—Excel·lent. Tal com ho suposava, un Weissenberger Deluxe. En el seu moment van ser inexpugnables. Però un cop se’n va divulgar el mecanisme va desaparèixer del mercat.

Pareado va desenganxar la foto, una còpia bastant ampliada. A l’altra cara hi havia un croquis del mecanisme del pany amb tota mena de detalls…

Va sortir un moment i va tornar amb una clau acabada en creu.

—Te la deixo. Es una mena de clau mestra que em vaig construir jo mateix. Serveix per obrir tres o quatre panys d’aquesta mena. Per al Weissenberger Deluxe potser l’hauràs de llimar una mica del final. Rebaixa-la un mil·límetre…

—Gràcies.

—De res, pels vells temps. Me’n deus una. Suposo que no em diràs res de l’assumpte, oi?

—No.

—Hi ha en Pozos ficat pel mig?

—Sí…

—Doncs ara sí que no en vull saber res.

—Me n’haig d’anar.

—Doncs bon vent, home. I no t’amoïnis, demà mateix, només arribar, ja diré al gos que li envies records.

El cinquè dia, Tutusaus va passar-lo organitzant el seu pla. Sabent que podia accedir sense problemes a casa d’Heredero, era fàcil. Detestava matar gent quan dormia, però si calia, es feia. I amb algú més o menys malalt com Heredero, fer-ho era un moment. A més, ell no era com alguns companys, capaços d’assassinar deu persones una darrere l’altra, però que es deprimien quan una de les seves víctimes no havia mort a l’instant i havia patit. Tutusaus era pràctic i metòdic. I volia la millor mort per a qui hagués de matar, sempre que no en depengués la seva seguretat.

A partir del sisè dia, el temps va començar a passar molt lentament. No li havia passat mai res de semblant i la consciència de ser un simple botxí a l’espera de l’ordre d’execució li provocava, més que res, un difús sentiment d’humiliació. Es trobava desaprofitat. A més, era el cap de setmana del diumenge de Rams i tot l’ambient de la ciutat, gris i plujós, no hi ajudava gens. L’espera se li feia difícil. El més semblant a la situació que recordava era una vegada que el general Pozos va portar a la masia de Montsol un individu tot esparracat. Va agafar Tutusaus a part, va donar-li diners, l’adreça d’un hotel de Ripoll i l’encàrrec que s’hi estigués fins a nova ordre. Va trigar una setmana i mitja a avisar-lo. Quan Tutusaus va tornar a Montsol, Pous ni el va rebre. Estava tancat en una de les habitacions amb el presoner i Tutusaus els sentia parlar i discutir. Pozos amenaçava i l’altre contestava amb una amenaça superior. Només va aparèixer per anar al lavabo i ni el va saludar. Una estona més tard van sortir de l’habitació un parell de policies de la Brigada Social amb cara d’emprenyats. Els xiscles que deixava anar el presoner ressonaven per tota la masia i Tutusaus es limitava a escoltar. Va ser cap al vespre d’aquell mateix dia quan, a punt d’anar-se’n, el general el va cridar i li va dir:

—Bé, Céspedes, és cosa teva. Vull que agafis aquest cabró i que en facis el que vulguis, sempre que el tros més gran que en deixis sigui tan petit com la meva ungla. Entesos?

I tant que l’havia entès. Va estar-se una bona estona rumiant com s’ho faria. Li venia de nou, allò de saber que a l’habitació de dalt hi tenia algú que oficialment ja era mort. De tallar-lo a trossets, res de res. Ja que l’havia de matar i fer desaparèixer, ho faria a la seva manera. Tindria un cadàver ben bonic per a la seva col·lecció del bosc d’Entraigües. Com que en aquells moments estava experimentant amb un preparat de botulina aconseguit dels serveis secrets americans, va decidir d’eliminar-lo i alhora fer provatures. Li havien parlat per primera vegada de la botulina, a Berlín, a finals del 44. Els aliats l’estaven usant a petita escala com a arma letal en la guerra biològica. Els nazis havien advertit que es trobaven davant d’un dels materials més tòxics mai coneguts produïts per un simple bacteri. I a més, no se’n coneixia antídot. Amb 0,12 micrograms barrejats als aliments n’hi havia prou per matar una persona. Amb la mateixa proporció polvoritzada a l’aire matava un exèrcit. Els transmissors ideals eren els embotits i les conserves, que desenvolupaven el bacteri ràpidament. Tutusaus va estar-se una setmana i mitja treballant en dos fronts. Per una banda, va curar i alimentar el seu presoner perquè estigués en les millors condicions físiques. Va costar-li una mica perquè els homes de la Brigada l’havien deixat fet una desferra, però ho va aconseguir. Amb el menjar li subministrava somnífers i després, de nits, li desinfectava les ferides, li canviava les benes, etc., etc. Per una altra banda, va estar-se al petit laboratori de la masia, amb les seves xeringues i els seus tubets d’assaig. El seu interès era d’aconseguir un preparat incolor, inodor i insípid. Un cop satisfet, va inocular-ne una mínima quantitat en una llauna de sardines. El presoner, que portava gairebé vint-i-quatre hores en dejú, se les va menjar en un segon. Tutusaus va estar-se esperant pacientment a l’habitació del costat. Un parell d’hores més tard va sentir com el presoner començava a queixar-se. Va engegar el seu cronòmetre i a través de l’espiell de la porta va anar observant els símptomes provocats pel verí. L’home es retorçava per terra agafant-se l’estómac i fregant-se els ulls. Tot seguit se li van anar paralitzant els músculs i va anar disminuint la suor fins a desaparèixer. En aquell moment va entrar amb una cantimplora i va deixar anar una mica d’aigua dins la gola del moribund. El desgraciat va ser incapaç d’engolir-ne ni una gota. Tutusaus va apuntar: «Gola bloquejada semblant a la de la intoxicació per estricnina». Finalment, després d’una minva general de totes les forces, va sobrevenir-li la mort per una simple aturada respiratòria. Va parar el cronòmetre i ho va apuntar: «Prova superada. Resultats molt interessants. Agonia de quaranta-tres minuts. Segons per a què, massa llarga». Seguidament va despullar-lo, va netejar-lo, va fotografiar-lo i se’l va endur cap al seu cementiri. Feina enllestida. Els dies d’espera havien valgut la pena.

Però ara era diferent. Feia més de deu dies que el general no donava senyals de vida, i per tal de no despertar sospites a la mestressa de la casa, s’aixecava de bon matí, esmorzava i sortia. Sempre a hores diferents. El diumenge de Rams va passejar per la fira de palmes i palmons de la Rambla de Catalunya. Després va anar a la catedral, on va veure com el bisbe beneïa les palmes i les branques d’olivera de la gent. Hi havia una veritable multitud, que s’hi havia congregat tot i el plugim suau que queia i l’aire fred que bufava per la ciutat. S’acostava la Setmana Santa amb les processons i tota la pesca. No li agradaven, el deprimien. A més, no acabava de refiar-se de l’exageració ritual eclesiàstica. No ho havia dit a ningú, però de vegades dubtava de l’existència de Déu. I, en el supòsit d’existir, no li semblava que es preocupés gaire per la seva persona. Però, és clar, tenint com tenia Déu aquella relació tan estreta amb Sa Excel·lència el Cap de l’Estat, per a ell ja n’hi havia prou i es trobava plenament reconfortat. Ell matava els enemics del Generalíssim, que eren els mateixos enemics de Déu. De manera que si la justícia humana l’hi tolerava, no dubtava que la justícia divina es mostraria igual de comprensiva. Tutusaus havia après ràpid que el manament «No mataràs» s’havia d’acompanyar d’un lleuger matís que deia «segons qui, segons com i segons quan». Va ficar-se en un bar fugint del plugim i del fred. Era ple i els abrics humits condensaven el baf. Tot d’homes sentien per la ràdio el partit de futbol entre el Barça i el Madrid. Era el diumenge 15 d’abril de 1962 i cada cosa tenia el seu lloc i el seu moment. Al matí, benedicció de palmes; havent dinat, el futbol. El partit de la màxima, des de Madrid. Va demanar un chinchón. A la tele del bar hi sortia la senyoreta Hertha i les seves marionetes, però havien abaixat el volum per poder seguir el partit. Com que la senyoreta Hertha era ventríloqua, sense volum perdia tot el poder i semblava ben bé que la seva gosseta Marilyn parlés. Una mare i dos nens s’ho miraven. El marit era prop de la porta sentint el partit. Els nens havien demanat un Colacao i a cada glop que feien, la mare els torçava els morros. Era diumenge de rams i hi havia ambient, al carrer, malgrat el fred que feia. Va marcar el Barça i va haver-hi un clamor. Tothom semblava tranquil i content. Va tornar a la pensió. La senyora Vilallonga amb el seu aire digne i la seva veu sense estridències. Va dir-li:

—No es podrà pas queixar. Jo mateixa he anat a comprar una palma nova per substituir la vella de l’any passat… Ja la té penjada i tot al balcó…

—Gràcies.

Durant aquells dies d’espera, un parell de vegades va arribar-se al castell de Montjuïc. Estaven enllestint les obres del futur Museu Militar. Havia d’estar a punt pel juliol. Fins i tot corria el rumor que Sa Excel·lència en persona vindria a inaugurar-lo. Tutusaus va treure’n el descobriment de la fascinació pels soldadets de plom. Observava els tècnics i els artesans com els disposaven, com els restauraven… Quan se n’avorria, pujava al pati superior del castell. El primer dia ja s’havia identificat com a militar, ja el coneixien i no li posaven cap problema. Li agradava molt. Sempre hi havia molt d’aire. Els quintos anaven amunt i avall atrafegats. Més d’un el saludava militarment per si de cas era un oficial de civil. Les torres desabrigades, les escales sense passamà, donaven un aspecte d’austeritat molt adequat al lloc. S’acostava al mur, mirava avall i enllà, les teulades, les parts superiors de les façanes i a la dreta, el port amb tot el seu tràfec. Se sentia una sirena llunyana. Tant podia ser el canvi de torn en alguna gran fàbrica com l’entrada a port d’algun vaixell… Si el dia era clar, cap a la banda del Paral·lel podia veure aquelles tres altes xemeneies llençant a l’aire remolins de fum que el vent disgregava i convertia en núvols lents que se n’anaven, mandrosos, en una direcció o altra. Tutusaus, es trobava molt bé, tot sol. Sempre s’hi havia trobat. Per això vivia gairebé feliç, a Montsol. Baixava la muntanya de Montjuïc caminant i acabava sempre al mateix lloc: la Rambla, el Raval, el moll… En una altra ocasió, per arrecerar-se d’aquell abril tan plujós, va ficar-se a l’estació de França, plena a vessar. Gent de tota mena esperava els trens o simplement passava l’estona. El terra de l’estació era igual que tots els terres de les estacions, ple d’escopinades i de brossa, i transmetent aquella tristor que només les estacions posseeixen de tant en tant. L’olor d’humitat ho farcia tot. En un dels bancs d’espera hi havia tres vells que observaven el moviment amb ulls de pedra i, sense mirar-lo, n’escoltaven un quart, molt magre i afectuós que parlava a poc a poc recordant coses de quan era jove. Li faltava el dit índex de la mà dreta. Tutusaus va seure al seu costat i sense adonar-se’n, va fixar-hi la mirada. Ell se’n va adonar i va dir-li:

—Què és un dit? En realitat poca cosa.

—Depèn. El que li falta és el de disparar —va respondre-li Tutusaus.

—Ja vaig disparar massa a la guerra. S’ho imagina? Amb més de quaranta anys, dona i tres fills, cap a la guerra, amb ganàpies de disset… Se me’n van acabar les ganes, de disparar… Si li dic com vaig perdre el dit, es petaria de riure…

—Doncs no m’ho digui.

—Li diré una altra cosa. Sap, jove? Quan jo tenia quinze anys, a la serra dels Encantats, muntava cavalls salvatges a pèl i caçava guineus a cop de bastó. Què li sembla?

—Una mentida —va respondre-li Tutusaus.

Els altres vells van girar-se automàticament cap a ell. El del principi va tornar-hi:

—Una vegada, fa cinquanta anys, quan jo en devia tenir uns vint-i-cinc, per la zona dels Pirineus, un caçador molt conegut va sortir tot sol a caçar amb el seu cavall. Caça major. Es veu que va caure per una barrancada durant la nit tot travessant un terreny molt agrest. No vam sortir a buscar-lo fins al cap de dos dies, quan el cavall va tornar a casa sense el seu genet. Feia molt mal temps. No vam trobar-lo fins una setmana més tard. Bé, de fet només vam trobar-ne els dos ossos de les cames i els peus. Encara estaven ficadets dins les sabates i duien posats els mitjons. La resta, a la panxa dels animals del bosc. Què li sembla, ara?

—Una mentida encara més grossa que l’altra…

—No s’ho creu?

—No.

—Aquest és el problema dels joves d’avui en dia, que no es creuen res…

Tutusaus va aixecar-se i se’n va anar. S’estimava més la pluja de l’exterior que la xerrera del jubilat.

Sovint, quan es ficava pels carrerons del Raval per observar les putes i beure un chinchón amb gel, es trobava aquell esguerrat sense cames, el del carret estirat per la dona. L’home, només veure’l aparèixer de lluny, ja començava a increpar-lo. Hi havia tingut un parell de topades. Un matí se l’havia trobat remenant des del seu carro les deixalles del mercat de la Boqueria mentre la dona que li feia d’ase o de bou, quieta i absent, esperava a un parell de metres de distància tot embolicant-se amb els dits un collaret tot curiós que duia, un collaret de perles blanques i irregulars. Tutusaus s’hi va acostar i ella ni es va bellugar. Les perles eren cigrons blancs cuits. Quan va allargar la mà per tocar-los, la dona va començar a xisclar. El sense cames es va girar, va reconèixer Tutusaus, va deixar les escombraries i va posar-se a insultar-lo amb una veu de tro terrible. Tutusaus es va enretirar. No li agradava la gent cridanera, encara no eren ni les vuit del matí i no havia dormit gaire bé. La dona va callar, però l’invàlid no. Va anar cap a l’invàlid i li va dir que callés. L’altre va cridar encara més fort. Tutusaus li va deixar anar un cop de peu sec en plena boca. El cap de l’home se’n va anar enrere com un ninot de fira, però no va arribar a caure. La dona ni es va immutar. L’invàlid, agafat de sorpresa, no havia reaccionat i havia quedat com un cuc, amb la boca plena de sang. Començava a venir gent i Tutusaus es va perdre entre el laberint de parades del mercat que tot just acabaven de ser muntades. Vet aquí per què aquell dia havia tornat a ca la senyora Vilallonga amb una mica de sang a la punta d’una de les sabates. En una altra ocasió, un d’aquells dies d’espera, baixant per la Rambla, va tornar a veure la dona de l’esguerrat repenjada a la paret. Duia un vestit d’estiu força espellifat que li marcava les formes del cos. Al seu costat, a terra, el carret del sense cames, però buit. S’hi va acostar, va mirar a l’entorn i no el va veure. La dona mirava cap al cel amb la mirada buida mentre s’entortolligava el seu collaret amb els dits. Al costat hi havia el portal amb una escala que portava a aquella sala de billars que dies enrere li havia mostrat Hipólito Pareado. Van venir-li ganes de pujar. Quan va entrar al portal, va mirar la dona. El vestit no era de la seva talla, li anava folgat i, a través de l’escot, si s’ajupia una mica, se li veien els pits. Va pujar l’escala d’una revolada. Una dotzena de nois jugaven al billar en tres taules. Davant la seva sorpresa, hi havia l’esguerrat, dret, aguantant-se amb una crossa perquè tenia una cama. O sigui que, en realitat, només n’hi faltava una. Estava fent equilibris per intentar jugar. S’apuntalava, mig assegut a la taula, i ho intentava, però perdia l’equilibri. No podia. Finalment va relliscar i va caure mentre la gent reia i se’n fotia i ell intentava aixecar-se maleint els ossos de tots els morts dels presents. Tutusaus va demanar una cervesa i va ficar una moneda a la màquina de discos. L’esguerrat era el blanc de totes les bromes. Ho devia haver estat tota la vida. Als altres nois, no els feia ni una mica de llàstima, però tanmateix semblava que ja es coneixien perquè ell ho acceptava amb una certa complicitat. Li tustaven el cul amb el tac de jugar al billar perquè s’aixequés de terra. Va aconseguir-ho agafant-se a la taula i va disposar-se a provar-ho de nou. Volia fer-ho, Tutusaus va pensar que potser s’hi havia jugat calés. Va poder apuntalar-se bé a la taula, va apuntar i va picar. No va fer carambola, però els altres van començar a aclamar-lo. Primer van agafar-lo pel coll i el sacsejaven amb mostres de felicitació, després un d’ells, el més fort, va carregar-se’l a collibè com si fos un torero i va passejar-lo per tota la sala. A la fi se’n van cansar i van continuar jugant. L’esguerrat, desplaçat del centre de l’atenció, va allunyar-se orgullosament en el moment que va topar amb Tutusaus, el qual estava repenjat a la barreta del bar tot donant-li l’esquena.

—Tu, tarat…

Tutusaus es va girar més per curiositat que res. L’invàlid li reclamava l’atenció:

—Què em mires? Per què fas aquesta cara? Que no has vist mai ningú amb una sola cama?

Tutusaus va dir-li que el dia anterior n’hi faltaven dues.

—Doncs ja veus, me n’ha crescut una en cosa d’hores. Es tot un miracle. Fort, eh? El mínim que pots fer és convidar-me a una cervesa. O és que et penses que mai tornaràs a tenir al davant algú que ha estat objecte directe d’un miracle?

Tutusaus va dir-li que d’acord, però que no el tornés a tractar de tarat. L’esguerrat va repenjar-se bé a la crossa i li va dir lentament:

—Tarat!

El treia de polleguera. Sense adonar-se’n, va esclafar l’ampolla de cervesa a la barra. Tota la sala va quedar en silenci. L’invàlid també. Els seus amics van deixar el billar i van començar a acostar-se. Eren uns set o vuit. Tutusaus va deixar l’ampolla trencada sobre la barra, va llençar-hi una moneda i se’n va anar. Sabia quan cometia algun error. Ja l’enxamparia en un altre moment. Mentre baixava l’escala, l’invàlid, des dels billars, va estar escopint-li el mot «tarat» com una metralladora dues, cinc, deu vegades, sense parar ni tan sols a respirar. De nou al carrer, va passar pel costat de la dona, que continuava mirant cap al cel, ara amb el seu collaret a la boca, i va enfilar Rambla avall. No sabia per què però semblava que els problemes el perseguissin. Tutusaus generava problemes al seu pas, se n’adonava i no sabia què fer per impedir-ho. Tutusaus s’omplia de violència. Li creixia d’avall cap amunt i esclatava sense poder evitar-ho. Quan ho rumiava, s’imaginava com si li haguessin inoculat un germen de la violència que, com la botulina, no tenia antídot i, probablement, també el duria a la mort. Odiava Barcelona i pregava perquè el general es manifestés d’alguna manera ben aviat.