Capítol 10

Va arribar a Montsol a primera hora de la tarda. I tot i que era un dia plujós i humit, només de respirar la barreja d’aspror agra de l’escorça dels faigs, de fullaraca humida, de la mica de pol·len surant en l’ambient, va revifar-se d’allò més. Va anar al galliner. Les gallines eren els únics animals vius que mantenia. Els havia deixat gra i aigua per a un mes. Eren totes mortes sense haver tocat l’aliment. Tutusaus s’estava acostumant que, al seu costat, no sobrevisqués res. Hi havia petjades de gat mesquer entorn del galliner, també dels gossos cimarrons, però era evident que no hi havia pogut entrar ningú. Les gallines havien mort de fred o de calor. O de tot i res. O de por. Són molt impressionables, les gallines. Tutusaus havia jugat a hipnotitzar-les, les agafava pel cap i les obligava a mirar a terra. Tot seguit, amb un pal, amb una branca, hi feia una ratlla amb un moviment sec. L’animal es quedava amb la vista clavada a la línia feta a terra i no tornava en si fins que les despertava amb un crit… Moltes vegades, les persones eren encara més imbècils que les gallines, o almenys amb tan poca voluntat com elles, sobretot si tenien por.

Va obrir el casalot, va airejar-lo, va comprovar que tot fos en ordre i va preparar una mica de sopar per si el general arribava abans d’hora. Un cop va tenir-ho tot a punt se’n va anar a fer una visita al cementiri del bosc. L’havia trobat a faltar. En èpoques normals hi anava cada dia. A la cabana hi guardava les eines:

Sempre hi tenia alguna feina a fer. Si no era per tallar algun arbre o arrencar matolls i arbusts per augmentar-ne l’espai útil, era per mantenir-lo net i polit o per refer alguna de les inscripcions de les lloses que informaven de l’inquilí que guardaven sota seu. S’hi entretenia força, Tutusaus, en les inscripcions. Primer de tot polia la superfície de la pedra fins a deixar-hi un espai prou pla i net. Tot seguit treballava amb el martell i les escarpres de mides diverses. Començava per gravar als quatre cantons de la llosa una mena de rectangle que al final semblava una sanefa. I finalment, dins l’espai creat, lletra per lletra, xifra per xifra, picava les dades personals…

Tutusaus va consultar el rellotge i va veure que encara disposava d’una hora llarga abans no comparegués el general. Va arribar-s’hi. El lloc estava en calma i no semblava que els gossos voltessin gaire a prop. Va anar a la cabana, al costat, i va agafar el pic i la pala. Sota un ruixim sostingut va començar a cavar amb tota la força. Ensopegava amb arrels o amb petites pedres, però les descalçava i continuava. No sabia per què, però sentia la necessitat d’anar fent aquell sot nou. Tampoc no sabia per a qui. Enfonsava la pala amb força i amb ràbia, com si li volgués fer pagar tots aquells dies inútils que havia passat a Barcelona, tots aquells pensaments morbosos, tot aquell inútil viatjar enrere dels últims dies. Va acudir-li al cap la imatge del vell del Camp de la Bota. L’havia tractat de gos. I què? Potser sí, que podia assimilar-lo a un gos, si això volia dir que era lleial, tenia confiança en els superiors i conservava uns certs ideals. Sense ideals què hi havia, a la vida? No res. Últimament no feia més que topar amb gossos: els salvatges de la masia, el de Pareado, la gosseta Marilyn a la tele, ell mateix n’era un, segons el vell… Tant de bo n’hi hagués molts com ell, de gossos d’aquella mena. El record va fer-li tornar a la memòria la visió gairebé imperial d’Heredero, repartint monedes entre els nens…

Tornava a ser a Montsol, al seu domini. I com més s’enfonsava a la terra, més es trobava l’amo i més recuperava la força. Quan va acabar, gairebé una hora més tard, havia acabat de ploure i ell tot just sobresortia un metre de la vora del forat. Va mirar entorn seu, les altres tombes, amb les seves lloses referencials. Des de dalt, la lluna semblava clavar-lo a terra per l’ombra. Va mirar cap a la font. Hi havia un parell de gripaus copulant. Tutusaus havia observat amb admiració que, de vegades, la còpula durava hores i, en alguns casos, més d’un dia. En aquest cas, una femella tota frisosa estava sent muntada simultàniament per tres mascles. O almenys ho semblava. Se li va acudir que feia molts dies que no es ficava al llit amb una dona. No en tenia gaires ganes, de vegades es preguntava si no era una mena d’anormal. Li anava a èpoques. Això sí, no tolerava que ningú insinués res… Sempre havia fet l’amor pagant. Bé, gairebé sempre. No era com molts dels seus companys, que si no anaven al bordell a gastar la paga setmanal, es quedaven neguitosos i idiotitzats. Però, tanmateix, Tutusaus podia donar referències de força bordells del centre de Madrid, sovintejats a finals dels quaranta i principis dels cinquanta, sempre visitats en grup, tots tan semblants i tan diferents alhora. En recordava un en particular i no pas precisament per la relació qualitat-preu dels seus serveis sexuals. Era un bordell en una planta baixa que imitava una casa andalusa, amb pati i finestra, amb reixa a l’entrada. I les putes anaven vestides amb faralaes. Fora hi havia un fanalet vermell i un test amb clavells. A la sala, relativament petita i escalfada a l’hivern, neta i decent, hi havia un gitano tocant la guitarra. La madame, que era asturiana, duia un rínxol imitació del d’Estrellita Castro i animava les noies, recollides al voltant de l’estufa de llenya. La preferida de Tutusaus era la que no volia ningú més: una puta prima, de cabells morenos tenyits, de nom Custodia, d’edat indefinida, amb una dent d’or i mil avortaments damunt, lúcida a estones, sense cap llàstima per ella mateixa. Al bordell la prenien per boja i li agradava perquè, segons el dia, li deia coses que ningú més hauria gosat dir. Tan aviat li sortia amb:

—Tutusaus, als homes només us interessa ficar-la. Sembla que no us vulgueu refiar del poder de l’amor, l’únic poder en què cal confiar. Tu creus en el teu veí? No. Ni tan sols en tu mateix, no creus. Tens por, tens enveja, la desconfiança és darrere cada cantonada. Per tant, folla fins que se t’eixugui el cervell, mentre puguis…

Eren tan misteriosos, els seus missatges, que encara que fos boja com una cabra, se l’escoltava com un badoc i més d’una vegada se n’anava sense haver-s’hi ficat al llit, de tan neguitós com quedava. Semblava una bruixa. O un altre dia li deixava anar, encara més hermèticament, després de fer-se anar gola avall un bon glop de conyac:

—Els de dalt continuen sacrificant-se pel bé comú i aquí no es belluga ni déu ni se sent volar ni una mosca…

Tutusaus es quedava amb la boca oberta i intuïa vagament que es tractava d’una expressió de contingut subversiu, però no gosava dir res per por de fer el ridícul. Prou l’escarnien els seus companys per triar la puta més vella i lletja…

De fet, havia estat d’ençà que vivia a la masia, aquests últims anys, que no trobava a faltar el sexe. Tot sol, tenia mil coses a fer cada dia, mil coses que li agradaven totes…

Havia parat de ploure, però dins el sot hi havia un bassal de tres dits d’aigua. Va saltar fora i se’l va mirar. Era un bon sot, tan quadradet. Ja estava fet. Si no era per a un, seria per a un altre. I si no, va dir-se en un to entre lúgubre i animat, ja me’l guardo per a mi mateix…

Va pujar cap a la casa i va tenir el temps just de dutxar-se, que el general ja arribava. Tot sol. O gairebé: duia Heredero ficat al maleter del cotxe, inconscient. Entre tots dos van pujar-lo en una de les habitacions i van estirar-lo al llit. El general no parava de remugar…

—Es tossut com una mula, Céspedes. Qui ho havia de dir. Pensava que potser no caldria dur-lo fins aquí dalt, que podríem parlar tranquil·lament en algun lloc confortable de Barcelona… Doncs ni pensar-hi… A la fi he hagut d’adormir-lo i ficar-lo al maleter, a risc que se’m fes un mal cop o una esgarrapada. Doncs aquí s’estarà fins que s’estovi…

—Al maleter?

—A la masia, collons, Céspedes! Lliga’l una mica al llit, no gaire fort, que si es fa mal ja l’hem cagada… No es vol fer càrrec de la situació i si es desperta a mitja nit, és capaç de voler-se’n anar d’excursió. En aquesta bossa tens les medicines que li calen. Molt de compte amb ell, entesos? És més espavilat del que sembla…

No li venia de nou. Tutusaus va rumiar que Heredero sempre li havia semblat una persona molt espavilada.

—Fins demà, Tutusaus, tornaré a les nou o les deu… Si es desperta, no li facis gaire cas… I sobretot, que no el vegi ningú.

Qui l’havia de veure, pensava Tutusaus mentre observava la claror dels fanals del cotxe del general trencant la llum de la carretera de Montsol… El general havia de dormir a Barcelona. Ni tan sols en una ocasió com aquell es volia quedar a la masia.

La nit va ser plàcida i Heredero ni tan sols es va moure de la posició inicial en què l’havia deixat. El problema d’Heredero, rumiava Tutusaus, era que xerrava massa. I si ho feia era perquè devia tenir alguna cosa a amagar. L’experiència d’assassí li havia ensenyat que xerrar era un estratagema humà per no haver de pensar. Però alhora, també, era una via directa al cor d’allò que es volia amagar. Què era, Tutusaus encara no ho sabia. Potser la convivència amb la seva malaltia… Tutusaus, per contra, no xerrava mai. Rumiava molt, però xerrar gens. De res. I no precisament perquè li faltessin coses a dir o a amagar. Va entrar un moment, durant la nit, a controlar Heredero, dormint lligat al llit, i se’l va imaginar mort i despullat ficat al seu carro, en direcció al bosc d’Entraigües. Tot apuntava cap a aquell final. Un més. No hi feia res. Matar la gent quan l’hi deien formava part de la seva feina. Era la seva contribució a la causa. El general Pozos li havia dit:

—Mai no t’agradarà ni t’acostumaràs a fer-ho. Quan ho facis, oblida-ho tot seguit. Considera la mort tan fredament com un enterramorts. I sobretot, cap sentiment. Mai. No és professional i no aconsegueixes més que ficar-te dins un rau-rau que et durà a l’error i a la destrucció…

L’experiència va mostrar a Tutusaus tot el contrari: que si havia de matar, preferia fer-ho de la millor manera. I que no ho oblidava tot seguit, que no considerava la mort fredament, que experimentava sentiments cap a les seves víctimes i que, tot i amb això, no tenia cap mena de rau-rau que li emmetzinés l’esperit. Tutusaus era un assassí atípic.

El general va arribar cap a dos quarts d’onze de l’endemà, de nou sol. Va anar directe cap a la cambra d’Heredero acompanyat de Tutusaus. El presoner havia esmorzat i oferia un aspecte més proper a la normalitat. Tenia una mà agafada amb manilles a la capçalera del llit. D’aquesta manera conservava una certa llibertat de moviments que li estalviava la humiliació d’estar lligat. El general va seure davant seu. Tutusaus va quedar-se dret, repenjat a la paret.

—Bon dia, senyor Heredero. Ens tornem a veure, eh? Perdoni les molèsties, però…

—Les molèsties, fill de puta? Ara em véns amb educació versallesca? Ja t’ho vaig dir ahir. Deus tenir una bona raó per fer el que has fet. I encara que sigui la millor raó del món, no serà prou bona per poder evitar que algú et talli els collons, a tu i al teu esbirro imbecil·litzat, tan aviat com aconsegueixi sortir d’aquí.

—Faci’s la idea que d’aquí, no en sortirà fins que no m’hagi escoltat.

—No m’interessa res del que m’hagi de dir algú que em segresta i em té lligat.

—Li recordo que, abans d’usar la força, vaig intentar per tots els mitjans d’entendre’m amb vostè d’una manera més normal…

—Prou! No tolero que ningú em tracti així, com si fóssim en ple Far West.

—On? —va fer Tutusaus.

—A l’Oest americà —va respondre-li Pozos, somrient.

—No em sents? Deslliga’m!

—Calmi’s. L’hi prego. Ja sap que podria prendre mal. Bé, tal com vaig intentar d’explicar-li ahir, no existeix cap projecte per fer cap llibre d’or dels industrials espanyols. Era una simple excusa per contactar amb vostè.

—On sóc?

El general no li va fer cas i va continuar:

—He estat encarregat de dur a terme una missió molt delicada…

—On sóc? —va bramar Heredero.

El general va sospirar, va interrompre el seu discurs i va contestar:

—En un lloc molt discret, on podrem parlar amb tranquil·litat. O almenys, on podré comunicar-li el meu missatge sense que res no ho pugui impedir. Tinc coses a dir-li que li poden importar.

—No em pot importar res d’un energumen que em priva de la llibertat i em lliga en una cadira! Deslliga’m! T’has ficat en un bon merder. Se me’n fot, que siguis general. No ho saps, que sóc amic personal de Sa Excel·lència? Mai no m’havien humiliat d’aquesta manera.

—No en treu res, de sulfurar-se. I si és aquí és precisament per l’interès que Sa Excel·lència té en vostè…

—Ets un merdós mentider… I no gosis posar-te el nom de Sa Excel·lència a la boca! El Generalíssim mai no hauria tolerat i encara menys ordenat que algú em tractés així… Ja ho comprovaràs.

—Té tota la raó. Va ordenar una cosa molt més important, que el protegíssim les vint-i-quatre hores del dia.

—A mi? Esteu ben grillats!

—Sa Excel·lència també ens va ordenar que, quan arribés el moment, li féssim lliurament d’aquesta nota. Escrita del seu mateix puny i lletra. Li demana que ens escolti amb tota l’atenció.

—No hi tornis, amb la nota. Ahir ja et vaig dir que no penso empassar-me una estafa tan matussera. És evident que és una falsificació.

—Vostè sap que no.

—Acabem… Vols diners, no?

El general ni tan sols va aturar-se a contestar.

—Senyor Heredero, vostè coneix la lletra de Sa Excel·lència. No podíem portar-lo aquí si no era així. Intentar-ho d’una altra manera hauria pogut provocar algun accident innecessari i, sobretot, hauria provocat massa rebombori. I ara mateix això no ens interessa. Oficialment, se n’ha anat uns quants dies a Suïssa. Hem parlat amb la seva secretària.

—Com s’ha atrevit?

—Com que ja ho fa de tant en tant, no aixecarà sospites. Si tot va bé, demà mateix pot tornar a ser a casa. De fet, el que interessa és que interrompi tan poc com es pugui la seva vida normal.

—El que interessa? A qui? No penso escoltar res del que em diguis, generalet de merda. T’ho repeteixo, si el que pretens és treure’m diners, anem al gra i mirem d’arribar a un acord, quina decepció, la veritat és que et creia més intel·ligent…

—Si em fa el favor, li demostraré d’una altra manera que…

—Ets un pallasso!

El general va ignorar-lo un cop més, va donar-li l’esquena i va esperar que callés. Tutusaus, després d’haver assimilat que «pallasso», per a Heredero, era un insult, va consultar el seu superior amb la mirada, tenia por que aquell estat d’excitació acabés provocant alguna desgràcia. Pozos en veu baixa li va dir:

—Fes-me el favor. Quan el nostre hoste s’hagi calmat una mica, porta’m el radiotransmissor. Si no, li haurem d’injectar un sedant i tornar a començar després de dinar…

Com si Heredero els hagués sentit, va deixar de cridar durant uns quants segons. Tutusaus va obeir el general, el qual, davant dels ulls d’Heredero, incrèduls i superats per les circumstàncies, va fer una trucada:

—Sí? Amb qui parlo? Ah! Prioritat absoluta… Canvi. Hola? Sí, espero. Canvi. Sóc el general Pozos, ministre. El tenim aquí. Es nega a col·laborar, no se’n refia. Canvi. No, ministre, està bé. Una mica nerviós. Canvi. Sí, ministre. A les seves ordres, ministre. Fins ara. Canvi i fora.

I el general Pozos va tallar la comunicació. Mirant el seu presoner, li va dir:

—Era el ministre de la Governació.

—Sí, és clar, i jo sóc la Maria de la O.

—D’aquí a uns minuts rebrà una trucada que l’hi aclarirà tot. Fins aleshores, val més que es tranquil·litzi, no guanya res, en aquest estat d’excitació.

—No penso parlar amb ningú si no em deixes en llibertat immediatament. Tu, Tutusaus, o Céspedes, o com et diguis, no et facis còmplice d’aquesta absurditat. Deixa’m anar i et prometo una immunitat absoluta. Segur que no devies estar al corrent de les intencions del teu superior. Aconseguiré que t’apliquin l’eximent d’obediència deguda…

Tutusaus ni tan sols va acabar d’escoltar-lo. Va sortir de l’habitació a prendre l’aire. Quan va tornar a entrar, el general parlava amb algú pel radiotransmissor:

—Sí? Sóc jo. Canvi. Ministre? Sí, estic preparat. Canvi. Digui? Excel·lència? Sempre a les seves ordres. Canvi. Sí, és aquí, al meu costat, Excel·lència. Canvi.

El general s’havia posat nerviós tot d’una. Va fer signes a Tutusaus perquè no fes soroll i va acostar-se a Heredero. Va posar-li l’aparell en una orella i abans d’acomodar-se bé per començar a protestar de nou i demanar auxili va sentir-se una veu com aflautada:

—Felipe… Sóc el Generalíssim. M’escoltes? Canvi.

Heredero es va quedar lívid. Tutusaus també. Pozos escoltava en un posat gairebé de respecte religiós. La veu de Franco, més escardalenca que mai a causa de la distorsió de l’aparell, s’escampava pels quatre racons de l’habitació. Heredero va empassar saliva i va dir:

—Es la veu de Franco! Com ho han fet? És una gravació?

—No, Felipe! Sóc jo mateix. Escolta’m.

—Excel·lència? És vostè?

El general, com que a l’altra banda no contestaven, va dir a Heredero:

—Digui «canvi».

—Canvi.

La veu de Franco va tornar.

—És clar que sóc jo. Que no em coneixes? Estic al corrent de la situació. Que m’escoltes? Canvi.

—Sí, sí, és clar que l’escolto, Excel·lència. Canvi.

—Els enemics d’Espanya són a l’aguait, Felipe. El general Pozos és un dels meus homes de confiança. Fes-li cas en tot. En tot, ho entens? Canvi.

—Sí, Excel·lència, en tot. Canvi.

—El que t’ha de dir és transcendental. Qualsevol dubte que tinguis, ell te’l resoldrà. Ens mantindrem en contacte. La meva dona t’envia records. Donya Carmen i jo et saludem, ja saps que la Senyora t’aprecia molt. Canvi.

—Moltes gràcies, Excel·lència. Posi’m als peus de la Senyora, Excel·lència. Canvi.

A continuació, una remor sorda va indicar que la comunicació s’havia tallat. A un senyal de Pozos amb el cap, Tutusaus va acostar-se a Heredero, encara sota els efectes del xoc, i va obrir-li la manilla. La veu de Franco havia quedat flotant en l’ambient i tot va agafar una mena d’aire solemne. Heredero respirava profundament. Semblava commocionat. Tutusaus esperava que les manilles no li haguessin fet gaire mal. En un hemofílic, mai se sabia. El general Pozos va convidar-lo a relaxar-se:

—Si vol, pot descansar una estona. Som en una masia de la muntanya. Ningú no ens molestarà. Podem esperar a l’hora de dinar, serà el moment ideal per explicar de què va tot això i transmetre-li el missatge personal de Sa Excel·lència…

Heredero se’l va mirar i va dir:

—Doni’m cinc minuts. Després seré a la seva disposició.

Tutusaus va adonar-se que el general agraïa vivament que Heredero el tornés a tractar de vostè.

—Tutusaus, anem. Deixem el senyor Heredero sol un moment. —I a ell—: L’estarem esperant a baix.

Tutusaus va obrir la marxa. Quan ja baixava les escales, encara va sentir com ell i el general intercanviaven expressions de disculpa.

Quan Heredero va baixar, se’l veia preocupat. A la taula de la cuina, Tutusaus i el general esperaven amb tranquil·litat. Heredero s’hi va acostar i, tot descordant-se un dels botons del puny de la camisa, els va ensenyar un canell: allà on havia fet pressió la manilla, ara apareixia una taca a la pell de color porpra vermellós més o menys difusa.

—Suposo que ja saben que sóc hemofílic. Això són dues hemorràgies internes. Petites, però emprenyadores. Necessito les meves medicines urgentment.

—Quines? Tutusaus les anirà a buscar.

—Coagulants: vitamines K1 i K2… I per si es produeix una hemorràgia externa, sals de calci, aigua oxigenada, aigua d’Hamamelis…

—Tot ho té aquí. Cap menú especial?

—Sí: espinacs, tomàquets, fetge de porc i rovell d’ou.

—Ja ho has sentit, Tutusaus. Vés al poble a buscar-ho.

Tutusaus li va dir que no calia, que ja ho tenia. Sabia perfectament quin era el millor menú per a un hemofílic. El general va anar per feina sense perdre un minut:

—Això que li diré és molt seriós…

El general va relatar la vida d’Heredero de memòria i sense deixar-se ni un detall. L’home estava impressionat.

—De manera que aquells que em vigilaven eren de la policia?

—Se n’havia adonat?

—I tant, qualsevol se n’adonaria… Pensava que es feien veure expressament. No era així?

—No —va respondre el general amb posat una mica sorrut.

—Al principi vaig pensar que es tractava d’alguna qüestió relacionada amb espionatge industrial, algú de la competència que em volia fer fotos compromeses o alguna cosa així; tot seguit vaig inquietar-me per la meva col·lecció de porcellanes. Aquests últims dies estava començant a preocupar-me de debò.

—Érem nosaltres. El protegíem tant com el vigilàvem.

—Per què?

—Ara ho sabrà. De tot el que li he explicat sobre vostè, pensa que hi falta cap detall important?

—Important, important… No, em penso que no…

—Doncs sí, en falta un. Una cosa que jo sé de vostè i que vostè no sap.

—No em faci riure.

—Vostè no és fill de qui es pensa.

—Què?

—El seu origen, senyor Heredero, és un altre de molt diferent…

I llavors el general va detallar-l’hi tot. La història de la seva vida. La de debò.

—Després del sabotatge de Nadal passat, Sa Excel·lència vol designar de pressa el seu successor. Un successor a títol de rei que sigui de plena confiança i que continuï la seva obra. Descartat don Joan, Franco no acabava de refiar-se del seu fill Joan Carles… Per una altra banda, sectors del Règim i Franco mateix no veuen malament que posats a instaurar, que la nova monarquia sigui nova del tot, jove, sense lligams amb el passat, però això sí, legítima.

—A veure si ho entenc, m’està dient que Sa Excel·lència vol que jo sigui rei?

—Exactament.

—Això és absurd. Es una bogeria. Si ni tan sols sóc monàrquic!

—Per no ser, no és ni franquista…

—Bé…

—No s’amoïni. Les seves vel·leïtats polítiques ens interessen molt poc. Però gravi’s una cosa al cap: el Generalíssim no fa coses absurdes.

—Europa se’n riurà. Es trencarà de riure. Serà considerat una bufonada més del Règim. O encara pitjor, un signe inequívoc de demència senil del Generalíssim.

—Això no ho digui ni de broma!

—Però és que a més, no s’ho creurà ningú.

—Al Règim de Franco fa ja temps que no li cal que se’l creguin o no. No ho necessitem. I a Europa se li va glaçar qualsevol intent de somriure en relació amb nosaltres d’ençà de l’abraçada entre Sa Excel·lència i Eisenhower. Es una operació molt rumiada i seriosa, senyor.

—Però jo… Rei d’Espanya? No pot ser.

—I tant, que pot ser. Tingui, una foto del seu pare. Miri’s al mirall.

Pozos va abastar-li un mirallet de mà. Heredero comparava la seva imatge amb la de la foto. Va empal·lidir i va quedar-se amb la boca oberta. Va intentar dir una paraula, però no li va sortir, Tutusaus li va abastar un got d’aigua i se’l va beure d’un glop, sense respirar… El general va agafar-li el mirallet i la foto, ho va donar a Tutusaus i va reprendre la conversa:

—No s’amoïni, comprenc la seva sorpresa. Si vol, podem descansar…

—Descansar? No, no…

—Perfecte. Doncs bé, el primer dia que ens vam veure, se’n recorda? Al famós Club Palomo. Ens va fer tot un recital, a en Tutusaus i a mi, del seu coneixement de la vida subterrània de les capes dirigents del nostre present. Una radiografia molt encertada, però que no descobria res de nou, senyor meu. Tothom sap, i el Generalíssim el primer, que el Movimiento no ha dirigit mai, ni tan sols des del principi, tota la vida socioeconòmica del país. Hi ha les grans fortunes, hi ha associacions d’interessos com ara les Cambres d’Indústria, hi ha un munt de grups de pressió fora de l’esquema enquadrat per la Falange i el Sindicat Vertical.

»Alguns dels seus amiguets del Club Palomo, vistos des de dalt no són més que morralla. Vostè mateix, senyor Heredero, amb tota la seva gran empresa, no deixaria de ser un simple botiguer per a qui de debò mou els fils, si no fos per la intervenció del Generalíssim. Imagini què passaria si tot d’una se li tanquessin les aixetes: prou contractes avantatjosos, prou crèdits a preus ridículs, prou llicències d’exportació-importació en exclusiva…

—Què em vol dir, amb tot això?

—Que val la pena mantenir l’equilibri existent. Tots hi sortiríem guanyant. M’entén, per on vaig?

—Massa bé.

—I quan es produeixi el fet successori, Déu vulgui que sigui ben tard, el primer que es mogui tindrà molt de guanyat en la nova situació. I per moure’s el primer, cal començar a estudiar l’estratègia molt abans.

—I aquí és on entro jo.

—Exactament. Si Franco es mor sense haver nomenat successor, això pot esclatar en mil bocins. Dins del Règim la disgregació és molt evident, tot i l’intent d’unificació intentat el 1937. Per als qui ens ho mirem des de fora…

—Des de fora? Què vol dir?

—Militars lleials, gent «pura sang» que ens estimem el Règim, sense més… Doncs bé, per a nosaltres és fàcil classificar els ministres de Franco segons la tendència: falangistes, opusdeistes, carlins, democratacristians… Tret dels carlins, per raons òbvies, el monarquisme de tots aquests grups és conjuntural. Estan d’acord amb la solució del successor del Generalíssim a títol de rei tan sols perquè Franco mateix així ho ha decidit. I tothom a obeir i a callar. No pas per res més. Per dir-li que la part més populista de la Falange regalima baves amb la figura del general Perón i no vol ni sentir-ne parlar, de monarquia.

—I els de l’Opus?

—Disposats a tot amb l’única condició que sigui a favor seu. Després hi ha una gran massa de polítics i funcionaris del Règim que s’autodeclaren «apolítics». Molts diuen en veu baixa que no en comparteixen la ideologia, però que una cosa és l’Estat i una altra cosa és el Règim. Els tenim controlats a tots.

—I vostè, Pozos?

—Jo? Ja l’hi he dit, actuo per lleialtat personal. Tinc la sort de despatxar amb Sa Excel·lència periòdicament. El poso al dia dels moviments de tota aquesta tropa que l’envolta. L’informo del pols del país… Què et passa? Sembles inquiet… —va fer el general.

Feia un minut que Tutusaus s’havia aixecat per escoltar millor. Una remor estranya, no identificada, l’havia posat en guàrdia. Va dir-ho al general.

—Creus que algú s’acosta?

Tutusaus va obrir la finestra per poder escoltar millor. No se sentia res. Van sortir tots tres fora. En aquest moment, el soroll també va ser perceptible per al general i Heredero.

—No és un cotxe… —va dir.

—Evidentment, que no. Es un helicòpter —va ratificar el general—. No m’agrada gens, ens hem d’amagar. Ràpid, fotem el camp…

Va ser entrar a la casa i sentir el radiotransmissor, que demanava comunicació. El general va contestar davant dels altres dos. No s’entenia què li estaven dient. D’un posat de tensió va passar en un segon a una ganyota de felicitat.

—Senyors… —va dir—. No ens hem de preocupar de res. D’aquí a pocs segons rebrem una visita. No hi ha res a témer.

—Una visita? —va fer Heredero.

Però ningú no li va contestar perquè en aquell moment el soroll d’helicòpter era veritablement eixordador. L’aparell estava aterrant a l’espai frontal de la masia. Era un helicòpter de l’Exèrcit de Terra. Van acostar-s’hi tots tres amb precaució. Les grans pales de l’hèlix es van aturar de cop i va retornar el silenci. Va baixar un militar, va saludar vagament els presents i va posar una escaleta a l’aparell. Tot seguit va treure el cap per la porta un home vell vestit elegantment que duia un barret d’esport i que també va saludar amb un gest prou conegut. Era Franco.

Pozos, el pilot de l’helicòpter i Tutusaus es van quadrar militarment. Heredero esperava amb expectació i respecte. Va ser el primer que es va dirigir a l’escaleta a ajudar l’il·lustre visitant. Tutusaus, amb el cor bategant-li a la boca, ho observava tot de cua d’ull.

—Gràcies, Felipe, però encara no repapiejo prou per no poder baixar unes escaletes sense ensopegar…

—Excel·lència, a què és deguda la visita? Si hem parlat no fa res…

—Precisament. No m’he quedat gens tranquil… —I als militars—: I vostès, descansin, homes, descansin… Què tal, general?

—Segons el pla previst, Excel·lència.

—Vostè deu ser en Céspedes, oi? El general parla molt bé de vostè…

Tutusaus va mirar-lo per correspondre al salut. Va trobar-se amb una persona més petita i esquifida del que recordava, grassonet, amb un lleuger tremolor a la mà. Franco passava davant d’ells fent passes petites i ràpides, com de cine mut. Va aturar-se, va assenyalar el seu acompanyant i va dir:

—Aquest és el tinent coronel Apolinar, el meu ajudant. Per sort, també és un pilot extraordinari d’helicòpter. Anem a dins? Fa una mica de fresca aquí. Doncs bé, Felipe, com li deia, no m’he quedat gens tranquil, de manera que he decidit traslladar-me en persona…

—No calia, Excel·lència, li juro que…

—No juris, Felipe…

—Li prometo que tot ha quedat ben clar…

El grup va entrar a la masia. Van dirigir-se directament al menjador. Tutusaus va encarregar-se d’encendre la llar de foc; el dia continuava no gaire fi i si Franco no es trobava confortable, no s’ho perdonaria mai. No s’ho creia, mentre ficava troncs a la llar, mirava enrere, veia aquell home, en sentia la veu i li semblava que vivia un somni. Era Franco, d’incògnit a la seva masia… Tothom va entaular-se. El tinent coronel va treure un cartipàs i el va lliurar a Heredero sense més preàmbuls alhora que Franco començava a parlar-hi, sense mirar-lo, com si ho fes per a ell mateix:

—Bé, Felipe, suposo que el general ja t’ha posat al corrent de la situació. Admeto que et deu semblar tot molt estrany… Com s’ho ha agafat, Pocitos?

—Ho ha qualificat d’«absurd», Excel·lència…

Tutusaus, en aquell moment estava observant Heredero. Va adonar-se de com intentava fulminar el general amb la vista.

—Bé, en realitat volia dir que…

—Deixa-ho, Felipe, deixa-ho, ho comprenc, però pensa que no hauríem durat tant si ens moguéssim a cops d’absurditat…

—M’ha agafat de sorpresa, em sap greu. Comprengui-ho. Jo mai…

—Mira, Felipe, podríem dir, i no t’enfadis, que has estat una mena de rateta de laboratori que hem fet créixer i madurar per si de cas la necessitàvem. A canvi, t’hem tractat prou bé, oi?

—Immillorablement, Excel·lència.

—Bé, doncs ara haig de triar successor. S’acosta l’hora de preveure la meva successió. Necessito trobar una persona de la meva confiança que pugui assumir aquesta altíssima responsabilitat. És una cosa lògica i natural, ja que a la meva edat pot passar un fet inevitable o que minvin les meves facultats i que em quedi impossibilitat de prendre a temps una decisió. Anys enrere es va decidir que Espanya era un regne i així vull que continuï sent. Persones influents del Règim em pressionen en el sentit que no tinc per què consolidar la Monarquia, que podria nomenar regent Muñoz Grandes a l’espera que tot fos més clar o fins i tot obrir la porta a una III República. Però això no és cap solució perquè ja ens ha portat l’anarquia dues vegades. I ara tornaria a passar igual. Per més temps que passi, no canviem… Apolinar, les gotes…

—A les seves ordres, Excel·lència.

—El passeig en helicòpter m’ha tapat el nas. Tinc tendència a agafar refredats, saps?

L’ajudant de Franco li va portar les gotes i ell mateix les hi va administrar. Tutusaus no es perdia ni un sol dels moviments del Generalíssim. I encara que l’estigués veient amb el cap enrere i introduint-se gotes al nas, continuava materialment embadalit. Franco va mocar-se i va continuar.

—Gràcies, Apolinar. Bé, Felipe, on érem?

—Que Sa Excel·lència deia que no canviem…

—Gens ni mica. I cal recordar les lliçons del passat. Qui em succeeixi serà rei. I punt. Hi ha hagut moments de dubte perquè, la veritat, els monàrquics no hi ajuden gaire. És lamentable veure com arriben a estar de dividits. A més, són pocs i ara la gent no és monàrquica. Haurien d’adonar-se de la situació i facilitar les coses… Això sense comptar postures inadmissibles, com la de don Hug, que és francès i no té cap dret. Els carlins «xavieristes», que van oposar-se a la meva unificació l’any 37 i que en el seu dia van acusar de col·laboracionistes els qui van entrar al Movimiento, ara coquetegen amb els falangistes, obtenen llocs en el Consell Nacional i fins i tot aspiren a entrar al Govern brandant la bandera de Xavier de Borbó-Parma i del seu fill Carles-Hug com a pretendents a la corona. No tenen ni idea de res. Política de saló. S’enyoren d’un passat que no han conegut ni tornaran a conèixer. No me’n refio, en cas de crisi, serien capaços de fer el joc a un nou règim republicà. A més, són gavatxos. Em maregen, tots plegats, i un dia d’aquests els fotré a la frontera d’un cop de peu al cul. També cal descartar don Joan, que a hores d’ara, ja hauria hagut de renunciar a favor del seu fill. Però és tossut com una mula. I don Joan Carles és prou discret i intel·ligent per no fer-me confidències sobre aquest assumpte. I jo no l’hi preguntaré pas, ja que fóra prematur. Tothom pensa que és el meu escollit. Què passaria si jo li demanés tot d’una, per sorpresa, si acceptava de ser el meu successor? No ho sé, aquest és el problema. Només designaria Joan Carles com a successor si sabés que hi diria que sí. Però ell entraria en el joc tan sols si comptava amb el consentiment de son pare. Com que don Joan no l’hi donaria mai i Joan Carles mai no s’alçaria en contra de son pare, ni tan sols sabent que d’aquesta manera asseguraria la dinastia, ja som al cap del carrer. Era el meu preferit, però és un risc massa alt. Algú d’entre els cortesans que envolten don Joan hauria hagut de fer-li veure clar que o el seu fill o cap dels dos. I en un afer d’aquesta importància no pot haver-hi dubtes…

L’ajudant va interrompre Franco amb un estossec.

—Sí, Apolinar?

—Es l’hora, Excel·lència.

—Ah, gràcies. Ja pots portar-me el cartipàs. —I a Heredero—: M’haurà de perdonar un momentet, Felipe. Però és que cada dia a aquesta hora signo documents i no m’agrada trencar aquesta rutina, que després la feina s’acumula i ja se sap… No li sembla?

—Es clar, Excel·lència.

—I doncs, Apolinar, què tenim, avui?

—El decret sobre reforç de l’esperit agrari durant el període del servei militar.

—Ah, sí…

Franco va signar cerimoniosament. En acabat, va tornar-li el document a l’ajudant i va reprendre la conversa amb Heredero.

—Ens trobem que, en acabar el servei, els soldats d’origen camperol no poden evitar els… Com era allò, Apolinar?

—«Cants de sirena», Excel·lència.

—Això, els «cants de la sirena» de la ciutat. Sota les promeses i la brillantor de l’or hi nia molta podridura. Si cauen al món cultural, així de sobte, malament. La cultura serveix sovint per pervertir les intel·ligències. Si van a una fàbrica, pitjor. S’hi troben a la mercè dels inventors d’utopies i corren el risc de faltar contra Déu i les Autoritats… Però continuem amb el nostre afer: On ens havíem quedat?

—Que en una cosa d’aquesta importància, no podia haver-hi dubtes…

—Exactament, Felipe. Em consta que el comte de Barcelona fins i tot pensa a ordenar al seu fill que surti d’Espanya. Per sort, els seus consultors i mentors, tan inútils la majoria de les vegades, l’hi desaconsellen, saben que el millor és que Joan Carles continuï al meu costat. I fan ben fet. Francament, en confiança, ja n’estic tip, dels monàrquics. O sigui, que posats a fer, m’invento el rei i punt. Si a més, la Providència em posa a les mans la casualitat històrica de l’existència de la seva persona, Felipe, encara millor. Vostè és descendent directe d’Alfons XIII i per tant hereu legal de la Corona. Amb això vull dir que els tradicionalistes, que sempre s’han portat molt bé amb el Règim, no tenen res a fer. A més no entenc que facin propaganda a favor d’un príncep estranger. Si volem sobreviure com a Nació i ocupar el lloc al sol a què tenim dret en el concert dels pobles, l’hem de conquerir amb els nostres esforços i sacrificis. Si bé és cert que el present de la nostra Pàtria està a les meves mans, dissortadament, per ara, no és possible de continuar servint-la enllà de la mort; en les seves, doncs, Felipe, vull fer reposar avui el futur. Ja sé que les seves idees no són exactament les mateixes que les del Règim, però en confiança, ni jo mateix no sé quines són tret dels eixos bàsics que m’han guiat sempre: unitat de la pàtria, ordre, guerra a mort contra el comunisme i la maçoneria. De la resta, en podem parlar. Durant aquests anys, el prepararem i l’ajudarem. Després, em retiraré…

Tutusaus escoltava bocabadat, gairebé garratibat, estava assistint a un moment històric. Sobretot, perquè Franco parlava com en els seus discursos:

—De manera que, sense descartar Joan Carles, en principi el designaré a vostè, que no té cap lligam personal amb res ni ningú. Haig de buscar el moment psicològic més adequat. El general Pozos Bermúdez serà al seu costat en tot moment. Li dono uns quants dies perquè s’ho pensi, però abans d’una setmana m’agradaria tenir una resposta. Espero que no em defraudarà.

—No ho faré, Excel·lència.

Aquí Franco va callar, va passar-se la llengua pels llavis i va quedar-se mirant la taula. Tota l’habitació va quedar en silenci i ningú no gosava interrompre’l. No se sentia ni una mosca. Heredero estava blanc com un full de paper. Pozos i Tutusaus gairebé es mantenien en posició de ferms. L’ajudant estava a l’expectativa. En aquella mateixa posició, Franco va aixecar una mica el cap i va dir, tot fent un falset:

—Apolinar, el refrigeri.

—A les ordres de Sa Excel·lència —va respondre i tot seguit va sortir de l’habitació.

Franco, com si res, va mirar-se Heredero i li va dir amb un fil de veu:

—No li faci por l’encàrrec, Felipe. Espanya no és difícil de governar. Tingui paciència i no perdi la calma.

En aquell moment va entrar el tinent coronel Apolinar amb una cistella de campanya. Va demanar permís a Franco i va obrir-la davant seu. Va treure’n unes estovalletes i en un no res va tenir parada una petita part de la taula.

—Haig de dinar a les meves hores, Felipe, si no, se’m desguitarra l’estómac.

Davant seu tenia un plat amb una truiteta a la francesa, una llesca de pa i una taronja. L’ajudant estava omplint un got amb el líquid d’un termos. Franco seguia tota l’operació. Un cop el got ple, va fer-ne un glop i va dir després d’aclarir-se la gola:

—Com la gasosa no hi ha res. M’ajuda a controlar els gasos estomacals. No pren gasosa, vostè?

—No.

—Doncs prengui’n, home, prengui’n.

—A les ordres de Sa Excel·lència.

Franco feia petits talls de truita i s’estava estona mastegant-los, aliè a les persones que l’estaven observant. Menjava i parlava:

—Acosti’s. Tingui la seguretat que a poc a poc el país sentirà afecte cap a vós. Sap per què? Perquè tot i ser desconegut, m’és fidel. I el poble ho sabrà valorar. També és modern i encara prou jove. El poble el respectarà i admirarà perquè serà el primer rei d’Europa arribat al tron provinent del camp de l’empresa. Això sí, a partir d’ara, haurà d’abandonar tota la seva activitat econòmica, haurà de dur una conducta modèlica i irreprotxable, una vida de senzillesa i austeritat, i haurà de procurar d’estar sempre en contacte amb les necessitats del poble espanyol. D’això ja ens n’ocuparem, de manera que en un període de cinc o sis anys, estigui a punt… —I a l’ajudant—: Apolinar, ja ho pots enretirar…

Mentre l’al·ludit recol·locava pulcrament a la cistella totes les peces d’aquell pícnic improvisat, Franco va aixecar-se, va anar cap a Heredero, li va tustar l’esquena i li va dir:

—És de bona fusta, Heredero. Jo no m’equivoco mai. Ja sé que té la malaltia fatal de la seva família. No hi fa res, ara no és com abans, hi ha medicaments, els metges m’han assegurat que es pot mantenir sota control sempre que es vagi amb compte. I no s’amoïni pel fet de no ser militar, ja s’hi anirà sentint a poc a poc. Les guerres modernes no tenen res a veure amb les antigues, oi Pocitos?

—I tant, Excel·lència.

—Avui en dia, tot es decideix mòlt lluny del camp de batalla… Aquests propers dies estigui alerta, Felipe. I no es refiï de ningú que vingui en el meu nom si no és el general Pozos. Un cop feta pública la decisió, ens veurem tot sovint. Donya Carmen n’està encantada. —I a l’ajudant—: Apolinar, per cert, truca a la Senyora i digue-li que arribarem a sopar. Marxem d’aquí a vint minuts.

—A les seves ordres, Excel·lència.

—I per acabar, tan sols un consell. Es indubtable que el buit de la meva persona, quan es produeixi…

—No! —va fer la veu trencada i emocionada del general Pozos.

—Ai, Pocitos, Pocitos… Deia que quan jo falti…

A l’habitació van sorgir crits espontanis de «Visca Franco!», «Visca!» entre els presents.

—Gràcies… Quan jo no hi sigui…

Més crits dels assistents: «No!», «No!», «Visca Franco!», «Visca!».

—… es notarà inevitablement…

—Visca Franco!

—Silenci, que perdo el fil! Jo un dia no hi seré i… i…

A Francisco Franco li tornava a degotar un moquet pel nas i Tutusaus no sabia si era per l’emoció o pel refredat. El Cap de l’Estat va treure’s un mocadoret de la butxaca i es va eixugar una mica després de mocar-se subtilment. Efectivament, havia perdut el fil i Heredero es va quedar sense consell.

—I ara, senyors, si em volen deixar sol…

Tothom es va quadrar. El general Pozos fins i tot va fer petar els talons a terra. Heredero semblava en estat de xoc i va haver de ser ajudat pel mateix Pozos. El tinent coronel Apolinar va ser l’últim a sortir. Mentre tancava la porta, Tutusaus va poder veure durant un segon la figura de Franco, mirant a l’exterior per la finestra i amb les mans agafades darrere. Era una imatge serena i magnífica, extraordinària, digna de ser immortalitzada per un pintor de cambra. Tutusaus estava segur que ell mai no podria mirar a través d’una finestra amb aquella serenor. Ni entrenant-s’hi. Amb aquelles qualitats, s’hi naixia.

—Després del refrigeri, el Generalíssim sempre trenca un son de deu minuts —va informar el tinent coronel Apolinar.

Pozos va sortir fora a fumar un havà. Heredero va seure a la taula de la cuina i va obrir el cartipàs de documents que li havien lliurat. Li tremolaven les mans. El primer era un informe esquemàtic. Va fer-hi un cop d’ull sense gaire interès, moltes de les informacions del dossier les hi acabava de confirmar Franco en persona:

Va deixar-ho córrer. Ja ho llegiria més tard. Va tancar el cartipàs i es va quedar observant les evolucions de Tutusaus, que estava omplint una gaveta amb la cendra de la llar de foc. Encara li durava l’emoció i deixava més cendra fora que dintre a cada palada.

—Saps, Tutusaus, detesto l’estil telegràfic dels militars. Digue’m, que potser us penseu que és menys viril, la col·locació d’articles i preposicions?

—Einy? —va fer Tutusaus, que estava a un any llum de distància, intentant de fixar segon per segon el record del que estava vivint aquella jornada. Havia recordat una ocasió, bastants anys enrere, en què el general va presentar-se tot d’una a la pensió on vivia Tutusaus en aquell moment. Tenien una important missió entre mans. Va entrar sense trucar, com sempre, i li va dir amb un to misteriós i grandiloqüent:

—Céspedes, acosta’t. Vine.

—A les seves ordres —va contestar-li espantat.

—Avui ha passat una cosa molt important, un fet capital.

—Què?

—Franco m’ha parlat.

—Directament?

—És clar, idiota. I m’ha donat un missatge. Només a mi. Estava a punt d’acabar la lectura de l’informe sobre la nostra missió quan m’he adonat que Sa Excel·lència m’estava escoltant amb els ulls tancats.

—Dormia?

—Reflexionava, rumiava. He esperat uns minuts que em dirigís la paraula. Llavors ho ha fet. Ha obert els ulls, ha badallat, m’ha mirat i m’ha dit: «Pozos, no hi ha cap servilisme que sigui desinteressat».

—Ah sí?

—Sí. Ah. I tu et deus preguntar, i què hi tenia a veure, això, amb l’informe, oi?

—Sí, senyor.

—Doncs jo t’ho diré: no res. Ha estat una reflexió en estat pur, capsigrany. Un pensament que s’ha dignat a oferir-me. Això només ho poden fer els homes tocats per la Providència.

—Què pensa fer-ne?

—De què?

—De la frase.

—Tens raó, Céspedes. No la podem deixar així com així. Pocs tenim el privilegi de posseir una frase sencera de Franco. No hem de ser egoistes, cal compartir-la amb el món. Potser serà una frase històrica.

—Sí…

El tinent coronel Apolinar va irrompre a la sala acompanyat del general Pozos:

—Senyors, Sa Excel·lència se’n va.

Franco va marxar tan discretament com havia arribat i Tutusaus va aconseguir de fer-li una foto d’amagat, des de l’interior de la casa a través de la finestra mig oberta. Va enquadrar-lo tot saludant quan es dirigia cap a l’helicòpter. Seria un dels seus tresors més preuats, la prova que no havia estat un somni. Quan va pitjar el botó, va tenir una sensació una mica especial, una esgarrifança.

Mai no agafava aquella màquina si no era per fotografiar els seus cadàvers. Va sortir fora a temps de formar per acomiadar Franco solemnement. Tots tres van quedar-se embadalits mirant cap al cel, allí on s’havia esfumat l’helicòpter. Tot seguit van entrar a la casa. Pozos i Heredero estaven d’allò més animats. Xerraven i menjaven amb molta gana. Estaven contents. Heredero interrogava el general sobre els seus plans més immediats.

—Bé, em sembla que hauríem de començar el curset accelerat que el Generalíssim ha suggerit… Li proposo una estada d’un parell de dies aquí mateix. Tutusaus s’ocuparà de nosaltres i podrem dialogar i intercanviar punts de vista sobre totes les coses…

—Suposo que és el millor… Encara no me’n sé avenir.

—Almenys, per començar…

El general Pozos i Heredero van estar-se xerrant gairebé tres dies sencers, matí, tarda i nit. Dins de la masia o passejant pels voltants, sempre custodiats per Tutusaus a una distància prudencial. Ells no el veien mai, però ell no els perdia de vista. En els seus moments de descans va tenir temps de revelar la foto de Franco. Va fer-ne un parell de còpies, una de gran, que va enganxar a la paret del laboratori, i una de petita, que es va posar a la cartera, per dur-la sempre al damunt, com una estampa de la mare de Déu. Pozos i Heredero discutien, de vegades tranquil·lament, de vegades apassionadament, davant d’un cafè o davant d’una copa, asseguts al sol o davant de la llar de foc. A Tutusaus allò li venia de nou i no es perdia un mot de les converses. Deia el general:

—Què es pensa, que hi ha gent disposada a llençar-se al carrer amb una pistola a la mà cridant «Mori Franco»? Per què? Tal com estan les coses, qui ho fes no aconseguiria més que passar uns quants mesos a la garjola. Li recomano que escolti una mica els treballadors més joves de la seva empresa: volen comprar-se una Vespa, tenir quatre duros per poder convidar la xicota a unes tapes i omplir una travessa. La resta se’ls en fot. I la gent més gran, igual. La pròxima vegada que vagi de visita al camp de la Bota, pari una mica l’orella, veuria que ningú no parla del passat.

—No se li ha acudit que potser és perquè hi ha por?

—Sí, però temo que la raó veritable és molt menys heroica.

—Perdoni, però això és d’una simplicitat que fa vergonya.

—Molta gent no ho creu així.

—I si algú difereix d’aquesta opinió d’una manera massa evident, es topa amb la policia, amb vostès.

—Exactament. Amb nosaltres. Un «nosaltres» en què, si no m’equivoco, vostè s’hi troba molt dignament inclòs…

—No ho nego pas.

—A més, li recordo que el Règim ha patit tota mena de pressions des de l’estranger i ha resistit. Això no és per casualitat.

—Tòpics, general. Tòpics suats. Es fa venir bé el discurs, vostè. L’època dels líders fanàtics està passant, faci un cop d’ull a l’Europa que ens envolta…

—Espanya és diferent. Es quedaria parat de la quantitat de gent que el que vol i desitja és dependre totalment d’un líder, com si volgués retornar a la infantesa, l’època en què podia descarregar la seva responsabilitat en algú superior, quan se sabia protegida per un pare…

—No em faci riure. Admeto que el Règim té adeptes entre la gent senzilla, però…

—Molts més que no es pensa…

Tutusaus ho seguia gairebé com una competició de titans. Un atacava i l’altre l’entomava i responia. Feia temps que no observava el general treballant dialècticament tan a fons:

—L’hi repeteixo: avui en dia, i sempre dintre d’un ordre, si algú vol parlar ho pot fer, res no ho impedeix.

I Heredero li contestava amb displicència:

—No em tracti d’imbècil.

—Qualsevol pot sintonitzar amb la seva ràdio les emissores estrangeres…

—Per l’amor de Déu, estem conversant seriosament! No em prengui el pèl.

—Ben lluny de la meva intenció. Però la meva feina és estar informat. Sóc de les persones més ben informades d’Espanya. Fa més de vint anys que m’hi dedico i puc jurar-li que no m’equivoco. Cregui’m, ningú no vol saber res, ni recordar res. El que compta és anar al futbol, als toros, al cinema… Tinc raó o no, Céspedes?

—Sí, general.

—Fixi’s en el fenomen dels turistes. Cada any en vénen més i hi ha gent, entre els crítics del Règim, que es molesta. Sap per què?

—No.

—Molt senzill, perquè ens fa més forts. Ho vulguin reconèixer o no, el turisme porta divises i tothom que se’n beneficia n’està encantat, des dels hotelers i els restauradors, passant pels cambrers i pels pagesos que es venen les vinyes de vora mar, fins a les empreses constructores d’apartaments. Això, per no parlar de l’homologació exterior del Règim que significa. A qui li interessa, ara, un merder, un canvi de Règim? A ningú tret de quatre il·luminats pseudointel·lectuals i quatre gats que no paren de gemegar des de l’exili…

—Però aleshores, davant el buit inevitable del general Franco…

—Déu no ho vulgui…

—Home…

—Vull dir, que sigui d’aquí a molts anys… Molts pensem que la millor manera d’afrontar la desaparició del Generalíssim no serà la de distanciar-se d’un Règim personalitzat per ell, sinó la de reconèixer l’original i dissortada paradoxa en què ens trobem avui en dia: la seva autoritat i el crèdit que atorga la seva persona no es corresponen amb l’autoritat i el crèdit d’algunes institucions i de certs comportaments polítics del Règim i del Govern. S’ha d’endreçar una mica el pati de casa. De vegades sembla un galliner. Abans de retirar-se, intentarà de fer-ho ell. Si no, ho haurà de fer vostè.

—Això és el que vol Sa Excel·lència?

—Això.

—Però que tothom tingui clar que quan Franco mori, algunes coses hauran de canviar…

—Per què?

—Tot evoluciona, Pozos, a qualsevol lloc del món. Cal perfeccionar l’estructura institucional i intentar de compassar-la amb la realitat del país. Un rei jove, avui, ha de tenir presents els problemes econòmics i socials del poble sobre el qual regnarà…

—Dins d’un ordre…

—Es clar…

—Perquè s’està descuidant la rebel·lia…

—Què?

—Sí, home, el tradicional i idiosincràtic caràcter indòmit i rebel del poble espanyol, que l’ha fet famós arreu del món i que històricament ens ha portat tants de beneficis com de perjudicis…

—No li han dit mai que gasta una retòrica que ja la voldrien més d’un i més de dos polítics?

Pozos va quedar callat, no sabia si Heredero li estava dient alguna cosa bona o dolenta.

—La meva retòrica ha begut de la font de Sa Excel·lència el Generalíssim.

—Per això és de la bona, home, per això és de la bona… Pel que fa al caràcter indòmit del poble espanyol, que a tants pot preocupar, jo, al contrari, hi trobo viva la millor generositat dels que volen un futur obert…

—Obert? Com d’obert?

—Una «mica» obert.

—A veure si s’ho fica al cap: molts milions de ciutadans han nascut i crescut dins del Règim i és l’únic que coneixen. Perquè a més, avui, la creença de l’Espanya de la boina morta de gana i on tothom viu malament és un altre dels tòpics preferits per la propaganda de l’exili…

Cada cop que sentia allò de l’exili, a Tutusaus li feia un sotrac el cor. Era com una mena de paraula maleïda. L’exili, una mena de lloc indeterminat, coincidint amb una altra paraula maleïda, l’estranger, on habitaven una mena d’espanyols endimoniats disposats a tot per desprestigiar la pàtria, per enfonsar-la… El general estava atacant a fons les objeccions d’Heredero que, pel que semblava, abans d’acceptar el seu canvi de destí, volia fer d’advocat del diable:

—Si el futur rei no es compromet a servir la justícia i la llibertat, és difícil que em pugui interessar d’assumir…

—Vostè, senyor meu, assumeix el que Sa Excel·lència li ordena que assumeixi. I a callar.

—Pozos!

—Ho sento. Fa una estona que no parem de parlar de Franco en passat. M’esgarrifa, com si cridéssim el mal temps.

—Té raó. Sortim a prendre una mica d’aire…

—Jo el que penso prendre són dues cerveses i una ginebra. Céspedes, ho has sentit?

—Sí, senyor.

—Doncs espavila! —I a Heredero, tot abrandat—: Miri, actualment, com a mínim hi ha un parell de milions d’espanyols, dels trenta-un que componen el cens, que, l’hi puc jurar, viuen molt, però que molt bé: diplomàtics, altes jerarquies militars i polítiques, aristòcrates, directors d’empresa, artistes i futbolistes, folklòriques i toreros, industrials, són gent amb un nivell de vida que no té res a envejar als de la seva mateixa classe de la resta d’Europa. Que s’ha de canviar? Ja ho veurem… D’acord, molts diuen en veu baixa això que vostè diu sense embuts: que quan falti Sa Excel·lència, les coses forçosament canviaran. Podria ser. Però es tracta que, si ha d’haver-hi un canvi, que sigui sense tocar res. No li interessa a ningú…

—Suposo que té part de raó. En conec més d’un que les passaria magres, per manca de talent, en un règim de competència total i absoluta: assessors, propagandistes, escriptors oficials, genis de l’estraperlo… Tota aquesta colla s’oposarien aferrissadament a qualsevol idea de canvi. I no pas per por de perdre privilegis sinó perquè són perfectament conscients de la dificultat que comporta viure en una societat competitiva de debò. Ja sé que, després de saber l’origen de l’èxit de molts dels meus negocis, no sóc el més indicat per…

—No s’amoïni. Només s’ha de concentrar en una cosa, i la hi repeteixo: la immensa majoria de la gent no vol cap problema. A més, la guerra encara és més recent del que sembla. Molt més del que es pensa. Tothom es posa a tremolar només de recordar-se’n. Fins i tot aquí, amb tots els romanços aquests dels catalans i la cultura catalana i tota la pesca, es tracta de quatre nostàlgics que estan totalment controlats i que deixem que vagin fent. Així no molesten i, mentre fan de Pimpinel·la Escarlata, no pensen en altres accions més emprenyadores. L’hi dic sovint al Generalíssim, però no em fa cas: permeti’ls de posar-se la barretina, Excel·lència, i ens guanyarem la meitat dels catalans en dos dies. L’altra meitat ja la tenim guanyada des del principi…

—I ja que ho diu, què en fem, de la qüestió regional?

—Quina qüestió regional? És una de les grans fites de Franco. Vostè no hi haurà ni de pensar: gràcies a Sa Excel·lència, la qüestió regional no existeix. I tornant al que dèiem, el que vull dir-li és que la gent està pendent del que se li indiqui perquè no vol problemes. Si demà es publicava un decret d’obligació de parlar el japonès, tothom callat i a estudiar. Aquest és el país que se li traspassarà.

—Em sembla que exagera una mica, general, que el subestima.

—Vostè mateix ho podrà comprovar. Per què es pensa que estan tan tranquils, a la cúpula del Règim? Entre d’altres raons, perquè el grau de mobilització política és baixíssim. I mentre sigui així, des de l’administració deixarem i fomentarem que la gent visqui tranquil·la, tan apàtica i despolititzada com es pugui. És el millor. I no vol dir que siguin deslleials al Generalíssim. Simplement, que s’han guanyat la pau i la volen gaudir amb tranquil·litat. Tan sols en alguns moments de crisi, com el 1947, s’ha exigit al poble una mica de moviment amb manifestacions públiques d’adhesió organitzades. Però tret d’això, res més.

—I ningú s’adona de l’existència de la censura, per exemple?

—S’ha patit massa. No es vol patir més.

—Vol dir que a la gent li és igual que, més de vint anys després d’acabada la guerra, encara s’estigui afusellant?

—Ni la censura ni els escarafalls de consciència no fan bullir l’olla, senyor Heredero. I col·locada al plat de la balança, una mica de manca de llibertat fa molt poc de contrapès.

—Es tan cínic que no sé què dir.

—No és cinisme, és realisme. A veure, vostè que és tan viatjat, creu certa la propaganda internacional i la de l’oposició de l’exili? Fa riure, encara escampen el tòpic del poble espanyol bo i treballador, oprimit salvatgement per una colla de feixistes sense ànima! De debò, fa riure.

—I no és així?

—A vostè què li sembla? Gens ni mica, home. Ja l’hi he dit, el Règim, avui en dia, li convé a moltíssima gent, que no fa cap mena d’escarafall al fet de viure sota el seu paraigua, tal com van trobar-se a gust milions d’italians sota Mussolini, milions d’alemanys sota Hitler, milions de francesos sota Pétain i milions de soviètics sota Stalin…

—O sigui, que vostè és de l’opinió que els espanyols, si aconseguissin més llibertat, no enderrocarien mai el règim franquista, oi? —deia Heredero.

—Exactament. I qui des de fora creu el contrari no fa més que forjar-se falses il·lusions.

—I les vagues dels miners d’Astúries d’aquests dies?

—Una minoria insignificant manipulada per quatre agitadors que estem a punt d’enxampar. I quan ho fem… Miri, d’opositors que treballin activament contra el Règim, no n’hi ha gaires i els tenim fitxats a tots.

—I què me’n diu, dels estudiants?

—Cap problema, quan acaben la carrera, l’únic que volen és col·locar-se bé, tenir cotxe i viure el millor que puguin.

—Com a tot arreu.

—No falla. La gent vol ordre, prefereix la injustícia al desordre. I no són solament els burgesos i la classe vencedora de la guerra, qui ho diuen, l’hi asseguro…

—I la injustícia, no constitueix el pitjor dels desordres?

—No em sigui ingenu ni em surti amb filosofia barata. Estem parlant de l’ordre de les nostres lleis, de l’ordre al carrer. Si no hi ha ordre, hi ha caos.

—Parla com a militar…

—Potser sí, però no oblidi qui és el Cap d’Estat. Recordi l’acció del Generalíssim a Astúries, l’any 34… Faci un referèndum públic amb una sola pregunta: «Què s’estima més, la injustícia o el desordre?». El resultat seria aclaparador a favor de la primera.

—No ho veig tan clar…

—Doncs és així. I finalment, com l’hi diria, una injustícia ben organitzada, no deixaria de ser, malgrat tot, un ordre…

—Es clar. I un ordre injust sempre seria millor que el caos, oi?

—Exactament.

—I així ens trobem, ara? Precisament quan volen fer-me rei? —Sí…

Al tercer dia d’estada, ja es tractaven de tu. Heredero va divisar el cim del Montsol i va voler anar-hi d’excursió. Tutusaus va avisar que eren unes quatre hores de pujada bastant dura, però això no els va aturar. Va preparar un dinar campestre i van sortir-hi de bon matí. Semblaven una estampa d’un altre segle. Tutusaus davant, carregat com una mula, obrint pas entre els esbarzers, i ells dos darrere, discutint i rebufant quan el camí es feia costerut. En un moment determinat, l’eco va tornar el riure encomanadís d’Heredero. El general acabava de dir-li que, segons ell, el Règim era una democràcia. I Heredero vinga a riure. El general se’l mirava i li deia:

—No sé per què tanta riallera. El Règim és una democràcia. Orgànica, però democràcia.

Heredero no podia parar de riure. El general Pozos el va tallar amb un gest enèrgic:

—No te’n fotis, cometries un error molt greu. No són paraules meves, és la doctrina de Sa Excel·lència.

—Usant les teves paraules, no me’n «fotia». Simplement somreia, sense cap segona intenció. Això sí, ens hem de posar d’acord que quan diem una paraula, parlem de la mateixa cosa. Com pot haver-hi democràcia sense partits polítics, sense eleccions? Què n’opina, Sa Excel·lència?

—Els partits polítics estan en crisi, tothom ho diu… Els mateixos alemanys, després de la guerra, posats a tornar al seu precedent democràtic més proper, van reduir la quota de partits de trenta-dos a tres. I si em burxes, diria que a dos i mig. Potser continuen sent necessaris a moltes bandes, però no pas aquí. Ho he sentit dir al Generalíssim moltes vegades, que quan es parla a Espanya de partits polítics, cal tenir en compte la nostra pròpia experiència, que els va proscriure per les seves fatals conseqüències disgregadores i no pas unificadores, a diferència d’Anglaterra o França.

—I el tema de la representació popular, com l’enfoquem, doncs? La democràcia…

Pozos no s’estava per orgues i el va tallar:

—Els que de debò creiem en la democràcia orgànica, pensem sincerament que la lluita de classes pot ser substituïda en gran part per la col·laboració dels diversos grups que participen en la producció; la divisió del treball produeix, o ha de produir, una solidaritat orgànica… Estem demostrant que funciona.

—No em recitis el prospecte de propaganda, home. De debò t’ho creus?

—I tant. Quan davant del món ens definim com una democràcia orgànica, estem utilitzant una de les filosofies polítiques de més alta qualitat, tan bona que per a molts no és filosofia política, sinó sociologia política científica…

—Sí, ciència-ficció. Sembla mentida…

—Com dius?

—Res, parlava per a mi. De manera que creieu en una mena de paradís terrenal on es visqui segons una cooperació harmoniosa dels diferents grups socials de la societat?

—Sí.

—I els diferents grups desenvoluparien diferents funcions segons la divisió del treball, oi?

—Exactament. D’altra banda, i ho repeteixo, és el que s’està donant. No és una simple teoria, l’estem duent a la pràctica. El Sindicat Vertical…

—Repeteixo: pura ciència-ficció. O és que em vols negar que més d’un cop i més de dos, la cooperació no és, tal com dius tu, gens «harmoniosa»?

—Tot està previst. Entra en acció l’Estat. L’Estat hi intervé dràsticament, fa d’àrbitre en defensa del «bé comú» o de l’«interès nacional».

—I tan dràsticament! I sempre en la mateixa direcció. No em facis riure, home. Almenys, el marxisme parteix de bases molt més sòlides.

El general va aturar-se en sec i se’l va quedar mirant.

—Que ets marxista, Felipe?

I va dir el mot com si estigués invocant el diable.

—No t’espantis, general, per l’amor de Déu, tranquil·litza’t. Que t’has begut l’enteniment? No perdis mai de vista que tens davant un dels quinze homes més rics d’Espanya, amic personal de Sa Excel·lència. I li preguntes si és marxista? El que he fet és llegir el que afirmen per saber de què parlen…

—D’aquesta gent, ni el nom… —va fer el general recuperant-se de l’ensurt.

—Doncs aquesta gent, si una cosa tenen clara és que la cooperació interclassista que defenseu és il·lusòria.

—No ho creiem així.

—No m’estranya, amb la colla d’il·luminats que us van fer les teories… Si hem de canviar una mica per tal de no canviar res, hauríem de revisar-ho, creu-me…

En aquest punt, Tutusaus els va interrompre per dir:

—Senyors, hem fet el cim!

Un panorama extraordinari s’estenia a banda i banda del cim pedregós del Montsol. Tots dos homes van fer un cop d’ull fugisser al paisatge i van exclamar, pràcticament alhora:

—Molt bonic, Céspedes!

I sense mirar-lo, van continuar discutint:

—… Cooperació de classes —deia Heredero—, sembla mentida… La societat s’estructura en classes i s’ha acabat. I aquestes classes es basen en el fet que una, la meva, gaudeix dels excedents produïts per l’altra. Es així, això. En el meu cas, tracto que es noti tan poc com sigui possible…

—Nosaltres pensem que pot haver-hi una altra via, ja t’he dit que creiem en la cooperació…

—No em vulguis prendre el pèl. És impossible, molt més, en el cas del Règim del Generalíssim, nascut d’una guerra civil.

—Puc afirmar que es pot aconseguir tanta solidaritat orgànica que la regulació estatal de les relacions entre els grups socials arribarà a ser justa i democràtica.

—Mira, general, si ja en un país civilitzat d’Europa seria cínic d’afirmar-ho, en un país com Espanya és impossible.

—Per què?

—No t’enfadis ni t’ofusquis, però l’actual Règim, tal com és, ha hagut de matar força gent per establir-se tal com és…

—Matar? M’estranya que una persona tan ben informada com tu es deixi intoxicar per tot el que es diu de nosaltres a l’estranger. Aquí no es mata ningú.

—Creu el que vulguis, però parlar de democràcia orgànica, després de la guerra civil, és com parlar del sexe dels àngels. Val més acceptar-ho i partir d’aquesta base. És el més pràctic i el millor. No et nego que el model d’organització social de democràcia orgànica sigui una hipòtesi molt respectable. Però és estúpida, utòpica i, sobretot, tendenciosa. I com que no serveix per a res, permet que mentrestant, molta gent, tu i jo, puguem anar fent la viu-viu i visquem d’allò més bé.

—Ni jo ni cap dels meus homes no fa la viu-viu!

—Val més que ho reconeguis, et sentiràs millor, general!

—Vam voler crear un país des del no res, que fos referència per a tothom…

—Sobre una pila de cadàvers.

—Una altra vegada?

—No vull ser corcó, general, però tingues en compte que tots aquests morts tenien pares, mares, promeses, fills, filles, néts i nétes… I són tots vius, ben vius. I se’n recorden molt, del que va passar…

—Ara del que es tracta és d’oblidar la guerra i mirar cap al futur. I prou. M’estàs fotent nerviós… I a més, s’ha acabat el temps. Això és el que hi ha. Aquest és el país que tenim i no pas cap altre. Has tingut l’immens honor de ser cridat pel mateix Generalíssim a succeir-lo. És que ets incapaç d’entendre l’abast de la qüestió? Desenes de persones, entre les més importants d’Espanya, ho donarien tot per ser en el teu lloc. Céspedes!

—Senyor!

—Porta els documents!

—A les seves ordres.

Tutusaus se’n va anar a la cistella, on sota les truites de patates hi tenia una carpeta. Bufava vent. Dalt del cim el dia era esplèndid, blau i lluminós. Sota, a uns tres-cents metres, hi havia una boira que no gosava fer-se espessa. Tutusaus aguantava la carpeta i els fulls perquè no se’ls endugués el vent. El general Pozos va fer solemnement:

—Senyor Felipe Heredero, des de la fidelitat al Generalíssim i a tot el que representa, en el seu nom, vol ser rei d’Espanya?

Tutusaus i Pozos se’l van quedar mirant amb expectació. El vent se li enduia el serrell. Heredero va passar-se la mà per la cara i va dir:

—No ho sé.

—Què? —va dir el general.

—Dic que vull rumiar-m’ho.

—No hi ha temps, ja ha sentit Sa Excel·lència —va fer el militar tot continuant amb el tracte de vostè.

—Ell mateix em va donar de temps una setmana. No em caldran més de vint-i-quatre hores. Com a molt, demà a aquesta hora li donaré una resposta. I si no ho faig ara és pel respecte que tinc al Generalíssim i per sentit de la responsabilitat. O sigui, que no s’ho prengui com a cosa personal, entesos? No prenc mai cap decisió important en calent.

El general Pozos es va quedar callat. Tutusaus també, però això no era cap novetat. Van fer gairebé tot el descens en silenci. Heredero semblava reflexionar. Pozos estava emprenyat com una mona. Pensava com s’ho faria per dir-ho a Franco sense que semblés un rebuig. Tutusaus havia assistit a l’escena i s’havia quedat de pedra. Tot i menysprear Heredero pel que acabava de fer, la seva actitud li havia provocat un sentiment d’admiració inesperat. Van baixar la muntanya gairebé en la meitat de temps previst. Ni tan sols havien dinat. Caminaven en filera trepitjant l’herba aixafada dels camins estrets que havien ajagut ells mateixos hores abans, durant l’ascens. Finalment, quan ja eren a tocar de la masia, Heredero es va aturar, va fer un somriure i va dir:

—General, semblem dos marrecs emprenyats. Això no és normal. Proposo una cosa, per què no celebrem tots aquests esdeveniments tan extraordinaris?

—Celebrar? El què? Pel que sembla haurem d’esperar a demà, perquè n’hi hagi un, de motiu… —va dir el general tot ofès.

—No siguis així, general. Vés a saber on serem, demà… A més, sempre som a temps de tornar-ho a celebrar. Que no ho entens, necessito aquestes hores per pair-ho. No tinguis por, home, que tot anirà bé…

Aquella declaració va semblar que animava el general, que se li va acostar, li va allargar la mà i li va dir:

—Bé, potser sí que podríem prendre un parell de copes… A la salut de Sa Excel·lència…

—Això sempre… —li va respondre Heredero estrenyent-li efusivament la mà—. On podem anar?

—Al Club Palomo, no —va dir el general.

Heredero va girar-se cap a Tutusaus, el va agafar per les espatlles i va dir tot content:

—Per una vegada que decideixi el nostre amic… On ens pot portar, Tutusaus?

—Som-hi, Céspedes, a veure si et llueixes —va afegir-s’hi el general—. Tants dies sol a Barcelona, segur que no et deus haver estat gratant els collons, eh? Un cau o altre deus conèixer…

Van recollir-ho tot en un tres i no res. Tutusaus, incapaç de separar-se del seu tresor, la instantània captada al Generalíssim, va treure-la de la cartera i se la va guardar, primer a la butxaca interior de l’americana, després a l’exterior i finalment, després de refusar la del davant dels pantalons, va tornar a col·locar-la dins la cartera.

Pel camí, Pozos i Heredero van estar fent broma tota l’estona. El futur rei, expansiu com només ell sabia ser-ho quan li anava bé, explicava anècdotes relacionades amb la seva col·lecció de porcellanes orientals, i Pozos, relaxat, li feia preguntes impertinents sobre la qüestió. La col·lecció, efectivament, valia una fortuna, i tal com era de suposar, estava guardada en un lloc segur. A la casa només hi havia còpies a excepció d’una sèrie de miniatures…

—Me’n van fer unes rèpliques tan dolentes que les vaig rebutjar… I ara, mentre trobo un bon copista, les tinc a la vitrina de la meva habitació i puc continuar veient-les. Hi ha dies que m’hi assec davant i em quedo vint minuts mirant-les… Valen més del que guanyaràs en tota la teva vida…

El general va riure i li va dir:

—Que jo sàpiga, encara no t’he confessat el que guanyo… No ho faria ni a la meva dona…

Van sopar per la carretera i, poc abans de mitjanit, ja estaven entaulats al cabaret Lluna de Llana.

En aquesta ocasió els clients presents semblaven mostres singulars de les escorrialles i residus dels altres bars, que simplement estaven allargant la jornada per no haver de tornar a casa i enfrontar-se al fet que l’endemà era dilluns. El saxofonista no hi era i damunt l’escenari, asseguda en un dels mateixos tamborets de la barra del bar, hi havia la mestressa i propietària del cabaret que cantava sense música una de les seves cançons preferides, lentament, melosament, amb la seva veu fonda. Cantava i xarrupava una mica de whisky del got. Era el començament de la nit. L’entrada del transvestit va ser tan espectacular com sempre. Els acompanyants de Tutusaus estaven amb la boca oberta.

—Que amagat que t’ho tenies… —feia Heredero.

—Tutusaus sempre és un pou de sorpreses… —va dir el general tot seriós.

Sterling Ramírez, des de l’escenari, convidava el públic a seguir-lo picant de mans i ningú no li feia cas. Tothom anava a la seva, bevia, xerrava i, ocasionalment, l’escoltava. Tanmateix, com cada dia, va començar el seu xou:

—Avui es respira amor a l’ambient. No és precisament un conte de fades bonic el que els haig d’explicar. Però sí que és una bonica història d’amor.

I sense esperar cap resposta va seure en el tamboret i va començar a parlar amb veu falsament emocionada, histriònicament, amb pena exagerada i cabaretera:

—Ai, amiguets i amiguetes, de vegades la vida és tan trista! Em sap molt de greu, però hem de tornar a la història de la nostra princesa… Sí, què se n’ha fet de la nostra pobra Varda d’Abril, la infeliç criatura? La princesa està trista. Què deu tenir la princesa? Els sospirs se li escapen de la boca amb tendresa… La princesa és preciosa, i ara ja fa dies que no riu. Ni plora. Ni res. És la reina del NODO, l’emperadriu de les revistes i els diaris, tema obsessiu de les emissores radiofòniques, presència obligada en els quatre receptors de televisió que hi ha… No passa dia que no surti una foto seva al costat d’algun ministre o d’algun ambaixador del Règim, fins i tot és convidada ocasional a les recepcions de Sa Excel·lència! Es diu Elvira i no em pregunteu pel cognom de debò perquè ni ella mateixa el sap. N’ha portats uns quants, però mai el del seu veritable pare… És la princesa més preciosa i precisa de la pantalla nacional. És una de les estrelles de la volta del cel. Si de casa nostra no ha projectat encara la seva claror per tot el món és… perquè ens tenen ràbia! Però que es vagin preparant: és tan atractiva que, avui, a Barcelona, a finals d’abril d’aquest any de gràcia de 1962… ens fa oblidar! Ens fa oblidar el glaçat i bleda pudor suec d’una Garbo i d’una Bergman, és tan insinuant que desplaça del nostre cap la seducció voraginosa d’una Liz Taylor, és tan ingènua, que supera la falsa innocència pèl-roja de Kim Novak. I tan sensual que, Nostre Senyor ens perdoni, manté a ratlla la insolència bellugadissa de la Monroe i els ulls i les daixonses de la Loren i la Lollobrigida. Que s’esperin i veuran! És la nostra princesa Varda d’Abril. Si els morros de la Bardot fan entrar a França més divises que la Renault, podem assegurar que els malucs de la Varda mouen més passions que la Seat.

I es va posar a cantar entremig del públic.

Tutusaus s’avorria i estava neguitós, duia la foto de Franco a la butxaca de l’americana i li cremava com una brasa. Fins i tot va anar al lavabo per mirar-la un cop més amb tranquil·litat. Heredero aplaudia frenèticament i li reia totes les gràcies al transvestit. Pozos s’ho mirava tot plegat amb un mig somriure mentre glopejava cerveses amb ginebra. Quan Tutusaus va sortir del lavabo, va topar de cara amb la mestressa, que venia. De prop feia una olor molt suggeridora. Abans que es pogués disculpar, la dona li va dir:

—Hi ha una trucada per a vostè.

Tutusaus va pensar que si allò era un truc per concertar una cita, era prou original.

—No he deixat aquest número a ningú.

—Vostè es diu Tutusaus?

—Sí.

—Doncs demanen per vostè. Si vol, dic que no hi és…

La dona no semblava estar de broma. Va seguir-la cap a la barra. En un costat, a la paret, va veure l’aparell amb l’auricular despenjat i ella que li deia:

—Tingui.

Definitivament, no semblava cap broma.

—Digui?

—Tutusaus? Hola, Tutusaus, sóc jo… —De l’altra banda de l’auricular gairebé van arribar-li alhora tres sensacions, el record d’una repugnant bafarada d’allioli, la imatge del rostre impertinent d’Hipólito Pareado i el so de la seva veu seca—. Li he dit a la mestressa que, quan et veiés sol un moment, em truqués, que volia parlar amb tu. És bona noia…

—Què passa? —va dir-li sense gaire entusiasme.

—Tutusaus, et truco en so de pau, entesos?

—Entesos.

—Pel que fa a mi, el que va passar l’altre dia ja està oblidat. Entesos?

—Entesos.

—Si et truco és per demostrar-t’ho. T’he vist entrar al cabaret amb la teva il·lustre companyia. Semblàveu prou contents, no us he volgut interrompre…

—Què vols?

—Avisar-te. He fet unes quantes preguntes als col·legues d’aquí, també he trucat a Madrid…

—I…?

—Tinc una informació que et pot interessar. No diries mai com ho he aconseguit…

—No estic per a endevinalles…

—He trucat a un col·lega amb qui vaig estar destinat a la mateixa unitat durant la guerra. Ara és a la Direcció General. Li he preguntat si podia ficar mà a l’arxiu central. M’ha respost que, a hores d’ara, ja no podia ficar mà ni a la seva dona…

Tutusaus s’estava posant nerviós. Pareado, després de riure amb grans riallades la seva sortida, va continuar:

—L’edat no perdona, no et sembla, Tutusaus? En fi, t’aviso que l’embolic que es porta en Pozos amb aquest assumpte teu és dels grossos. Es rumoreja que no està gens clar amb qui…

—I a tu què t’importa? —va tallar-lo en sec.

—A mi en particular res, maco. A tu, bastant. De fet, he quedat d’aquí a una estona amb una persona que m’ha de donar més informació. Aquesta trucada és per si volies venir.

—No. I no t’hi fiquis —li va dir.

Tutusaus s’estava posant molt nerviós. Pareado devia haver estat xerrant amb els seus antics contactes. Si Pozos se n’assabentava, es pensaria que era ell qui l’hi havia xerrat.

—Com vulguis. Per cert, he parlat amb els directius dels estudis de cine. Han entès que els calia un sistema de seguretat suplementari… Ho veus com pot ser un bon negoci? Què et sembla?

—Res.

—Hem de ser amics… Rumia bé el que et convé. Si hem de ser socis, et necessito sencer. On et puc trobar?

Tutusaus va dir-li que no s’allotjava a Barcelona.

—Bé, doncs ja saps on sóc jo. Aquests dies estaré una mica ocupat. Truca’m la setmana que ve i et faré una proposta que no podràs rebutjar. I sobretot, no perdis la clau que et vaig deixar! O potser millor, dóna-la al teu company de taula, al del nas gros, em refereixo, no pas al general. Es quedarà de pedra.

—Com…?

Pareado va posar-se a riure i va penjar.

—On t’havies ficat, tanta estona? —va fer Pozos, tot seriós.

—Estava lligant amb la mestressa d’aquest catau… Eh, Tutusaus? —va dir-li Heredero—. Que t’he vist com li miraves el cul…

Va preguntar-se si havia vist alguna cosa més. A la fi de l’espectacle, Pozos va acomiadar-lo sense contemplacions, com era habitual en ell.

—Céspedes, el senyor Heredero i jo encara ens quedarem una estona més…

—Després de xerrar tant no veiem el moment de separar-nos… Tutusaus, amic, ha estat un plaer… —va fer Heredero.

Semblava un home feliç. Pozos va aixecar-se i va dir-li confidencialment, en un moment en què Heredero estava despistat:

—Tanca’t a la pensió i espera instruccions. Si abans de tres dies no t’he dit res, fots el camp a Montsol i intentes contactar amb mi a través del número prioritari.

—A les seves ordres.

Quan va entrar a la pensió va trobar-se la senyora Vilallonga asseguda al seu sofà, a la saleta.

—L’estava esperant. M’ha despertat el telèfon. Era un amic seu. Acaba de trucar. Emparedado, em sembla que ha dit que es deia. Que es posi en contacte immediatament amb ell, que és molt urgent.

—Vol dir Pareado?

—Això.

Tutusaus li va dir que precisament havia parlat amb ell encara no feia un parell d’hores.

—Raó de més perquè li truqui.

Tutusaus va repetir-li que li sabia molt de greu, que no tornaria a passar, que era un amic una mica aprensiu, que estava malalt i que de seguida trucava als amics, de dia o de nit, per no sentir-se tan sol, però que no era mai res… La senyora se’l va quedar mirant amb una ganyota d’estranyesa i va dir:

—Doncs quina pena… No ho semblava pas, no, malalt… Bé, bona nit.

—Bona nit. No tornarà a passar.

—No s’amoïni, home. No és res. Apa, fins demà…

—Fins demà.

Va fer veure que trucava i quan la senyora era a l’habitació, va penjar l’auricular. N’estava molt tip, de Pareado. No pensava tornar a parlar amb ell. Què collons es pensava? Tutusaus era perfectament conscient que mai no li havia donat cap número de telèfon ni li havia dit on s’allotjava. Què pretenia, doncs, Pareado, fer una exhibició de poder, amb aquella trucada? Una exhibició de pena, més aviat.

Aquella nit, Tutusaus va tenir un malson horrorós: Pozos li ordenava de matar un ancià encaputxat retorçant-li el coll com a una gallina i, un cop l’havia despullat i es disposava a fotografiar-lo, el destapava i s’adonava que era Franco… El malson va impressionar-lo molt, tant pel fet en si de la visió horrorosa d’ell mateix assassinant el que era el motiu de la seva vida, com perquè era Pozos, el seu segon pare, qui li donava l’ordre.