Capítol 16

Tutusaus es va despertar d’un son molt profund, sense somnis, i va tenir un ensurt com feia temps que no tenia: davant seu, una immensa cara de vaca estava llepant el vidre de la finestra del cotxe amb un no menys immens parell de pams de llengua. Va somriure, més tranquil. Eren a la muntanya, en un esplèndid matí de sol, aire fresc, cims vermellosos, rosada, núvols blaus i… un malenconiós grup de vaques amb la cara blanca envoltant el cotxe. Una postal suïssa. Els animals s’estaven quiets, tan tranquils. S’havien trobat el cotxe i com que no podien passar-hi a través, s’havien aturat i esperaven. Quan Tutusaus ja pensava que caldria baixar i espantar-les, van posar-se a avançar lentament fent sonar les esquelles i mugint per la impertinència d’aquella andròmina desconeguda enmig del seu pas habitual. El pastor hi anava darrere, va saludar amb un lleuger cop de cap i va continuar sense dir res; com si cada dia es trobés cotxes aparcats sota aquell castanyer. Els altres ocupants del Dauphine encara dormien. Continuaven tots tres darrere, atapeïts. Durant la nit, la noia s’havia arraulit a la falda de l’esguerrat.

Va engegar i va sortir disparat cap a la carretera. La llum del matí il·luminava brots verds al costat del camí. L’esguerrat i la noia es van despertar, Heredero també; va mirar a l’entorn amb ulls extraviats i va tornar a dormir. Millor. A partir d’aquell moment, sempre el mateix decorat: muntanyes sota el sol. Abans d’entrar a la Seu d’Urgell van parar a fer benzina. Asseguts en un pedrís, contra la paret de la gasolinera, ja hi havia quatre vells esperant que el sol escalfés una mica més. Semblaven tranquils i sense problemes, com si en aquestes contrades ningú no es malfiés, ningú no tingués cap recel. Estaven acostumats als turistes de la neu i a la gent de Barcelona que pujava a Andorra. Homes conduint i dones assenyalant cap als indicadors de la carretera, consultant els mapes, mirant pertot arreu amb desconfiança o amb prepotència i preguntant com es podia tornar a Barcelona. Mentre l’empleat estava omplint el dipòsit, va arribar caminant una parella de la Guàrdia Civil i va començar a parlar amb els vells. Encara duien els capots de la guàrdia nocturna. De tant en tant, feien un cop d’ull al Dauphine. Un, amb el tricorni a la mà, es rascava el cap i fumava amb parsimònia; l’altre mirava cap a la carretera i es desprenia del mosquetó, que duia en bandolera. Tutusaus va felicitar-se per no haver permès de fer parada i fonda al seu passatge. Quan se’n van anar, li va semblar que un dels guàrdies s’apuntava la matrícula del cotxe. Van deixar enrere la Seu d’Urgell, plena de militars, policies, carrabiners i guàrdies civils, i van continuar per la ruta del Segre, pel camí de la Cerdanya. Se li feia estrany de pensar que havia d’evitar el contacte amb els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Se suposava que eren aliats. Més que aliats, una sola cosa. Però les instruccions del general sempre havien estat molt taxatives: si no s’especificava el contrari, només se l’obeïa a ell i mai no es compartia informació amb ningú, per més que es necessités ajuda. Tutusaus havia escoltat dels seus llavis mil vegades que si mai l’agafaven presoner, dins el país o fora, el general negaria tenir-hi qualsevol relació orgànica i que tan sols intentaria salvar-lo per mitjans indirectes o de sota mà. En el cas d’Heredero, el secretisme de l’afer era inqüestionable. Havia de ser lliurat al general sa i estalvi. Una identificació fortuïta, feta potser amb tota la bona fe del món, podia provocar una sèrie d’esdeveniments en cadena que no interessaven a ningú. Calia continuar, no aturar-se, arribar a la masia, a Montsol. Allí, en terreny segur, Tutusaus podria reflexionar amb tranquil·litat, podria defensar-se amb totes les garanties. Tenia ganes de tornar-hi. Quants dies feia, que no hi era? Potser el general l’estava esperant…

Era un matí assolellat i gairebé calorós. El balneari de Sant Vicenç, Pont de Bar, Martinet, llocs de la carretera de la vall cerdana del Segre que van passar per la finestra com un sospir l’un darrere l’altre. Va decidir d’aturar-se a Bellver. Per entrar-hi calia desviar-se expressament de la carretera. Eren gairebé dos quarts d’onze i van trobar-hi un cert aire de festa. La plaça principal, porxada, conservava tot de banderoletes de paper penjades, com si hi hagués hagut festa major. A banda i banda, cases velles i deteriorades al costat d’altres de noves i refetes. Alguns ases molt carregats caminaven lentament. El carrer era ple de gent que començava un nou dia, hi havia una certa bellugadissa. Un home amb boina i gavardina de lona regava les llambordes mentre algunes persones, indiferents, acudien als seus quefers diaris. Passaven a poc a poc sobre l’empedrat acabat d’humitejar per no cridar l’atenció. Un noi de dotze o tretze anys caminava pel mig del carrer carregant un cubell ple de sorra a l’espatlla. Va sentir el cotxe, va girar-se, va mirar i va continuar pel mig sense apartar-se. Tutusaus va fer sonar la botzina un parell de vegades, però no va servir de res. Veient que el noi continuaria igualment el seu camí al seu ritme, va aprofitar per aturar-se i preguntar per una farmàcia a una dona que venia en sentit contrari. Duia una criatura carregada en un braç i una bossa d’anar a comprar a l’altre. La dona va dir-li que en aquell poble no n’hi havia, de farmàcia, que què més voldrien, que calia anar a Puigcerdà… Allò era impossible, no es podien desviar ni un centímetre. Heredero hauria d’esperar que tot acabés per tenir les seves vitamines K2. I en el moment que paressin, si era capaç d’obrir la boca, una bona ració d’espinacs, tomàquets, ous i fetge. Mentrestant, a passar amb les pastilles. L’home de la mànega els mirava, amb un punt de gelosia perquè havien consultat el camí a la dona i no pas a ell que, finalment, era funcionari municipal (de parcs i jardins, però funcionari). Va retrocedir fins a la boca de reg, va tancar el pas de l’aigua i va anar cap al cotxe. Tutusaus se’n va adonar, però el noi del cubell no solament no havia desaparegut de la vista sinó que s’havia aturat enmig del carrer i xerrava amb un altre noi. L’home es va situar a l’alçada de la finestra, va apartar la dona sense miraments, va fer un cop d’ull inquisidor a l’interior i es va presentar:

—Sóc de l’ajuntament. Si els puc ajudar…

Tutusaus li va donar les gràcies, que la senyora ja els havia explicat que la farmàcia més propera era a Puigcerdà…

—Si es tracta d’una urgència…

—No, no, una lleugera indisposició del nostre amic, però no és res —va fer Tutusaus.

Per distreure-li l’atenció va preguntar-li a què eren degudes les banderoles, si estaven de festa. Si el que pretenia era afalagar-lo, Tutusaus va aconseguir l’efecte contrari. L’home va fer una ganyota d’emprenyament i els va plantar amb l’excusa que se li havia fet un nus a la mànega. Tutusaus va preguntar-li a la dona, que tot i l’empenta continuava allà, que què li passava al jardiner municipal. Ella va fer un somriure sorneguer i va dir, a mitja veu:

—Ahir van rebre amb tots els honors un grup de senyorets de Girona. Es veu que eren els representants del ministeri de Madrid que fa les obres… Van estar amb els seus aparells amunt i avall tot el matí. Els ajuntaments de Bellver i Martinet els van obsequiar amb un dinar d’upa. Es veu que van prometre que arreglarien la carretera i que canalitzarien el riu per evitar el perill de riuades.

—I això no és bo?

—I tant. Però fa tres anys ja van fer igual. I tal com van venir, se’n van anar després d’haver endrapat com uns lladres. I no en vam saber res més. Per què hauria de ser diferent, ara?

—La gent sembla contenta.

—Es clar, ahir va ser com si fos diumenge.

—I si fóssim del ministeri? —va dir-li Tutusaus una mica emprenyat. No li agradaven les crítiques al Règim fetes a les primeres de canvi, entre desconeguts.

—Si fossin del ministeri? No s’enfadi, però no em sembla pas que puguin evitar gaires riuades, vostès… —va replicar la dona sarcàsticament—. Bon viatge, senyor.

Tutusaus va acomiadar-la amb un cop de cap i va sortir cap a la carretera. Potser a hores d’ara ja havien descobert el senyor Durant. Si era així, devien estar donant les seves descripcions i la del cotxe a les casernes de la Guàrdia Civil. Calia afanyar-se. Van sortir de nou a la carretera. I un cop més, Tutusaus va fer el seu experiment preferit, observar com un s’allunya de la gent amb el cotxe i va veient des del retrovisor com retrocedeix al marge de la carretera fins a esdevenir una taca que s’esvaeix. Al volant del Dauphine, Tutusaus volia pensar que era ell qui s’engrandia, que el món que l’envoltava era també cada cop més gran i que calia llençar-se carretera endavant i fer apostes sobre el pròxim incident. Va ser quan Heredero va començar a delirar. S’hi va estar una bona estona. Agafava l’esguerrat del braç i li donava ordres de compra de porcellanes, com si es tractés del seu delegat en alguna casa de subhastes. Respirava fort, dilatava els narius i mormolava coses com ara:

—Sotarribes, collons, que no veu que es tracta d’una peça de la dinastia Sung? Pagui el que demanen i punt, és una inversió…

Tutusaus no sabia si el fet que Heredero delirés era un signe bo o dolent.

A l’alçada d’Alp es van desviar cap a la collada de Toses. Van arribar al capdamunt al migdia, a ple sol. Van aturar-se al restaurant del port. La panoràmica sobre tota la Cerdanya era superba. Aquí no va ser com a la benzinera, amb els quatre vells. La gent se’ls va quedar mirant atentament. En lloc dels turistes habitualment ben vestits que anaven a la Molina, assistien a l’espectacle del trio desastrat format per Tutusaus, l’esguerrat i la noia dirigint-se al restaurant. A allò s’afegia la figura misteriosa d’Heredero dormitant al cotxe. En una de les vidrieres d’entrada al restaurant, a més d’informar dels preus, també s’anunciava que l’establiment feia d’oficina venedora dels bitllets per al cotxe de línia que unia Barcelona amb Puigcerdà. Dintre, la foscor. Una veu, des d’una ràdio de feia vint anys, deia que en imatge i so, si era Askar era millor; que Enkalene era la camisa que s’havia obert pas, que Valdespino, el xerès de sempre i que amb Duward Continental, un producte de la manufactura suïssa, mesuraria amb més precisió la marxa del temps. En una taula, una vella esdentegada amb un mocador al cap i un cistell penjat d’un braç, anava apilant, impertèrrita, monedes de deu cèntims; tres obrers amb granota d’operari jugaven a la bescambrilla en una de les taules i ni tan sols van aixecar el cap per mirar-los. Devien ser de la companyia elèctrica, hi havia la furgoneta aparcada fora. Al sostre, una cinta enganxosa matamosques o matamosquits, plena d’insectes capturats. Tutusaus va fer seure l’esguerrat i la noia en una de les taules de la vora de la porta, així podia controlar l’exterior amb un simple cop d’ull. Tot seguit va anar cap a la barra. Una nena va apartar la cortina de tires que separava la sala de la cuina. Va acompanyar-la una penetrant olor de fregits i remor de veus. Va treure d’un calaix una llibreta i uns llapis de colors i va abocar-se sobre el taulell a dibuixar tota concentrada. Tutusaus va aprofitar un instant que la ràdio i el matamosques estaven en silenci per atraure la seva atenció. La nena va alçar el cap momentàniament, el va mirar, va adonar-se que no el coneixia, va tornar a acotar el cap i va dir:

—No venem bitllets fins mitja hora abans de la sortida.

I va continuar dibuixant.

—No vull cap bitllet —va dir Tutusaus, sec.

La nena va tornar a alçar el cap, el va tornar a mirar, va tornar a posar-se a dibuixar i va fer:

—Papa!

Acabava de xisclar com una energúmena. I va continuar escrivint com si res. La cortina de tires multicolors va obrir-se i va deixar pas a un home tot suat que va dirigir-se cap a ella sense dir res i li va clavar un clatellot que li va aixafar el nas contra el quadern com una pilota de goma.

—Quantes vegades t’he dit que no em xisclis així, que no sóc sord! —La nena se’l va mirar i va començar a plorar—. I no ploris, ara! Passa cap endins amb ta mare… —I per remarcar l’acció, quan passava tot sanglotant davant seu, va deixar-li anar una altra amorosa plantofada al cap que gairebé va fer-li perdre l’equilibri. I somrient, a Tutusaus—: Aquests nens… què hi farem? Està fent temps per al cotxe de línia…?

—No.

—Què se li ofereix?

Tutusaus va explicar-li que conduïa un grup de tres malalts, que tingués paciència, que el de la crossa era un pobre esguerrat, ella una pobra idiota i, dins del cotxe, hi tenia un pobre hemofílic.

—I això què és?

—Una malaltia de la sang.

I va demanar-li qualsevol aliment que contingués tomàquet, espinacs, ous i fetge. Per a ells tres, uns entrepans, un porró de vi i una gasosa. Va veure la noia i va afegir:

—Per a ella, un Fruco de pinya.

—Perfecte, de seguida.

—On és el telèfon? —va preguntar Tutusaus.

L’home l’hi va indicar i s’hi va dirigir, però quan ja tenia l’aparell a la mà, tot d’una ho va deixar córrer, tot d’una havia perdut les ganes de trucar.

La ràdio, després d’oferir un cha, cha, cha estava parlant de les excel·lències dels matalassos indeformables Sema: «Va dir Sema i es va adormir».

En aquell moment, l’esguerrat va repetir-lo en veu alta:

—Va dir Sema i es va adormir?

Va començar a trencar-se de riure, mentre que la noia, que en aquesta ocasió se’l mirava tota seriosa, semblava normal i tot. A ella només li importava el Fruco de pinya que xarrupava.

—Però no m’havia dit que la idiota era ella? —va fer l’amo.

Tutusaus va afirmar amb el cap. L’esguerrat, però, no parava. Va demanar l’atenció de Tutusaus:

—No ho has entès, Tutusaus? Va dir Sema i es va adormir. I la gràcia és que és un anunci de matalassos! Ha! Ha! Ha! No ho entens? Bah! Segur que no ho entens…

Tutusaus va sortir fora a veure com es trobava Heredero. Estava tornant a delirar. En aquell moment, tot sol dins el cotxe, es pensava que estava dictant a la seva secretària una carta personal per a don Joan de Borbó. Heredero va veure’l a través del vidre i va fer-li senyal perquè s’acostés:

—Home, Tutusaus, encantat de tornar-lo a veure. Què tal, el general? Ja se’n pot anar, Josefina, gràcies —va dir al volant del Dauphine—. Acosti’s, Tutusaus, miri, miri quines gambetes… No les tenen així, a Madrid, no… Les anomenem gambes «amb gavardina» per motius obvis…

Tutusaus el mirava sense passió. Heredero, amb els ulls mig oberts i parlant fatigosament, semblava orgullós de les seves gambes imaginàries i va començar a menjar-les sense més preàmbuls…

—Per l’amor de Déu, faci’m el favor de menjar, home… Relaxi’s… No arribarà pas a la meva edat, d’aquesta manera… Aquí on em veu, la puc petar de moltes maneres, però d’un infart, li garanteixo que no…

Tutusaus va mirar-lo fixament. Heredero creia que tenia un tros de gamba a cada mà, la boca plena i el tovalló de paper penjant del coll.

—Tutusaus, si veu don Joan, li diu que el vull veure, li demana audiència… —va dir.

I tot seguit, va tancar els ulls i es va adormir. Tutusaus va estirar-lo al seient perquè estigués més còmode i va tornar al restaurant. L’esguerrat s’estava cruspint el segon entrepà. La noia tenia davant sis ampolletes buides de Fruco de pinya. L’amo estava explicant a un dels obrers amb granota que després d’estar vint anys fent de camioner, havia volgut canviar de negoci, i com que el millor que coneixia era la carretera, havia decidit muntar un restaurant. La nena va sortir amb un plat i va deixar-lo sobre la barra. Era un entrepà de truita d’espinacs de dos ous per a Heredero.

En un costat de la barra, Tutusaus va veure una revista d’actualitat que anunciava com a gran tema del moment l’explicació dels detalls del casament reial entre Joan Carles de Borbó i Sofia de Grècia, que s’havia de celebrar una setmana i mitja més tard. Va tenir una idea. Va agafar-la i se la va endur a la taula per fullejar-la. Va pagar les consumicions i va deixar una bona propina. L’amo embolicava l’entrepà i estava encantat:

—És que avui en dia no és com abans. No es fa tant de negoci. Abans, el viatger que s’aturava es gastava cinc duros. Avui se’n gasta un amb prou feines…

Tutusaus va demanar-li si es podia endur la revista.

—I tant que sí. Ja l’hem llegida trenta vegades. No hi ha res a fer a la nit, aquí, un cop has plegat. Agafi-la, agafi-la…

Va sentir un cubilet de daus. Es va girar. Eren els obrers, que havien decidit canviar les cartes pel parxís. A Tutusaus li havia vingut suor, tot d’una. Se’n van anar d’aquell lloc. Ja no li agradava.

Van aixecar Heredero, van encabir-se al Dauphine i van marxar collada de Toses avall. L’esguerrat tornava a estar garlaire. Seia davant, al costat de Tutusaus. Parlava dels seus bons temps, quan tenia les dues cames i era un conductor de primera.

—No com tu, Tutusaus, que fa puta pena com guies. Hauries d’haver vist com guiava, jo. De vegades portava els camions de la companyia. Tenia un company anomenat Benet, però tothom li deia l’«Adobat», per la pudor que feia. Aquell encara conduïa pitjor que tu. De vegades l’acompanyava amb el jeep de l’empresa en direcció a la fàbrica, a Vallcarca. Cada cop que apareixia un camió per les costes de Garraf, trigava moltíssim a veure’l. Jo havia de dir-li «Benet, collons, un camió!» quan el jeep ja estava a punt d’estampar-s’hi. Vèiem el rostre del camioner, cagat de por, en Benet feia un cop de volant i s’apartava a l’últim moment. Era així, en Benet.

—És mort?

—Sí.

—D’un accident de trànsit?

—Sí. L’únic de sa vida en què ell no en va tenir la culpa.

Tutusaus travessava com una bala els ponts estrets sobre els torrents i baixava els revolts de la collada tan de pressa com podia. A la dreta, frondosos boscos de pins, a l’esquerra, estimballs en vertical que queien a plom centenars de metres. L’esguerrat ho veia, s’agafava fort i li donava lliçons teòriques sobre com no s’havia de conduir, de quina manera conduïa ell quan tenia la cama, de quina manera agafaven els revolts tancats els pilots de Fórmula 1 i com ho feien els que no en tenien ni idea com ell… I va continuar:

—No hi ha collons de parar el motor i baixar en punt mort…

—No.

—Ja m’ho imaginava… Jo vaig fer-ho una vegada, anava passant els altres cotxes i…

Va interrompre’l la noia, que acabava de vomitar l’un darrere l’altre tots els Frucos de pinya que havia pres feia uns minuts. Tutusaus va mirar-la pel retrovisor i no es va aturar. Mentre l’esguerrat escridassava la noia, van deixar enrere els xalets alpins de la zona de Ribes de Freser i Campdevànol. Abans d’arribar a Ripoll, Tutusaus va trencar a la dreta i va endinsar-se cap a la muntanya per un camí de terra. Començava la tercera etapa del viatge, directes a Montsol. Estava rumiant que amb el Dauphine no arribarien gaire lluny per la muntanya. Moltes pistes forestals estaven en bon estat i eren perfectament transitables per a un cotxe normal. Però el simple fet d’estar situades a alta muntanya feia possible l’existència de qualsevol circumstància imprevista. Des d’esllavissaments de terra que barressin el pas fins a caigudes d’arbres o de pedres. El pobre Dauphine, tan baix de culata, no hi estava preparat. Calia pujar fins a uns nou-cents metres d’alçada i travessar una petita carena. A l’altra banda hi havia la comarca del Montsol. En total uns trenta quilòmetres per llocs i camins desconeguts, que no duien enlloc, intransitables a l’hivern i poc o gens recomanables a l’estiu. Els sotracs despertaven Heredero de tant en tant, però no acabava de recuperar la lucidesa. Confonia Tutusaus amb el general, la noia amb la seva secretària i l’esguerrat amb un jutge amic seu. Ningú no l’escoltava. Passaven per camins estretíssims amb precipicis a banda i banda, travessaven petites torrenteres amb l’ai al cor per si entrava aigua al motor, saltaven desnivells…

—Gràcies, Tutusaus —va fer Heredero en un moment determinat després d’un sotrac—. Puc ensumar l’aigua del mar… M’has dut cap al sud…

El que la resta d’ocupants del cotxe ensumaven era la pudor dels vomitats de la noia. I ara era l’esguerrat qui acusava Tutusaus de brut:

—Podries aturar-te, porc, que ets un porc.

Tutusaus com si sentís ploure i Heredero encara més, feliç perquè veia les platges de Punta Umbría:

—Ja hi arribem… Vas prometre’m que em duries al sud i has complert la teva promesa. Així que ens hàgim instal·lat, demanaré audiència a don Joan. Segur que els membres del seu consell ja hi deuen ser, esperant-lo…

Portaven gairebé tres hores fent avançar el Dauphine a pas d’home per la muntanya. Tutusaus semblava un gos de caça, de memòria es ficava per un trencall i, al cap d’una estona, s’adonava que s’havia equivocat i tornava enrere. Era com un indi darrere la pista segura. L’aire que respirava, els arbres, els sorolls, tot era cada cop més semblant al que coneixia i allò li donava més coratge. Un dels sotracs havia abonyegat el càrter. Un finíssim rajolinet d’oli es perdia darrere el cotxe, com si se li anés escapant la sang per una ferida. Quan Tutusaus se’n va adonar ja era massa tard, el pilot vermell l’avisava des del tablier. Va aturar-se. Tothom va baixar a descansar. Heredero va seure en una pedra, a la vora del camí, a respirar allò que, segons deia, eren els efectes meravellosos de la brisa marina. Tutusaus va obrir el maleter i, tal com s’esperava, no hi havia cap llauna d’oli de recanvi. Va calcular que quedaven uns set o vuit quilòmetres fins a la zona del seu cementiri, on tenia la seva cabana. El camí no era dolent, potser hi arribarien. Uns quants minuts més tard, el que semblava clar era que, amb cotxe, amb aquell cotxe, segur que no ho farien: el Dauphine es va negar a engegar-se, havia arribat fins aquell punt i no pensava avançar ni un metre més. S’havia mort.

—Aquesta carraca no s’engega… —va certificar l’esguerrat.

—Molt observador —va fer Tutusaus entre dents.

—I què penses fer, cridar els bombers?

Tutusaus no va dir res. Va començar a recollir les coses que necessitava i les va ficar en una bossa d’esport. Va obrir la porta i va ajudar Heredero a sortir fora. L’esguerrat se’l mirava sense entendre gaire quines eren les seves intencions.

—Es pot saber què carall estàs fent?

En aquell moment, acabava de carregar-se Heredero a l’esquena després de dir-li que se n’anaven d’excursió. El malalt s’havia agafat amb força al coll de Tutusaus i somreia beatíficament.

—Anem, Tutusaus, anem… M’han dit que don Joan no farà port fins al vespre…

I així va ser com Tutusaus va començar a avançar camí enllà amb Heredero al damunt. L’esguerrat s’havia quedat amb la boca oberta i un cop més, no tenia altra opció que observar com Tutusaus el plantava per tercera vegada en menys de quaranta-vuit hores:

—Tutusaus! Tutusaus! Torna! Cabró! Fill de la grandíssima puta!

La solució va venir tota sola, igual que el dia abans. Va saltar a cavall damunt la noia i ella pràcticament va agafar-lo al vol. L’escridassava com si fos una somera:

—Corre, mamona, corre, que no ens deixi enrere. Es pitjor que una bèstia. Una pedra té més sentiments que ell. Tutusaus! Tutusaus! Espera’ns! —feia tot brandant la crossa endavant, com si fos una llança.

Com que l’esguerrat pesava tres vegades menys que Heredero i Tutusaus duia un caminar lent però constant, al cap de cinc minuts, les dues parelles anaven més o menys igualades.

—Què, Tutusaus, què et pensaves, cabronàs, que em deixaries penjat enmig de la muntanya? —feia l’esguerrat—. I vós què, majestat, com anem?

Heredero va obrir els ulls i va mirar enrere. Va veure l’esguerrat i li va dir:

—Vostè també ve d’excursió? Diuen que hi ha unes vistes magnífiques… Però, si em permet, li recomano que es posi una gorra, diuen que el sol de la costa atlàntica crema molt…

Tot i parar cada mitja hora, dues hores més tard estaven molt cansats. Van aturar-se en una font, arran de camí. Més que una font era un corriol d’aigua que s’amagava sota la gespa i que queia al camí pel vessant. Era mitja tarda i la noia estava exhausta. Era com un cavall, calia vigilar-la perquè altrament era capaç de carregar l’esguerrat fins a l’últim alè i caure morta sense deixar anar ni un gemec. Tutusaus va clavar una pedra plana a la paret del marge i així l’aigua va començar a caure en un rajolí prim. Tothom va beure i es va refrescar. Heredero mormolava que li havien assegurat que aquella aigua del Guadiana, prop de la desembocadura, tenia fins i tot propietats curatives.

A l’altra banda del camí hi havia pins altíssims i rectes. Alguns tenien l’escorça gratada, senyal que hi havia senglars pels voltants.

—Al senglar li agrada empastifar-se de resina… —va mormolar Tutusaus.

—Eh? —va fer l’esguerrat.

—Res.

—Estàs com un llum. Ets pitjor que aquesta —va dir assenyalant la noia—. Ja ho dic, ets com un animal. Ella, almenys, a mi no em faria mai res. Es deixaria esquarterar viva per mi. Tu series capaç de torturar ta mare…

Tutusaus se’l va escoltar amb atenció i l’esguerrat, agafat de sorpresa, va agafar por i va callar en sec. Era un animal?, es preguntava ell mateix. Si ho era, feia molt de temps que ja no ho notava. Ben diferent dels inicis. Va recordar l’hivern de 1946, quan va rebre un dels primers encàrrecs del general Pozos.

—Es dels hipertensos. Ha de semblar una embòlia, Céspedes, esforça-t’hi. Tant se val si deixa residus, ningú no gosarà fer-li l’autòpsia…

—Per què?

—I a tu què t’importa? Vols que t’ho digui? Què cony, finalment, ets tu qui te’l carregaràs, hi tens dret… Molt bé. És Teófilo Canas, un peix gros del Règim. Des del final de la guerra s’ha fet multimilionari gràcies a l’estraperlo. Fa temps que se l’està avisant, que s’està passant, però no ens fa cas. Quinze dies enrere va acaparar el setanta-cinc per cent de la farina que circulava per Madrid. Van ser vint-i-quatre hores, però va duplicar la seva fortuna a risc de provocar una revolta social de conseqüències impensables. Abans-d’ahir, el Servei d’Inspecció de la Delegació Provincial de Proveïments ens va fer arribar un missatge secret on ens prevenia que el senyor Canas, a més a més de l’estraperlo a gran escala, es dedicava també a la falsificació dels cupons i cartilles de proveïments. Se’l va tornar a avisar i va contestar dient que era amic personal del Generalíssim i que el deixéssim en pau. El pobre patirà una embòlia. Ho hem comentat amb els hereus i hi estan d’acord. I també la dona i la «querida». Evidentment, no se’ls ha dit que en Canas serà neutralitzat. Se’ls ha consultat la conveniència de convèncer-lo perquè es retiri. No hi han posat impediments, han entès les nostres raons. Així, quan sigui difunt, ho acceptaran amb més tranquil·litat i resignació. Es el més convenient per a tothom. Fins i tot és una qüestió d’imatge. Els mateixos estrangers que s’admiren de bona fe de la propaganda del nostre Estat, se sorprenen de veure pel carrer pobres de solemnitat arreplegant les pells de garrofa que cauen de les alforges que pengen del cap dels cavalls. O s’espanten quan topen de matinada amb nens recorrent els cubells de les escombraries de la porta de les cases. No pot ser això, suposo que hi estàs d’acord…

—I tant, senyor.

—No ens hem d’enganyar, Céspedes, hi ha una certa manca d’alguns productes bàsics. I els que hi ha, són inaccessibles a la major part de la població a causa dels preus del mercat negre. El nivell dels salaris és baixíssim i cada cop estan més desvalorats en termes reals… Què et penses, que el Generalíssim no ho sap, això? Et penses que Sa Excel·lència està badant? I tant que no. Però d’on no n’hi ha, no en raja. Cal travessar el desert de tots aquests anys durs. La conxorxa externa contra Espanya no cessa. No se supera una guerra així com així. I mentre la cosa millora, cal anar fent neteges selectives de població conflictiva, ho entens? Ara hem de treure del mig d’una manera discreta el senyor Teófilo Canas, un personatge inconscient que no té aturador. El Règim, i sobretot Sa Excel·lència, és generós amb qui el va ajudar a guanyar la Croada, té una certa elasticitat amb els seus components més afins, però tot té un límit. El monopoli del mercat negre per part de Canas està començant a generar greus problemes de tota mena. Es culpable. Ben culpable. Però per desgràcia, això no és obstacle perquè de vegades calgui eliminar innocents. I no em miris amb aquesta cara. Acompanya’m.

El general havia d’acudir a una missa de difunts en un barri d’aspecte mig senyorívol de Madrid. L’església parroquial era plena de gom a gom. Un captaire havia matat accidentalment un militar que li havia demanat la documentació. El difunt era fill d’un amic del general. Feia fred i tothom anava de vint-i-un botó: senyores i senyors, mudats com per anar a casament. La causa devia ser la presència de personalitats civils i militars. Al púlpit, un capellà castrense parlava amb falsa resignació. Se li endevinava una agressivitat continguda. Deia:

—El problema de la mendicitat s’ha de combatre en primer lloc eliminant l’atracció que els centres urbans exerceixen sobre els aventurers i els dròpols. El treball dignifica i enalteix l’home a la terra. L’ocell ha nascut per volar i l’home per treballar. Treballes en una oficina o taller? Treballes en un comerç? Procura treballar bé tot el temps que t’hagi estat marcat i et sentiràs millor, davant de Déu i davant de l’Autoritat. L’ambició cala foc a les ànimes petites molt abans que a les grans, igual que el foc es cala abans a les cases de palla que no pas als palaus… Tot això és efecte de la propaganda estrangera que no cessa i que emmetzina el nostre jovent. La consciència viva i lluminosa del destí d’Espanya ens imposa un mandat clar: l’autarquia moral i intel·lectual. En últim cas, ens podem resignar a influències econòmiques, però mai a penetracions estrangeres educatives, basades en el materialisme, que marquin pensaments i pautes de comportament. Si vam saber guanyar la guerra, que no perdem ara la pau. No volem vagabunds, falsos captaires, tafurs, ganduls i gent d’aquesta mena que aflueixen sobre la ciutat atrets pel miratge de l’ociositat, de la llibertat per als vicis i la vida fàcil…

Un cop fora, en comptes de tornar, el general va donar ordre al xofer de dur-los a un dels barris de l’extraradi de Madrid.

—Has sentit el mossèn? Té raó. Quan s’hauria atrevit un captaire a barallar-se amb un militar? Mai. Són primers símptomes d’una malaltia molt greu que cal tallar de soca-rel i des del principi. Fixa’t bé en tot el que vegis…

Fins i tot Tutusaus va poder palpar com la misèria s’anava obrint pas a mesura que s’allunyaven del centre i circulaven pels barris de barraques i de coves de l’extraradi.

—Aquí, la gent passa fam, mancances i malalties. Et penses que no ho sabem?

Tutusaus va baixar als inferns de la mà del general Pozos. I sense sortir del cotxe va veure nenes i nens descalços en ple desembre que els observaven des d’ombrívols llindars de cases excavades a la muntanya. Semblaven forats emblanquinats oberts a l’exterior, només protegits per una cortina: buides, sense mobles, amb nadons malalts jaient entre escombraries.

—Veus tota aquesta gent? Són innocents. No tenen cap culpa de la seva misèria. Però tampoc no tenen cap perspectiva de vida. Mai no se’n sortiran. La misèria embruteix fins a límits que no te’n podries fer càrrec. S’animalitzen. Haurien hagut de morir a la guerra. Que el país quedés ben net. Fixa’t, aquests, vivint en quarts de casa o amb prou feines en una habitació; tot d’individus de sexe diferent vivint junts en una mateixa cambra i fins i tot utilitzant el mateix llit, en la més gran de les promiscuïtats. Es molt pitjor tota aquesta gent morta de gana que el miner d’Astúries guanyat pels comunistes. Fa dues setmanes un furgó de queviures va ser assaltat i saquejat en plena carretera de la Corunya per individus armats amb garrots. Al conductor, per sort, només li van desllorigar un braç. Ho entens, que això no pot ser? Amb incidents d’aquesta mena, els nostres adversaris estimulen, amb les seves ràdios i els seus agents, els conflictes socials i laborals. I entre aquesta púrria ressentida, cal estar especialment molt a l’aguait respecte als intel·lectuals. La república va caure sota el signe d’una cultura artificiosa, eminentment estrangeritzada i gairebé esquerrana de soca-rel. En algunes càtedres, encara avui en dia, queden intel·lectuals camuflats que, en comptes de formar, el que fan es descentrar moltes intel·ligències, inflar de quimeres el cap del nostre jovent.

—I què es pot fer?

—Esperar que la situació econòmica millori. Hi ha altres solucions, però són una mica massa expeditives. Saps què va respondre a aquesta mateixa pregunta, encara no fa dos anys, l’honorable ambaixador del Reich en una recepció al palau reial? Si fa no fa, la solució final. «Cal establir un tap a l’explosió de la natalitat dels barris indigents», va dir tranquil·lament mentre es llepava els seus grans bigotis untats amb restes del licor que estava bevent. «Amb l’arribada dels moderns medicaments es multiplicaran com conills. Facin-me cas». Jo vaig respondre-li que allò era com considerar-los enemics a priori. Aleshores ell em va preguntar: «Es que està d’acord amb la revolta social?». Vaig respondre-li que evidentment que no. I aleshores el senyor ambaixador, amb tota la parsimònia, va explicar-me que ells feien esterilitzacions massives de jueus, gitanos i altres elements contraris. I que ens suggeria el mateix. Vaig objectar-li que l’èxit no estava assegurat, que els anglesos, pocs anys enrere, ho havien intentat amb els negres d’algunes colònies. Els oferien una bicicleta a canvi de l’esterilització, de la castració voluntària… L’ambaixador alemany es va exaltar: «Els anglesos? Es un poble degenerat. Són pusil·lànimes, tenen mala consciència. A més, no en tenen ni idea: el negre no es deixarà castrar mai perquè sap que cal fer molts fills i de pressa. Perquè n’hi quedin uns quants de vius que el mantinguin i continuïn la raça. Es moriria de vergonya, per més bicicleta que pogués lluir, si hagués de passejar pel seu poble veient les cases dels seus veïns plenes de canalla i sabent-se incapaç de procrear… Facin-me cas, Pozos, l’ideal fóra un enverinament massiu. Mates dos pardals d’un tret: neteges elements conflictius i alhora practiques la contenció demogràfica». Què et sembla, Céspedes? Anava fort, eh? Tan sols va ser una idea. T’imagines? Hauries tingut força feina extra… Litres i litres de verí. Tota una esplanada de barraques eliminada d’una passada. Com que és gent que consumeix fins i tot aigües fecals no potables, s’hauria pogut justificar perfectament: contaminació massiva. No s’ha fet. Per això, per evitar mals majors, per ara ens surt més a compte apartar de la circulació gent com en Teófilo Canas. Li requisarem tota la mercaderia i nosaltres mateixos, aquests propers dies, la farem circular pel mercat negre. Els preus baixaran uns quants dies i el clima social es calmarà. I ja haurem guanyat temps, que és el que volíem.

No van dir una sola paraula més i van tornar a Madrid. L’endemà van acudir a una timba de cartes organitzada pel tal Canas a la seva mansió. Tutusaus el va reconèixer de seguida: calb de mitja closca ençà, colèric i grassonet, duia una punta de cigarreta apagada a la juntura dels llavis, que s’encenia contínuament amb l’encenedor de petroli. Tutusaus va oferir-se a servir-li el tercer whisky. A les dues hores ja era mort. Va tenir un col·lapse i va caure de morros damunt el tapet. Les seves cartes van quedar a la vista de tothom: com que hauria guanyat aquella mà, van respectar el resultat de la partida i van oferir-ne els guanys als hereus, que, per no ofendre tan bones intencions, els van acceptar… Tutusaus va rebre una felicitació personal per escrit del general, una petita compensació econòmica i uns quants dies extres de vacances…

Els crits de l’esguerrat van tornar-lo a la realitat:

—Ei, Tutusaus! Estúpid! Que no ho veus?

Heredero acabava de vomitar-li damunt una glopada de sang. No era gens bon senyal. El líquid li regalimava coll avall i li tacava el clatell, les orelles, l’esquena… Tutusaus va descarregar-lo a terra, va esperar que s’aturés l’hemorràgia i, un cop més tranquil, va fer-li engolir dues pastilles de cop. Continuava mig inconscient. El toll de sang, a terra, era fosc i concentrat, gairebé negre. Era sang venosa, doncs. La imatge de multitud de venetes esclatant dins el cos d’Heredero va semblar-li gairebé obscena. Uns minuts més tard va tornar a carregar-se’l i va reprendre la marxa. Darrere, més lentament, la noia, dirigida i esperonada per l’esguerrat, intentava no perdre’n la petja.

Tutusaus callava i caminava, concentrat. El camí feia estona que havia desaparegut, igualment hauria estat impossible d’arribar-hi amb cotxe. Camp a través, muntanya amunt, calia estar a l’aguait per no perdre la ruta. Per sort, les pastilles van fer efecte i la petita hemorràgia d’Heredero es va aturar. L’esguerrat estava estranyament optimista i, com un cavaller errant de trista figura, amb la seva sola cama, parlava en veu alta i cantava mentre li picava la cuixa a la noia amb la mà lliure perquè no perdés el ritme:

—Som-hi, mamona, no perdem de petja Sa Majestat! Tant al rei com al porc els afaiten després de morts! Ha! Ha! Ha! Com anem, Majestat?

A entrada de crepuscle, després de més de tres hores de marxa, va aparèixer davant d’ells la imponent mola del Montsol. Això volia dir que eren a l’extrem nord del bosc d’Entraigües, amb els seus arbres coberts de plantes enfiladisses. Normalment, anar fins al cementiri i a la cabana des d’aquell punt, no li hauria costat a Tutusaus més de vint minuts. Ell i la noia, cansats per la llarga marxa suportant les respectives càrregues, encara van trigar tres quarts d’hora a arribar-hi i quan van ser-hi, el sol pràcticament s’havia post.

Va entrar a la cabana i va estirar Heredero damunt el catre.

Un caixó de fruites desballestat era a terra amb tot de cagadetes de rata dintre. Al sostre hi havia unes quantes teranyines. En un racó, quatre pedres ennegrides i unes branques mig cremades eren l’únic record de l’última vegada que Tutusaus hi havia estat. Als prestatges, llibres i flascons amb les substàncies més inconfessables. Va buscar les espelmes i, per sort, encara hi eren, al costat d’una capseta de llumins. L’última claror del dia entrava per una escletxa. La masia es trobava a vint minuts, muntanya amunt. Però amb tot aquell seguici, amb Heredero en aquell estat, va decidir deixar-ho córrer. Dormirien a la cabana, que, en qualsevol cas, era un lloc que no coneixia ningú. I l’endemà anirien a la casa.

—Tutusaus, que som a l’hotel? —va fer Heredero amb un fil de veu.

—Sí.

—Has de contactar amb don Joan. Arribarà d’un moment a l’altre… Déu meu, necessito tenir-lo davant, ho entens?

—Sí…

Va quedar amb el cap recolzat al coixí, amb els ulls tancats. Tutusaus va endevinar que s’estava morint. Podia durar una hora o un dia. Si volia veure don Joan, el veuria. Potser aquesta il·lusió el mantindria en vida un temps més. Va sacsejar l’esguerrat, que estava roncant, assegut a terra. L’home es va despertar espantat, devia estar somiant. Encara va espantar-se més quan Tutusaus li va dir:

—Espavila.

—Què cony t’empatolles?

Tutusaus li va girar la cara d’una bufetada amb el revés de la mà:

—Tens feina.

—Molt bé, molt bé, no cal que em facis saltar les dents cada vegada que em demanes una cosa…

—Saps llegir? —va demanar-li.

—És clar que en sé, què et penses, que tothom és una bèstia com tu?

—Aixeca’t.

—Què haig de fer?

—Comèdia.