2

El Mercat de la Muralla, a diferència dels que muntaven en altres llocs, era permanent. Hi havia mercaders i quincallaires que anaven i venien i les parades canviaven sovint, però alguns comerciants de la Ciutadella, a més de les botigues que tenien als barris corresponents, obrien petites sucursals al mercat.

L’Axlin hi anava sempre que podia. La majoria de vegades no havia de comprar res; simplement li agradava parlar amb els nouvinguts, preguntar als quincallaires pels indrets que havien visitat en els seus viatges i obtenir informació sobre les aldees d’origen dels nous habitants de la Ciutadella.

Així, a poc a poc, anava ampliant la seva investigació. A més, durant els mesos anteriors havia aconseguit interrogar alguns Guardians sobre els monstres que coneixien. La majoria no eren gaire xerraires, però sempre n’hi havia algun més amable que els altres. Quan els demanaven que s’ocupessin d’algun monstre, l’Axlin mirava de presentar-se al lloc per examinar-lo quan ells ja havien acabat la feina. De vegades li permetien apropar-s’hi i de vegades no; depenia molt dels Guardians que portaven el cas. Alguns no hi veien cap inconvenient, sempre que el monstre ja estigués degudament neutralitzat. En canvi, d’altres l’enviaven a casa en to amable i alhora ferm.

Últimament l’Axlin tenia la sensació que els Guardians cordials escassejaven cada cop més. En canvi, la gent corrent s’adreçava més sovint a ella per demanar-li consell. I així va descobrir que, malgrat els esforços dels Guardians, el nombre d’atacs de monstres anava creixent de mica en mica.

Uns quants dies després d’haver discutit amb el Xein per culpa del peusmullats, un matí l’Axlin recorria les parades del mercat sense pressa, gaudint del seu dia lliure. S’aturava sobretot als herbolaris, perquè volia recuperar la col·lecció de verins que havia hagut de vendre en arribar a la Ciutadella. Les autoritats li permetien tenir una ballesta, perquè havia demostrat que sabia fer-la servir, però la qüestió dels verins els generava una certa desconfiança. Ella sabia que podia tenir problemes si corria la veu que adquiria substàncies perilloses al mercat; per això anava comprant els ingredients per separat i en petites quantitats.

Aquell dia, quan estava a punt d’anar-se’n, se li va acostar una dona.

—Disculpa… ets la jove que treballa a la biblioteca? —li va preguntar. L’Axlin es va aturar i va assentir—. Diuen que l’altra nit els Guardians van matar un peusmullats al pou de la zona nova. És veritat?

Ella va dubtar. Temps enrere hauria contestat sense problemes, però darrerament alguns Guardians es molestaven si explicava detalls del que feien. L’Axlin opinava que calia compartir i difondre tota la informació sobre els monstres, però no es volia enemistar amb ells ni donar-los motius perquè li impedissin continuar assistint a les caceres.

—La meva família i jo ens traslladem a la zona la setmana vinent —va insistir la dona—, per això vull saber si és veritat que hi ha monstres.

L’Axlin va sospirar. No li podia negar una resposta.

—Hi havia un peusmullats, però ja no hi és. Va entrar a la ciutat a través del pou, però ja han avisat perquè l’arreglin.

La dona no semblava gaire convençuda.

—Es va endur una nena, oi? —va preguntar en veu baixa.

—Sí, però ara és mort i no s’endurà ningú més.

La dona va negar amb el cap.

—La meva família i jo vam venir a la Ciutadella fugint dels monstres que atacaven la nostra aldea —va murmurar—. Fa dos anys que som aquí. El meu marit i el meu fill gran han treballat en la construcció del barri nou, cada dia, aixecant parets de sol a sol perquè tinguéssim preferència a les llistes. I finalment ens ha tocat, ens donen una de les cases que van construir ells mateixos. Ara, si hi ha monstres… quin sentit té?

L’Axlin li hauria volgut dir que a la Ciutadella no hi havia monstres, però encara tenia molt presents les petjades del peusmullats vora el llit de la nena desapareguda i no va ser capaç de mentir-li. Va utilitzar l’únic argument que la podia consolar:

—Potser sí que n’hi ha, de monstres, però són molts menys que en qualsevol enclavament de l’altre costat de la muralla. La Ciutadella està molt més protegida que l’aldea que vau deixar. I tenim els Guardians.

La dona va sospirar.

—De vegades ni tan sols els Guardians arriben a temps. El mes passat van abatre un sondolent al sector sud… El problema és que abans ja havia devorat tres persones mentre dormien.

—De debò? —L’Axlin es va sorprendre—. No en sabia res. Potser només són rumors.

—Són més que rumors. Un dels nois que van morir era amic del meu fill. I això no és tot. Diuen que han desaparegut nens petits al segon eixample. Per culpa de les pelusses.

L’Axlin va empal·lidir.

Feia molt de temps, a la seva aldea natal, les pelusses havien devorat un nen que ella cuidava. No havia pogut fer res per evitar-ho i els crits del Pax encara ressonaven en els seus pitjors somnis.

—… i diuen que hi ha escopidors i nuosos als jardins del primer eixample —va continuar dient la dona.

La jove es va recompondre.

—No pot ser veritat —va replicar—. És possible que algun monstre aconsegueixi entrar a l’anell exterior superant les muralles i els Guardians, però tant el primer com el segon eixample són completament segurs.

—La primavera passada l’amo d’una taverna del sector oest va trobar un crestat al soterrani, entre els barrils de cervesa. Va tenir temps de fugir, tancar la porta i avisar els Guardians, però…

L’Axlin va assentir. Coneixia la història i sabia que era veritat.

—En qualsevol cas, són atacs puntuals —li va recordar—. I la meitat no han passat de debò. Sempre que els Guardians cacen algun monstre, la gent es posa nerviosa i comença a imaginar-se que el veu pertot arreu, però no és així. Malgrat tot, la Ciutadella és el lloc més segur del món.

La dona la va mirar amb una certa suspicàcia, però l’Axlin parlava seriosament. Havia viatjat molt i havia vist moltes coses. Sabia el que deia.

La seva interlocutora va sospirar i va baixar les espatlles.

—D’acord —va admetre—. Llavors, ens podem instal·lar al barri nou?

—Pel que jo en sé, sí. —L’Axlin va dubtar un moment abans d’afegir—: De tota manera, mentre no arreglin el pou, seria convenient mantenir la llar de foc encesa de nit i encendre els brasers als dormitoris.

La dona va mirar el sol abrasador que brillava per damunt de la Ciutadella, però no va discutir. Li va donar les gràcies i es va allunyar carrer avall.

L’Axlin es va adonar que se li havia fet tard i va començar a ranquejar, cercant l’ombra de l’alta muralla, que a l’hivern convertia aquell barri en un lloc fred, humit i fosc, però a l’estiu era una autèntica benedicció. Quan es va veure obligada a caminar de nou sota el sol, va pensar en els Guardians que patrullaven als merlets. Va mirar cap amunt i va localitzar la silueta d’un d’ells dalt de tot de la muralla, dret com un pal, com si la calor intensa no l’afectés. Duia una llança i l’Axlin va pensar immediatament en el Xein, tot i que des d’aquella distància no el podia identificar amb seguretat. De tota manera, potser no era ell. Molts Guardians en duien, de llances; pel que ella en sabia, al Bastió els entrenaven per lluitar amb tota mena d’armes i després ells en triaven una o dues en concret per utilitzar-les de manera habitual. Quasi tots eren experts en el maneig de les dagues i també hi havia molts arquers.

Va fer que no amb el cap abans de continuar el seu camí. Havia de deixar de pensar en el Xein. Durant un temps va creure que podien tornar a estar junts, o que com a mínim podien ser amics, però amb el pas dels mesos anava assimilant que ell volia deixar enrere el seu passat i això la incloïa a ella. Almenys li hauria agradat que el cor no se li accelerés quan el veia pel carrer o vora la porta de la muralla. Hauria volgut no buscar-lo amb la mirada en les faccions de tots els Guardians amb qui es creuava. Una part d’ella fins i tot volia deixar de somiar-lo a les nits. Al capdavall, era ella qui se n’havia anat i l’havia deixat enrere per continuar viatjant. Havien promès que es tornarien a trobar i després ella havia passat un any sencer angoixada, perquè els Guardians de la Ciutadella el van portar al Bastió per força i no tenia notícies d’ell.

Però el Xein era viu, estava bé i semblava que havia trobat el seu lloc entre els Guardians. Havia començat una nova vida en la qual no hi havia espai per a l’Axlin. Ella tenia la sensació que ell havia canviat, o potser d’alguna manera l’havien obligat a canviar. Havia passat tant de temps que ja no ho podia assegurar.

Potser ell l’havia oblidat voluntàriament. I si era així, ella tenia dret a intentar fer-lo canviar d’opinió?

Va sospirar. Havia de deixar de donar-hi voltes. No tenia cap sentit. A més, hi havia altres assumptes que reclamaven la seva atenció.

Per exemple, tot el que li havia explicat la dona del mercat. L’Axlin vivia al segon eixample i la inquietava molt la possibilitat que els monstres haguessin pogut arribar fins allà. De tota manera, era poc probable; podien superar una muralla i esquivar els Guardians a l’anell exterior, que era el barri més caòtic de la Ciutadella i rebia visitants de fora constantment, però era quasi impossible que aconseguissin superar la segona muralla sense que els Guardians els detectessin. En podia parlar amb ells, tot i que la intuïció li deia que no estarien gaire disposats a contestar les seves preguntes.

Sempre li quedava la gent del barri. Si s’havien produït atacs de monstres al segon eixample, o fins i tot al primer, algú ho sabria.

Decidida a esbrinar-ho, es va endinsar en els carrers de la Ciutadella, desafiant la calor, en direcció a la porta que comunicava l’anell exterior amb el segon eixample.

Des de dalt de la muralla, el Xein l’observava.

Aquell matí li havia tocat guàrdia de merlets. No era una feina agradable; els Guardians passaven calor a l’estiu, es congelaven a l’hivern i s’avorrien profundament en qualsevol època de l’any. Però, com ells mateixos acostumaven a dir, algú ho havia de fer.

Les tasques que podia fer un Guardià acabat de graduar com el Xein eren moltes i molt variades. Cada dia feia un torn de patrulla al carrer, a les portes o dalt de la muralla. A més, continuava la formació al quarter general dels Guardians, on li havien assignat una habitació senzilla i austera, com la de tots els membres del cos, inclosos els alts comandaments. Alguna vegada també l’havien enviat en missió a les Terres Salvatges a caçar monstres, o a algun enclavament proper a solucionar problemes puntuals que havien ocasionat. El Xein agraïa aquelles escapades, perquè li permetien posar a prova les seves habilitats i, sobretot, perquè podia sortir de la Ciutadella.

En realitat, no era que s’hi trobés malament. Tenia una vida ocupada i ordenada i la compartia amb els companys que havien fet la mateixa instrucció que ell i tenien les mateixes capacitats. Comparat amb l’experiència al Bastió, la destinació a la Ciutadella s’assemblava a unes vacances relaxants.

Això sí, hi havia unes muralles enormes i centenars d’edificis. I gent, molta gent a tot arreu. I no podia sortir a l’exterior quan volia. El Xein s’havia criat amb l’única companyia de la seva mare en una aldea on ni tan sols hi havia una palissada en condicions. La Ciutadella, en molts sentits, l’aclaparava.

Quan li tocava guàrdia de merlets, podia contemplar l’horitzó i recordar que el món en el fons era molt gran. La instrucció al Bastió s’havia centrat sobretot en la cacera de monstres, però allà, a la Ciutadella, anava complementant la seva formació amb un altre tipus de coneixements. Havia vist per primera vegada mapes que incloïen tot el món conegut, amb la Ciutadella al centre. Ara, quan mirava en la llunyania des de dalt de la muralla, se sabia els noms dels territoris que veia. Al nord hi havia les Terres Salvatges, on només vivien monstres i l’únic que quedava del món civilitzat era el Bastió, el lloc on s’entrenaven els futurs Guardians. Li havien dit que els dies clars s’entreveia a l’horitzó la silueta dels merlets, però, per molt que s’hi esforcés, només aconseguia veure els cims de les muntanyes.

En canvi, al sud les coses eren molt diferents. El Xein havia après que en aquella direcció s’estenien les Terres Civilitzades, un entramat d’aldees fortificades molt ben comunicades entre si, que s’havien desenvolupat sota la influència de la Ciutadella i la protecció dels Guardians. De fet, les més grans tenien petits aquarteraments fixos. Deien que la vida allà era més tranquil·la i plàcida, però encara patien atacs de monstres i, per tant, la presència dels Guardians continuava sent imprescindible.

A l’horitzó oriental s’alçava una cadena muntanyosa immensa que els Guardians anomenaven «l’Última Frontera». El Xein no tenia gaire informació sobre el que hi havia més enllà; només sabia que a l’altre costat de la serralada hi vivien els mostres més aterridors als quals s’havia hagut d’enfrontar i que els Guardians custodiaven els passos i els congosts per evitar que creuessin les muntanyes i arribessin fins a la Ciutadella. Tenia entès que només hi enviaven els més aguerrits, perquè era un territori massa perillós per als joves que s’acabaven de graduar, com ell.

Amb tot, aquell matí l’havien enviat a patrullar per la muralla exterior, al sector oest. D’allà sortia una calçada llarguíssima, que es transformava en un camí a partir de la Gàbia i que en algun punt molt més llunyà comunicava amb les aldees perdudes. A la Ciutadella tenien molt interès a transformar aquella regió en una cosa semblant a les Terres Civilitzades del sud i a poc a poc ho estaven aconseguint. Els territoris que s’estenien entre la Gàbia i la Ciutadella eren més pròspers i estaven més ben defensats que els enclavaments més llunyans; de fet, els Guardians ja estaven començant a establir acantonaments en algunes aldees. En canvi, més enllà de la Gàbia la vida era una mica més difícil. El Xein era d’aquella regió i sabia per experiència que allà els monstres de vegades encara destruïen aldees senceres. Per aquest motiu, els enclavaments més allunyats s’estaven quedant aïllats i cada cop venia menys gent de les terres llunyanes. De tant en tant, a la Ciutadella donaven per fet que els darrers enclavaments occidentals devien haver caigut, però llavors arribava algú de l’oest i informava que alguns encara resistien en condicions molt precàries. Al Xein li havien explicat que algun dia els Guardians de la Ciutadella viatjarien a l’oest per ajudar aquelles persones a lluitar contra els monstres, però primer calia assegurar la capital, protegir bé els enclavaments propers i consolidar la defensa de l’Última Frontera oriental.

Així és que amb tota probabilitat les aldees perdudes de l’oest caurien molt abans que els Guardians les anessin a rescatar, cavil·lava el Xein. L’Axlin era d’allà i li havia explicat històries realment esglaiadores.

Va negar amb el cap per no pensar en ella. Sovint se li perdia la mirada en la llarga calçada que conduïa a l’oest, el mateix camí que havia dut l’Axlin de la seva aldea remota a la Gàbia, i d’allà, a la Ciutadella. Al principi l’admirava molt per haver viatjat des de tan lluny i perquè era bonica, intel·ligent i valenta. Se n’havia enamorat com un estúpid.

Però d’allò feia molt de temps, abans que ell entengués com funcionava el món en realitat. Abans que conegués tot el que hi havia al fons del cor de l’Axlin.

El camí de l’oest sempre estava molt transitat; potser per això el Mercat de la Muralla s’havia desenvolupat en aquell sector de la ciutat, que rebia un flux més gran de visitants. De les aldees occidentals venien quincallaires i tota mena de comerciants, però també molta gent que emigrava a la Ciutadella buscant un futur millor. Per tant, era més entretingut fer la guàrdia de merlets en aquell sector. Des d’allà havia de vigilar no tan sols el camí i els terrenys fora de les muralles, sinó també el que passava a l’interior. I el mercat sempre estava molt animat al matí.

Mentre observava les parades des de la seva talaia, el Xein la va veure. La va reconèixer per la manera de caminar; va veure com s’aturava a parlar amb una dona i després continuava el seu camí. Inconscientment, es va posar més dret quan ella va aixecar el cap per mirar amunt, als merlets, tot i que era poc probable que l’identifiqués des de tan lluny. Quan l’Axlin va reprendre el camí i es va allunyar en direcció al cor de l’urbs, el Xein se la va quedar mirant uns instants i després va apartar la vista.

La Rox tenia raó, va pensar. Havia de deixar enrere aquella història i no permetre que la presència de l’Axlin el pertorbés. Temps enrere, durant les primeres setmanes que havia passat al Bastió, hauria donat el que fos per tornar-la a veure, per tenir-la a prop…, i ara l’únic que volia era perdre-la de vista per sempre. S’havia resignat a trobar-se-la de tant en tant pel carrer; al cap i a la fi, era una ciutadana més. El que no suportava era que es fiqués en els assumptes de la Guàrdia de la Ciutadella. Durant una època l’interès de l’Axlin pels monstres li havia semblat captivador, un tret del seu caràcter que la feia més especial i atractiva als seus ulls. En canvi, ara que el Xein es dedicava en cos i ànima a lluitar contra els monstres, la curiositat insaciable de la jove l’irritava profundament. I també se sentia molest amb ell mateix pel fet de permetre que l’afectés qualsevol assumpte relacionat amb ella.

Al final va donar l’esquena a la Ciutadella i va clavar la mirada a l’horitzó, decidit a no pensar-hi més. La seva història amb l’Axlin pertanyia al passat i s’havia de quedar allà; ell, per la seva banda, no tenia el més mínim desig de revifar-la.

En arribar a la biblioteca, l’Axlin va mirar de reüll les portes grans i enreixades del quarter general dels Guardians, situat a l’altre costat del carrer, amb l’esperança d’entreveure-hi el Xein. Es va estremir un moment davant de l’escut enorme gravat en pedra damunt l’entrada; tenia forma d’ull i un disseny laberíntic que simbolitzava la mirada vigilant dels Guardians sobre tots els racons de la Ciutadella. Va tenir la sensació inquietant que l’observava amb reprovació, va apartar la vista, fent que no amb el cap, i es va obligar a centrar-se en altres qüestions.

Quan estava a punt de pujar per l’escalinata, li va cridar l’atenció una jove dreta en una cantonada, a l’ombra de l’edifici, com si estigués esperant algú. Duia un pentinat molt elaborat i vestia una roba ostentosa i de colors vius que no era habitual en aquell barri, per la qual cosa l’Axlin va pensar que potser vivia a la ciutat vella. A la biblioteca no acostumaven a rebre visitants tan distingits. Tothom sabia llegir, és clar, perquè el centre de la Ciutadella era el lloc més pròsper i cultivat del món conegut, però els residents no hi anaven mai personalment a consultar llibres. Si els interessava alguna obra en particular, enviaven un assistent a buscar-la en nom d’ells.

La jove es va adonar que l’Axlin l’observava; va dubtar un moment, com si li volgués dirigir la paraula, però al final va desistir i va fer mitja volta. Llavors l’Axlin es va fixar en la corba voluminosa del seu ventre i es va apropar a ella.

—Busques algú, ciutadana? —li va preguntar—. Et puc ajudar?

Ella va dubtar un moment i al final va negar amb el cap.

—No, jo només… estava passejant.

L’Axlin la va mirar. Hi havia una bona passejada des de la ciutat vella, sobretot per a una dona en avançat estat de gestació com ella, que a més duia unes sabates petites i incòmodes. Potser hi havia anat en carruatge, però no tenia gaire sentit. Al centre hi havia grans jardins molt més agradables que l’avinguda on era la biblioteca.

—Vols entrar a descansar una estona? Fa calor. Et podem oferir aigua fresca.

Es veia que l’oferta la temptava, tot i que finalment la va refusar.

—No, moltes gràcies. Continuaré passejant per aquí.

L’Axlin va obrir la boca per insistir, però a l’últim moment ho va deixar córrer. Sempre havia sentit a dir que la gent de la ciutat vella era una mica extravagant.

En posar els peus a la biblioteca va respirar fondo; s’hi sentia com a casa. Hi havia poca gent a la sala i la majoria eren escribes; algunes persones, generalment habitants del centre o del primer eixample, els contractaven perquè copiessin llibres que volien afegir a les seves col·leccions privades. L’Axlin va saludar amb un gest i un somriure un dels habituals, un jove pèl-roig que hi anava sovint a consultar tractats filosòfics, i va cercar el Dex amb la mirada, però no el va trobar. Sí que va veure la mestra Príxia, immersa en la lectura d’un llibre molt gruixut, com sempre. S’hi va atansar i va tossir una mica per cridar l’atenció. La bibliotecària va aixecar el cap i la va mirar per damunt de les ulleres.

—Perdona que et molesti, mestra —va dir l’Axlin—. Avui no ha vingut el Dex? Em va dir que em portaria un bestiari nou.

Ella es va mostrar més aviat desconcertada.

—Sí, i tant. No l’has vist?

L’Axlin va negar amb el cap.

—Avui fins i tot ha arribat abans que jo —va prosseguir la bibliotecària—. I m’ha dit que es quedaria fins tard, perquè té molta feina. Busca’l, no pot ser gaire lluny.

Però l’Axlin no el va trobar. Va preguntar al porter si havia vist sortir el seu company i l’home li va dir que no. En realitat allò no volia dir gran cosa; ella sabia que el porter de tant en tant feia becaines.

—Li deu haver sorgit algun assumpte urgent —va dir la mestra Príxia quan la jove li va comentar que no havia localitzat el Dex.

Era una possibilitat, però li estranyava que se n’hagués anat sense deixar a la biblioteca el bestiari que li havia promès. No era propi d’ell.

Llavors es va dedicar a altres tasques. Va ordenar les prestatgeries, va atendre un escriba que buscava un volum en particular i després va seure per continuar la seva feina. El llibre que havia redactat durant el seu viatge s’havia quedat petit en comparació amb tot el que havia après amb la lectura dels bestiaris de la Ciutadella. Cada dia dedicava una estona a prendre notes i fer nous esbossos i il·lustracions, amb la intenció de passar a net tot el material tan bon punt l’acabés de compilar. Temps enrere havia descobert que la mestra Príxia tenia raó quan parlava de la seva obra: viatjant, l’Axlin havia descobert molts detalls sobre els monstres que no havia vist inclosos en cap bestiari de la biblioteca. Per això ara estava treballant en una obra molt més completa i ambiciosa, que recolliria tant el coneixement dels Guardians com l’antiga saviesa de les aldees, tot en el mateix volum.

Quan va arribar l’hora de tornar a casa, el Dex encara no havia aparegut i l’Axlin es va preguntar què devia estar fent. El seu amic de vegades podia semblar despreocupat, però li encantava la seva feina a la biblioteca i era molt estrany que hi faltés. Potser es trobava malament, va pensar l’Axlin mentre sortia de l’edifici.

L’endemà al matí l’Axlin el va veure de nou a la biblioteca, puntual i somrient com sempre; s’havia recordat de dur-li el llibre i el seu estat de salut era perfecte, així que va decidir no donar importància a la desaparició sobtada del dia anterior.