32

El magatzem de la Maxina havia estat un saló ampli en altres temps. Ara, en canvi, ella el feia servir per guardar-hi mobles vells, trastos i provisions que no cabien al rebost. Remugant tot sol, el Loxan va apartar diversos sacs de llegums per arribar a un racó de difícil accés.

—Es pot saber què hi busques, aquí? —va preguntar l’Axlin darrere seu desconcertada.

Ell va treure el cap del forat i es va girar a mirar-la.

—La Maxina diu que hi ha un monstre amagat en algun lloc —va respondre amb un sospir—. Diu que l’ha sentit cridar i que, per tant, deu ser un cridaner. He provat d’explicar-li que, si fos veritat, l’hauria sentit tot el veïnat, i no ha estat així. Però no em vol fer cas. L’he aturat abans no anés corrents a avisar els Guardians, però si no trobo l’animal abans de sopar, no li ho podré impedir.

L’Axlin va alçar una cella amb curiositat.

—O sigui que és veritat que hi ha alguna cosa?

El Loxan no va respondre. Va moure un altre sac i, de cop i volta, una criatura petita i grisa va sortir disparada del racó, arrossegant una cua molt llarga.

—Aquí la tens —va grunyir l’home mentre el ratolí cercava refugi sota una calaixera pesada—. Es pot saber què li passa a la gent de la Ciutadella? No saben diferenciar un monstre d’un animal corrent?

Es va agenollar per introduir el pal de l’escombra sota la calaixera, però el ratolí es negava a sortir. L’Axlin va ofegar una rialla.

—Una vegada et vaig veure abatre dotze xarrupacervells en una sola nit —va comentar—. No em puc creure que no puguis caçar un sol ratolí.

El Loxan es va incorporar amb un sospir.

—Eren altres temps —va murmurar—. No estava sol i tenia un carro cuirassat. —Es va girar cap a ella amb un somriure de crispació—. Com t’ha anat a tu amb els Guardians? Has pogut parlat amb… amb el dallò… abans que se n’anés?

—El Xein —li va recordar ella seient damunt d’una tona. Se li va enfosquir la mirada—. L’he vist aquest matí quan se n’anava, però no hi he pogut parlar. Ara l’únic que puc fer és esperar que els meus contactes a la ciutat vella serveixin per a alguna cosa, però, en tot cas, no serà a curt termini. —Va sospirar—. Tant de bo el Xein es mantingui viu fins aleshores.

»També he parlat amb una Guardiana que conec —va prosseguir—. Li he parlat de la història que em vas explicar ahir a la nit i ha tingut una reacció força curiosa.

El Loxan va deixar anar una exclamació de triomf quan, per fi, va aconseguir que el ratolí sortís de sota la calaixera. Va intentar caçar-lo a cops d’escombra, però l’animal li va passar entre les cames i es va tornar a amagar entre els sacs. El quincallaire va grunyir frustrat i els va començar a moure tots una altra vegada.

—Semblava interessada en els éssers invisibles —va prosseguir l’Axlin més aviat per a si mateixa—, però ha deixat de prestar atenció quan la mestra Príxia ha dit que els déus eren criatures mítiques i que no existien de debò. —Va arrufar les celles—. És possible que pensés que eren reals? No dic que no puguin concedir desitjos o fecundar les dones, però, si fossin entre nosaltres, no tindríem manera de saber-ho. O potser sí? Com els podríem dibuixar en un bestiari o, com a mínim, descriure’ls?

El Loxan no va respondre. S’arrossegava de quatre grapes entre els sacs, renegant i jurant que escaldaria el pobre ratolí en aigua bullint tan bon punt li posés les mans a sobre.

—El Xein em va dir que recordés una cosa important —va continuar parlant ella—: que els pitjors monstres són aquells que no ho semblen. No sé què volia dir amb això. Tots els monstres semblen monstres, els reconeixes encara que no hagis vist mai aquella espècie en concret. Potser et poden enganyar un moment, com fan els pelusses i les llagrimoses, però no gaire temps, perquè es comporten com monstres, és clar.

»Si existissin éssers invisibles…, m’imagino que no semblarien monstres. O potser sí, però no ho podríem saber, perquè no els veuríem. El Xein es referia a això? Les criatures invisibles són monstres? —Va arrufar les celles—. Ho he d’investigar. Si pogués esbrinar…

Però no va poder acabar la frase. Tot d’un plegat, alguna cosa la va agafar per darrere, li va tenallar el coll i va provar d’estrangular-la, tapant-li alhora el nas i la boca perquè no pogués cridar… ni respirar.

L’Axlin va manotejar desesperada, lluitant per cridar l’atenció del Loxan, però ell s’havia arrossegat sota una taula perseguint el rosegador.

Ella sentia que s’estava quedant sense aire; va intentar girar el cap per veure a què s’enfrontava, però no hi havia res, i tanmateix…

El cap li va començar a rodar. Finalment va aconseguir colpejar amb una mà el lateral de la tona amb tanta força que va sobresaltar el Loxan. El quincallaire es va incorporar d’un salt, es va donar un cop al cap amb la taula i es va girar cap a ella rondinant i fregant-se la zona adolorida.

Es va quedar quiet i bocabadat, sense comprendre el que veia: l’Axlin forcejava sola i semblava que s’estigués asfixiant sense cap motiu aparent. Movia els ulls amb desesperació suplicant ajut.

—Però què…? —va balbucejar el Loxan portant-se la mà a la daga. Però de sobte es va aturar, sense saber contra què llançar-la.

I llavors una silueta es va colar a l’interior de l’habitació, lleugera com un raig de lluna, i es va abraonar contra l’Axlin. El quincallaire amb prou feines va entreveure l’uniforme gris abans que la Guardiana descarregués la destral sobre la noia.

—No! —va cridar.

L’home es va llançar sobre elles, però la Guardiana va apartar la noia amb brusquedat i la va empènyer cap a ell. Tots dos van caure a terra en una pila confusa de cames i braços. Quan el Loxan es va poder incorporar una mica per sostenir l’Axlin, ella ja respirava. Amb dificultat, boquejant i aguantant-se el coll adolorit…, però respirava.

—Estàs bé? Què està passant aquí?

Ella es va girar cap a la Guardiana, que havia acorralat alguna cosa contra la paret. El tall de la destral va baixar de nou i tots dos van sentir un xiuxiueig i un crit. I després, no res.

—Rox —va poder dir l’Axlin amb la veu trencada.

La Guardiana es va tombar cap a ells.

—Què està passant? —va preguntar de nou el Loxan—. Què ha estat això?

En aquell moment va arribar corrents la Maxina, que es va aturar al llindar.

—Per l’amor del Jerarca! —va exclamar en veure el Loxan i l’Axlin a terra i la Rox amb la destral alçada—. Què esteu fent?

—Ata… cat —va panteixar l’Axlin.

L’arrendadora va llançar una exclamació de terror.

—Ho veieu? Jo tenia raó! Hi ha un monstre a casa meva!

El Loxan va pestanyejar perplex.

—Jo només he vist un ratolí de camp —va murmurar.

—Un ratolí de camp? —va repetir la Maxina amb els ulls molt oberts.

Just en aquell moment van veure que el rosegador sortia del seu amagatall, esquivava trastos i desapareixia completament dins un forat de la paret.

—Sí, només això —va confirmar la Rox impertèrrita.

—Però… però… —va aconseguir dir l’Axlin.

Es va assenyalar el coll, on es veien clarament dues marques vermelles.

—Per l’amor del Jerarca! —va xisclar la Maxina—. Qui t’ha fet això? Tu! —va acusar el Loxan amb un dit tremolós.

—No…, ell… no… —es va apressar a aclarir la jove—. Una altra… cosa. —I va tornar a mirar amb por el racó on aquella «cosa» l’havia intentat estrangular.

Però no hi havia res.

—Tornaré a inspeccionar el magatzem —va anunciar la Rox—. Necessito que sortiu tots d’aquí.

La propietària de la casa va assentir de seguida, però l’Axlin s’hi resistia. El Loxan i la Maxina pràcticament la van haver d’arrossegar. Tots tres van esperar fora, inquiets, fins que la Guardiana va reaparèixer moments després.

—Tot en ordre —va anunciar—. No hi havia cap monstre aquí dins. Hi podeu tornar a entrar sense por.

La Maxina, amb els ulls mig clucs, va dirigir al Loxan una mirada de sospita abans de treure el cap pel magatzem, confiant en la paraula de la Guardiana. Quan la dona va desaparèixer i es van quedar sols amb la Rox, el quincallaire se li va plantar al davant i li va etzibar:

—Ens expliques què està passant aquí? I què era… la «cosa» que ha atacat l’Axlin?

—No l’ha atacat res —va respondre ella amb aplom.

—No m’ho crec. —El Loxan va encreuar els braços i va intercanviar una mirada amb la seva companya—. Aquí hi havia alguna cosa que no podíem veure, i em sembla una coincidència molt curiosa que s’hagi llançat damunt de l’Axlin just quan ella estava… divagant sobre éssers invisibles que podrien ser monstres.

La Rox va empal·lidir, l’Axlin es va mostrar sorpresa i el Loxan li va picar l’ullet amb l’ull bo.

—Et pensaves que no t’escoltava, companya?

—Jo… no… divagava —va poder dir ella.

—No hi havia res aquí dins —va insistir la Guardiana. Es va girar cap a l’Axlin i va afegir—: He vingut perquè necessito una informació. He de veure el quincallaire de qui m’has parlat aquest matí.

Ella es va limitar a assenyalar el Loxan amb el dit.

—Soc jo, suposo —va dir ell—. Vols parlar de l’enclavament misteriós on neixen més Guardians que en cap altre lloc? —La Rox va vacil·lar un instant, però al final va assentir—. Molt bé. Què vols saber?

—Necessito que em diguis on és. Que me l’assenyalis en un mapa.

—Per què?

—Perquè vull comprovar per mi mateixa si la teva història és certa o no.

Hi va haver un silenci breu.

—No pots —va replicar ell negant amb el cap—. Aquella aldea és a la regió de l’oest. A hores d’ara probablement ja no hi deu viure cap humà. I encara que les coses fossin diferents…, no hi podries arribar si els altres enclavaments ja han caigut.

La Rox va serrar els llavis.

—De tota manera hi he d’anar.

El Loxan se la va quedar mirant.

—No ens penses explicar què està passant, oi?

—No està passant res —es va limitar a contestar la Rox.

Els dos amics van creuar una mirada, però la Guardiana no va afegir res més.

—Molt bé —va accedir el Loxan—, et prepararem un mapa. Torna demà a buscar-lo i te’l podràs endur…, però, si us plau, contesta: existeixen de debò els… éssers invisibles?

—No en sé res, d’éssers invisibles —es va limitar a dir ella.

L’Axlin va deixar escapar un grunyit de frustració i es va assenyalar el coll. El Loxan va entendre què volia dir.

—Com ens hem de protegir d’ells si no els podem veure? —va preguntar a la Rox.

Ella se’ls va quedar mirant indecisa.

—Confieu en els Guardians —va respondre finalment.

Llavors l’Axlin va recordar que la Rox no havia tingut cap problema a localitzar i abatre la criatura que l’havia atacat, fos el que fos.

—Tu… els veus —va deduir tot d’una.

La Guardiana li va dirigir una mirada breu, va fer mitja volta i va abandonar l’edifici sense pronunciar ni una paraula més.

En aquell moment la Maxina va sortir del magatzem.

—Tot net —va confirmar sorruda. Es va girar cap al Loxan—. Espero que em puguis explicar d’on han sortit les marques que l’Axlin té al coll si aquí dins només hi éreu vosaltres tres.

Però ells no l’escoltaven. Van creuar una mirada i van entrar a l’habitació per intentar trobar la criatura que havia atacat l’Axlin. Van revisar el terra del lloc on havia caigut, van palpar tots els racons…, però no hi van trobar res.

Mentrestant l’arrendadora els observava des de la porta amb els braços plegats i un llamp de sospita a la mirada.

La Rox havia tret el cadàver de l’invisible per la finestra del magatzem mentre en feia la «inspecció» i l’havia deixat abandonat en un carreró de la part del darrere de l’edifici. Quan es va assegurar que la Maxina i els seus inquilins s’havien allunyat d’allà, va tornar a recollir-lo i el va portar al quarter general de la Guàrdia.

—Ja en van dos en poc temps, Rox —va comentar la capitana Bèxia quan l’hi va dipositar als peus—. Bona feina.

Ella va inclinar el cap acceptant el compliment.

—L’he abatut mentre atacava una noia al sector oest del segon eixample, senyora —va informar.

La superior va assentir mentre en prenia nota.

—La noia està bé?

—Ho estarà. L’ombra ha intentat estrangular-la, però no ho ha aconseguit.

La capitana Bèxia va aixecar el cap per dirigir-li una mirada sorruda.

—Hi havia més testimonis?

La Rox va descriure la situació en què havia trobat l’Axlin en arribar a casa de la Maxina.

—He hagut de matar l’invisible; si no, l’hauria assassinat —va explicar—. Ella i l’home que l’acompanyava m’han vist fer-ho, però no han entès el que estava passant i jo no els he donat explicacions.

»Més tard han registrat l’habitació i no hi han trobat res —va concloure la Rox—. No poden explicar el que ha passat, i no els creuria ningú si ho intentessin. D’altra banda, després ha arribat la propietària de la casa i, quan ha vist les marques al coll de la noia, s’ha pensat que l’home havia intentat matar-la.

La capitana Bèxia va exhalar un sospir d’alleujament.

—És el que direm en cas que continuïn preguntant o que ho expliquin a altres persones —va decidir, i la Rox la va mirar sorpresa.

—Que… l’ha atacat el quincallaire? —va preguntar per assegurar-se que ho havia entès bé—. Però tots dos saben que no és veritat.

—És l’explicació més plausible. Si ho neguen, la gent es pensarà que ell intenta exculpar-se i que ella l’està protegint.

La Rox va alçar una cella.

—Per què hauria de protegir un home que ha intentat matar-la? —va raonar.

—No seria la primera, creu-me. En tot cas, seria la teva paraula i la de l’arrendadora contra la versió d’ells.

La Rox va reprimir un estremiment.

—Però l’home és innocent. No el puc acusar així com així de…

—Si no haguessis matat l’invisible davant de dos ciutadans corrents, no ens hauríem d’empescar històries alternatives, Guardiana Rox.

Ella va guardar un silenci incrèdul.

—Hauria d’haver deixat que aquesta criatura assassinés la noia? —va preguntar intentant mantenir un to neutre.

La capitana va tardar una mica a respondre.

—No —va dir al final—. És clar que no. Però de vegades, Rox…, els monstres ens deixen poc marge de maniobra.

—Ja ho entenc —va murmurar ella.

Es va quedar callada un instant mentre la seva superior continuava prenent notes. La capitana no va tardar a alçar de nou la mirada.

—Sí, Guardiana Rox?

Ella es va aclarir la veu.

—He d’esperar… una sanció, senyora? —va preguntar amb calma.

La Bèxia la va observar un instant pensativa. Després va negar amb el cap.

—No, Rox. Avui has salvat una vida humana. No t’hem de sancionar per això.

—D’acord. Gràcies, capitana.

Lluitar contra un innomenable davant de gent corrent sempre comportava una sanció, perquè implicava revelar l’existència d’aquelles criatures a persones que no l’havien de conèixer. Però la Rox sabia que hi havia una excepció: quan els monstres amenaçaven la vida d’algú. En aquest cas, independentment que hi hagués testimonis, no abatre els innomenables hauria significat deixar que es cobressin una víctima més, i permetre-ho anava contra el principi més sagrat de la Guàrdia: protegir els éssers humans de tot tipus de monstres.

Amb tot, la Rox era conscient que alguns capitans anteposaven la importància del secret a la seguretat dels ciutadans. Cap Guardià permetia que un innomenable fes mal a algú davant seu, però que després rebés una sanció o no depenia del criteri del seu superior.

—M’has d’informar d’alguna cosa més, Rox? —va interrogar la capitana.

Ella va obrir la boca per explicar que la noia que havia patit l’atac de l’invisible era l’Axlin, però per alguna raó a l’últim moment va decidir que la informació no era pertinent.

—No, senyora.

Es va acomiadar i va anar a cercar el Yarlax.

No va coincidir amb ell fins a la nit, quan el va veure creuant el pati en retornar de l’última patrulla. Va anar cap a ell i se’l va endur a part per parlar-hi.

—Tens notícies del Xein? —va ser el primer que ell li va preguntar.

—No —va contestar la Rox—, però escolta, Yarlax… —Va fer una pausa i va mirar al seu voltant per assegurar-se que no els escoltava ningú, fos invisible o no—. Ell tenia raó: hi havia una ombra assetjant l’Axlin.

—Com? —El seu company es va sorprendre—. N’estàs segura?

La Rox li va explicar el que havia passat sense estalviar-se’n cap detall. El Yarlax l’escoltava amb un gest ofuscat.

—Potser hauríem d’informar de tot plegat —va opinar.

—I llavors els alts comandaments arribaran a la conclusió que l’Axlin sap massa coses. I si l’expulsen de la Ciutadella per aquest motiu?

El Yarlax va obrir la boca per contestar, però no se li va acudir res per dir.

—El Xein ens ha demanat que la cuidéssim —li va recordar la Rox—. No ho podrem fer si la fan fora d’aquí.

—És veritat. I… què suggereixes?

La Rox va fer una pausa per pensar-hi.

—L’hem de mantenir vigilada —va decidir—. Per esbrinar què sap i assegurar-nos que no descobreix res que no hagi de saber. I per protegir-la. —Va inspirar fondo abans d’afegir—: Hi havia una ombra, però ja no hi és. La intuïció del Xein era correcta i ens n’hem ocupat, almenys en part.

—En part?

—Ell també la va advertir contra els metamorfs.

—Ja ho entenc.

—I en això jo no la podré ajudar. Hauràs d’estar al cas, i si pots comptar amb un altre Plata de confiança per si de cas hi ha més ombres rondant l’Axlin…

—Un altre Plata? —va repetir ell—. De què parles?

La Rox va desviar la mirada.

—És possible que me’n vagi aviat, Yarlax.

Ell va inspirar fondo sorprès.

—T’han destinat a un altre lloc?

—El Xein no s’equivocava pel que fa a l’Axlin —va dir ella sense contestar la pregunta—. Qui sap quantes coses més va encertar…

Se li va trencar la veu i va fer mitja volta per anar-se’n, incapaç de continuar parlant. Però ell la va retenir pel braç.

—Espera. Digue’m que no vas a buscar el Xein al front oriental.

—És clar que no —va contestar la Rox desconcertada per aquella idea—, però tinc altres coses a fer… lluny d’aquí. No et puc explicar res més, Yarlax. Com menys en sàpigues, millor per a tu.

—Et ficaràs en embolics per tot això, oi? —va dir ell sospirant.

La Rox li va dedicar un somriure oblic.

—Probablement.

El Yarlax va sospirar un cop més.

—Saps…? —va comentar abans que ella se n’anés—. Quan vaig conèixer el Xein al Bastió, de seguida em vaig adonar que li costaria molt aprendre a obeir les normes. També vaig intuir que, si no anava amb compte, tard o d’hora acabaria fent que jo també me les saltés. —Va moure el cap—. Però no m’hauria imaginat mai que ho aconseguiria abans amb tu.

La Rox va somriure de nou, però no va contestar.