11

Quan el Xein va retornar a la Ciutadella, la va trobar molt més sorollosa i concorreguda del que recordava. Va pensar que devia ser perquè l’aldea on havia passat les darreres setmanes era molt més petita, tranquil·la i organitzada. Fins llavors no havia visitat mai les Terres Civilitzades i li va semblar un bon lloc per viure. Era un entremig entre l’abandonament desolat de l’aldea on ell havia crescut i l’enrenou carregós de la Ciutadella. Un lloc on, malgrat els atacs esporàdics dels monstres, es podia fer una vida tranquil·la, conviure en pau amb altres persones i fins i tot formar una família.

De vegades l’assaltaven aquells pensaments, sobretot durant les llargues hores de guàrdia. Intentava treure-se’ls del cap, perquè sabia que no li estava permès somiar amb aquell tipus de coses. Ell era un Guardià. La seva missió consistia a lluitar contra els monstres fins a morir en combat. La seva vida estava dedicada a la causa. No podia aspirar a compartir-la amb ningú més.

Potser per això en certa manera es va alegrar de tornar a la Ciutadella, tot i que el lloc de vegades encara el desconcertava una mica. Però allà hi tenia els companys, les úniques persones que el podien entendre perquè es trobaven en la mateixa situació que ell.

—T’ha provat, el retir, Xein? —li va preguntar el Yarlax tan bon punt el va veure al pati del quarter general—. No t’has avorrit molt als camps d’hortalisses?

—En el fons soc un noi d’aldea —va respondre el Xein amb un somriure—. Les hortalisses no tenen secrets per a mi.

El Yarlax, urbanita convençut, va esbufegar amb menyspreu.

—No em diguis que queden tan pocs monstres a les Terres Civilitzades que t’han posat a cultivar carabasses!

—Ara no és època de plantar carabasses, Yarlax.

—Uf, el que sigui. Benvingut de nou a la capital. Segur que la trobaràs molt més animada que quan te’n vas anar.

—Sí —va contestar ell amb un interès sobtat—. No són imaginacions meves, oi?

—És per la Desfilada de l’Homenatge. Segur que n’has sentit a parlar. Ve molta gent d’altres enclavaments, el mercat s’amplia més que en qualsevol altra època de l’any i, el dia de la desfilada, la gent important de la ciutat vella passeja pels eixamples com si fossin seus. Un malson.

El Xein el va mirar sense entendre’l.

—M’imagino que per això t’han fet tornar abans —va continuar explicant el Yarlax—. El Conseller d’Ordre i Justícia sempre fa redoblar la seguretat aquests dies. I els Guardians també hem de fer torns especials. En cap altre moment de l’any és més fàcil que es coli un monstre a la Ciutadella. O que els innomenables aconsegueixin creuar una muralla més cap al centre de la ciutat.

Ell va inclinar el cap en silenci. El Yarlax el mirava fixament.

—Has acabat l’entrenament al Bastió? —li va preguntar.

—Sí. Bé, jo diria que sí. M’ha semblat més… teòric del que esperava.

El Yarlax va tardar una mica a respondre.

—No pateixis, ja ho posaràs tot en pràctica.

—Realment ho faré? Tinc entès que no n’hi ha gaires, d’innomenables.

—Jo no n’estic tan segur —va comentar el Yarlax pensatiu—. Viuen a la Ciutadella i, tot i així, només en trobem un o dos a l’any, però potser és perquè s’amaguen molt bé.

—Sí, ja ho sé, tenen… una habilitat especial per fer-ho.

El Yarlax va somriure i li va posar una mà a l’espatlla per transmetre-li el seu suport.

—Ho faràs bé.

El Xein va correspondre al somriure.

—Tu ja has passat per això, oi?

—Tots hi hem passat. Ni t’imagines el que va ser per a nosaltres tornar al Bastió després de la instrucció sabent el que sabíem. Monstres indetectables. Criatures que no són el que semblen vivint entre nosaltres sense que se n’adoni ningú. —Es va estremir—. Sempre estàvem en tensió, escodrinyant cada racó, i no ens refiàvem ni de la nostra pròpia ombra. I mentrestant tu passejaves d’un lloc a l’altre tan tranquil…

—Per la ciutat que, segons m’havien dit, era el lloc més segur del món.

El Yarlax es va posar molt seriós.

—Per a la resta de la gent, sí, la Ciutadella és el lloc més segur del món. No te n’oblidis.

—Ja ho sé, ja ho sé.

Estava a punt d’afegir alguna cosa més quan va veure que la Rox s’atansava amb un mig somriure.

—M’alegro de veure’t, Xein —va dir.

Ell va correspondre al somriure.

—Jo també, Rox. Estic content d’haver tornat.

«A casa», va pensar. Al lloc al qual pertanyia.

Encara faltaven tres dies per a la Desfilada de l’Homenatge i l’Axlin ja l’odiava amb totes les forces.

Hi havia molta més gent a tot arreu. El mercat era ple a vessar. Els algutzirs es mostraven inquiets, aturaven ciutadans al carrer i els interrogaven sobre els assumptes més peregrins. Els controls a les portes eren més estrictes i sovint es formaven cues per passar d’una zona a una altra de la ciutat. Perdia més temps per desplaçar-se d’un lloc a un altre i no es podia entretenir tafanejant a les parades noves del mercat, ni parlant amb la gent que venia de lluny.

També hi havia més Guardians. Patrullaven sobretot a l’anell exterior, però l’Axlin també els havia vist rondant pels eixamples. Ho observaven tot amb una intensitat que li resultava una mica inquietant. Es repetia que segurament als Guardians no els interessava gens on anava ella, ni què feia quan es desplaçava ranquejant cap a la zona sud del segon eixample, on s’amagava el germà del Dex. Tot i així no podia evitar posar-se nerviosa cada cop que es creuava amb algun d’ells.

Havia tornat a veure els germans de l’Oxània rondant per la biblioteca. A més, un li va adreçar la paraula una vegada, quan se la va trobar un matí de camí a casa, amb l’excusa de preguntar-li una adreça. Era evident que sospitaven d’ella. Probablement l’havien vist parlant amb l’Oxània alguna vegada; d’altra banda, la nit de la petita escapada les havien seguit a totes dues pels carrers del primer eixample. Potser no havien tingut ocasió de veure-la de prop des d’aleshores, però sens dubte l’havien reconegut a distància per la coixesa.

L’Axlin no tenia indicis que l’estiguessin seguint, però per si de cas sempre era molt cautelosa quan anava a veure el Bròxnan. Normalment aprofitava les visites al mercat; es perdia entre la multitud, fingia interès pels productes de les parades i en acabat tornava a entrar al segon eixample per la porta sud.

Aquell matí també ho va fer, però es va haver de posar a la cua perquè la deixessin passar. Va mirar al seu voltant amb inquietud mentre esperava. I llavors va reconèixer un dels Guardians que vigilaven la porta de la muralla.

El cor se li va aturar un breu instant.

El Xein, el Xein havia tornat.

Va inspirar fondo i va intentar recompondre’s, però, a mesura que s’acostava a la porta, sentia créixer dins seu la inseguretat. L’havia buscat per demanar-li explicacions sobre la notificació que havia rebut, però ja no estava segura de si volia parlar del tema amb ell. Continuava tan convençuda com abans que el Xein hi tenia alguna cosa a veure, però no en tenia proves. I no volia donar-li més motius perquè l’acusés de perseguir-lo, assetjar-lo o qualsevol cosa semblant.

Estava enfadada amb ell? Probablement. I malgrat tot es va alegrar de veure’l, però en el fons no volia que ell la veiés.

Va tancar els ulls un moment, irritada amb ella mateixa perquè encara se sentia molt confosa pel que feia al Xein. «S’ha acabat. Ho has d’assumir una vegada per totes». I quan finalment es va aturar davant d’ell, es va limitar a mirar a una altra banda, com si no el conegués, mentre l’algutzir comprovava les credencials de la persona que estava davant seu a la cua.

Però el Xein sí que es va girar a mirar-la. L’Axlin va percebre el moviment i va aixecar el cap envers ell.

Els ulls de tots dos es van trobar. Els ulls daurats del Guardià l’observaven atentament, però sense emoció, com si estigués examinant alguna mena d’insecte estrany. Ella li va aguantar la mirada, desafiadora. «A veure si goses dir-me alguna cosa. Vinga, parla».

Però ell no va dir ni una paraula.

Quan va acabar d’examinar-la, va tombar el cap i es va centrar en el següent ciutadà de la fila.

L’Axlin va sentir que es posava vermella. De ràbia, de vergonya…, no sabia ben bé per què.

«No m’hauria d’afectar tant. S’ha acabat. S’ha acabat».

El cert és que el continuava somiant algunes nits. Per tant, encara que aconseguís deixar de pensar-hi conscientment, no podria evitar que el seu record la visités mentre dormia.

Va fer un esforç per centrar-se. Va recordar on era i el que hi havia anat a fer. Es va aturar enmig del carrer per mirar al seu voltant. No semblava que hi hagués ningú pendent d’ella, però per si de cas es va internar en un petit carreró i va esperar fins a assegurar-se que no la seguien. Va sortir per l’altre costat i es va dirigir a l’amagatall del Bròxnan.

Era al soterrani d’un edifici que servia per emmagatzemar gra a l’hivern i que en aquella època de l’any era buit. No era un espai gaire confortable. De fet, el Bròxnan se’n queixava cada dia, però l’Axlin havia après a no fer-li cas.

Va arribar a la porta del darrere de l’edifici i va treure la clau. Tenia entès que el Dex l’havia aconseguit perquè el funcionari que la guardava era parent d’un amic seu, o li devia un favor o alguna cosa per l’estil. L’Axlin encara es meravellava del fet que el Dex conegués gent tan diversa.

Va entrar al magatzem, va baixar per les escales. Era un espai fosc i estret i se sentia una certa olor de florit.

—Qui hi ha? —va dir la veu del Bròxnan en la penombra.

—Soc jo, l’Axlin.

Hi va haver un silenci breu, com si ell no acabés de situar el seu nom.

—Ah, sí —va dir—. Arribes tard.

Ella va sospirar sense contestar-li. El Bròxnan estava estirat al seu jaç, mirant el sostre amb aire avorrit. Pel que ella en sabia, pràcticament no feia res més en tot el dia. Li havia portat llibres de la biblioteca, però no semblava interessat en la lectura.

—El Dex m’ha donat un paquet per a tu —va anunciar mentre treia les coses del sarró—. Menjar, una altra muda de roba, espelmes i… hum, un pot d’alguna cosa que no sé què és.

El Bròxnan es va incorporar per atansar-se a ella i li va treure el pot de les mans. En destapar-lo, es va difondre per l’habitació una olor floral molt agradable.

—Mmm…, molt millor —va dir ell aspirant amb delit.

L’Axlin se’l va quedar mirant.

—Vas demanar al Dex que t’aconseguís perfum?

—No és perfum, és ambientador. La pudor d’aquest lloc és tan insuportable que gairebé no puc dormir.

Ella el continuava mirant i provava de decidir si parlava seriosament o feia broma.

—Amb una mica de sort també espantarà els escarabats —va afegir el Bròxnan, més animat.

—En dubto molt —va dir ella negant amb el cap.

Ell va esbufegar irritat un altre cop.

—Llavors hauràs d’aconseguir alguna cosa per desempallegar-nos-en una vegada per totes. No se m’acudeix res pitjor que tenir aquestes cuques fastigoses corrent entre els peus.

—Doncs a mi se m’acudeixen moltes coses pitjors —va replicar l’Axlin, somrient amb malícia—. Podrien ser bavosos, o xucladors, per exemple. Si et quedes sense idees sobre el tema, pots consultar un bestiari. En tens un de força bo entre els llibres que t’he portat.

El Bròxnan va tapar el pot, sorrut, i l’aroma encara va perdurar un instant a l’aire.

—No m’agraden els bestiaris, moltes gràcies. Ni cap dels llibres que m’has portat, ara que ho dius. A la vostra biblioteca no hi ha novel·les?

—Novel·les? —va preguntar ella sense entendre’l.

El Bròxnan va sospirar impacient, com si estigués parlant amb algú curt de gambals.

—Faules, llegendes, llibres d’aventures…

—Ah, ficció —va comprendre ella.

A més del bestiari, li havia portat volums d’altres temes que considerava interessants: un que relatava la història de la Ciutadella, un altre sobre la pacificació de les Terres Civilitzades i un tercer sobre plantes i herbes curatives. Coneixia les obres de ficció, i tant que sí. Les havia descobert a la biblioteca de la Ciutadella. Havia començat a llegir-ne algunes amb interès i admiració creixent, fins que la mestra Príxia li va explicar que allò que relataven no havia passat en realitat. Llavors l’Axlin havia deixat de llegir novel·les. Com havia de descobrir el funcionament del món si aquells llibres la confonien amb històries inventades?

Pel que semblava, els habitants de la ciutat vella eren molt aficionats a les històries de ficció. Alguns fins i tot n’escrivien. De fet, l’Axlin havia trobat a la biblioteca un parell de relats d’aquella mena redactats pel Dex.

—No hi entenc gaire, d’aquesta classe de llibres —va murmurar—. Demanaré al teu germà que en triï alguns per a tu.

El Bròxnan va respondre amb un grunyit. Es va tornar a estirar al jaç i va clavar la mirada al sostre per fer-li entendre que la conversa s’havia acabat i que s’estimava més estar sol.

L’Axlin es va ofendre. Ja feia temps que suportava aquell jove vanitós i egoista. Ho feia pel Dex, però aquell matí senzillament va sentir que ja se li havia acabat la paciència.

—De tant en tant podries donar les gràcies, no trobes?

Ell es va limitar a mirar-la de cua d’ull.

—Perdona?

—Et fas una idea de tot el que estem fent per tu? Per un inútil malcriat que deixa embarassada la noia equivocada i després corre a amagar-se com un covard, descarregant tota la responsabilitat sobre les espatlles del seu germà petit?

Ell va alçar les celles.

—Estic atrapat —va respondre.

L’Axlin va grunyir cada cop més molesta.

—No estàs atrapat. Ets lliure de sortir quan et vingui de gust. I de perdre’t ben lluny. M’és igual, per mi com si no et torno a veure la cara en tota la vida.

—No, no, vull dir que estic atrapat en aquesta situació. L’Oxània menteix. No sé qui la va deixar embarassada, però estic bastant segur que no vaig ser jo.

L’Axlin va sospirar. Encara recordava el gest d’autèntica perplexitat de la jove la primera vegada que el Bròxnan va insinuar allò. No se’l va creure ni tan sols el seu germà.

—Ella diu que vau estar junts la nit de la festa…

—… dels De Vaxanian, sí.

—Tothom us va veure. El Dex diu —va afegir després d’un titubeig— que una de les serventes us va veure quan entràveu al dormitori de l’Oxània.

A més, semblava que la noia havia sentit uns sorolls que delataven clarament l’activitat a la qual tots dos s’havien dedicat a l’interior de l’habitació, però l’Axlin es va estimar més no entrar en detalls.

El Brox es va girar cap a la paret.

—Si no vas estar amb l’Oxània aquella nit —va insistir ella—, què vas fer?

El jove no va contestar. L’Axlin es va carregar de nou el sarró, esbufegant, i se’n va anar sense acomiadar-se. No veia l’hora que el Bròxnan i l’Oxània sortissin per sempre de la seva vida.

El Xein va acabar el seu torn i es va encaminar al primer eixample. Estava content perquè no s’havia descompost en veure l’Axlin i per alguna raó tenia ganes d’explicar-ho a la Rox. Volia que se sentís orgullosa d’ell.

Mentre recorria en silenci els carrers del segon eixample, va veure de lluny la figura ranquejant de l’Axlin, com si els seus pensaments l’haguessin invocat. Es va aturar, sobtadament insegur. No volia creuar-se de nou amb ella. Va esperar un moment fins que la noia es va allunyar i aleshores va veure que s’aturava en una cantonada i mirava al seu voltant amb suspicàcia.

El Xein va retrocedir per amagar-se sota una porxada i la va observar amb curiositat. Li va semblar que es movia furtivament, com si tingués por que la sorprenguessin fent alguna cosa indeguda. «Què està tramant?», es va preguntar.

L’Axlin va tombar una cantonada i ell al final va decidir que no la seguiria. «No és cosa meva», va pensar. I va fer mitja volta per prosseguir el seu camí i anar a buscar la Rox.

Sabia on trobar-la. Es va dirigir a la plaça on ella estava a punt d’acabar el torn de guàrdia. Tenia entès que hi estaven muntant les tribunes per a la desfilada. Al llarg del dia hi havien passat diverses autoritats i els seus superiors havien considerat necessari reforçar-ne la vigilància.

Quan hi va arribar, els operaris ja ho estaven recollint tot per anar-se’n. Es va reunir amb la seva companya, que esperava en una de les entrades de la plaça.

—Encara no has acabat? —li va preguntar.

—De seguida. Sembla que no es posen d’acord en la distribució dels seients.

El Xein va mirar en la direcció assenyalada i va veure un home vestit amb elegància, que discutia amb els operaris i amb el funcionari responsable. Des d’allà el van sentir protestar:

—… és que no ho entens? La nostra tribuna ha de ser la quarta, no la cinquena. Hi ha un error als papers. Fa dies que exigeixo que ho canviïn, però sou tan inútils que encara no heu fet res per arreglar-ho.

—Per què hi dona tanta importància? —va murmurar el Xein, desconcertat.

—Es veu que la influència d’una família també es manifesta en la posició que ocupa als actes públics. Les més poderoses són les que estan més a prop de la tribuna principal.

—Però si el Jerarca no hi assistirà… Tant és on seguin, no?

—Així funcionen les coses a la ciutat vella.

El Xein va sospirar.

—Bé, doncs t’espero. Estàs sola?

—L’Elixa estava amb mi, però ha hagut de tornar al quarter per una cosa urgent. Tu també te’n pots anar, això està força tranquil.

—No, t’espero —va insistir ell. I, sense adonar-se’n, va començar a donar voltes a la llança. La Rox, que el coneixia bé, va comprendre que estava nerviós per algun motiu.

—Vols parlar d’alguna cosa?

El Xein va obrir la boca per contestar «He vist l’Axlin», però finalment no ho va fer. Amb tot, la Rox ho va endevinar sense necessitat de paraules.

—T’has trobat un altre cop la noia de la biblioteca, oi? Tard o d’hora havia de passar.

—No hem parlat —es va apressar a aclarir ell.

Ella no va respondre al comentari.

—Em va preguntar per tu quan te’n vas anar —li va dir—. Les autoritats li han prohibit sortir de nit i ella es pensava que tu hi tenies alguna cosa a veure.

—En certa manera, sí —va murmurar ell abaixant la vista—. Me la vaig trobar el dia que vas matar l’ombra. Vaig dir a la comandant que feia massa preguntes.

—Et vas limitar a transmetre el teu informe. Si les autoritats han considerat necessari prendre mesures, és perquè calia fer-ho.

Ell encara mantenia el cap cot.

—Xein, mira’m —va ordenar la Rox. Ell va obeir, fixant els ulls en els iris platejats d’ella—. No podem…, no hem de sentir res per ningú. Ja saps per què, te’n recordes? Ara ho saps.

Ell va desviar la mirada.

—M’han explicat històries…

—Són més que històries. Passa més sovint que no ens pensem i hem d’estar preparats. I reaccionar a l’instant, sense vacil·lar. Hi ha vides innocents que depenen d’això, ho entens? Si dubtes ni que sigui un moment…, algú ho pagarà després. Sempre.

El Xein no va dir res. La Rox li va agafar la cara entre les mans i el va obligar a mirar-la als ulls.

—Per això hem de confiar cegament en els nostres companys, en els seus ulls i en la seva paraula. Per no dubtar. Ho tens clar?

—Sí, Rox. Gràcies —va respondre ell, apartant-li les mans amb suavitat.

—Al principi és difícil. Els Guardians ens hem de mantenir allunyats de la gent corrent, però almenys ens tenim els uns als altres.

El Xein gairebé havia deixat d’escoltar-la. Havia clavat la vista en les persones que encara discutien al peu de la tribuna. Els operaris semblaven avorrits i el funcionari ja no sabia què dir per defugir la ira del seu interlocutor. Va sospirar i va donar un cop d’ull als dos homes que acompanyaven l’aristòcrata. Un d’ells duia una carpeta amb un munt de papers i el Xein va suposar que devia ser el seu ajudant. L’altre, alt i robust, devia ser un escorta.

Els va mirar superficialment, sense parar-hi atenció i…, de sobte, la silueta de l’escorta es va difuminar un instant.

El Xein es va posar molt dret, alerta, i s’hi va fixar més.

Li va veure una altra vegada els contorns borrosos, com si es diluïssin en l’aire. Va parpellejar i la silueta va recuperar la normalitat, però al noi el cor li bategava amb violència dins el pit.

—Rox —va xiuxiuejar—, Rox, n’he vist un.

—Què dius?

Es va esforçar per no perdre les formes. Va fer veure que no es fixava en l’escorta, però en realitat el mirava de cua d’ull.

—L’home de la barba és un d’ells.

La seva companya el va mirar sorpresa.

—Deus estar equivocat, Xein. M’he passat aquí tota la tarda amb l’Elixa, hem comprovat tots els qui han entrat, incloent-hi aquell home…

—Rox —la va tallar ell—, has de confiar en mi. Te’n recordes? En els meus ulls i en la meva paraula.

Ella va obrir la boca per replicar, però al final va assentir.

—Endavant. Ja coneixes el protocol. Jo et cobriré.

El Xein es va encaminar cap al grup, aparentant més seguretat de la que realment sentia. Continuava mirant fixament l’escorta i va tornar a percebre aquella mena d’ondulació del perfil que creava un efecte estrany en els seus trets; semblava que es fonguessin com la mantega. Cada cop que parpellejava, tot tornava al seu lloc, però si el continuava mirant amb atenció…

Un metamorf. N’estava completament segur.

Se li va accelerar el cor. No havia tornat a veure un metamorf des que havia abandonat el Bastió, on s’havia entrenat observant cada dia la criatura tancada al Fossat, que, tal com li havien advertit, va canviar d’aspecte diverses vegades durant la seva estada allà. Havia assimilat el fet que aquells éssers eren reals i vivien infiltrats entre la gent corrent de la Ciutadella, però no era el mateix saber-ho que trobar-se’n un enmig del carrer.

L’escorta s’havia adonat de la seva presència i el mirava amb curiositat, tot i que el Xein va tenir la sensació que estava tens. Va agafar la llança amb força, sobtadament insegur. Sí, coneixia el protocol. Detenir el monstre sense despertar sospites entre la gent corrent.

—Disculpa, ciutadà… —va començar.

L’home va retrocedir uns quants passos. Havia identificat el color daurat dels ulls del Guardià. El Xein ho va comprendre de seguida, però va reprimir l’impuls de tirar-li la llança. El funcionari i l’aristòcrata havien deixat de discutir i els observaven amb curiositat. El Xein sabia que no podia atacar algú que ells consideraven un ciutadà corrent. Probablement tampoc no el podia detenir, perquè els criminals comuns no eren competència dels Guardians.

Però havia de fer alguna cosa. L’escorta continuava retrocedint amb prudència mentre li fluctuaven els contorns, una irregularitat que no percebia ningú llevat del Xein.

—Què passa, Guardià? —va preguntar l’aristòcrata arrufant les celles.

—S’està fent fosc —va intervenir molt oportunament la Rox—. Hauríem de desallotjar la plaça.

S’havia acostat per darrere de l’escorta per barrar-li el pas dissimuladament i evitar que sortís corrents aprofitant un moment de distracció.

—Em sembla una gran idea —va dir el funcionari, alleujat.

—Us escortarem fins a la ciutat vella —es va oferir ella.

—Jo ja tinc la meva pròpia escorta… —va començar l’aristòcrata, però el Xein el va interrompre.

—Ens ve de camí, ciutadà. No és cap molèstia per a nosaltres.

El to suggeria que no era bona idea portar-li la contrària, així és que l’aristòcrata va cedir. No obstant això, la Rox va llançar una mirada d’advertència al seu company.

Van acompanyar el grup cap al centre de la ciutat. Sense necessitat de parlar-ne prèviament, els dos Guardians es van situar cadascun a un costat del metamorf per no perdre’l de vista. El monstre encara es comportava amb normalitat, com l’escorta que fingia ser, caminant pocs passos per darrere del seu senyor.

El Xein no suportava la tensió. Tot el cos li demanava que travessés amb la llança aquella criatura abans no desaparegués de nou, però coneixia el protocol i sabia que no es podia atacar un innomenable davant d’altres persones.

Van passar per davant d’una taverna just en el moment que hi entrava un grup de joves. Parlaven en veu alta i reien sorollosament, la qual cosa suggeria que no era el primer local que visitaven aquell vespre. Alguns es van desviar del seu trajecte per no creuar-se amb la petita comitiva que duia dos Guardians com a escortes, però la majoria no se’n van adonar i van prosseguir el seu camí sense apartar-se’n. Un d’ells, que caminava balancejant-se una mica, va topar contra el Xein i el noi el va agafar perquè no caigués a terra.

I en aquell moment va perdre de vista el canviapell.