Nosaltres

Jo ets tot el que havien desitjat.

I tu ens miràvem com si fos impossible dividir-lo.

Nosaltres feia temps que havien mudat de pell per convertir-se en vosaltres i quan jo pronunciava tu, tu et tornaves en ell. Que difícil era entendre-ho per a la gent que no ens coneixia.

Quants érem? I com us estimàveu? Com ens diferenciàvem? No ho fèiem. Havíem decidit que les paraules les barrejaríem i que tothom series tu, i a tots vosaltres us tractaríem en primera persona.

La revolució real —crèiem llavors— vindria del llenguatge, de la nostra capacitat d’estimar-nos, barrejant-nos com es barregen les metàfores d’un poema.

Ni gelosies, ni enveges, el pla era perfecte.

Si tots venim de la mateixa terra, de la mateixa pols i tots acabarem a sota terra o convertits en pols, quina millor manera d’unir la nostra carn travessant tots els límits.

Però la gramàtica conserva unes lleis ancestrals que no es poden desafiar així com així. Mai no vam poder fer fora els mercaders dels temples de la sintaxi. I per més que volíem doblegar el llenguatge, fer-lo nou, capgirar-lo, al final, jo era jo i tu eres tu.

Estimar tenia tres síl·labes, revolució mai no seria esdrúixola, nosaltres érem la primera persona del plural i les paraules només significaven el que la resta de la gent podia entendre.