Una habitació al Ritz

Hem arribat dues hores abans a l’hotel, agafats de bracet perquè ens agrada fer veure que tenim setanta anys. Hem donat el teu nom i hem obert la porta de l’habitació amb l’excitació d’aquells que guarden un secret. Ens hem mirat al mirall i jo he rondinat perquè em fan mal les sabates noves. M’has ajudat amb el nus de la corbata. I has preguntat: I ara què fem?

Hem decidit omplir de paraules aquesta part del conte perquè el lector imagini què podem fer tancats en una habitació del Ritz si barregem el desig amb l’espera.

Després, quan faltaven pocs minuts i l’ansietat em devorava, m’has dit: Va, que ho faràs molt bé.

De sobte, jo era un nen petit. I hem baixat per l’ascensor i al sopar hi havia molta gent i la resta… ja t’ho pots imaginar…

Després de tot el guirigall, ha arribat, per fi, el silenci.

Jo m’he emborratxat perquè ja saps que, amb mitja copa de vi, puc desxifrar constel·lacions. I hem tornat després a l’habitació, mudats i contents. Ens hem estirat al llit de matinada, amb una sensació ben curiosa al cos. I abans d’adormir-nos —eufòrics i cansats—, m’has preguntat: Ja tens escrit el conte de demà?