Les classes de piano
La mare sempre havia volgut tocar el piano i, com que se sentia frustrada, quan vaig fer deu anys em va apuntar a classes. Eren classes particulars a casa de la Núria, una noia de vint anys alta i morena i amb els ulls clars. I és clar, la Núria era dolça i atenta, m’explicava la música, els conceptes més abstractes, d’una manera senzilla i apassionant. M’encomanava la passió per les fuses i l’alegria d’un crescendo.
I en acabar aquell curs, sense poder-ho evitar, em vaig enamorar d’ella.
La mare estava contenta perquè em veia entusiasmat anant a classe. I la Núria, encara que el meu talent musical era ben escàs, em feia sentir com un Mozart. Recordo que un Sant Jordi li vaig dur una rosa groga feta de paper i li vaig dedicar el poema de l’escola: «La meva clau del sol». El pitjor poema que s’ha escrit a la història de la literatura. I ella es va posar vermella d’alegria. Aquella vermellor que fa vergonya.
La mare cada mes de juny em preguntava si volia continuar i jo responia que sí, que estimava la música, que sense la música res no tenia sentit. No sé si mai li va preguntar a la Núria si volia continuar, perquè un mes de setembre ella va marxar d’Erasmus.
No m’ho va anunciar ella —amb els seus exemples clarificadors i les seves notes diàfanes—, m’ho va explicar la mare, perquè l’endemà a primera hora agafava el primer vol.
I a mi em van apuntar a classes amb el senyor Rodríguez, un home de seixanta anys, calb, amb bigoti, sever i amb halitosi, que em recordava en cada acord que mai no afinaria.
La música es va tornar trista i repetitiva, i per ser un nen normal com la resta, li vaig demanar a la mare que a les tardes volia fer futbol.
