Els infractors

En Jim amollà un renec gruixut quan el tractor arribava a l’altura del transformador elèctric, a la dreta de la carretera. Distret amb les seves cabòries, excés de pressió fiscal, alça de preus dels adobs i carburants, falta de mà d’obra i d’altres malvestats que no tenien res de natural, havia passat de llarg per la cruïlla en la qual desembocava el camí del poble. S’assegurà que la carretera era deserta, va fer tombar la màquina i retrocedí.

Un quilòmetre enrera, s’adonà que la cruïlla no hi era. El camp d’en Mireia, que hi limitava a l’esquerra, i el plantat d’en Xiurac, que ocupava el costat dret, ara es tocaven. Aturà el tractor, desconcertat, proferí un altre renec i es redreçà darrera el volant. Del camí, ni rastre.

Aleshores va veure la noia. S’atansava entre els arbres i, en ser més a prop, va identificar-la: era la Teresa de can Cabanes. Sinó que avui semblava una altra. Duia sabates altes, amb un taló molt fi que se li enfonsava en la terra llaurada de no feia gaire i un vestit verd clar d’allò més curt i escotat, vaporós com al poble no se n’havia vist mai cap.

—Teresa! —la cridà—. Què passa?

—Hola, Jim —digué ella.

—Com és que vas vestida de puta?

—De puta? Tu sempre exageres —va contestar-li, i s’aturà mentre ell es girava, destorbat per una sobtada remor.

Un estol de capellans, potser quinze o setze, s’atansaven desordenadament per la carretera i, en tenir-los més a tocar, en Jim va veure que es disputaven un llibre. Van passar com si ells no hi fossin, tan agitats que alçaven l’asfalt. El tractor va inclinar-se una mica, mancat de suport, i s’hauria bolcat, expulsant-lo del seient, si, al darrer instant, no engega i l’entra en la finca, on va immobilitzar-se de nou, esverat.

—És el breviari —va dir la noia, tranquil·la.

—Què cony passa? —va repetir en Jim.

—Què vols que passi? Només en tenen un.

Ara s’havia assegut al marge i es treia una sabata, on devien haver-se-li endinsat grumolls de terra, i el noi endinsà la vista cuixes amunt, cap a la carn nua de sobre les mitges. Després, torbat, va girar-se altre cop a la carretera esbotzada; ara, sense deixar d’avançar, els capellans es pegaven.

—No ho entenc… —mormolà.

Ella no li’n féu cas. Va alçar més la cama per tal de posar-se la sabata i llavors, amb les faldilles que, breus com eren, se li enfilaven massa enlaire, li preguntà:

—Véns?

—Te’n vas?

—Com tothom —l’informà ella amb naturalitat.

En Jim va saltar del tractor i se li anà atansant amb una expressió que obligà la Teresa a moure el cap d’una banda a l’altra.

—No t’ho pensis pas —li digué, però no abaixà la roba ni canvià de posició.

El xicot va aturar-se i, de cua d’ull, va veure un altre escamot de capellans que avançava tan ràpidament com podia entre ensopegades i caigudes provocades pels accidents del terreny ingrat en què s’havia convertit una bona part de carretera, per les sotanes que se’ls entortolligaven entre les cames. Tampoc no els devia ajudar gaire que tots anessin amb ulleres negres que contrastaven amb la blancor dels roquets.

—D’on surten, tants? —s’admirà.

—D’arreu… N’hi ha molts —féu la Teresa mentre apujava l’altra cama per treure’s la segona sabata, la sola de la qual colpejà contra una pedra de la riba.

Ell va descobrir-li el triangle blanc de les calces, però notà que la noia se’l mirava i restà immòbil, fitant-la, tanmateix, descaradament. Mentre els capellans del segon escamot passaven, suats i ruflant, començà:

—Teresa…

—No hi ha res a fer —el va interrompre ella.

—Ni si t’acompanyava amb el tractor?

—Ni que m’acompanyis… I per on vols passar, si han enfonsat la carretera?

Llavors va recordar:

—I el camí? Hi havia un camí, entre aquestes finques…

—Se’l deuen haver endut! —va riure la Teresa, va posar-se la sabata, s’estirà una mitja, l’altra, perquè quedessin ben tibants, i s’aixecà—. ¿No veus que s’ho enduen tot? A hores d’ara ja no deu quedar res, al poble.

—I els altres? On són?

La noia va arronsar-se d’espatlles i se li atansà.

—Tens sort, tu.

En Jim abaixà els ulls fins a l’escot del vestit que es tancava no gaire més amunt dels mugrons, i la noia, que l’observava, tornà a riure:

—Mirar i prou, ara!

—Ara? —s’estranyà el xicot.

Però ella, sense explicar-se, se’n va anar cap a la carretera, va endinsar-se entre els blocs d’asfalt clivellats i, en ser a l’altra banda, on pujà al marge, va girar-se amb la mà alçada:

—Adéu, Jim.

Va seguir-la amb l’esguard mentre s’allunyava per una sendera i, quan va desaparèixer darrera la paret del petit barranc que s’obria més avall, pujà al tractor, però no va engegar-lo, sinó que de cop i volta tornà a saltar-ne amb els ulls que li fugien de les conques.

Si ell era l’hereu de can Cabanes i la Teresa la seva germana!

—Teresa! —va cridar i, enllà, veié els capellans, quiets, que ara escoltaven.