Marianna, ara i mai

«Aquesta nit em farà sang», et dius, pàl·lida i humida, agenollada en la fredor de la llosa. Oh, quina vergonya i quin rubor, quines ales al cor en veure que s’atansava pel camí de Serpa, amb el teu germà Baltasar, del qual es féu amic, i has corregut a la capella ara deserta i ombrívola, on preguntes:

—Me’l dónes, doncs, senyor?

I Déu calla, com de costum.

—Ell decidirà —digué Noel al locutori, abans d’anar-se’n a vèncer espanyols—. Si torno, és que vol que siguis meva, Marianna. Meva del tot.

—No blasfemis… —t’estremies.

On és Andalusia? A quantes llegües de distància?, t’interrogaves mentre a l’altre cap de parlador sor Beatriu, de Coïmbra i noble de família com tu, encisava els disset anys del seu tercer galant, frare menor.

Camí de la cel·la, sor Maria, agradablement escotada fins al solc de la pitrera, potser tan generosa perquè ha tingut marit i, per excessos d’ardor, no té família que li hagi afeixugat el ventre, et sospira a cau d’orella:

—Com t’envejo el cavaller!

—Calla —et queixes.

I ella no riu, però els ulls li brillen quan, llicenciosa, et palpa la gropa i afegeix:

—No has vist com munta a cavall? I més destre deu ser amb les eugues, Marianna.

—Calla… —repeteixes, vermella de galtes, acalada la vista sota les parpelles.

Reses a la cambra moderadament austera, d’on has fet sortir la Peregrina que hi jugava, i t’entren suors i esgarrifances, la pell et tiba a l’esplanada del ventre i no saps què et fogueja en la dolcesa dels llavis. T’aixeques i enfonses en l’aigua de la palangana el rostre encara encès, t’aboques a calmar-hi la impaciència dels mugrons, però dius:

—Que me la prengui!

Ah, Noel, senyor d’armes que rendeix fortaleses, entra per l’esquerda dels meus murs i, dins, no m’estalviïs…

—Mare… —diu sor Simona que la veu parpellejar, com inquieta—. No es troba bé?

—Sí, filla.

—No li falta res?

—No, res. Gràcies, filla.

Els teus planys d’amor corren per Europa, corren pel món, tothom sap que, tancada en el convent de Santa Clara, on entraves als dotze anys, has cridat l’il·lustre comte de Chamilly Saint-Léger, i l’ha cridat la teva carn des d’aquelles nits de tempestes foguejades que obrien horitzons des del capvespre a l’albada, quan, furtiu, en Noel se n’anava i, en sortir de la cel·la, com de tu mateixa absent i d’ell ja enyorada, una germana et besava, una altra et somreia amb dolçor i et deia sor Maria:

—Ai, Marianna! Quantes llegües no deveu haver fet, si tant t’ha fatigat el cavaller…

I tu llavitancada amb l’una i amb l’altra, totes les altres, des que et despulla i, en la tebior del llit que us acull, et besa el ventre i et besa els pits i et besa la boca i et besa la ferida que no es tanca i et besa tota i mormola:

—Marianna… Vaig guanyar combats i batalles, vaig rendir ciutats perquè només pensava en tu i et veia nua. I, de tornada del setge d’Alcarria de la Puebla, he rebentat cavalls per ser més de pressa al teu costat i al teu damunt.

Llavitancada des que t’abraça i t’eixampla i et mulla, mentre mormoles tu:

—Noel… Potser Déu no ho vol, perquè calla, però jo sí que et vull.

Llavitancada des que et toca i t’obre i tu, fendida, te li arrapes, gemegues:

—Noel meu!

Llavitancada des que en tu reposa o es mou, tan lent, i t’acarona i torna a besar-te en la palpitació del coll com perquè no sentis la sang que et brolla sota seu i diu:

—Que dolça que ets, Marianna! Si sabies com m’agrada cavalcar-te, que em cavalquis!

Llavitancada des que el gaudi et sorprèn i augmenta i es renova d’abraçada en abraçada, des que sospires:

—¿Per què m’enamores tant, amant, que m’oblido de tot?

No sap encara que el goig és més curt que l’amor, com li diu quan Noel l’ha abandonada i com podran llegir arreu homes i dones que ploren o reproven, admiren i envegen o blasmen l’heroi que a Greve comunicarà al seu enemic, Rubenhaupt: «Senyor, de grat acullo les dones que m’envieu, ben poc sorprès que, a la vostra edat, no les hàgiu volgut retenir».

—De debò no necessita res, mare?

—De debò, filla. Ara dormiré una estona.

Ara tanca els ulls, es morirà als vuitanta-tres anys, al cap de mig segle d’enyorança, tancada al convent de Mertola, quan l’amant ja fa temps que reposa en terra i ja no viu tampoc Peregrina, la germana que aleshores tenia quatre anys i, les nits d’amor, des de l’altra alcova de la cel·la, potser mig adormida, sentia les queixes prolongades de la seva voluptat; al cap de mig segle de discutir-te cada dia amb el Senyor que mai no ha parat de dir-te:

—Vas pecar —mentre tu no paraves de protestar:

—Vaig estimar.