L’aiguat

Va córrer amb la bossa de lona a la mà, perseguida per l’aiguat que de cop i volta foragitava la gent de la platja, no gaires encara, i, en ser dalt, potser a tres-cents metres de l’estació, entropessà amb un sortint de la vorera que va obligar-la, per no caure, a repenjar-se en un cotxe que tenia davant. El noi que, en eslip de bany, obria la portella, acudí sol·lícit:

—T’has fet mal?

—No ha estat res. M’he pogut agafar a temps.

—On tens el cotxe?

—No en tinc! —va riure ella.

—Puja, si vols —la invità—. Això és un diluvi!

—Oh, sí, gràcies! —acceptà sense pensar-s’hi.

Ell s’endinsà cap al volant per obrir-li la porta de darrera i, quan la noia s’hi precipità, va dir-li:

—Ens està bé per carallots. Ja es veia venir…

—No pas un xàfec com aquest. Hi havia uns nuvolets blancs, transparents, i prou.

—I darrera en venien uns de més negres —rigué, i va tancar—. Vas a Barcelona?

—Sí. Agafaré el tren.

—Per què? Puc portar-t’hi.

—També hi vas?

—Allí visc.

—Em faràs un favor, doncs.

—Abans, però, potser valdrà més que ens canviem. Tots dos anem xops.

—Com et deixaré el cotxe! —es lamentà ella.

—No t’hi amoïnis… ¿No t’has torçat el peu ni res, amb aquesta ensopegada? —s’interessà.

—No, no!

—És que amb aquestes voreres tan deixades qualsevol hi pren mal.

Va eixugar-se el cap, la cara i el tors amb una tovallola que estirà de la roba amuntegada al seient del costat, va posar-se la camisa abans de treure’s l’eslip, i la noia obrí la bossa.

—Per si no te’n recordes, sóc l’Oleguer —va dir-li quan ja es fregava les cuixes, les cames.

—Per si no me’n recordo? —va estranyar-se ella—. És que ens coneixem, potser?

—És clar. No ets la Mireia? —i va girar-se quan es treia els sostenidors del biquini.

La noia va tapar-se els pits amb la tovallola i l’assabentà:

—Em dic Júlia.

—Júlia? Divendres passat em vas dir Mireia.

—Em deus confondre amb algú altre.

—No em puc confondre —li assegurà el noi— si vam acabar la nit plegats. En un llit —aclarí.

—Què dius!

—No treballes a l’«Anoia». O «La noia», no ho sé, perquè no hi havia estat mai.

—I què és, això?

—Un top-less —va dir mentre es tornava a girar per posar-se els pantalons.

Quan alçà el cul, la noia li observà un moment la rigidesa de la verga que s’escapava de la camisa, i aprofità que li donava l’esquena per posar-se la brusa i, sense cordar-se-la, esmunyir cames avall les calces del biquini.

—No. Estudio filologia.

El noi va fer córrer la cremallera i se li tombà una altra vegada. Ella deixà caure la tovallola contra el baix ventre i es cordà la brusa sota els seus ulls poc convençuts.

—És clar que en aquests locals hi ha poca llum, i tampoc no n’hi havia gaire a l’habitació, però jo hauria jurat… És de debò que estudies filologia?

—Sí. Faig el segon.

—Jo acabo biològiques.

—També és interessant —comentà ella, i el noi sacsejà el cap.

—El més curiós és que tenia el mateix timbre de veu. Càlid, com tota ella.

—Entenc —mormolà la noia.

—Entens?

—Vol dir que ho vau passar bé —li va somriure.

Ell va continuar mirant-se-la i després desvià els ulls cap a fora, on l’aigua queia a bots i barrals, es va treure un paquet de cigarretes i oferí:

—En vols?

—No pas ara. M’he de vestir —li recordà.

Va enfilar-se els texans directament sobre la pell mentre el noi encenia, d’allò més pensarós, va recollir llavors la roba i l’entaforà a la bossa.

—¿És perquè et pensaves que era aquesta noia que m’has invitat a pujar?

—No. Encara no havia tingut temps de fixar-m’hi bé. Eres una noia que corria… Has vist quina desbandada?

—És clar. Una cosa és banyar-te, una altra que et tirin galledes d’aigua.

—Sí… Per què no seus aquí davant, ara que ja t’has canviat? —va proposar-li.

—D’acord. Obre’m.

Va empunyar la maneta i, protegida per la gran tovallola, saltà del cotxe, i ràpidament s’introduí al seu costat, d’on ell va haver d’enretirar l’eslip, un jersei i unes sandàlies.

—Hi véns sovint, aquí? —va preguntar-li mentre es calçava.

—De tant en tant. Avui no tenia classes.

Ell assentí, féu una pipada lenta i profunda, expel·lí el fum i se la mirà.

—Nosaltres hi tenim una torreta.

—Bona sort!

—És còmode. Però ara no hi ha ningú. No hi venim mai, tan aviat —i va fer una pausa—. ¿No et diu res d’anar-hi?

Ella, que havia encreuat una cama sobre l’altra, les descreuà i va quedar-se molt immòbil.

—És una broma?

El noi ho negà amb el cap i, tot i que li restava encara mitja cigarreta, obrí el vidre del seu costat, la llençà fora i, en tancar, digué:

—Una proposició, Mireia.

—Em dic Júlia.

—Júlia, si vols. Què hi fa, el nom? —i va moure les espatlles.

Ella va girar-se i, agenollada sobre el seient, allargà una mà cap a la bossa que havia deixat darrera i va estirar-la.

—Més m’estimo agafar el tren —li va dir.

—Quina ximpleria! Amb aquest aiguat?

—Amb aquest aiguat. No m’agraden les teves intencions.

—Divendres no vas fer tants escarafalls.

—No els devia fer aquesta Mireia que dius —li replicà, ja a punt d’obrir la portella.

El noi, ràpid, allarga el braç per retenir-la.

—No et facis la desmenjada…

—Deixa’m sortir! —li manà ella amb la veu sorda i els ulls que li llampeguejaven.

—Molt bé —cedí el noi, i deixà caure la mà—. Però no t’entenc. No puc haver-me equivocat…

—Doncs sí, t’has equivocat —va contestar-li la noia quan ja saltava del cotxe.

Darrera seu va fer petar la portella, es girà cap a l’estació i, un cop més coberta amb la tovallola, arrancà a córrer amb la bossa a l’altra mà.

A les sis, després d’haver hagut d’esperar el tren prop d’una hora, entrà al pis que compartia amb la Isabel, estudiant com ella. Durant el trajecte se li havia anat eixugant la roba, però tenia esgarrifances i s’ho va treure tot per posar-se sota la dutxa. En sortir-ne, es va friccionar vigorosament, es rentà el cap, va assecar-se’l i després, sense vestir-se, embolcallada amb la bata, es preparà una amanida i un ou dur, va fer-se cafè.

A tres quarts de set ja tornava a ser al bany, on es va fer les ungles, es pentinà llargament, va maquillar-se amb prudència els ulls i amb no tanta discreció la boca, es perfumà amb l’essència que preferia, perquè feia olor d’espígol…

En deixar el flascó va haver d’acudir al telèfon. El pare, des del poble, li digué que l’endemà havia de fer un viatge ràpid a Barcelona, però no tan ràpid que no poguessin dinar plegats, si a ella li anava bé.

—És clar que sí! Vine a esperar-me a la sortida de la facultat, a dos quarts de dues… I la mare?

La mare va posar-s’hi. No, ella no vindria, tornava a tenir un altre dels seus períodes de diarrea, no pas pitjor que de costum, la tranquil·litzà, i més s’estimava no moure’s de casa.

—I tu, estàs bé?

Sí, tot funcionava com cal, va assegurar-li, i després, amb un cop d’ull al rellotge, va córrer al dormitori, on es posà la combinació negra que només havia dut una vegada, el portalligacames, les mitges fosques i, sobre, el jersei de mitja mànega, d’un beig clar, i les faldilles que la cobrien fins a mitja cuixa i asseguda, estretes com eren, se li enfilaven més amunt.

Es contemplà al mirall de cos sencer, va somriure’s aprovativament, recollí el portamonedes, comprovà que no li faltava res, apagà el llum de la cambra, recuperà les claus de darrera la porta, on les havia deixades en entrar i, fora, tancà amb el pany de seguretat, com feien sempre que el pis es quedava sol.

Talonejà pels trams d’escales que la separaven de l’entrada, mirà la bústia d’on sortia un paper en el qual no s’havia fixat, però era un full publicitari i el deixà. Al carrer, caminà fins a la cantonada, va tombar amunt, va fer potser encara cinquanta metres i, en veure el llumet verd del taxi que s’atansava, va aturar-se i aixecà el braç.

—A «La noia» —digué en pujar-hi.