4

Rex es va immobilitzar. Alguna cosa es movia darrera la pedra. I si la vista no l’enganyava, allò que es movia eren unes orelles. Les orelles d’un conill. Va ajupir-se sense fer soroll i recollí uns quants rocs del marge del camí. Després, esperà.

Les orelles continuaven bellugant-se. El conill encara no havia flairat la presència del noi. No era gens estrany. L’aire, una lleu brisa matinal, bufava en direcció contrària.

Cautament, Rex va fer una passa per la faixa herbosa que ofegava qualsevol possible remor dels peus i tornà a aturar-se sense perdre de vista les dues menudes orelles. Al cap d’un moment, però, repetí el seu moviment d’aproximació. Tan atent estava a avançar amb silenci, que ni s’adonava que el cor li batia una mica més de pressa que de costum.

A deu metres de l’animaló, encara invisible, va alçar la mà proveïda del roc que engrapava amb força, disposat a llançar-lo de seguida que el conill sortís del cau. Però el conill, absort en la seva activitat masticatòria —perquè Rex va decidir que la mobilitat de les orelles era deguda al funcionament de les barres— continuava ignorant la presència del seu enemic. El noi, doncs, encara va poder atansar-s’hi un xic més. Aleshores, de sobte, les orelles es van quedar quietes. Va ser una immobilitat una mica llarga, com si l’animalet dubtés entre anar-se’n o continuar menjant.

A la fi, va decidir-se per la fugida. Sense molestar-se a mirar per damunt la pedra que el protegia, girà cua i començà a allunyar-se camps amunt. Rex es redreçà i, sense perdre temps, va llançar-li el roc.

Havia previst que podia errar el tret. La pedra encara volava, doncs, que ja en tenia una altra a la mà. La primera es va perdre per excés i, aquesta, per defecte. L’animaló, en sentir l’espetec dels rocs al seu entorn, augmentà la velocitat de la seva cursa. Rex, però, ja s’havia precipitat al seu darrera i continuava disparant, una mica a l’atzar, la dotzena de rocs de què s’havia proveït moments abans. Un, el més certer de tots, va anar a caure davant mateix del morro del conill, el qual, sense alentir, féu una virada de quaranta-cinc graus i, durant una estona, va seguir el marge del bosquet. Rex corria tant com podia al seu darrera, però ara ja havia acabat les pedres i sabia molt bé que corria per ganes de córrer. Li ho va confirmar la desaparició de la bestiola entre unes mates.

Rex, indecís, s’aturà a frec del bosquet. No hauria sabut dir si el conill se’n tornava a la seva llodriguera habitual o es limitava a aprofitar la malesa que li devia ser familiar. El fet és que l’havia perdut. Va trencar una branca seca i s’endinsà en l’espessor. No pas perquè confiés heure l’animal, sinó perquè se’n tornava a Chase House. S’hi podia anar a través del bosc o pel camí. I a ell li agradava més anar-hi per les senderes mig esborrades per la vegetació.

En sortir a l’altre costat, del conill ja gairebé ni se’n recordava. Li va tornar momentàniament a la memòria en veure uns matolls que s’agitaven. Va explorar-los a fons, amb el bastó, però no hi trobà res. De segur que havia estat el vent.

Camps a través, saltant marges i cledes, vorejà Green Village i enfilà la breu carena darrera la qual es dreçava la casa coberta d’heura. A desgrat del seu fracàs amb el conill, estava content. No sabia per què. Potser perquè tenia onze anys. Potser perquè era l’estiu. O simplement perquè sí, perquè ho estava.

Va desembocar a la casa per la banda de darrera i, aquí, en lloc de saltar la tanca, va fer la volta i, com una persona formal, entrà al menut pati per la portalada de davant.

De seguida va veure la Maggie. Era dreta prop del llindar de la porta i, cosa estranya, anava tota mudada. Ella, que també l’havia vist, va preguntar-li:

—D’on véns, tan brut?

—He trobat un conill… I tu, com és que t’has mudat?

—No diguis que te n’has oblidat —va queixar-se la noieta—. Que no ho saps que hem d’anar al cementiri? Avui fa un any que…

—Sí, ja ho sé —la va interrompre ell.

Ho sabia, sí. Feia un any que llurs pares havien mort en un bombardeig. Però li havia fugit de la memòria. Acalà el cap.

—Em canviaré —va dir.