13

Va llambregar ràpidament al seu entorn per tal de captar com hi reaccionaven els altres. Però tot i que la majoria dels qui eren a la sala havien d’haver-la vista, ningú no semblava sorprès. Això el va estranyar tant com la mateixa aparició. Totes dues coses eren inexplicables.

La dona acabà de davallar les escales i va passar pel seu davant. Va clavar-li la mirada, però tot seguit la desviava i prosseguia cap a l’estança entre la indiferència gairebé absoluta dels reunits. Alguns l’observaven, és cert, però Walter no sabia veure, en aquelles mirades, l’element de sorpresa que, lògicament, hi hauria hagut d’haver. Era com si estiguessin acostumats a aquell espectacle. I no tots podien estar-hi; alguns, recordà, havien arribat després d’ell. Com era, doncs, que reaccionaven amb aquell desinterès? Com no fos per pura perplexitat… Perquè, al cap d’uns moments, alguns individus solitaris es van anar atansant als grups, i no costava gaire d’endevinar que interrogaven els estadants més vells; que els interrogaven sobre la dona. Ara l’un, ara l’altre, es giraven a mirar-la de nou amb una llambregada una mica diferent. Encuriosida, sí, però també desconfiada. En el fons, semblaven impressionats per les explicacions que els eren fornides. Cap, però, no féu res per atansar-se a la dona. Tothom la deixava sola i ella, pel seu costat, tampoc no s’apropava a ningú. Va travessar entre la gent i, en arribar a dues passes de la taula de «recepció», s’aturà. A poc a poc, els ulls la van anar abandonant. Tothom semblava satisfet. Walter, però, no ho estava. Era l’únic que continuava fitant-la amb estranyesa.

Després, cercà un conegut. La seva vista ensopegà amb la de l’inevitable professor de filosofia. Ara, l’home parlava amb dos altres individus que ell no coneixia, no gaire lluny de la porta d’entrada. Va atansar-se-li i, excusant-se amb els altres dos, li demanà un moment de conversa a soles. L’home no va fer-se pregar i el seguí. Amb tot, es notava que el procedir de Walter el sorprenia. Aquí ningú no tenia secrets. Tothom parlava davant de tothom. El mateix Walter, ara, no acabava de capir per què havia cregut convenient allunyar-lo dels seus interlocutors per fer-li la pregunta que li omplia la boca.

—Heu vist? —féu quan es trobaren sols, i assenyalava cap a la dona, encara quieta prop de la taula.

—I bé?

—Una dona de carn i ossos… —digué Walter, pensarós—. Qui és?

—És veritat —concedí el professor—. Vós encara no n’havíeu vist cap…

—No.

—No és una cosa gaire freqüent, però tampoc no es pot dir que sigui insòlita. Jo ja n’he vist potser un parell de dotzenes.

—N’hi ha d’altres, doncs?

—En aquest moment, no ho sé. Us puc assegurar, però, que hi han estat.

—Si no us expliqueu més bé…

—És que no sé com explicar-me… Veureu, de tant en tant, o de lluny en lluny, si voleu, ens trobem amb un d’aquests éssers, home o dona, entre cap i coll. Després, desapareixen.

—I què son?

—Se suposa que es tracta de sers que encara no han estat mai fora.

—Se suposa?

—Sí, perquè el fet és que mai ningú no ha parlat amb cap d’ells.

—Hi ha algun motiu?

L’altre va fer un moviment gairebé imperceptible amb les espatlles.

—No ho sé. No és costum. Potser no està permès…

—Voleu dir que algú ho ha prohibit?

—Deu ser això. No que ho digui ningú, enteneu-me, però hi ha una llarga tradició que fa creure que, en efecte, està prohibit.

—I com? —insistí Walter, cada cop més sorprès—. Qui em podria privar d’acostar-me-li i d’interrogar-la?

—Ho ignoro. Només sé el que us he dit. Repeteixo que n’he vist potser dues dotzenes, d’aquestes criatures, i mai, absolutament mai, no he observat que algú els parlés… Em faig càrrec de la vostra estranyesa —afegí en veure el posat de Walter—. Jo mateix, la primera vegada que vaig encarar-me amb aquesta situació, no me’n sabia avenir. Però acabareu fent-vos-hi, com jo, com tots.

—No sé per què. Em sembla tan gratuït, això… Si ningú no pot parlar d’una prohibició expressa…

—Ja sabeu que hi ha costums que fan llei —li recordà l’altre.

Walter no contestà. Continuava mirant la noia, la qual, encara dreta al mateix lloc, no mirava ningú. La seva capacitat d’absència resultava remarcable de debò. Però potser tampoc no procedia d’ella, aquesta capacitat, se li acudí a Walter. Podia ser una resposta condicionada pel seu encontorn. Potser ignorava els altres perquè ells s’entossudien a ignorar-la…

Fità de nou la vista en el seu interlocutor.

—I dieu que després desapareixen… Com nosaltres, oi?

—Sí. Se’n van.

—Per una porta?

—Sí —repetí l’home.

—Sempre per la mateixa?

El professor vacil·là uns segons, com si fes memòria.

—Em sembla que sí.

—Aleshores —va dir Walter—, això ens dóna la clau d’un petit misteri. Sabem on mena aquesta porta. No ho veieu?

L’altre no s’hi va haver de pensar gairebé gens; assentí.

—No oblideu, de tota manera, que al capdavall és una simple presumpció…

—D’acord. Ara, en una realitat o altra es deu fonamentar aquesta idea que m’heu exposat, que aquests éssers mai no han estat a fora…

—Rigorosament parlant, podria replicar-vos que res no ens autoritza a pensar que estan destinats a sortir-hi.

—No. Però si no fos això, a què obeiria la seva estada entre nosaltres?

—Us sembla més clar, l’assumpte, enfocat des d’aquest angle?

Walter reflexionà.

—No —va concedir després—; més clar, no. Però és que no hi trobo cap més explicació… Caldria parlar-hi —i assenyalà altre cop cap a la dona.

—No ho fareu —digué el professor—. Ja veureu…

—No n’estic tan segur… Però us volia preguntar una altra cosa. Hem quedat que, com nosaltres, surten per una d’aquestes portes. I d’on vénen? Perquè d’un lloc o altre deuen venir, oi?

—Jo no n’he vist entrar mai cap; ni ningú. Apareixen així, misteriosament. En darrer terme, podria dir-se que ni sabem si sempre han estat aquí, entre nosaltres, amagats en algun lloc…

Walter esclafí la rialla.

—Quin lloc?

—No ho sé. Si no podem entrar a les cambres dels altres… És una idea, oi?

—No la trobo gaire encertada, la veritat… Més valdrà que hi parli —repetí.

—Si ho feu, de segur que no en traureu res. És possible que ni us contesti.

—Això no ho sabré fins que ho provi…

En aquell instant, la xicota es va moure. Deixà el veïnatge de la taula i féu unes passes cap a les portes. Un moment, Walter, va creure que havia perdut l’avinentesa d’interrogar-la. Devia estar a punt de sortir. Però no; abans d’arribar-hi, retrocedí i caminà cap a l’altre extrem de sala.

—Té gràcia… —comentà Walter—. Dóna bo, veure una criatura d’aquesta mena.

—Voleu dir? —va replicar-li el professor—. A mi, més aviat em disgusta…

—Oh! I per què?

—És una reacció instintiva. I m’inclinaria a creure que compartida.

—Com s’explica, doncs, que a mi m’agradi?

—No ho sé. Vós també sou una mica estrany. Potser ho som tots, quan encara no ens hem aclimatat… Ja us passarà —va dir, com si l’aconsolés.

—Si no vull que em passi! —protestà ell.

La dona, ara, anava i venia, barrejada entre els altres. Ningú no li’n feia cas, però la seva presència modificava, per poc que fos, l’ambient. Si més no, això li semblava a Walter. Una modificació, d’altra banda, que no el millorava pas. Al costat d’aquell cos concret, sòlid, tot, persones i coses, perdia la poca consistència que havia tingut anteriorment. Potser era per aquest motiu que l’estada de la xicota entre ells afectava d’una manera desfavorable els hostes de la casa. És l’única explicació possible, va dir-se Walter.

Estava decidit a parlar-hi, però sigui pel que havia dit el seu company, sigui per una mena de sentiment més complex de timidesa, o potser, que també podia ser, perquè aquella pretesa prohibició gravitava en el seu interior i, per endavant, el feia sentir-se culpable, el fet és que no gosava atansar-se-li davant de tothom. Esperaria que abandonés la sala. Aleshores, l’abordaria en qualsevol passadís no massa concorregut.

La dona, però, no semblava que tingués cap intenció de deixar la sala. Després d’haver-la recorregut unes quantes vegades d’un extrem a l’altre, ara s’havia aturat al costat mateix de la porta d’entrada, com si esperés alguna cosa. Una mica entregirada, contemplava els qui entraven; però aquests, en veure-la, no semblaven ni impressionats ni atordits, o, si posaven una cara esbalaïda, no era pas culpa d’ella. Encara no estaven en situació de trobar res de remarcable en la presència d’una dona de carn i ossos en aquell indret. Més aviat els havia d’estranyar, com el sorprengué a ell, la qualitat fantasmagòrica i inconsistent dels altres hostes, la confusa fluïdesa de la llum blava o la vaga irrealitat de les parets. No era fins que ja s’havien ben xopat de totes aquestes qualitats que caracteritzaven la casa, que podien admirar-se de l’excepció: la dona.

—Com més hi penso, més absurd em sembla tot això que m’heu dit —va fer Walter, reprenent la conversa.

—Com més s’hi pensa, més absurd és tot —corregí el professor—. Són els éssers que no pensen que ho troben natural, lògic, inevitable…

—Però vós no sou un d’aquests… —va recordar-li Walter.

—Què voleu que us digui? De vegades, ja no ho sé. Potser precisament perquè la meva professió, fora, era pensar, ara ja no sé si val més renunciar a la racionalitat, a la coherència. Només us puc assegurar que no és desagradable del tot.

—No? —i se’l quedà mirant—. Digueu-me: si aquí no poguéssiu pensar, què us quedaria?

—Exactament el mateix que queda als nostres companys.

—També pensen. Potser no ho feien fora, però ho fan aquí. Fins ara, encara no he trobat ningú que, d’una manera o altra, no m’hagi fet part de reflexions transcendentals…

—La majoria repeteixen allò que han sentit dir —objectà el professor amb un menyspreu—. Ben bé com a fora. Sinó que aquí, potser per això que heu dit, que no hi ha res més amb què entretenir-se, repeteixen més.

—No és pas aquesta la impressió que n’he tret…

Es va interrompre, car la xicota s’havia mogut. Ara tornà a travessar la sala. Walter l’observava amb interès. El professor, al seu costat, va dir encara alguna altra cosa en la qual ni es fixà, perquè ara les consideracions de l’home el deixaven indiferent. La noia s’adreçava a les escales, prop de les quals es girà a mirar fugaçment al seu entorn. Després, pujà graons amunt. Walter va fer una passa endavant.

—Perdoneu… —digué al professor.

—Hi aneu, doncs? —va preguntar-li l’home.

—Sí.

Gambà cap a darrera la noia, la qual pujava sense pressa, com si no fos tan lleugera com els altres hostes. D’això, mentre es passejava per la sala, no se n’havia adonat. Ara li semblà indiscutible. I, fins a cert punt, era una cosa important. En primer lloc demostrava que el seu cos no tan sols tenia l’aparença de la solidesa, sinó que era sòlid de debò. Segonament, quedava comprovat que la gravidesa de què gaudien ell i els altres no era atribuïble a l’indret; els la conferia la matèria constitutiva dels cossos.

Ara la seguia de molt a prop. Ignorava en quin pis vivia i, ateses les característiques del seu físic, li semblava que no podia ser gaire amunt. Probablement en un dels primers pisos. Més valia que no badés, doncs. Si la xicota entrava en una habitació abans que ell es decidís a parlar-li, potser ja no se li presentaria cap més avinentesa de fer-ho.

La dona travessà el primer passadís sense cridar l’atenció. Tothom devia haver-la vist en baixar i, per tant, no hi havia motiu perquè ara li’n fessin cas. Cap conversa no fou interrompuda i ben pocs ulls es van girar a mirar-la. Molts, fins i tot semblava que l’evitessin. Això, Walter no ho podia comprendre. Si a ell el devorava la curiositat!

A l’altre cap de passadís, la xicota enfilà el tram d’escales que menava al segon pis, i ell aprofità que alentia el pas per atansar-se-li encara una mica més. Li anava tan a prop ara, que, en el suposat que la seva mà fos capaç d’establir-hi un autèntic contacte, hauria pogut tocar-la. Ella, en aparença, no tenia esment de la seva proximitat. Continuava amunt, sense preocupar-se de res que no fos els graons que tenia davant. Walter observava el moviment graciós dels seus malucs amb una complaença extravagant. Gràcies a això començava a adonar-se que devia dur més temps que no es pensava en aquest hotel de fantasmes. Li semblava com si fes anys que no havia vist una dona de debò. En el més íntim d’ell mateix, però, continuava creient que aquell era el primer dia de la seva estada a l’indret. Dos sentiments o dues impressions que no s’avenien pas gaire, però ara no tenia ganes d’ocupar-se d’aquesta anormalitat. Ho deixaria per més tard, si li quedava lleure.

La dona entrava al segon corredor, el qual també era remarcablement concorregut, si bé no tant com el del pis de sota. I tothom procedí com havien fet els grups d’allí. Com si la dona fos un espectacle quotidià i, doncs, incapaç de provocar interès. Walter continuava sense entendre-ho.

Al tercer pis, en canvi, gairebé no hi havia ningú. Potser ja seria hora que hi parlés, va dir-se Walter; no era probable que els altres corredors fossin més deserts. Amb tot i això, encara esperà. No sabia ben bé per què, però ara que havia arribat el moment ja no ho trobava tan planer. Als altres, a tots els altres, homes i dones, els havia pogut adreçar la paraula sense pensar-s’hi dues vegades. Amb ells les convencions del món de fora no tenien sentit. El recobraven, en canvi, quan es tractava d’abordar algú que era diferent. Tots els tabús d’una educació rebuda en un altre indret, refluïen ara al seu damunt. Perquè ell pertanyia a una raça púdica, preocupada per la seva intimitat i, per això, respectuosa, potser excessivament respectuosa, amb la intimitat dels altres.

Tot aquest món de prejudicis, però, va quedar bandejat sense esforç quan ella, ara evitant el tram d’escales següent, prosseguí cap al fons del corredor. Walter no havia remarcat que allí, a la paret d’enfront, hi havia una porta que no era com les altres. No duia cap número. Únicament una lletra. Era la C. Fugaçment, va passar-li pel cap que n’hi devia haver una de semblant a tots els pisos.

La noia va aturar-se i allargà la mà. Va enretirar-la immediatament quan sentí la veu de Walter que li deia:

—Si em permeteu…

Es va girar i se li encarà. Durant uns segons, es van mirar fit a fit. Ella semblava tremendament sorpresa i potser fins i tot, si Walter no s’equivocava, afalagada. A desgrat d’això, no va pronunciar cap paraula. Walter digué:

—M’agradaria parlar amb vós…

La dona continuava mirant-lo.

—Sí? —preguntà ara.

El monosíl·lab va treure un gran pes del cor del xicot. Havia temut que no contestaria; que potser no podria contestar.

—Sí —féu—. Si no us molesta.

—No ho sé —contestà ella—. Em sembla que no. Però… és que no he parlat mai amb ningú! Ningú no s’atreveix i ara vós…

—Jo, sí.

Aleshores ella va tornar a girar-se cap a la porta i l’obrí de bat a bat.

—Entreu —va dir.