14
Maggie llegia un llibre. És a dir, no el llegia. El tenia entre les mans i el mirava. Era un llibre, li havia dit l’àvia, que comprà el seu pare. Un llibre negre, desagradable, pessimista. Es titulava Judes l’obscur. Sabia que era pessimista, negre i desagradable perquè ja n’havia llegit uns quants fragments. Precisament aquells que, suposava, subratllà el seu pare. Ara, però, no llegia. Es limitava a sostenir el llibre al seu davant i a mirar-lo. Encara que el mirés, però, potser no el veia. Potser no veia res. Potser somniava.
La tarda, al seu entorn, era ardent i lluminosa. Un mes de juliol blau i sense núvols omplia els camps de vida. Però aquí, a l’ombra de la cleda on ella s’havia assegut, no feia calor.
Maggie esperava. Maggie tenia divuit anys i esperava. Sense impaciència. Sabia que encara era d’hora, però és que li agradava esperar-se allí, sola al costat de la cleda, pensant o no pensant, conscient, de tota manera, de l’exhuberància que es vessava al seu voltant. Era bonic, viure.
Al cap d’una estona, es va moure. Allargà les cames, deixà el llibre sobre l’herba i, d’una menuda i gairebé invisible butxaca de les faldilles, va treure una cigarreta una mica arrugada. No era pas l’única que hi duia. L’arrodoní amb cura i, després, se la posà entre els llavis. Tenia un lleuger gust de palla, de fenc, que persistia en clavar-hi les primeres xuclades. Després, aquell sabor passava.
De la butxaca que, a l’altre costat, feia joc amb la primera, en va treure un llumí, sense capsa, i el gratà contra una pedra. La flameta brillà gairebé invisible, contra el cel clar, i ella va inclinar-se endavant per encendre.
Va canviar de posició per posar-se més còmoda. A l’altra banda de cleda, on hi havia el camí, van ressonar unes passes, però eren d’algú que anava més lluny, puix que no es van aturar. Maggie les anà seguint amb l’orella atenta. Li agradava de sentir aquella mena de remors que moren a poc a poc. Li agradaven moltes coses, moltes petites coses de les quals no parlava amb ningú. Potser és que li semblava que no l’entendrien, que se li’n burlarien. De fet, però, es gaudia de conservar-les per ella sola. Només així podien ser un secret.
La cigarreta cremava entre els seus dits. De tard en tard, se la posava un moment a la boca. No feia gaire que fumava. Feia tan poc, que aquest era el seu segon paquet de cigarretes. El més curiós de tot era que no l’havia temptada ningú. S’havia temptat tota sola. Sempre l’havia atret l’aspecte físic de les cigarretes. Tenien una forma suggestiva. Li plaïa, també, sentir entre els capcirons aquelles fibres rosses, llargues, cargolades. De vegades, només pel gust de palpar-les, obria una cigarreta pel mig. No gaire sovint, però, perquè després els dits li feien olor de tabac, i l’àvia podia adonar-se’n. És clar que, fos com fos, un dia o altre ho sabria, que fumava…
Es van tornar a sentir unes passes que venien pel camí. Aquest cop, les sentí de més lluny. Potser perquè li eren familiars i les esperava. Eren unes passes jovenívoles, decidides. S’aproparen ràpidament. I aleshores, tot d’una, es van perdre en la catifa d’herba.
Al cap d’un moment, apareixia Frank.
—Oh! —va fer en veure-la—. Sempre arribes abans…
La noia li va somriure i Frank, mentre s’asseia al seu costat, se la mirà llargament. Se la mirava amb complaença, Maggie ho sabia. Ho sabia i ho trobava natural. De vegades, també ella s’admirava d’aquella manera, a soles davant del mirall. Era molt bonica.
Frank li va prendre la cigarreta de les mans i se la posà a la boca. Va expirar una glopada de fum i llençà la punta que quedava. Ella no va protestar. El noi s’inclinà una mica.
—Maggie…
—Sí? —digué ella.
Frank, però, no afegí res més. Amb un braç, va cenyir-li la cintura. Ella deixà caure el cap contra l’espatlla del xicot, tornà a alzinar-lo.
Ara la mirada fou més breu; de seguida, van besar-se.