XI. L’ESTUDI

Volíem estudiar almenys mil polonesos, dels dos sexes i de diferents edats. Les inspeccions s’havien de realitzar a l’Hospital Psiquiàtric de Posen: els nois de les SS portarien els pacients i nosaltres els examinaríem, en tres grups de treball: el matrimoni Hippius, Kurt i jo. La primera persona que vaig examinar fou una noia amb uns trets aris perfectes, amb els cabells rossíssims, recollits en una cuidada trena. Quan la vaig veure aparèixer vaig sospirar alleugerit, segur que tot aniria bé. Li vaig dir bon dia en alemany i no va contestar, i després en polonès, Dzieri dobry, amb el mateix resultat. Després li vaig preguntar el nom, però va seguir sense contestar, com babaua. Vaig consultar la fitxa i vaig veure que es deia Tereska, i que era filla de mare alemanya. Venia d’un poblet del sud-est de Polònia, i havia estat portada per la força, segrestada a la seua família. Aquella jove tenia un trauma i la vaig examinar com a metge. Semblava desnodrida i dèbil, però en canvi tenia bona salut. Vaig demanar l’ajuda d’un traductor, una dona de les SA que parlava polonès, i que havia vingut acompanyant els pacients. Es deia Ingrid Weise, i em va advertir que la noia feia un parell de dies que no parlava ni menjava. Li va demanar en polonès que dibuixara casa seua, en una pissarra que havíem portat. Tereska es va alçar, va agafar el guix i es va quedar aturada al davant de l’encerat. M’havia alegrat de veure-la reaccionar a les paraules d’Ingrid i pensava que tot se solucionaria. Però, de sobte, va començar a fer gargots, en un moviment compulsiu esquizofrènic. La SA em va mirar: era una rossa amb els cabells ondulats, una mica carregada d’espatlles, pits poderosos i ampla de malucs. Aquella mirada boirosa ho deia tot, i era una condemna. Tereska a priori semblava perfecta per al nostre objectiu de regermanització. Qualsevol família alemanya seria feliç de tenir-la, de pell molt blanca, rossa i forta com una mula.

Vaig examinar la fitxa de nou. Havia estat recollida, això és raptada, per l’Untersturmführer Koch. Li vaig preguntar a l’assistent si sabia què havia passat. Em va explicar que sa mare s’hi havia resistit i l’Untersturmführer no havia tingut més opció que emprar la força. Després abaixant la veu, em digué de manera confidencial:

—Quan se n’anaven del poble, son pare va aparèixer al mig del camí amb una escopeta de caça. Va intentar disparar, però el conductor va accelerar i el Magirus li va passar per damunt. Després les SS evacuaren tot el poble, com a represàlia per aquell atemptat frustrat. Imagine que la mare acabaria també evacuada.

No hi vaig voler insistir més. Vaig esborrar els gargots de l’encerat i li vaig demanar a Tereska que escriguera el seu nom. O que escriguera el que volguera. Qualsevol cosa. Tereska no va fer res. Aleshores li’l vaig escriure jo: Tereska Rempa. Li’l vaig llegir, i li vaig preguntar si el pronunciava bé. Però no vaig aconseguir cap resposta. Vaig insistir, quasi li ho vaig pregar. L’assistent de les SA em mirava incòmoda. Atònita. Per a ella era clar que el cas no tenia solució. Aleshores li va dir alguna cosa en polonès, de manera molt agressiva, que de seguida va repetir en alemany: «Que t’han pispat la llengua?». Jo necessitava guanyar temps per tal de traure d’aquell cap alguna llum, alguna nota d’esperança. Li vaig preguntar a la SA si sabia alguna cançó en polonès i em digué que no, plegant els llavis en un gest de menyspreu, com si les cançons pertanyeren a l’àmbit sentimental i ella sols parlara aquell idioma per a dur a terme amb major eficàcia l’extermini dels seus parlants. Aleshores va concloure:

—És un cas claríssim de la mescla de races… Guapa com una alemanya i tossuda com una polonesa.

Vaig fer que sí amb el cap. Mentre prenia notes, li vaig preguntar com havien recollit els joves.

—Primer anem algunes exploradores pels pobles. Ens fem passar per la Creu Roja, o per alguna institució cristiana, i diem als vilatjans que estem portant a terme un estudi sobre la salut dels habitants. Ells se’ns aproximen i aleshores prenem nota de tots els joves que ens interessen, i on viuen. Els preguntem si tenen germans, si són rossos com ells, si parlen alemany o polonès a casa. Si són fills d’alemanys…

Jo seguia apuntant dades sobre Tereska, mentre escoltava tot allò. Vaig preguntar quants pobles havien visitat.

—Al voltant de tres-cents… Després d’aquesta primera inspecció, regressem acompanyats per les SS i busquem els nens i els joves. Els xiquets els hem portat a diferents centres d’anàlisi racial, com ara al de Bruczków, a cura de la doctora Hildegard Hetzer. Els joves, al d’ací, a Posen. Si són al carrer molt millor, perquè així no ens hem d’enfrontar amb els familiars. Però, sovint no hi ha més remei que entrar a les cases, com va passar amb la família d’aquesta noia.

Aleshores va aparèixer a la consulta Rudolf Hippius. Va examinar la jove i va fer una ullada furtiva a les meues notes. La SA Ingrid mirava el professor Hippius amb un esguard devot, com qui es troba al davant d’un ésser únic i especial, a qui cal reverenciar. Li vaig explicar el cas i els dubtes que em generava. Aquella jove no podia ser més ària i tanmateix… I, tanmateix, es resistia a parlar. Volia que em concedira l’opció del dubte, de reservar-la, de donar-li una oportunitat. De deixar-la descansar i retornar l’endemà… Però Hippius no va vacil·lar.

—Pense que si la seleccionen l’enviaran a un centre per a ser germanitzada. És un procés que durarà al voltant de sis mesos, costós per al Reich. Hem de triar molt bé els escollits i no deixar res a l’atzar. Perquè després seran assignats a una família alemanya perquè continue amb el procés. En qualsevol cas, el més important és no adulterar per a res l’estudi científic. No deixar-se dur pels sentiments, professor!

Finalment, no vaig tindre més remei que estampar el segell «UNTAUGLICH». Ingrid es va emportar la jove, i encara recorde vívidament la seua trena rossa i la seua mirada buida i traumatitzada.

Després de Tereska vingué una altra noia, de nom Daria. Portava tots els cabells bruns arremolinats, grenyuts, anava bruta i tenia els ulls petits i enèrgics. En realitat, era el cas contrari a Tereska: els seus trets no eren gens aris. En aquest cas son pare era alemany i sa mare polonesa. Vaig pensar que segurament havia eixit a la mare. En canvi, quan li vaig demanar que fera el dibuix de sa casa, va realitzar un bonic treball, acurat i enginyós. Després li vaig demanar que recitara la balada d’Adam Mickiewicz, el gran poeta polonès, glòria nacional. Ho feu sense dubtar, una declamació perfecta. Li vaig preguntar complagut si li agradava la poesia.

—Sí, doctor… M’agrada molt Mickiewicz. Fins i tot en alemany! —va contestar, pudorosa i educada.

Obligar-los a recitar Mickiewicz en alemany tenia la seua part de solemne ironia: era com si, de canviar les tornes, ens feren declamar a nosaltres Klopstock o Goethe en polonès. La balada de Mickiewicz glosava les gestes d’un bruixot, de nom Pan Twardowski, que havia fet un pacte amb el diable amb el fi de procurar-se poders sobrenaturals. Una mena de Faust a la polonesa. Mentre Daria em recitava les grans fetes de Twardowski, pensava que la màgia del bruixot ben poc podria fer contra nosaltres.

De nou vaig tenir dubtes. Parlava un prou bon alemany, responia assossegadament, però els seus trets eren clarament eslaus. No me la vaig imaginar en una casa alemanya. Per molt que la germanitzàrem sempre seria una polonesa. I vaig afegir, in mente, una polonesa lletja. Encara així, vaig seguir investigant, i li vaig preguntar si coneixia algun altre poeta del seu país.

—N’hi ha molts, doctor… N’hi ha un que es diu Baczynski…

Vaig estampar el segell d’Untauglich. Ara sé que Baczynski era un líder de la resistència, i un poeta admirat pels joves, una mediocritat de moda. Però el que em feu descartar aquella noia no fou aquell fet, que aleshores desconeixia per complet, sinó la confirmació que llegira poesia en polonès: sabia de la gran influència que tenia la poesia en el moment de mantenir viu un ideal, i una jove així podia ser un perill per a la nostra empresa.

Vaig fer un recés. Necessitava parlar un moment amb Kurt i veure quins havien estat els seus resultats. Intercanviar opinions i sensacions.

Quan vaig entrar a la seua sala vaig veure que hi havia un oficial de les SS. Me’l va presentar com l’encarregat de la seguretat de Posen (Sicherheitsdienst), i es deia Herbert Strickner. Vaig recordar la meua conversa amb Rudolf Hippius i vaig saludar-lo cortesament, dient que sabia molt bé qui era, cosa que el va complaure molt. Era un home alt, d’ulls clars, nas llarg, mentó curt i llavis fins; als setze anys havia començat a militar en grups paramilitars per a la seguretat nacional d’Estíria, i ara era un dels homes més temuts de Polònia. Kurt em va dir:

—El Sicherheitsdienst Strickner m’estava explicant les grans dificultats que troba per a distingir un alemany d’un polonès. I que molts han comprat certificats per a demostrar el seu origen alemany, cosa que fa que tot es complique extraordinàriament.

Strickner va ser més contundent. Sens dubte, malgrat els seus trenta anys, era un dels especialistes en qüestions de segregació racial, un autèntic expert en assumptes de Volkstumpolitik, perquè abans del seu destí a Posen ja s’havia exercitat a fons a Tilsitt, eliminant els elements impurs de Lituània.

—Si com afirma el professor Karl Frank, el propòsit últim de les nostres accions ha de ser la germanització completa dels territoris conquerits, hem de tenir molt més clar quins criteris de separació s’han d’emprar. Si no, les SS no podem treballar d’una manera eficient i no fem més que perdre el temps, sense un criteri comú.

Vaig entendre què volia dir amb allò d’eficient. Va continuar:

—Junt amb el Gauleiter Arthur Greisser hem començat a elaborar una Llista ètnica dels Germans (Deutsche Volksliste, DVL), amb l’objectiu de tenir-ne un registre. Però on acaba un alemany i on comença un polonès? Hi ha zones del territori on estan tan mesclats que sorgeixen multitud de dubtes.

La pregunta era molt pertinent.

—Sols els que puguen demostrar que són alemanys podran tindre propietat privada. Això està ocasionant que hi haja molts suborns per part dels empresaris, per tal de poder entrar a la DVL. S’inventen de tot, per tal de poder-hi ser. Cal establir els criteris de la manera més estricta possible, i si es pot, seguint un criteri racial, contrastat de manera científica.

Vaig fer una ullada a les fitxes de Kurt, i vaig veure que dues eren aptes i una altra, Untauglich. Vaig tenir una sensació de culpa, com si de colp jo haguera estat massa intransigent. Potser aquella noia lectora de poesia seria una bona alemanya? Me la vaig imaginar declamant Schiller.

—Vinc de parlar amb el doctor Hippius, i li he mostrat la necessitat que tenim d’estudis seriosos com aquest. Estic segur que els seus resultats ens seran de gran utilitat —va concloure Strickner—. No podem balafiar ni una gota de sang alemanya, però tampoc ens podem deixar enganyar per polonesos impostors.

Es va acomiadar amb el Heil Hitler pertinent i va desaparèixer rere la porta. En aquell moment, vaig tenir un defalliment, una angoixa, que em va deixar la boca seca, com quan els primers dies de docent havia de pronunciar alguna conferència, i em sentia insegur i nerviós, especialment quan sabia que mon pare seria entre el públic. Al capdavall, quan jo havia encunyat amb aquell «asocial» les fitxes de Tereska i Daria, no sols estava certificant que no eren aptes per a la germanització, per als nostres interessos racials, sinó que era conscient que les estava condemnant a un camp de concentració, i possiblement a una mort lenta, a una mort gairebé segura. No podia dissociar el treball científic de les seues conseqüències humanes.

Encara així, li vaig preguntar a Kurt:

—Què s’esdevé amb els que marquem com a asocials? Potser els retornen al seu poble… A les seues famílies?

Kurt va dir que pensava que no.

—Si la descendència no és viable de ser regermanitzada, el més segur és que els familiars també siguen tard o d’hora expulsats… Per tant, no invertixen recursos per a res. No tindria cap sentit. En canvi, si és marcat com a apte és possible que a les seues famílies també se les autoritze a romandre al país.

—On són expulsats, ho saps? —vaig preguntar.

—Hi ha un projecte d’enviar-los més enllà dels Urals… Però mentrestant els confinaran en camps de concentració.

Vaig entendre que Kurt Stavenhagen faria aquella feina, perquè necessitava aquella plaça a la Universitat de Posen. I també vaig ser conscient que si jo no volia ser enviat al front, havia d’implicar-me a fons en aquella tasca, per hòrrida que em fora. Els resultats serien utilitzats per gent com Strickner per a separar alemanys de polonesos: per a requisar terres, per a expropiar empreses, per a introduir nous colons, de bona casta, purament germànics. Es tractava de repoblar Polònia, que aquelles famílies foren fèrtils i feren fills a balquena, que les SS es reproduïren abundosament a les Lebensborn, i que tota aquella nova sang pura i germànica es llançara a conquerir el món. Polònia havia de ser un gran viver de fills del nou Reich, un camp de proves per tal de després prosseguir a tota màquina amb altres territoris conquerits. Aquelles granges, amb unes cent vint hectàrees d’extensió, eren una atractiva recompensa per als soldats condecorats, i no sols per als alemanys, també per als seus aliats, com ara els romanesos, que lluitaven engrescats per la promesa de convertir-se en terratinents després de la guerra. L’ambició personal mou els homes, i la cobdícia, com és sabut, és el primer motor de la humanitat.

Ara bé, al darrere d’aquelles idees hi havia un fons que em resultava ben proper. Amb els meus articles, i en especial durant les meues conferències, havia propagat la idea que la selecció natural ja no actuava sobre l’espècie humana, i que les mutacions negatives s’anaven acumulant en els pobles. Que el poble era més important que l’individu, i que calia apartar les pomes podrides, les peces defectuoses. Apartar-les, i, és clar, destruir-les. Per altra banda, jo preconitzava una educació fora de les ciutats, al camp, sana i en contacte amb la natura. Les ciutats creaven monstres asocials, deia en els meus articles. També advertia de la necessitat d’eliminar els individus tarats o malforjats, o almenys de no deixar-los reproduir, per tal que no escamparen les seues tares congènites. Sempre havia advocat per la transformació de les grans urbs en llocs més habitables, amb més jardins i menys població. D’alguna manera, amb el Warthegau es buscava una mica tot allò: propulsar una societat sana i ària, seleccionant els més aptes, i criar-los al mig dels camps, envoltats de natura i bons aliments, en un clima plenament germànic. I per sobre de tot vigilar la descendència, controlar-la i guiar-la, i anar construint una raça pura, bella i invencible. Una societat modèlica, oberta a la ciència i al coneixement.

Però quan es maten persones innocents, tots els esforços de la raó sotsobren i semblen inútils. De què servia la cultura, si acabàvem enviant noies com Tereska o Daria a un destí espantós? De què havien servit Goethe i Schiller al poble alemany? O Bach i Telemann? Al davant de tot allò, no servia cap argument basat en la raó, en la ciència, en la cultura. Kurt em digué, com continuant aquell comentari anterior:

—El Generalplan Ost preveu l’expulsió de trenta-cinc milions de persones. Però quedaran al voltant de tretze milions d’indesitjables, que no poden viure en comú amb els alemanys, i que tampoc poden ser disseminats.

Vaig preguntar-li què pensava que en farien. Va sospirar:

—M’imagine que els eliminaran… Com als jueus. Charles Darwin explica a L’origen de l’home que les races civilitzades estan substituint les races inferiors. Nosaltres no fem més que això.

Vaig mirar-lo una mica incrèdul. Parlava seriosament? Hi estava conforme? Li semblava bé exterminar tretze milions de persones? O es tractava d’un altre estirabot seu?

Mentre pensava aquestes coses, va entrar una jove híbrida al despatx de Kurt. De mare alemanya i pare polonès. Era tota una bellesa gens empolainada, rossa, de llavis carnosos, ulls d’aiguamarina, i pits protuberants. Els seus ulls transparents reflectien una por que la feia potser encara més atractiva. Kurt va començar a entrevistar-la, el seu alemany era bo, dibuixava amb seguretat, i va llegir la balada del poeta amb gràcia i bon ritme, amb veu cantadora i molta desimboltura. Es deia Doda: ho recorde perquè vaig pensar en el dodo, i en la seua extinció, i vaig imaginar que aquella jove es mereixia sobreviure. De colp vaig recordar dues coses: l’advertència que feia el músic Franz Liszt de mantenir lleis maritals estrictes entre els aris, amb el fi de recuperar la puresa racial, i el comentari de Richard Wagner que tan sols els de raça ària podien ser creatius. Doda era una bellesa híbrida, però fins a quin punt mereixia sobreviure? Allí no estàvem valorant si una persona era guapa, sinó si podia ser una bona alemanya. Si els seus gens havien de ser o no destruïts. Aleshores Doda va dir que havia denunciat polonesos que amagaven jueus a les cases de Posen, la denúncia dels quals havia significat el seu afusellament. Allò podia ser fals, però a mi em va cridar poderosament l’atenció, perquè des de la meua arribada m’havien contat diversos casos de delacions de polonesos, revelant a la Gestapo, o a la KriPo, els amagatalls dels jueus a la ciutat, o fins i tot algun búnquer al mig del bosc. Aquells que nosaltres consideràvem subhumans delataven els jueus, a qui nosaltres consideràvem com polls o rates, amb una animadversió que igualava el nostre menyspreu. Fins a l’extrem que bona part dels jueus descoberts aquells dies, encauats en un fals sostre, o en un soterrani, o en una pallissa d’una granja, ho eren gràcies a la delació dels polonesos. Allò em semblava estrany, fins i tot una mica pertorbador, i li vaig preguntar què pensava del nostre Führer.

—Adolf Hitler compta amb la nostra simpatia perquè ens està alliberant dels jueus! —va dir, amb sequedat. Kurt va afegir, impostant la veu:

—Dels paràsits dels jueus!

Doda, sense entendre la veu de falset de Kurt, va afegir:

—Si no haguera estat per gent com nosaltres, no els hauríeu descobert mai. Perquè s’amaguen molt bé.

El seu alemany era perfecte. I el seu odi sacrosant als jueus resultava del tot versemblant. Encara així li vaig voler estirar la llengua, preguntant-li per què els delataven, per què col·laboraven amb nosaltres.

—Està prohibit amagar-los sota pena de mort. Un decret del 15 d’octubre de 1941 alerta que si es troben jueus en una casa es matarà tota la família…

Vaig fer que sí amb el cap.

—Per això, un pare va denunciar la seua filla per amagar jueus al soterrani, i la varen afusellar. Aquell pare va complir amb la seua obligació! I va salvaguardar la resta de la família. Una amiga meua sabia on s’amagava un antic promès seu, que l’havia deixat per a casar-se amb una jueva molt rica. Ell havia anat a demanar-li ajuda, i li va confessar desesperat que estava en un refugi, junt amb vuit jueus més, en un lloc ben amagat del bosc. La meua amiga el va trair… Els de l’Orpo descobriren el refugi, els feren sortir i els afusellaren a tots.

Vaig mirar Doda amb compassió, perquè sospitava qui era aquella amiga. Mai no t’imagines quant d’odi és capaç d’acollir el cor humà. Mentrestant Kurt escrivia notes a la seua fitxa, però era clar que Doda havia passat la prova. Si tot anava bé, seria alemanya.

Una nit d’aquells esgotadors dies de l’estudi, varen trucar a la porta de la residència on m’hostatjava, una habitació senzilla del gran Hotel Ostland, ocupat per tota mena d’oficials de les SS i de la Wehrmacht. Durant el temps que vaig passar a Posen fent l’estudi per a les SS, em varen facilitar aquella cambra, molt agradable i recentment condicionada. Vaig obrir la porta i vaig trobar-me la SA Ingrid Weise, amb un somriure. Li vaig preguntar si passava alguna cosa, si hi havia algun problema. Ingrid va contestar, roncant com una gata, sense cap tipus de subterfugi:

—He pensat, professor, que es deu sentir molt sol.

La vaig mirar sense acabar d’entendre el que volia dir. No estava de bon humor, perquè entre els meus examinats hi havia molts descartats, per més esforços que havia fet per fer-los passar. Durant aquells dies vaig entendre per què havien encomanat aquella missió a Hippius: havia demostrat tindre un coratge i una capacitat de lideratge increïbles, imposant les seues idees sense compassió. Em sentia vigilat i temia que denunciaren la meua indulgència i el meu poc valor. A més a més, s’acostaven els dies de Nadal, i tot feia presagiar que no tindria permís per a visitar la meua família. Es referia a això la SA?

—Si voleu, us podria fer companyia aquesta nit —va aclarir.

De colp i volta ho vaig entendre i vaig riure, intentant que no es trobara violenta, i vaig contestar que estava molt cansat i que aquella nit no, que potser més endavant… Em va interrompre.

—Professor, l’he observat i li ho dic obertament: m’agradaria tenir un fill seu. Proporcionar al Reich un fill de la seua intel·ligència. Per la qüestió de la maternitat no s’ha de preocupar, ja coneix les Lebensborn i la bona feina que porten a terme…

Jo sols deia «sí, sí, és clar, és clar».

—Per tant, és més aviat una qüestió de responsabilitat. Jo ara estic en el meu període més fèrtil, i estic segura que, com en l’altra ocasió, tot anirà bé.

Ingrid quasi m’estava obligant a inseminar-la, per a no deixar perdre la seua ovulació. La vaig mirar, no ofès, però sí una mica destarotat. Havia aconseguit desconcertar-me per complet. Mai m’hauria imaginat que es poguera parlat tan obertament d’aquelles qüestions, i em va fer dubtar. Li vaig preguntar si havia tingut més fills.

—Sí, doctor professor. Un fill més. També d’un home com vostè, educat i intel·ligent, un autèntic orgull que em deixara encinta… I una gran responsabilitat per a mi. El vaig deixar en adopció a la Lebensborn i ara ja em trobe amb forces per a servir de nou el nostre Führer. Estic molt orgullosa que el Reichsführer, després d’haver examinat personalment la meua RF-Fragebogen, m’haja considerat apta per a un segon embaràs. I tan aviat com ho he sabut, i he estat en condicions de fertilitat, he pensat en vostè.

Ingrid tornava a exigir-me que la inseminara. Apel·lava a la meua responsabilitat de bon nacionalsocialista. I a l’autoritat de Himmler. Encara va dir, abaixant el to de la veu:

—Si ho prefereix podem apagar els llums, per tal que tot siga més impersonal. En una estona haurem acabat. No cal que passem tota la nit junts, si no ho desitja… Encara que per a la fertilització és més convenient, si és possible, un parell de coits…

No se’n volia anar. Però necessitava una mica de temps. Li vaig explicar que era un home casat, i que m’ho havia de pensar. Va dubtar un moment i va afegir, en una veu més baixa:

—Açò no té res a veure amb el matrimoni ni amb una relació de cap mena. Es tracta d’un acte de patriotisme, i més quan els homes vàlids escassegen perquè són al front, i les dones ens trobem necessitades d’un mascle que ens puga fer mares.

A tot açò ens havia conduït la política racial, de la qual jo també era responsable. Des d’una visió nacionalsocialista, em podia negar a l’oferiment d’Ingrid? Naturalment que sí. Tanmateix, el que la SA em demanava responia a una de les conseqüències de les meues idees de puresa racial. Si hi havia pocs homes, perquè la majoria eren al front rus, o en altres conteses bèl·liques, i si per altra banda promulgàvem les unions pures, com podia dir que no a una noia que desitja reproduir-se? Jo ja tenia tres fills, però podria disseminar el meu llegat biològic per moltes altres dones. Per tantes com volguera, i m’ho permetera el físic. Potser no calia tenir tants escrúpols; al capdavall, es tractava d’un acte patriòtic. Allò em va produir un mareig, i em vaig preguntar si Hippius o Stavenhagen ja havien tingut aquestes experiències, si les seues assistents s’havien ofert d’aquella manera. Vaig dubtar, no tinc cap problema a reconèixer-ho. Ingrid ja havia marxat, però estava segur que ho tornaria a intentar. Rere aquella pruïja no hi havia cap tipus de deler ni disbauxa, tan sols un sentiment de voler ser útil al seu país, d’una manera que tan sols les dones ho podien ser. Vaig pensar en tots aquells joves a qui havia posat el segell de «No apte», perquè tenien les galtes massa eixides, les orelles separades o els llavis massa gruixuts. O perquè quasi no parlaven alemany. O perquè tenien una cara eslava que espantava. Vaig pensar en tots aquells milers de famílies poloneses que havíem evacuat. En l’espai vital tan eixamplat i que ara calia omplir amb la nostra sang, en el qual tots havíem de contribuir activament, esprement al màxim la nostra capacitat reproductora.