XXI. AS DE PIQUES

Abans de marxar cap al front, em varen concedir uns quants dies de permís, per poder visitar la meua família. Feia quasi mig any que no estava amb ells i la meua filla menuda havia crescut molt: m’havia perdut uns mesos preciosos, quan el bebè comença a ser algú, quan es produeix aquell clic biològic que fa que el cosset es pose dret i deixe de gatejar com una bèstia per a esdevenir persona. Mon pare em va rebre amb les seues barbes apostòliques; en la seua mirada hi havia estima i, alhora, un cert temor. Sabia que la meua estada a Posen havia estat en molts aspectes complicada, amb episodis traumàtics, res a veure amb el període de Königsberg, tan enriquidor i estimulant. El fet d’haver d’integrar-me al front ens omplia a tots d’angoixa, i l’alegria del retrobament es va veure eclipsada per aquest horitzó tan fosc i incert, fins i tot lúgubre. Les notícies que ens arribaven eren dolentes, per totes bandes l’exèrcit alemany estava en retirada, malgrat les ordres explícites de Hitler de mantenir la posició, fins al darrer home. Això feia que sovint les pèrdues humanes foren esgarrifadores. La ràdio parlava de batalles heroiques, i allò, en l’idioma recargolat del nazisme, ressonava a les nostres consciències com a vertaders actes suïcides i mortuoris. Vaig veure sobre la taula del menjador el Völkischer Beobachter, diari oficial del NSDAP, i vaig sospirar: Kurt Stavenhagen anomenava el VB el Verblödungs Blatt, això és, el Full d’Embrutiment. En qualsevol cas, aquella era la llar d’un veritable nacionalsocialista, no hi havia cap dubte.

Mon pare donava la culpa de tot a la tècnica. Deia que els alemanys ens havíem adormit sobre els llorers, i que a poc a poc els aliats ens havien superat. Que un Spitfire era notablement millor avió que un Messerschmitt Bf 109, o que un Mustang era senzillament imparable, el millor caça que existia. Deia que la guerra ja no era tant una qüestió de valor com de bon armament, i que per aquest mateix motiu tant BMW com Benz haurien d’haver estat la prioritat industrial d’aquest país. Aquells dies jo estava molt cansat per a discutir, o enraonar, sobre aquests temes tan prolixos. Hauria preferit fer un parèntesi complet, lliurar-me al repòs i a l’estima dels meus, oblidar-me de la guerra durant uns quants dies, fer una cura de pau i silenci, de lent retrobament familiar. M’havia allunyat molt d’ells, en alguns aspectes quasi eren uns desconeguts. No volia saber res, sentir res, apagava la ràdio, no comprava la premsa, no obria la correspondència, no preguntava a ningú, estava fastiguejat de tot. Havia caigut en un estat de deliqüescència, de nihilisme, de fàstic complet i absolut. Però mon pare venia a la càrrega, perquè ell en canvi necessitava notícies, volia comprendre al seu torn, explicar-se com era possible que els alemanys estigueren en aquella mala situació, contra les cordes. Allò li semblava del tot inacceptable. Constantment parlava de millores, i que durant la tardor traurien segur alguna novetat, com si es tractara d’un catàleg de moda. Resultava corprenedor comprovar com mantenia plenament intacta la seua fe en l’Endsieg, en la victòria final, sense cap autocrítica. Tanmateix, les novetats providencials, tan anunciades per Hitler i Goebbels, no acabaven d’arribar. En canvi, vaig recordar que Albert Speer havia alertat que s’estava perdent un material humà preciós i irreemplaçable amb la qüestió jueva, i ho vaig comentar, com una possible contrapartida, ben real i sense res a veure amb aquelles promeses d’armes letals. També li vaig explicar com les fàbriques alemanyes estaven quasi totes constituïdes per mà d’obra esclava, bé per jueus escarransits i a un pas de la mort, bé per polonesos i txecs, als quals s’havia arrencat de mala manera de les seues llars, desposseït de tot i enviat els seus fills a l’extermini. Per tant, un BMV o un Benz, per molt que portara el nom, ja no ho era, perquè els operaris que l’havien construït no estaven plenament capacitats per a fer-ho. Era un succedani, cosa que no es podia dir d’un Mustang o un Spitfire, per molts negres que hi hagueren operat en la seua construcció. Mon pare va callar, i la meua dona va dir que amb allò dels jueus ens havíem begut l’enteniment. Mon pare hauria preferit que la meua dona fora més discreta i barbollara menys. En realitat, aquell comentari li va semblar massa dirigit a ell. I allò el va fer enfurismar, perquè ell era un nacionalsocialista de pedra picada, nazi avant la lettre, i considerava que la dona com menys expressara el seu parer, molt millor. Aleshores va remugar, tancant les parpelles i fregant-se els ulls amb l’índex i el polze de la mà dreta:

—Porcs alemanys, ens diuen! Tenim gent tan gran com Wagner, Liszt, Goethe o Schiller i encara així ens etziben porcs alemanys! Encara hem estat massa humanitaris! Encara s’aprofiten massa del nostre bon cor! A Anglaterra qui governa? Els jueus. I als Estats Units? Els jueus! I el bolxevisme? El bolxevisme és el jueu elevat a la màxima potència!

Em vaig quedar mirant-lo sense saber com reaccionar. Mon pare va obrir els ulls, enrogits pel massatge. De colp em vaig adonar que s’havia quedat ancorat en l’Anschluss, i que no havia evolucionat més, i que, a més a més, ara repapiejava. La meua dona em va llançar una llarga mirada de circumstàncies, amb els punys apuntalats als costats, com dient, ací el tens, ton pare, és pitjor que el Wochenschau! Cada dia he de sentir aquesta tabarra! Me’ls vaig imaginar discutint seguit seguit. Aleshores li ho vaig explicar tot.

—Pare, anem de poble en poble, i fem vindre els nens i adolescents a la plaça. Diem que és per a una inspecció de salut, per a una vacunació, o el que siga. Prenem nota dels que ens semblen més aris, i on viuen, i dies després tornem amb un camió i un escamot de les SS i els raptem a punta de pistola. A aquests nois i noies furtats els sotmetem després a una profunda inspecció psicomorfològica per tal de veure si són germanitzables, una feina que pot durar tres setmanes, de vegades un mes. Els millors, els més purs, els que parlen una mica d’alemany, els enviem a Alemanya, a una família d’acollida i amb un nom nou. Els altres, els que són menys purs, o més conflictius, els donem en adopció als nous grangers colons arribats a Polònia, després d’haver expulsat els seus legítims propietaris. I els que no són germanitzables, siga perquè són massa eslaus o perquè tenen algun defecte, encara que siga menor, els enviem a camps de concentració, on més prompte que tard els acaben gasejant i cremant als forns, construïts amb aquest objectiu. Aquestes coses fem, pare! Nosaltres, els orgullosos hereus de Goethe i Schiller!

Mon pare va callar, mentre es tocava la gran barba de plata, tan poblada. Allí, a la seua butaca, semblava una mena de Déu.

—I ara ens espera el front rus… Venen els fills dels que hem matat, els fills de les mares que hem violat, d’aquells a qui hem rapinyat o escamotejat el poc que tenien. Venen amb una fam immensa de revenja, disposats a tot, a deixar-se l’última gota de sang. I vostè em parla de la tècnica!

Mon pare va fer un gest de calma, amb la mà. Però el vaig ignorar.

—No sé si els podrem contenir! El front és immens. I sí, l’armament està obsolet en molts sentits. Però els soldats també estan esgotats. Les condicions en les quals han passat un any a Rússia són increïbles. No sé com hi ha hagut qui ha aconseguit sobreviure!

Mon pare va ignorar bona part del que havia dit, com si allò que acabava d’explicar no tinguera cap rellevància respecte a la qüestió real, i va insistir en la importància de la tecnologia.

—A més de les armes, com ara el tanc Sherman, els nord-americans han enviat a Rússia camions, jeeps, locomotores, vagons de ferrocarrils, tractors, en fi, tota mena de vehicles. Del que es tracta és de transportar tots els soldats possibles al front. Això està convertint les forces russes en un enorme exèrcit mecanitzat! Fins i tot he sentit que els oficials van en Studebakers americans! Tinc la sensació que els bolxevics han preparat millor els seus homes per a una guerra prolongada i que, nosaltres…, vàrem donar la guerra per guanyada massa prompte!

Amb un to més calmat, va concloure:

—De tota manera, sens dubte cal confiar en el criteri infal·lible del Führer! Ell sabrà conduir el nostre poble a la victòria. He llegit que ja estan assajant una arma poderosíssima, que si és necessari serà utilitzada com a càstig contra els aliats. S’ho tindran ben merescut! Una superarma encara més ràpida i mortífera que la V2. Potser la posen en funcionament el 20 d’abril, onomàstica del Führer!

Quedava clar que mon pare es creia totes aquelles butllofes. Creia en l’arma miraculosa que ens deslliuraria una vegada per totes dels nostres enemics. Fins i tot s’havia empassat que la Luftwaffe aviat activaria unes turbines que permetrien aspirar els avions enemics i estavellar-los contra el terra, i així ens deslliuraríem dels bombardeigs. Segur que també era dels que propagaven que durant els bombardeigs els únics murs que no s’enderrocaven eren els que tenien penjant un retrat del Führer! Vaig veure que la meua dona plorava. De colp vaig entendre que no estava gaire segura de quin havia estat el meu paper a Posen. Sanglotava mentre deia, Herr Gott! Herr Gott! La vaig abraçar i vaig notar que tremolava. Em va suplicar, amb veu cansada:

—Digues-me que no has participat en el rapte de polonesos… Digues-m’ho!

Vaig callar. Ella va insistir, la mirada enaiguada.

—Jura’m que no tens res a veure amb aquests segrests de nens… Ni amb res relacionat amb ells!

Vaig mentir i li vaig dir que no amb un moviment de cap. Però en aquell moment no vaig poder deixar de recordar la mirada plorosa d’aquells nens a l’andana de Belzec, i vaig sentir una punxada al cor.

—Hem volgut donar sentit a un sense sentit! I ara pagarem de veres les conseqüències! —va afegir, dubtant si creure’m o no.

Estava afonada, els ulls plens de llàgrimes. Però de què m’acusava? Ella també era una fidel militant nacionalsocialista. Ella també formava part del sistema, també s’havia aprofitat de les seues prebendes, ara no se’n podia quedar al marge. No era just fer-me’n a mi sol responsable. Sabia tan bé com jo el que es feia a les Lebensborn; coneixia d’anys la doctora Hetzer i el seu paper a Polònia, i com a matrona tenia molts amics en aquests centres. Ara no podia voler-ne quedar al marge, com si allò no anara amb ella. La vaig intentar calmar, i vaig dir, mentre mirava mon pare, carregat d’anys:

—Complirem el nostre deure fins al final! Ara ja no ens podem fer enrere, ni lamentar-nos de res. Hem de resistir, com els vells nibelungs! I abans de Nadal ja s’haurà acabat tot!

Mon pare es va alçar pesadament de la seua cadira, va vindre cap a mi i em va abraçar. I amb emoció va concloure, content de poder acabar així aquella discussió tan agra:

—I regressaràs victoriós, fill! Estic segur que l’espasa Durandal tornarà a alçar-se, i com el cavaller Rotllan, derrotareu el poderós enemic!

Acte seguit, em va tustar vigorosament l’espatlla, va regressar a la seua butaca i s’hi va deixar caure a pes, mentre deia, per a ell:

—Quin sentit tindria tot açò si no fos així?

Tan aviat com vaig poder, vaig sortir a fer un tomb per Viena. El retorn havia estat tan angoixant i tens que necessitava evadir-me una mica. La primavera fendia l’aire i, als parcs, els narcisos i les tulipes treien les seues flors delicades, oblidant-se de l’ona de destrucció que assolava mig món. Necessitava reviure els paisatges estimats, els racons viscuts, la meua quotidianitat perduda. Tanmateix, l’atzar és rebuscat, i al cap de poc de sortir em vaig trobar Karl von Frisch, el gran especialista en el comportament de les abelles i científic acomiadat del Vivarium. Jo ja vestia el meu uniforme de metge castrense, i ell em va mirar cohibit, una mica neguitós, tement parlar amb mi. Havia vingut a Viena per a solucionar qüestions familiars, i veure’l fou una sorpresa una mica incòmoda. Vaig mostrar-me tan cordial com vaig poder i li vaig comentar que havia llegit el seu article publicat a la revista Das Reich, i que m’havia semblat admirable. En aquell text, publicat en un mitjà controlat directament per Joseph Goebbels, Karl von Frisch parlava de la necessitat de l’eugenèsia, i que «la qualitat genètica humana anava minvant», per la qual cosa advocava de manera contundent per l’esterilització dels individus retardats i desvalguts. Cal dir que Frisch sempre havia estat un eugenista convençut, i l’any 1936 ja havia publicat un llibre de divulgació en què alertava que la salut genètica del poble alemany estava minvant i calia posar mesures efectives per tal d’aturar aquella situació tan preocupant. «No és millor que aquells retardats mentals no nasquen mai a que ho facen, amb la tortura que representa això per a ells i els seus familiars?», escrivia retòricament. És clar que no s’ensumava ni de lluny que poc després ell i la seua família es comptarien entre el grup dels indesitjables genèticament i a qui es pensava eliminar a causa de la sang contaminada.

Karl von Frisch no va dir res i em mirava des dels seus ulls inexpressius, ocults rere unes ulleres redones. Tenia cinquanta-quatre anys, i per això s’havia deslliurat del servei militar. Per això i, evidentment, per la descoberta inesperada de la seua part de sang jueva. Però, com havia sobreviscut? Les peticions d’indulgència al Führer havien fet efecte? Frisch era aquell jueu bo que tots coneixíem, com deia Himmler?

—Bé, això de Das Reich foren tan sols unes notes —va dir finalment, llevant importància a la publicació.

—Unes notes molt oportunes! —vaig corroborar, fent un gest d’aprovació, per tal que se sentira còmode—. Relacionar el valor amb la puresa de sang és una qüestió que no havia pensat mai.

El seu germà havia militat al partit NSDAP abans de l’annexió, i fou expulsat quan es va saber dels seus avantpassats jueus. Tot allò era molt injust. Vaig pensar que Karl von Frisch hauria estat un bon científic nazi si no haguera tingut un besavi jueu, del qual per altra banda ningú no es recordava. Però si en molts aspectes era més nazi que jo!

Em vaig interessar per la seua situació.

—Doncs he tingut la sort de la Nosema…

El vaig mirar sense entendre.

—De Nosema apis, un paràsit fúngic de les abelles, que està causant la mort de les colònies. Si no hi ha abelles, no hi ha fertilització de les collites; si no hi ha collites, no hi ha aliment per als soldats, i si als soldats els falta l’aliment, no hi ha victòria possible… Per això he salvat la vida. Han preguntat: qui hi entén, d’abelles? Von Frisch! Però té sang jueva! Salvem primer les abelles… Ja veurem després què en fem d’ell! Les coses van així!

Li vaig confessar que havia sentit que els seus amics havien escrit fins i tot al Führer demanant-li clemència.

—Sí, això és cert. Els estic molt agraït. No sé si soc mereixedor de tanta bondat. Però qui em va salvar fou la nosemiasi… El rector Knoll no volia que de cap manera se’m tinguera en compte! Ell tenia altres plans per a mi!

Vaig callar: ja imaginava en què consistien aquells altres plans. El rector havia perseguit Przibram, el mestre de Von Frisch, i sens dubte temia que aquest parlara més del compte.

—Sense la nosemiasi no sé què hauria passat, si li soc sincer… De vegades em pregunte tot el que hauria pogut fer sense la desgràcia d’aquell avantpassat jueu… Em sent tan impotent! Mentre hi haja plaga, hi ha esperança… De moment, la meua vida penja d’aquest fong.

Ens acomiadàrem desitjant-nos sort.

—Tots dos en necessitarem! —em va dir, conscient que potser mai més ens tornaríem a veure.

Em destinaren a Vitebsk, a dos-cents quilòmetres de Minsk. Allí m’esperava la Divisió 206 d’Infanteria, coneguda com a As de Piques, per la forma del seu emblema. Vaig arribar-hi una nit d’inicis d’abril del 1944, al bell mig d’una boira espessa, que naixia des de les ribes del Dvina. Els campanars de la catedral de Sant Nicolau s’alçaven com dos estranys i inquietants fantasmes, entotsolats en un silenci profund. Vaig sentir un calfred, de gelor i soledat intensa. Tenia l’amarga sensació que allí es definiria el meu destí. Durant l’operació Barba-roja, aquesta ciutat de Bielorússia s’havia mostrat transcendental en la conquesta de Moscou, i ara «la roda havia girat», i ho era en la conquesta de Berlín per part dels russos. El Führer havia donat ordres de resistir fins al darrer home, i la ciutat fortificada es preparava per al que poguera passar. Nosaltres érem a 465 quilòmetres de Moscou, i ells, els russos, a 880 de Berlín, però sabíem que les distàncies enganyaven i que ens hi jugàvem molt. Que els russos estaven més a prop de nosaltres que nosaltres d’ells era cada vegada més una certesa, en un estrany joc d’equilibris. Tanmateix, els moviments de les tropes russes indicaven als agents secrets d’espionatge que el trencament del front es realitzaria per Ucraïna, i d’alguna manera, dins de les circumstàncies, l’ambient hi era prou tranquil. Quan vaig arribar, vaig tenir la curiosa sensació que no hi havia cap perill imminent, malgrat els constants atacs de petites ofensives. La població civil pràcticament havia desaparegut: a la ciutat, tot era moviment de soldats i militars d’alta gradació. Jo portava el meu uniforme de Sanitätsoffiziere, amb la distinció d’Esculapi a la mànega dreta (una serp sobre un bastó de comandament). Els soldats s’aturaven i em feien la salutació militar, cosa que al principi era desconcertant, però també agradable. Em sentia, potser des de l’inici de la guerra, útil i reconegut. Fins ara m’havia mantingut allunyat del front, i no havia sentit la tensió intensa de la guerra, i la camaraderia, una mica ingènua, que s’instal·la en tots aquells cors, temorosos i insensats, però alhora acollidors i germans. Com a experiència era agradable sentir-se acollit d’aquella manera dins del grup, preparat per al sacrifici, si això era necessari. Vaig passar per davant de l’Ajuntament, amb la torre amb el gran rellotge i un penell que fremia sota el vent intens del nord-est. Un sacerdot ortodox, amb el seu barret peculiar i les llargues barbes, es va creuar amb mi, amb un gest reconcentrat. A mà esquerra quedava la catedral, amb els seus dos bonics campanars, coronats per dues grans creus. Des de l’arribada dels alemanys s’havia protegit i recolzat el culte ortodox, per tal de combatre l’ateisme de l’exèrcit roig. Es buscava desacreditar el règim anticlerical de Stalin i presentar-lo a l’opinió pública bielorussa com a menjacapellans. Amb l’arribada dels bolxevics, l’any 1936, s’havien tancat les esglésies de Vitebsk, i algunes fins i tot s’havien enderrocat, com ara la bella catedral de l’Assumpció. L’església catòlica de Santa Bàrbara s’havia emprat com a magatzem de fertilitzants. Els alemanys ara volíem fer creure als habitants de Vitebsk que amb nosaltres el seu culte religiós tindria futur, i que si ens donaven suport contra els soviètics salvaguardaríem els seus temples. Una estratègia que m’incomodava prou, ja que s’allunyava del laïcisme del nacionalsocialisme. És clar que les coses canviarien una vegada guanyada la guerra, i es buscava tan sols recollir una mica de simpatia per part dels vilatjans més rosegaaltars. Però jo diria que aquells gests i concessions no varen servir de res.

Vaig arribar a l’hospital, on em va rebre el capità mèdic de la divisió. L’Stabsarzt em va informar que el meu lloc era a uns quants quilòmetres, en un búnquer a la vora del riu Luchesa. Li vaig comentar que la meua feina fins aleshores havia estat com a metge psiquiàtric, tractant especialment casos d’esquizofrènia, i que quasi no havia tingut experiència com a cirurgià. Era un home d’uns cinquanta anys, alt i mig calb, amb unes ulleretes redones metàl·liques a la punta del nas, d’aspecte fatigat.

—Encara no ha servit al front? —va preguntar sorprès, inspeccionant ara el meu expedient per tal de trobar-hi alguna bona raó.

Li vaig referir que havia estat a Posen, en missions especials al principi i després a l’hospital, treballant com a psiquiatre. Va fer un moviment de cap afirmatiu, que no vaig saber interpretar si era valoratiu o comprensiu. Vull dir que vaig tindre la lleugera sensació que desaprovava aquelles missions, com si jo haguera fet fugina del meu deure real o com si li semblaren deliqüescències que m’havien apartat del meu deure real.

—En un principi hi hauria d’haver dos metges per batalló, però això a hores d’ara és impossible. A partir de Stalingrad les coses han canviat molt i no disposem dels mitjans suficients. Sols comptarà amb un assistent…

Va mirar un informe.

—Amb l’ajuda de l’Unterarzt Heinrich Haben… És un sanitari veterà, li serà de molta ajuda.

Vaig notar una suor freda. Estaria a soles, de mi dependria tot. Potser aquell sergent Haben em podria ajudar, però em vaig sentir desemparat. Vaig manifestar el meu dubte que poguera executar bé la meua comesa, ni realitzar cap operació. I tremolant-me la veu, vaig afegir, amb la boca seca, cap amputació.

—Haben té experiència de sobra, doctor. En realitat, podria haver ascendit, si no fora perquè és tan cabut i indisciplinat… Fou condecorat, però, en fi, en confiança, és un tipus singular… Però molt competent. I, a més a més, té el Dv. 59. En aquest manual té totes les instruccions d’uns primers auxilis.

Jo hauria volgut integrar-me en algun equip mèdic, i col·laborar en el que fos possible, però com a subaltern. No desitjava de cap manera estar al comandament d’un equip mèdic.

—No podem triar, doctor. També tindrà ajuda de krankenträgers, molts d’aquests camillers tenen experiència, perquè han engolit molta guerra… Entre tots se’n sortirà. Deixe’s guiar pel seu instint! Porta molt d’equipatge?

Vaig contestar que no, que tan sols el més imprescindible.

—Millor. També anem molt curts de gasolina. Si no li importa, un kradmelder el conduirà al seu lloc de destinació. És molt més ràpid i eficient.

Quan em retirava encara em va preguntar:

—Aquelles missions especials, m’imagine que eren de les SS. No, doctor?

El vaig mirar sense contestar.

—Ho dic per Polònia, i tot allò de l’entpolonisierung… Veig que ha passat més d’un any a Posen.

Vaig tornar assentir amb un moviment de cap. Aquelles no eren maneres gaire militars, però el comandant mèdic no semblava preocupat per allò.

—Doncs benvingut al front, doctor! Ací tot allò de la raça té poca, per no dir cap, importància!

Va tossir, i va fixar els seus ulls menuts sobre mi:

—I oblideu-vos de la Rassenschande: Vitebsk és un immens bordell!

El kradmelder es deia Fröschl. La motocicleta era una Zundapp KS750, amb sidecar, i emblemes de la creu roja. Li vaig fer uns comentaris al caporal Fröschl sobre la moto i la seua cilindrada, sobre el seu motor de dos temps i sobre la peculiaritat que tinguera la roda motriu al sidecar. Allò va obrir la veda a la conversa informal amb el caporal: un home de rialla fàcil i ulls molt separats, amb un nassot plantat al bell mig de la cara. D’un tema passava a un altre, amb una prodigiosa habilitat, sempre fent broma, i concloent les frases amb una rialla que era una mescla de resignació i de cansament, com qui diu «quina merda que és tot»!

—Tan sols hi ha hagut dos homes a la història que han ignorat que a Rússia durant l’hivern fa molt de fred! Bonaparte i Hitler! Menys ells dos, tothom ho sabia… I abans de l’hivern, les pluges, rasputitsa, diuen els russos… Mai havia engolit tant de fang amb la meua R75…

—Quina bona moto, aquesta BMW! —vaig dir jo, per desviar la conversa.

Aleshores li vaig demanar que s’aturara un moment. Havia vist que a la carretera hi havia una cria de gralla, i corria el risc que l’atropellaren. Fröschl em mirava amb uns ulls com taronges, i quan vaig regressar al sidecar movia el cap com dient hi ha gent per a tot. Vaig intentar convèncer-lo que no hi havia ocell més agraït que la gralla, i que a poc que l’alimentares et consideraria per sempre sa mare. Allò al caporal el va fer riure de veres i, obrint molt els ulls, va dir: «i per quins set sous hauria de voler que em considere sa mare!».

Fröschl va aturar la moto i va dir que ja havíem arribat. Vaig mirar sobtat el lloc i tan sols vaig veure el sostre d’un búnquer, molt ben dissimulat amb gespa creixent damunt, i amb unes finestres allargades i rectangulars a l’altura de terra. A la porta hi havia un parell de camillers, sota una bandera amb la creu roja. El búnquer era de fusta, amb troncs encreuats i cinc nivells de reforçament, per tal de crear uns murs gruixuts i resistents als bombardeigs. Hi vaig entrar i em va sorprendre una mica l’amplària d’aquell refugi. Un camiller em va conduir fins a la sala d’operacions, on l’assistent Haben estava inspeccionant un soldat, que tenia el peu destrossat, amb un bon trau a la planta. L’assistent, amb els guants plens de sang, em va saludar amb una capcinada, i em va preguntar què calia fer, mostrant-me el peu. Vaig tornar a mirar aquella ferida espantosa i vaig sentir esvaniment d’ansietat i fàstic.

—No crec que el puguem salvar —vaig comentar, quasi per dir alguna cosa.

Haben va fer un gest d’assentiment.

—Tampoc ho crec jo, Herr Assistenzarzt… —digué tractant-me pel meu rang militar—. Però, en realitat, em referia a si havíem d’informar…

El soldat s’havia desmaiat. Haben em preguntava si havíem d’alertar la policia militar d’aquell cas clar d’automutilació. Vaig contestar que no: no era qüestió de fer afusellar el meu primer malalt. Ja havia tingut massa experiències dolentes a l’hospital psiquiàtric.

Aleshores, com si hi haguera una relació entre aquesta última decisió i el que em volia proposar, Haben em va informar que a la nit tenia pensat anar a Vitebsk, que hi havia un concert al teatre de la població, i que si en tenia ganes seria un honor per a ell que l’acompanyara. Hores després, quan ja estava instal·lat, pujàrem a un desballestat Citroën, i anàrem a la ciutat. Hi havia hagut un tall d’electricitat, i tot estava a les fosques, fins a l’extrem que l’orquestra va haver d’actuar sota la llum de les candeles. Varen interpretar Eine Kleine Nachtmusik de Mozart, i quan vaig escoltar l’Andante que obri la peça els ulls se’m varen emboirar. Vaig pensar: quanta bellesa! Quanta bellesa que tenia del tot oblidada! Quanta bellesa entre l’horror i l’odi, entre la massacre i la destrucció, entre la barbàrie i la desesperança. També vaig pensar que Mozart era austríac i vaig sentir un gran consol. Allò també era meu. Porcs alemanys, ens diuen… Com era possible? A nosaltres, els fills de Bach i Mozart! I de Beethoven!

Mentre tornàvem cap al búnquer, vaig preguntar al sanitari si tenia família. Estàvem relaxats, tots dos ens fumàvem les nostres cigarretes, absorts en els nostres pensaments, i encara ressonava als nostres cors la música revitalitzadora de Mozart. Em va contestar afirmativament, que ni més ni menys que quatre filles: Ilka, Ilse, Ina i Ingrid…

—Coses de la meua dona, Herr Assistenzarzt, aquests noms. Ella es diu Isabel. I a mi no m’ha semblat malament que les filles també tingueren un nom que començarà per i. En realitat, ara, des d’ací, des d’aquesta distància, ho veig com un fet bonic. I me’n sent estranyament orgullós. Vostè té fills, Herr Assistenzarzt?

Li vaig contestar que sí, i vaig parlar una mica d’ells. Haben va concloure:

—De vegades em pregunte com podrien haver estat les coses, si la història haguera anat per una altra banda… Si haguérem guanyat la guerra del 14, potser no estaríem ací…

Vaig contestar que efectivament, molt probablement les coses haurien estat distintes. També vaig pensar en Walther Rathenau, i què hauria passat si no l’hagueren mort. Li ho vaig comentar i hi va estar d’acord.

—Són ucronies, però m’entreté jugar-hi, afigurar-me en una altra situació… —va continuar Haben—. Vàrem perdre la guerra per poc, ens vàrem rendir massa prompte, podríem haver resistit i potser la sort hauria caigut de part nostra, i jo ara estaria amb la meua esposa i les meues quatre filles, al menjador de casa meua escoltant per la ràdio un concert de Mozart i bevent-me una cervesa amb molta escuma.

Allò s’estava posant massa sentimental. Quan volia fer-li un comentari per tal de canviar de tema va afegir:

—I si el Führer tinguera bona salut potser les coses també serien ben distintes. No ho creu així, Herr Assistenzarzt? Li seré franc: a Stalingrad vaig assistir un metge que estava ferit de mort. Abans de morir em va dir, en el seu deliri, que tot era culpa de la malaltia del Führer…

De què estava parlant?

—Sífilis, Herr Assistenzarzt! El Führer està en la tercera fase de la malaltia, aquella que causa trastorns importants al cervell, que fa perdre el sentit de la realitat, que produeix deliris de grandesa… Si no fora per això, no s’hauria llançat mai a conquerir Rússia, em va dir el metge en la seua agonia. I me’l crec. En realitat, el nostre destí està en mans d’un foll!

Haben em va explicar que Hitler havia agafat la sífilis amb una prostituta abans de la primera guerra, i que per això es va quedar cec durant un temps. Ell, a Mein Kampf, ho justificava com un trauma psicosomàtic quan va conèixer les vergonyoses i humiliants condicions de la rendició d’Alemanya. Però, en realitat, es tractava d’un símptoma clar del progrés de la sífilis.

—El Führer no està en condicions de dirigir el país, i menys en temps de guerra! —va reblar Haben, angoixat—. Crec que Himmler està informat de tot, però ell no mourà ni un dit. És clar que no sé qui preferesc: m’han dit de bona font que Himmler es creu la reencarnació del rei Enric!

Vaig entendre el que volia dir l’Stabsarzt amb allò que el sanitari Haben era un tipus singular. Evidentment, no vaig donar cap credibilitat a aquell conte de la sífilis del Führer: Haben volia suggerir que tota la monumental gesta d’Alemanya conquerint mig món era conseqüència de l’avanç de les espiroquetes al cervell del nostre líder? Allò era massa dur per a creure-ho! Vàrem arribar en silenci al búnquer. La nit era fresca, el cel formiguejava d’estrelles; un xot havia eixit del seu amagatall i emetia el seu cant aflautat i puntuat, que era replicat pel huhuhu greu d’un gamarús. Una mica més enllà un rossinyol va començar a refilar, en l’aire embaumat. Haben i jo ens quedàrem una estona escoltant aquell altre concert, tan inesperat, a tres veus: el virtuosisme del rossinyol, el ritme pausat del xot, la solemnitat greu del gamarús. Aquella terra era aspra i primitiva, però alhora tenia una indubtable bellesa i autenticitat.