XIII. LES PECES

A principis de juny del 1942, vaig fer una escapada a Łódź (la germanitzada Litzmannstadt) amb el matrimoni Hippius i Kurt Stavenhagen. L’objectiu principal era visitar el gran centre de selecció de nens que hi havia en aquella ciutat. El viatge el férem en tren, per aquelles extensions sense quasi arboreda que hi ha entre Posen i Varsòvia. Un paisatge prou monòton, on els núvols baixos semblaven grans masses de cotó-en-pèl surant en la immensitat de l’oceà verd. A l’estació ens esperava un automòbil amb matrícula de les SS, que ens va transportar fins a aquell centre Lebensborn, situat al barri de Helenówek, en una elegant i bonica mansió emblanquinada de tres altures, que abans de l’arribada dels nazis s’havia fet servir d’orfenat per a nens jueus. Ens va rebre el director del centre, un home d’aspecte distingit, amb un bigoti de dandi. No semblava un nacionalsocialista, sinó una mena d’Errol Flynn amb esvàstica. Des del primer moment es va mostrar encantat amb la nostra visita: no sé qui es pensava que érem. Potser s’imaginava que la nostra presència li podia reportar algun ascens o alguna prebenda de les SS.

De seguida, li vaig parlar del treball que estava realitzant la meua paisana, la doctora Hildegard Hetzer, en aquell centre al bell mig de la campanya de Posen, i com d’exigent i esgotador resultava tirar endavant aquella feina. En el meu comentari hi havia una clara mostra de consideració cap a ell, com dient que era ben conscient del gran esforç que estava acomplint duent a terme aquella empresa tan exigent i angoixant.

—Tinc una relació excel·lent amb la doctora Hetzer. Una persona molt competent, que ens ha estat de gran ajuda en diverses ocasions —va contestar, amb una certa parquedat—. És clar que ella treballa amb un volum molt menor de pacients. Ací tenim, entre nens i adolescents, al voltant de cinc-centes persones…

El matrimoni Hippius inspeccionava les instal·lacions amb gran interès i satisfacció. Des del primer moment, Rudolf Hippius, que vestia el seu uniforme d’Obersturmführer, havia quedat com el cap del grup, i amb la seua veu campanuda, anava fent comentaris elogiosos, plens d’entusiasme, i obria la comitiva, donant-se aires. Allò em va fer pensar de nou en la possibilitat que Hippius haguera contribuït activament en algun altre Lebensborn. I si era així, si la seua dona ho sabia i hi estava conforme.

—El Reichsführer espera tenir 400.000 peces en acabar la guerra, per reemplaçar els caiguts.

Hippius digué peces (Stücke), un terme que li agradava emprar i que s’havia posat de moda en el vocabulari nacionalsocialista. Si una peça sortia defectuosa, s’eliminava i es reemplaçava per una altra. Si una peça es trencava o es destruïa se li buscava de seguida un recanvi. D’aquesta manera, la sensació moral quedava anul·lada, i l’acció es limitava a una simple operació de reemplaçament, de posar i traure (Stück für Stück), que no comportava cap responsabilitat, ni feia sentir culpable ningú. L’idioma es mimetitzava amb el lèxic propi d’un mecànic, que retira les peces dolentes d’un motor i les canvia per altres de noves, que permeten que tot rode de nou com una seda. L’operari no té cap conflicte amb la realització de la seua acció… Aleshores, per què l’hauríem de tenir nosaltres?

El doctor va dir que estaven fent tot el possible, però que no era fàcil augmentar tant la natalitat. Molts d’aquells nens es resistien a ser regermanitzats, i un percentatge alt acabava als camps de concentració. Pel que feia als nens nascuts amb algun defecte, es tractaven directament allí.

—Invertim molt d’esforç i molts recursos en unes accions que no sempre tenen l’èxit assegurat —va concloure, fent un gest de resignació.

Hi hagué un silenci davant d’aquelles paraules realistes. El doctor va continuar, una mica nerviós al constatar que havien estat rebudes amb tanta fredor pel matrimoni Hippius.

—Els nens no sols han de tenir trets aris, sinó que alhora han de deixar-se modelar en el pensament nacionalsocialista. Han d’aprendre alemany, en moltes ocasions, des de zero. I moltes vegades aquesta quadratura del cercle és vertaderament impossible.

—Què vol insinuar, doctor? —la veu de Hippius va semblar encara més aguda del normal. S’havia llevat la gorra amb la calavera, que premia sota el braç esquerre.

—Ah, tan sols que ja estaria bé que intentàrem regermanitzar els nens, sense tant de test… Quan en tenim un que resulta somàticament perfecte, i presenta uns trets inequívocament aris, resulta que no hi ha manera que aprenga ni una sola paraula d’alemany! Per molt que ho intentem! Li diem: estàs cridat a fer grans gestes, sols cal que sigues alemany. Que penses en alemany. Que pronuncies el teu nou nom alemany. Que parles una mica d’alemany! Però…, no hi ha manera que oblide la seua família ni els seus orígens!

El gest de Hippius havia canviat per complet. En canvi, la seua dona ho escoltava tot molt atentament.

—Potser caldria buscar algun tractament químic o físic per tal que oblidaren la família… —va proposar Maria, com trobant una possibilitat que caldria escodrinyar seriosament.

El doctor va arronsar les espatlles. Finalment, va dir, com si allò fora una idea llargament meditada:

—Si del que es tracta és de buscar recanvis als soldats caiguts, que puguen repoblar les terres conquerides, potser no hauríem de ser tan exigents amb els llindars de germanització. Podem donar per segur que un de cada tres soldats morirà en els combats. Al capdavall, aquests nens seran enviats a les zones frontereres. Crec que els criteris de selecció no haurien de ser tan estrictes, perquè això també determina que gairebé la meitat de les dones que acudeixen a la Lebensborn siguen descartades. Cal ser més flexibles. Molt més permissius, en la meua opinió.

Hippius es va enrojolar d’ira. I va contestar amb una sequedat inesperada:

—Doctor, em sembla que parla molt alegrement! Els ací presents hem dedicat bona part dels nostres darrers anys a estudis racials, per tal de distingir els híbrids regermanitzables dels que no ho són. Comprenc el seu desassossec, però el que no pot fer és renunciar a un estàndard de qualitat… Els homes de les SS, per molt lluny que siguen enviats, han de ser d’una puresa inqüestionable. Així com els seus progenitors!

Maria Hippius va tornar a intervenir:

—Cal buscar maneres d’incrementar la natalitat sense alterar l’essència racial, doctor. La sang ho és tot. D’altra manera, no tindria sentit res del que estem fent amb tant d’esforç. Cal encoratjar els soldats de les SS a procrear, perquè la mitjana de fills encara és molt baixa, tan sols d’un 1,5 per home…

El doctor es va aturar un moment. El vaig veure dubtar, com si allò que estava a punt de dir fos una revelació especial, i no estigués del tot segur que fora pertinent descobrir-la. M’imagine que, com la doctora Hetzer, es devia sentir una mica desemparat, i necessitava compartir els seus dubtes i accions. Finalment, es va decidir, fitant de manera especial Frau Hippius:

—En això d’incrementar la natalitat, ja hi estem treballant. La taxa de mortalitat és del sis per cent, i nosaltres l’hem fet baixar a la meitat, gràcies a l’excepcional equipament de què disposem i a la bona feina dels ginecòlegs. Per altra banda, les nenes que han passat els tests, i que han seguit un bon patró en la seua regermanització, són sotmeses a intensos tractaments hormonals.

Vaig veure Kurt empal·lidir. En canvi, el doctor va somriure, mirant ara Rudolf Hippius, a qui va preguntar, amb una expressió que denotava una feliç descoberta:

—Quants fills pot tenir en teoria una dona? Vint? Com a molt vint-i-cinc si contemplem alguns parts dobles… Des de la pubertat fins a la menopausa poden passar trenta anys. Per tant, si aconseguim avançar l’ovulació un parell d’anys, això repercutiria favorablement en la seua taxa reproductora. I ací ho estem aconseguint amb aquests tractaments, en xiquetes de nou i deu anys.

Kurt, angoixat, va preguntar:

—I qui dorm després amb elles?

—Alguns membres de les SS. Que ja tenen experiència amb molt jovenetes.

Vaig haver d’agafar Kurt pel braç, per tal de calmar-lo. El doctor va prosseguir:

—La pregunta que queda per contestar és si aquells cossos tan petits podran gestar un fill en condicions, i si després de la gestació es recuperaran. Aquest és el nostre gran repte, ací, a la Lebensborn… En tot cas, si és necessari, aquests parts primerencs poden vindre auxiliats per una cesària.

Ens va demanar de seguir-lo fins al seu despatx. Allí ens va mostrar una sèrie de tests que havien fet a aquelles nenes per tal d’escatir com les havia pogut afectar la cohabitació amb adults. Vaig veure el dibuix fet per una nena de deu anys, de nom Margarethe: havia dibuixat un home adult dins d’una banyera, amb una pastilla de sabó RIF, i al costat un gran llit de matrimoni, i en un racó un cavallet balancí. S’hi sintetitzava, quasi dramàticament, el contrast entre el món dels adults i el dels infants. Kurt no va poder deixar de preguntar:

—No li pareix una mica immoral, doctor? Sotmetre nenes a aquestes experiències d’adults?

El doctor va contestar amb tranquil·litat, amb la tristesa de les coses irremeiables, i com si fos una pregunta de la qual ja tinguera preparada la resposta:

—Professor, si em permet ser-li franc, també ho és raptar les filles a les seues mares a punta de pistola i ho fem. Al final, ací tan sols ens interessa el resultat, i no com s’ha aconseguit. Estem en un moment cabdal per a la nostra història i hem de ser més resolutius, molt més resolutius. Ens hi va la nostra supervivència. Si en lloc de fabricar cinc-cents nens a l’any, aconseguim produir-ne cinquanta més amb les hormones, doncs és tot un èxit. Cinquanta nens que podran ser adoptats per famílies de les SS, que potser hagen perdut el seu fill al camp de batalla, lluitant gloriosament. Cinquanta nens més ací, i cinquanta més en altres centres són molts nens al final… Un regiment està format d’uns cinc-cents o set-cents homes. Si gràcies a les hormones produïm un regiment més de soldats bons i saludables, quin problema hi ha? És ara quan necessitem repoblar, no d’ací tres o quatre anys. De tota manera, estem molt lluny dels 120 milions d’aris que vol el Führer!

El doctor va agafar aire, com si debatre amb aquelles eixorques cavil·lacions el deixara sense alè, i va continuar.

—Hi ha xiquets jueus d’ulls blaus i cabells rossos que són aparentment aris. I, tanmateix, estan infectats. En un discurs del Führer li vaig sentir dir: «La descoberta del virus jueu és una de les majors revolucions que ha tingut lloc al món. La batalla en la qual ens veiem immersos avui en dia és del mateix tipus que la mantinguda el segle passat per Pasteur i Koch. Quantes malalties no tenen el seu origen en el virus jueu!». Aquella metàfora és admirable, per contundent i fàcil de comprendre. La descoberta científica del virus jueu és potser la major descoberta científica del nostre temps. I el nazisme representa la desinfecció més pura i rotunda del que significa aquest flagell per a la humanitat.

Rudolf Hippius hi estava conforme. I va afegir:

—Alguns d’aquests nens jueus rossos han estat adoptats per famílies cristianes, posant greument en risc la salut del poble alemany. Ho fan per raons de caritat i, sense saber-ho, mantenen viu el reservori de la pesta jueva. Si arriben a adults i es reprodueixen escamparan el seu mal per tot el cabal genètic alemany.

Estava segur que Kurt diria allò d’aquells paràsits, per fer una mica la guitza. I així fou.

—Certament, així no hi haurà manera de deslliurar-se d’aquells paràsits.

Hippius va sacsejar el cap, sense copsar la ironia, ni entendre que estava bromejant.

—El doctor ha explicat clarament la necessitat que tenim de ser rigorosos en la nostra feina, i incansables en el compliment de la llei. Qualsevol persona que aculla un nen jueu és sistemàticament ajusticiada. Però potser el càstig s’hauria d’estendre a tota la seua família. El risc que estem corrent és massa gran per a no adoptar mesures extraordinàries.

Havia dit extraordinàries, allargant la paraula i posant-hi tot l’èmfasi possible. Jo estava en silenci. A les dones jueves les esterilitzàvem, o les matàvem quan es quedaven prenyades. A les alemanyes, les animaven a gestar, a reproduir-se tantes vegades com pogueren, i com més aviat millor, hormonant-les com si foren vaques. D’ací poc seria una obligació. Aleshores vaig preguntar:

—Doctor, ha observat si els fills nascuts d’aquestes unions són més intel·ligents o pateixen menys malalties?

—M’agradaria dir-li que sí, però fins ara no he observat res que siga determinant. Potser és massa prompte…

—Però almenys tenim la certesa que són purament aris! —va afegir Hippius, estridentment.

—Això sens dubte, Herr Obersturmführer!

Férem un passeig breu pels voltants del sanatori, després d’acomiadar-nos del doctor. Quan estàvem a punt de reprendre el camí, veiérem que arribaven un bon grapat d’oficials de les SS, fatxendejant amb el seu uniforme de gala negre, i el doctor els rebia amb tots els honors. En descobrir-nos ens va animar a presenciar un bateig seguint el ritual nacionalsocialista. Hippius va acceptar de seguida i en un moment ja tornàvem a ser a dins de la Lebensborn, en aquest cas en una gran sala presidida per un tapís amb una creu gammada, decorada amb fulles de roure. Sobre una mena d’altar, recobert per una altra bandera amb la creu gammada, hi havia un retrat d’Adolf Hitler i un exemplar de Mein Kampf.

—Algunes esposes dels SS venen ací a donar a llum, ja que consideren que les condicions hospitalàries són molt millors que a l’hospital de la ciutat —ens va confessar el doctor, amb orgull—. Després algunes tenen el gust de batejar ací els seus fills.

El nen jeia a terra, sobre un gran coixí blanc, als peus de l’altar. Un bust de Hitler, en un costat, semblava custodiar-lo. Un Hauptsturmführer va llegir unes frases sobre la lleialtat al Führer i al Tercer Reich, i sobre com aquell nen seguiria valerosament els passos de son pare, mort al front de Rússia com un heroi. Aleshores em vaig adonar que unes dones, vestides de dol, ploraven. La més jove devia ser la vídua, i la més gran la mare del caigut. Un company de les SS va agafar el nen de terra i el Hauptsturmführer li va preguntar a la dona més jove:

—Mare alemanya, estàs preparada per a criar el teu fill en l’esperit nacionalistasocialista?

Va contestar que sí, amb solemnitat. Aleshores el Hauptsturmführer es va dirigir a un SS, que feia de padrí.

—Camarada, estàs disposat a oferir a aquesta mare i al seu fill la teua protecció personal si es troben en perill?

També va contestar afirmativament. Aleshores el Hauptsturmführer va tocar el nen amb una daga de les SS. I va recitar el següent, amb veu forta i solemne:

Varen deixar de nou el nen sobre el coixí i la dona jove va dipositar, al seu costat, la daga artillera de les SS, que vaig imaginar que pertanyia al seu espòs caigut. El Hauptsturmführer mirant els allí reunits va continuar:

—Incorporem a la nostra comunitat aquest nen, que portarà el nom d’Ernst. Creixeràs sota la nostra protecció i portaràs honor al teu nom, orgull a la teua germandat i una glòria inextingible a la teua raça.

L’acte va acabar amb els Adolf Hitler, Sieg Heil!, Sieg Heil!, Sieg Heil!, reglamentaris.

Després de la cerimònia, impressionant en la seua escenografia, i que va enfortir els ànims del matrimoni Hippius, ens traslladàrem al centre de Łódź. Ens dirigírem directament a la Deutsche Haus, on vàrem menjar un filet de porc amb spätzle i puré de poma, tot regat amb abundant cervesa. Fins i tot potser vàrem beure més del compte, perquè en un moment donat, no recorde gaire a tomb de què, Kurt, amb el rostre enfosquit, va dir:

—L’home és alguna cosa més que un sac de gens!

—Indubtablement! —va botar Hippius, alçant el cap com un ocell a punt de refilar—. La cultura és l’expressió d’una bona salut genètica.

—Si per a aconseguir una bona salut genètica cal abusar de nenes de deu anys no compteu amb mi!

Maria Hippius va voler fer-lo entrar en raó.

—Per a aquelles nenes és un honor servir per a perpetuar el llegat biològic d’oficials de les SS, que possiblement aviat cauran al front de batalla.

—Un honor!? —Kurt esbufegava—. Però què dieu, Frau Hippius? Què saben aquestes pobres nenes de res? Se les droga i insemina com si foren vedelles, i es força el seu cosset immadur a una gestació de la qual no es recuperaran mai.

Maria intentava calmar-lo, però tot era inútil.

—Tot és per un objectiu superior! Com diu Goethe, sempre hi ha una gran ombra darrere d’una gran llum!

Kurt estava totalment fora de si.

—Ximpleries! I si ens estem enganyant amb l’objectiu? I si al final fins i tot és contraproduent?

I dirigint-me una ullada ràpida, per tal de comprovar si comptava amb el meu suport, va reblar:

—Em pensava que ens volíem comportar com senglars i veig que ens hem convertit en uns autèntics porcs!

Kurt havia perdut per complet els papers. Oblidava que estava parlant amb un oficial de les SS i no amb un col·lega més de la universitat.

—Què ens ha passat? Hem esdevingut uns perfectes pocavergonyes! I quina collonada és aquell bateig, al davant del bust del Führer com si fora una mena de Déu? No volíem construir un estat laic, basat en la raó i la ciència? En quina classe de brètols ens hem convertit?

Hippius es va posar seriós. La gent de les altres taules ens mirava. Allò entrava de ple en el terreny del sabotatge, del derrotisme, i Hippius el va alertar que no seguira per aquell camí, si no volia acabar a Auschwitz, amb jueus, comunistes, homosexuals i sabotejadors.

Kurt va empal·lidir de colp i, amb el posat compungit, va dir:

—Perdoneu-me si he estat massa acalorat en l’exposició de les meues idees…

Hippius es va relaxar una mica i amb un aire paternal, com volent suggerir que havia estat una mica estúpid, el va intentar portar al seu terreny.

—Amic Kurt, tot el que siga útil per a la Heimat ha de ser bo per força. Des del moment en què redunda en això, no hi estic en contra. El nostre codi de valors morals està canviant, i és fàcil que algunes situacions puguen semblar una mica estrafolàries. Estem assistint a una revolució en tota regla i és normal que hi haja coses que ens puguen costar més d’assimilar. Cal pensar que ja no som del tot propietaris del nostre cos, que està a disposició d’un ideal superior; que tots ja pertanyem a un gran supraorganisme, i som com cèl·lules d’aquest gran ésser, per a la supervivència del qual hem d’estar disposats a realitzar qualsevol acció que resulte necessària. És un honor i alhora un gran sacrifici. Però d’ací cent anys, quan es puga parlar de tot açò obertament, la nostra valentia i clarividència serà admirada. I com fitàrem l’eternitat directament als ulls, sense parpellejar. Recordeu la cita de Goethe: tot és difícil abans de fer-se fàcil.

Quan vàrem sortir de la Deutsche Haus, ens varen informar que s’acabava de fer pública la mort de l’Obergruppenführer Reinhard Heydrich, com a conseqüència de les ferides de l’atemptat de Praga, perpetrat per uns paracaigudistes vinguts de Londres. Hippius va mirar de manera significativa Kurt, com dient-li: ja ho veus, o estàs amb ells o estàs amb nosaltres. No hi ha terme mitjà. En temps de guerra no valen les equidistàncies, les mitges tintes, t’has de posicionar. I necessitem més peces de recanvi, i si per això cal prenyar totes les nenes ho farem, ho farem sense dubtar. Perquè ens hi juguem la supervivència. Estem en aquest bassiot de merda i hem de guanyar.

La mort de l’Obergruppenführer Reinhard Heydrich a mans dels partisans ens va afectar d’una manera inesperada. Sense gaires proves, per no dir que cap de concloent, la Gestapo va relacionar aquells paracaigudistes amb les localitats txeques de Lídice i Ležáky. Com a represàlia per l’assassinat, el Führer va ordenar un escarment sobre aquelles dues poblacions, una acció que no es poguera oblidar mai. El 10 de juny, tots els homes de més de setze anys foren executats. Totes les dones de Ležáky també foren assassinades. A algunes les afusellaren, a la resta les penjaren. Les dones de Lídice foren immediatament deportades al camp de concentració de Ravensbrück, i les que estaven embarassades foren obligades a avortar i després també foren deportades. Els dos pobles foren incendiats i les runes de Lídice foren arrasades fins que no en va quedar cap vestigi. Pel que fa als nens, aquells que eren rossos i tenien alguna possibilitat de ser regermanitzats, s’enviaren al centre de Łódź, on els examinadors racials feren la inspecció. De 184 nens i adolescents en seleccionaren 103, que foren enviats a distintes Lebensborn per a la seua germanització. Els que no foren considerats aptes, foren assassinats en camions de gas del camp d’extermini de Chełmno. Com a conseqüència de tots aquells importants serveis, portats a terme amb eficàcia i disciplina, Rudolf Hippius fou ascendit, i promogut al nou centre d’estudis racials a Praga, que va rebre el nom de Fundació Reinhard Heydrich, en honor de l’assassinat. El seu director era l’Obergruppenführer Karl Hermann Frank, que tenia una tírria especial als txecs, i el seu home de confiança era Hans Beyer. Al Protectorat de Bohèmia-Moràvia calia anar amb major precaució que a Polònia, ja que el poble txec era més complex i rebec que el polonès. «El poble polonès sempre ha tingut ben present la possibilitat de la seua aniquilació total, de ser escombrats del seu país. El txec no… Dels pobles eslaus és el més seriós, el més treballador. Per això, el que aconseguim a Polònia, al Protectorat ens costarà almenys el doble», recorde que em digué Hippius, com justificant la creació d’aquella fundació, i la gran tasca que tenia per davant. Allí hi posaria tot el seu talent, i aniria espigolant txecs aprofitables (o com ell deia, digeribles) dels que calia eliminar sense contemplacions. Un treball racial que seria de gran utilitat per al Tercer Reich, perquè a mesura que l’exèrcit s’anara expandint per l’Àsia resultaria cabdal poder determinar quines races tenien qualitat suficient per a poder establir una aliança amb elles i quines havien de ser reduïdes a l’esclavitud o aniquilades. Per tant, aquella fundació tenia sens dubte per davant un futur molt prometedor.

Kurt i jo ens vàrem quedar a Posen, florint-nos en les nostres ocupacions, esperant algun moment favorable per a eixir d’aquell forat. L’única activitat que em reconfortava era anar a la piscina, construïda a l’antiga sinagoga: era una meravella nedar d’esquena mirant la gran volta, on abans s’alçava la cúpula daurada, coronada per una gran estrella de David. En algunes fotografies i gravats antics vaig veure que el temple constava d’aquella gran cúpula central, envoltada per sis cúpules més petites: un bonic edifici, malgrat tot. Quan es va construir, a Posen hi vivien vora sis mil jueus, ara no en quedaven ni un centenar i feien treballs comunals al camp de Żabikowo. No deixava de ser extraordinari estar surant com un mort en aquell ambient on aquells que pocs anys abans hi resaven devotament, demanant el millor per a ells i els seus, ja no eren més que fum i pols. De segur que no s’ho haurien afigurat mai, que serien engolits pels forns crematoris alemanys, mentre hi feien, posem per cas, les seues darreres commemoracions de la Pésaj. Ni que totes les sinagogues de Polònia serien requisades, i transformades en magatzems, garatges de bombers, restaurants o piscines. I a la piscina de Posen hi acudien els oficials de les SS amb les seues amants; era un ambient relaxat i divertit, amb els cossos esculturals lluint-se en aquella llum violada que entrava pels grans finestrals. Amb el braç dret recolzat a la vora de la piscina, les mirava contornejar-se com unes cueretes, exhibint-se al davant de tots, i llançant-se de cap a les aigües transparents i espillejants, amb una facilitat i un estil com si hagueren nascut per a allò exclusivament.

Un dia m’hi vaig trobar Irmgard, la noia que havia conegut al camp polonès, filla de colons del Bàltic. Va entrar radiant, rient, en vestit de bany, del braç d’un home prou més major que ella, que després vaig saber que era un alt càrrec de l’oficina on treballava i Hauptsturmführer. No li havia anat tan malament, malgrat tot.

Però hi havia ben poc més a fer a Posen per a enganyar el temps, si no era vaiverejar per la vora del riu Warthe, o a anar a l’òpera, a la Grosses Haus, engalanada de banderes nazis, a escoltar Wagner. Recorde que un vespre de diumenge Kurt i jo vàrem anar a una representació teatral al Reichsgautheater, a veure Guillem Tell de Schiller, i en l’acte segon, quan el ballester proclama heroicament: «Sí, som un sol cor i d’una sola sang! / Som un sol poble i units volem actuar», Stavenhagen em va xiuxiuejar, a cau d’orella:

—I si cal, per aconseguir el nostre gloriós objectiu, prenyarem totes les nenes de més de nou anys!

I em va fer l’ullet, com dient, estem totalment guillats, amic meu. No te n’adones?