12

“—Quan la mare va perdre el seny —va recordar en Simó en un altre moment en què li va tornar la lucidesa— i no va poder-se cuidar més de mi, els nens del carrer Montcada eren la meva única diversió. Que bé que ens ho passàvem. Quan el pare sortia a fer encàrrecs, jo aprofitava l’avinentesa per a baixar al carrer i jugar amb ells. El meu millor amic tenia la meva edat, es deia Maties i era molt trapella. Sempre jugàvem al carrer amb els altres nens. Quan veia un grupet de senyores grans aproximant-se, en Maties s’amagava a la cantonada i les espantava tot fent-les un xiscle mentre se’ls apareixia de cop davant dels nassos. Com rèiem tots. O agafava els gats del carrer, els lligava manyocs de palla a la cua i els hi prenia foc. Pobres gats, quins marrameus, com fugien aterrits, amb la cua encesa, mentre la colla de nens ens moríem de riure.

”M’agradava anar-me’n a berenar a les cases dels altres nens. Pa amb oli i sucre i un got de llet. Sempre era tot més bo que a casa meva. El pa més blanc, el sucre més dolç, la llet més cremosa. Recordo els nens de la colla, tots berenant a can Maties i xerrant, amb un mostatxo blanc de llet damunt el llavi de dalt. La mare d’en Maties era molt simpàtica i riallera, i mai no el renyava. Jo me la quedava mirant, i sempre em preguntava per què la meva mare no havia estat capaç de ser així, feliç, alegre. La meva il·lusió infantil em feia tenir la fantasia que el meu pare es moria i que a mi no em feia gens de pena. Llavors jo me n’havia d’anar a viure amb en Maties, a casa seva; i a partir d’aleshores jo tenia aquella mare riallera i en Maties era el meu germà. Quines ganes tenia de tenir un germà. Era un desig tan punyent, que quan hi pensava, se’m feia un nus a la gola.

* * *