14
“—La veu que sento des de petit em resulta familiar —va reconèixer en Simó, que donava voltes mentalment a les cabòries que es feia el seu pare envers el seu trastorn—. Però gairebé mai no sé de què em parla. Són coses concretes, petiteses quotidianes: tinc gana, tinc set, tinc son. De vegades, de petit, em deia que tenia mal de panxa. Tinc mal de panxa, tinc mal de panxa, em deia. O coses relacionades amb sentir-se malalt o amb fer-se mal. No em trobo bé, deia, estic malalt. I de vegades fins i tot, quan sentia la veu, jo mateix em trobava una mica malament.
”Un dia jo jugava amb la meva mare, i de sobte vaig tenir la sensació física de mil agulles clavant-se’m a les cames i als braços, i vaig tenir dolors a les extremitats durant hores. Vaig tenir febre i tot. Va ser esgarrifós. La meva mare em va fer ficar dins el llit i em va posar compreses d’aigua freda al front, mentre jo delirava. A la font dels coloms, em deia la veu, a la font dels coloms, mentre jo em retorçava de dolor sense entendre res. La mare, que llavors ja estava sempre flotant en aquella fantasia en la què semblava immersa, la pobra no devia saber què es deia, perquè es va posar a resar asseguda a la butaca del costat del meu llit, amb el rosari agafat entre els dits, i em repetia fill meu, aguanta, aguanta, que si tu aguantes, ell també aguantarà.
”Un altre dia vaig sentir com la veu em deia sota la Mare de Déu, sota la Mare de Déu, els llibres són sota la Mare de Déu. Sempre em feia molta ràbia no saber d’on sortia la veu, i per què em deia totes aquelles coses estrambòtiques i sense sentit, i m’enfurismava amb mi mateix i em posava neguitós. Anava a buscar el consol de la meva mare, però ella sovint estava absent; anava a veure el meu pare i li ho explicava, i llavors ell s’enutjava amb mi, em clavava un parell de bufetades i em deia que allò d’aquella veu no lo ho digués mai més. Que semblava que m’hagués begut l’enteniment. Que no ho digués més, que em tancaria un altre cop al celler i que no em deixaria sortir. Jo m’angoixava molt, perquè aquell era el càstig que jo més temia, el de quedar-me sol i tancat en aquella cambra subterrània, freda, fosca i plena de pols i d’andròmines velles. Llavors, per que no em castiguessin, fingia que m’ho havia inventat i me n’anava tot sol a jugar a la meva cambra; i no sabia què fer, perquè la veu, jo, la seguia sentint.
”Avui he tingut les mateixes sensacions. Des d’aquest migdia, i durant tota la tarda, la veu l’he sentida com mai. Intensa, potent, desesperada. Sé que em necessita més que mai. Quan l’he sentida, m’he quedat sense respiració, i ha estat aquella punyent i autèntica sensació d’estar-me morint ofegat, ben bé com si hagués arribat l’hora de la meva mort, el que m’ha posat en aquell estat de violenta bogeria.
* * *