27

El camí cap a Terrassa se’ns va fer feixuc. El territori que travessàvem era constantment patrullat per grups reduïts però molt agressius de soldats francesos que passejaven amb aquella arrogància que els feia tan odiosos, que vigilaven que tot fos en calma i aprofitaven qualsevol avinentesa per a requisar tot allò que podien. Cada mas, cada finca, cada horta, cada casa de pagès, mostrava la cara més amarga de l’ocupació. Com havia passat a casa l’Agnès, totes aquelles propietats havien estat saquejades, i després els seus habitants havien estat amenaçats de mort si no subministraven regularment els soldats tota mena de d’aliments, vi o llenya.

Nosaltres, però, no vam patir en cap moment per la nostra integritat física. Érem un pare i un fill caminant tranquil·lament cap a Terrassa. Si ens aturaven els soldats, fra Guillem, en un bon francès, els explicava on anàvem. Si ens calia parar a sopar o a dormir en alguna casa del camí, ho demanàvem amb cortesia i pagàvem bé la mestressa. I com que eren temps de guerra, de patriotisme i de solidaritat, l’esperit de cooperació feia la resta.

Durant aquell trajecte, vam fer nit a una parròquia del camí i ens va sorprendre sentir històries explicades del mateix mossèn sobre grups efectius i valents de miquelets i sometents capitanejats per vicaris, franciscans, frares, rectors i canonges. Fins i tot els eclesiàstics havien agafat les armes, deia, i com que tenien poder de convocatòria i de convicció i odiaven a mort els francesos, no els havia costat gaire d’erigir-se en líders eficaços de la defensa guerrillera.

—Aquests francesots són fills de Satanas, creieu-me! —ens va dir el mossèn—. M’esgarrifo només de pensar que són els mateixos que fa uns anys van fer la revolució.

—Home, els mateixos… voleu dir? —deia el meu mestre, que volia sentir de boca d’aquell capellà el màxim de pistes sobre la situació, perquè en els anys de cartoixà, fra Guillem no havia rebut ni una sola notícia de l’exterior.

—Els mateixos, els mateixos! Us ho puc garantir! A França, aquella gentota revolucionària, fastigosa i endimoniada va fer clausurar convents, va suprimir ordes i va deixar l’Església francesa més morta que mort és Nostre Senyor Jesucrist clavat a la Santa Creu, casu’m l’os pedrer! I ara vénen aquí i ens ho destrossen tot! —el pobre mossèn estava tot alterat i gesticulava molt, com volent donar més èmfasi a tot allò que explicava—. Però ja s’ho trobaran, ja… ells, que vagin fent! Que jo ja he vist pagesos traginar pels camps, calçats amb botes altes, i nens jugant amb plomes de barret…

—Què voleu dir? —vaig preguntar.

—Que què vull dir? Doncs que la gent ha arribat a un punt d’indignació tan gran, que n’hi ha prou que un soldat s’aparti del batalló per a anar a cagar darrere un marge perquè surtin de sota les pedres deu pagesos a tallar-li el coll, i a deixar el mort ben bé com va venir al món… i unes bones botes o una casaca de llana no tenen preu en aquests temps d’escassetat i penúria… maleïts invasors… cagu’m Judes…!

I ens sorprenia la manera de parlar d’aquell home, amb un discurs ple de renecs i imprecacions.

—És la guerra, que tot ho contamina —em va dir fra Guillem l’endemà, mentre caminàvem i comentàvem la conversa de la nit passada.

I travessant pobles, camps i boscos d’un país humiliat i mort de gana, ben aviat vam arribar al nostre objectiu. I gairebé sense adonar-nos-en, ens vam trobar allà, arran d’un castellot imponent situat enmig de conreus i d’arbredes, pastures i camps, prop d’un torrent que, a baix de tot, serpentejava abundós d’aigua fresca.

* * *

La quadra del castell ens va semblar immensa, esquitxada aquí i allà de senzilles casetes de pagès, plena de camps de gra, d’oliveres a les zones més escarpades i de fèrtils hortes arran de rierol. Allà lluny vam veure un ramat de bens pasturant tranquil·lament i alguns porcs rondant en llibertat tot menjant-se els glans d’un alzinar.

L’estat de l’edifici del castell de Terrassa ens va decebre una mica. Algunes de les seves muralles i torres, en els llocs on vam suposar que actualment no s’hi feia vida, eren derruïdes. En molts aspectes semblava més una masia fortificada que no pas un castell pròpiament dit. Però tancant els ulls i tirant mentalment quatre segles enrere, vam poder abstraure aquell antic esplendor que s’hi entreveia; un castell gran, cantellut, gris, senyorial, amb les seves muralles altes i les seves torres de defensa amb espitlleres, poques finestres, un fossar pel voltant amb un pontet que el franquejava graciosament i que anava a parar a una porta gran i gruixuda que, aquella tarda, de moment, vam trobar tancada.

Els terrenys que envoltaven el castell es veien plens de prosperitat, i allò ens van sorprendre gratament, per la diferència i pel contrast amb la resta de país que acabàvem de travessar. Aquella zona ben bé feia honor al seu nom: Vallparadís. Ens vam quedar allà, palplantats davant aquell edifici una bona estona, admirant les seves proporcions. Fra Guillem estava impressionat amb la contemplació d’aquells murs plens d’història, d’on havien sortit els antics fundadors de Valltrista.

—No té l’aspecte d’una cartoixa, això, però caram, aquí devien estar molt i molt bé, els vells monjos de sant Jaume, no trobes?

—Trobo que sí.

—I saqueja-la, una cartoixa dins un castell, a veure si pots! Ni Napoleó en persona, amb tota l’artilleria, hauria pogut fer amb aquest edifici el que van fer els seus esbirros amb el nostre convent…

—És veritat.

—Quines coses que té el destí. Ves per on. Potser si mai no haguessin marxat d’aquest castell, ara tot seria diferent…

I amb aquestes reflexions ja queia el dia i començava a fer molt de fred, i ens vam encaminar a la parròquia propera de sant Pere, on el mossèn, en saber que veníem de Valltrista, ens va acollir amb els braços oberts i ens hi va deixar passar la nit.

* * *

El mossèn de la parròquia de sant Pere va resultar ser un home bastant fosc, que malgrat tot s’esforçava per a ser amable. Duia els cabells repentinats enrere i semblava que abans de pentinar-se s’hagués passat oli pel cap, perquè de tan brut com el duia li brillava de llardós. Del seu cos sortia un tuf de brutor que tirava enrere. A la cartoixa havíem après uns hàbits d’higiene força rigorosos i teníem cura de la nostra neteja personal cada dia. Per això, aquell home ens va resultar repulsiu des del punt de vista de l’olfacte. Vestia sotana negra, i quan vam seure a xerrar al jardí de les esglésies, em va semblar que des de la seva posició em mirava amb un puntet de lascívia, com m’havien mirat les noies de Badalona aquell primer dia fora de la cartoixa en què vaig conèixer la mar. La mirada i les actituds d’aquell home em van fer sentir una mica incòmode, i mentre ens rentàvem les mans abans de sopar, fra Guillem va confirmar les meves sospites.

—Ferran, t’ho diré ben clar. T’has convertit en un noi ben plantat, alt i molt guapo. La teva pell bruna i els teus rínxols negres et fan un home atractiu.

Em vaig posar vermell.

—I no et tornis un cregut, tu, ara —em va retreure el meu mestre mig en broma, mentre em clavava un castanyot al clatell i esclatava en riallades que van acabar en un atac de tos.

Per fer els honors a taula i per tal de recalcar el nostre caràcter discret i pur, ens vam rentar ben nets i ens vam vestir amb les cogulles blanques. El capellà, que pobre home es deia Gil de nom i Gil de cognom, i que quan ens va veure baixar per l’escala vestits de cartoixans se li va il·luminar el rostre encara més, ens va oferir un àpat bastant bo. Com que ja feia alguns dies que no menjàvem com Déu mana, vam sopar de gust i vam xerrar pels colzes.

—I què és el que porta un mestre i el seu pupil al castell de Vallparadís, eh? —va preguntar tot encuriosit en Gil Gil a l’hora de les postres, mentre pelava una taronja tot arrencant-ne cerimoniosament la pell amb l’ajut de les seves llargues ungles—. A cas veniu a visitar el senyor de Rocasalva?

—Així és —va mentir fra Guillem, com si conegués aquell cognom de tota la vida.

—I puc preguntar quin afer us porta a visitar tan il·lustre senyor?

Fra Guillem va seguir improvisant.

—Doncs… la veritat és que… estem fent una recerca sobre els antics habitants del castell, els nostres… diguem-ne, predecessors.

—Predecessors?

—Sí, exacte. De fet, no sé si sabeu que els fundadors de la nostra cartoixa, la de Valltrista, havien habitat aquest castell, abans, i d’ell en van sortir per tal de traslladar-se a Santa Anna.

—Ah, doncs ho ignorava, jo, això —va confessar en Gil Gil tot xarrupant-se els dits regalimosos—. I quan va ser, aquest trasllat?

—Ui, segles enrere. Pel mil quatre-cents.

—Fixa’t què curiós! —va exclamar el mossèn de manera bastant frívola mentre triava una poma de la fruitera tot palpant-les una per una per triar la més tova—. I penseu que el Senyor de Rocasalva… en sabrà alguna cosa, d’aquells monjos tan pretèrits?

Fra Guillem em va mirar i em va enviar un pensament: “Recorda aquest llinatge”. I jo vaig anotar mentalment: “Rocasalva. Rocasalva”. El meu mestre, imperceptiblement, feia que sí amb el cap.

—… ho creieu, fra Guillem?

—Com dieu?

—Que si creieu que en Rocasalva tindrà la informació que cerqueu?

—Bé, i qui més, sinó?

—Doncs a la mateixa cartoixa de Valltrista, sense anar més lluny. Que no teníeu arxius, documents o registres, de Vallparadís?

El meu tutor no va saber què dir i va quedar callat durant uns segons.

—Precisament —va improvisar—. La nostra cartoixa ja no en té cap, de registre. Va ser arrasada fa unes setmanes per les tropes del francès.

I en Gil Gil va obrir molt els ulls mentre feia una sorollosa i expressiva inspiració i s’agafava les galtes amb les mans, com sostenint-se la cara.

—Oh, però què m’esteu dient, fra Guillem?

—El que sentiu.

—I és ara, precisament, que acaba de ser destruïda… quan decidiu endegar aquesta… recerca, diguem-ne, històrica? Una mica tard, oi, preneu la iniciativa?

Jo em mirava el meu mestre amb cert nerviosisme, pensant que potser aquell diàleg farsant que fra Guillem estava omplint d’invencions, començava a esdevenir un joc arriscat i perillós.

—Val més tard que no pas mai, no trobeu? —va assegurar el meu mestre—. És ara, un cop perduda la cartoixa, que havent sobreviscut, la valorem encara més. No podem… fer altra cosa que… cercar els orígens, oi? Per tirar endavant, vull dir. Mirar endavant, mirant endarrere. Cal aprendre del passat, o això diuen…

En Gil Gil va quedar desconcertat i desorientat per aquella resposta estrambòtica, però com que havia begut un parell de gots de vi, es va atabalar i va preferir tornar a canviar de tema.

—Doncs sí que se les gasten, sí, aquests francesots…

—Sí, ja ho podeu ben dir. I arran de costa no us penseu, eh? Encara més que no pas aquí a Terrassa, pel que hem vist!

—Ah, sí, eh? Però… que no són instal·lats a Barcelona, els soldats, i no és que només en surten per a anar a lluitar batalles de les seves?

Fra Guillem va acabar de mastegar un tros de poma que havia mossegat. Se’l va empassar.

—Una cosa són les batalles, mossèn, i una altra els saqueigs. Lluitar batalles ja en lluiten, ja. Però per a alimentar la tropa i abastir-se de tot, senzillament… ho roben.

El pobre mossèn del cap oliós no se’n sabia avenir.

—Ja arribaran aquí, ja… —va vaticinar fra Guillem, de forma una mica sàdica—. No patiu que, pel que sembla, ho deixaran tot destrossat.

I el mossèn es va persignar fervorosament i va fer un petó a la creu del rosari que duia penjat de la faixa.

—Que Déu no ho vulgui, per favor, que Déu no ho vulgui.

—Amén.

* * *

Vam dormir tos dos en una petita cambra glaçada, damunt dos màrfegues velles de matalassos foradats i amb pudor de rònec. Estàvem baldats i jo vaig descansar força bé, però el meu mestre va rondinejar tota la nit, tossint a estones, neguitejat perquè no s’acabava de trobar del tot bé i planyent-se d’aquell mal al pit que no l’abandonava. L’endemà al matí, en baixar al menjador de la rectoria vestits amb les nostres cogulles, mossèn Gil ja ens havia preparat un esmorzar complert amb llet i pa.

—Perquè la visita al Senyor de Rocasalva us vagi d’allò més bé, cal que sortiu de bon matí ben esmorzats i ben nodrits!

—Moltes gràcies, mossèn.

I mentre menjàvem, en Gil Gil ens va parlar d’aquell noble propietari de la quadra de Vallparadís.

—És immensament ric. I guapo! Té propietats pertot arreu. Castells de muntanya, cases a Barcelona, terres, camps i boscos. De tot. La seva fortuna és incalculable.

Vam pecar d’enveja durant uns instants, però de seguida ens va passar, i la vam substituir per la cobdícia provocada pel sol pensament del tresor, del que aquell Senyor de Rocasalva ens n’havia de donar les pistes oportunes.

—En Galceran de Rocasalva passa moltes temporades fora de Terrassa…

El meu mestre em va mirar i em va comunicar un pensament: “De nom es diu Galceran”. I jo vaig fer que sí amb el cap sense que es notés.

—… ves si no tindreu sort i no el trobareu a casa…

—I per cert, aquest Senyor, en Galceran de Rocasalva… com és, físicament?

El mossèn es va delir amb aquella pregunta. Va respirar fondo i va posar els ulls en blanc uns instants.

—Ui, és molt ben plantat. Alt com un santpau. Ros com un fil d’or. Els ulls ben blaus. Com ara vós, fra Guillem.

—Què?

—Els ullassos blaus, vull dir…

I mentre somreia amb un sol costat de la boca, em va semblar que el mossèn mirava el meu mestre amb ulls de físic desig. Ens vam aixecar tots dos a l’hora disposats a marxar.

—Mossèn Gil, ha estat un veritable plaer, i un honor.

—Ja marxeu?

—Sí, sí, no ens podem entretenir pas gaire. Hi ha afers que demanen a nostra atenció, i no podem quedar-nos tot el temps que voldríem.

—Oh, quin greu! —va exclamar el capellà mentre ens acomiadava amb una encaixada de mans d’allò més suau.

La meva mà dreta la va agafar amb la seva mà dreta, sense deixar-la anar, mentre amb la mà esquerra me l’acariciava lleugerament quan em deia adéu.

—Molta sort. Que Déu Nostre Senyor us beneeixi.

I mentre ens feia el senyal de la creu a l’aire, vam sortir d’aquells jardins cap al carrer, esperitats, sense mirar enrere i sense gaire ganes de tornar-hi.

* * *

Tot vorejant els murs exteriors de les esglésies de sant Pere, vam baixar fins el torrent i vam caminar fins el castell. L’ampla porta era oberta, i en entrar ens vam trobar de cara amb un parell de pagesos que en sortien amb un carro. Ens van mirar les cogulles i es van persignar.

—Ave Maria Puríssima.

—Sens pecat fou concebuda —va respondre fra Guillem mentre els aturava amb un gest de la mà—. El Senyor Galceran de Rocasalva, sabeu si hi és?

—Juvenaaaaaaaal! —va cridar un d’ells mirant cap dins del castell—. Aquí hi ha dos frares que busquen l’amo! —va mirar el meu mestre—. Ara surt qui us en podrà donar raó. Adéu siau!

I van prosseguir el seu camí enllà del castell, tot travessant el pontet que franquejava el fossar. L’home al que havien anomenat Juvenal, al que veiem des de l’entrada, va desaparèixer rera una porta. Al cap d’uns instants, d’aquell punt en va sortir un senyor molt ben vestit, alt, ros i d’ulls blaus, que se’ns va acostar amb cara seriosa.

—Sí?

El meu mestre va prendre la paraula.

—Senyor Galceran de Rocasalva?

—Què voleu?

—Venim de la cartoixa de Valltrista.

—D’on?

—De… Valltrista, de la cartoixa de Valltrista. No us diu res aquest nom?

—Doncs no.

Potser era molt ric, però aquell home era un mal educat i un ignorant.

—La cartoixa de Valltrista és… on van anar a parar els monjos que antigament havien viscut aquí, entre les parets del seu castell.

Va fer una ganyota.

—Ah, sí. Sí que ho he sentit, ara que ho dieu, que aquí abans hi vivien monjos…

Per fi la conversa es va destensar una mica. El Senyor de Rocasalva va somriure lleugerament i vam veure que tenia una de les dues dents del davant completament corcada i negra, i que li faltaven algunes peces dentals. Realment, els criteris d’en Gil Gil sobre la bellesa d’una persona em van semblar, si més no, dubtosos.

—I què s’us ofereix aquí, a dos frares com vosaltres?

Fra Guillem estava una mica violent, perquè d’un amo de l’antiga cartoixa de sant Jaume Vallparadís se n’havia esperat una rebuda més càlida i una persona més culta.

—Se’ns ofereix que… bé, la nostra cartoixa va ser atacada fa alguns mesos per les tropes del francès, i nosaltres en vam aconseguir escapar, i… bé, havíem pensat si no seria molta molèstia, que vós, Senyor de Rocasalva i amo de la quadra del nostre antic emplaçament, doncs… si no ens podria acollir, ni que fos uns dies, aquí al castell, fins que les coses es normalitzin…

A aquell home de maneres esquerpes li devíem fer una mica de pena, perquè va agafar aire i va estar a punt de dir alguna cosa, però tot d’una va canviar lleugerament de cara i ens va convidar a entrar.

—Caram, sí que em sap greu. Maleïts francesos. Però passeu, passeu —va dir mentre ens encaminava cap aquella sala d’on havia sortit—. Sigueu benvinguts a casa nostra.

Vam entrar cap dins. La sala era gran i tenia una acollidora llar de foc encesa, i en un extrem, una taula de despatx plena de papers, llibres i lligalls de documents. Davant la llar de foc, diverses cadires de cuir estaven col·locades en semi cercle. Vam seure allà.

Vam començar parlant de l’estat en què havia quedat la nostra cartoixa i del salvatge assassinat de tres dels nostres companys. Vam inventar-nos que, a nosaltres dos, l’atac ens havia sorprès al bosc collint llenya, i que per això havíem aconseguit esquivar-lo, i fugir. Fidels al nostre costum de tergiversar una mica la realitat per a no entrar en detalls innecessaris, vam explicar a aquell home que havíem fugit cap a Barcelona, i que ens havíem refugiat allà durant un temps. Que més endavant, el malestar regnant a la ciutat per culpa de l’ocupació francesa ens havia fet decidir de fugir-ne, i que havíem pensat que era bona idea demanar acolliment a Vallparadís.

—I no hauria estat més lògic —va preguntar, de sobte— demanar auxili a una altra cartoixa que no hagués estat atacada?

—Precisament —va contestar el meu mestre—. Totes les cartoixes han estat darrerament atacades. No en queda cap dempeus.

—Caram, quin greu. I doncs? Potser hauríeu pogut demanar ajut a monjos d’un convent d’un altre orde?

—Justament, senyor —va respondre fra Guillem, fent-s’ho venir bé—. D’això ens agradaria que ens informéssiu, si no és molta molèstia, és clar.

—De què, exactament?

Fra Guillem va tossir una mica.

—Bé, el nostre orde… l’orde de sant Bru —va explicar, sense saber ben bé com començar—, sempre ha estat amb molt bona relació amb els monjos de l’ordre de sant Benet.

—Els benedictins.

—Exacte.

—I sabem que per aquí, pels voltants, no gaire lluny, hi ha algun monestir de frares benedictins, oi?

Es va gratar els cabells rossos i va pensar uns instants.

—Bé, sí. Hi ha el de Montserrat, que jo recordi. I el de Sant Cugat.

Fra Guillem escoltava aquell senyor amb una atenció tensa i reconcentrada.

—Sí? I no n’hi ha cap altre, per aquí aprop?

L’home va dubtar, però després, amb tota seguretat va dir:

—Doncs que jo sàpiga, no. Per què? Que n’hauríeu de menester més d’un, de monestir, per a demanar-hi asil? —va preguntar una mica grollerament.

—No, no. Amb un en tenim de sobra, és clar —va dir fra Guillem rient una miqueta—. Però és que… bé, amb vós podem parlar del… diguem-ne, “tema” lliurement perquè, bé, vós sou un home immensament ric.

Aquí el nostre amfitrió es va mostrar molt estranyat, i de sobte va semblar com si parlar de diners li vingués molt de gust.

—I què té a veure, aquí, la meva posició econòmica, si es pot saber?

Fra Guillem va dubtar uns instants, i amb el pensament em va preguntar: “Li ho dic?”. Jo li vaig respondre mentalment que sí.

—Bé, no, és que… si us expliquem que estem interessats en un monestir benedictí en concret, que sigui, diguem-ne, a quatre o cinc hores caminant des d’aquest castell… no us semblarà una mica estrany?

El nostre interlocutor s’estava posant una mica nerviós.

—I per què, si ho puc preguntar, estaríeu interessats en saber la localització d’un monestir exactament a aquesta distància?

El meu mestre s’estava uns instants callat abans de cada resposta, tot meditant-la bé per a no parlar més d’allò estrictament necessari.

—Perquè, senyor Galceran de Rocasalva, mireu… nosaltres tenim les pistes que a aquest monestir hi ha, diguem-ne, una cosa amagada que ens interessa.

El senyor es va aixecar de la seva cadira i va començar a caminar per la cambra, tot tocant-se la barba rossa i rumiant.

—A veure si us entenc. Esteu buscant asil a un convent de sant Benet. Però no qualsevol convent; busqueu un monestir en concret, perquè a més a més de l’asil, voleu trobar una… cosa.

—Sí.

—Una cosa amagada.

—Sí.

—I és amagada en alguna dependència d’un monestir benedictí…

—Sí.

—… que és a quatre o cinc hores a peu d’aquí, del castell.

—Sí.

—I puc preguntar qui la va amagar, aquesta cosa que us interessa?

Fra Guillem em va mirar i jo vaig fer un gest afirmatiu amb el cap.

—Els antics habitants d’aquest castell.

—Els monjos que vivien abans aquí?

—Sí.

—I en un moment determinat, aquells monjos van deixar una cosa amagada a un convent benedictí?

—Sí.

—I com ho sabeu, això, vosaltres?

Fra Guillem va dubtar un instant.

—Doncs perquè ho vam llegir en un pergamí. En un pergamí de Valltrista.

El nostre home va obrir molt els ulls.

—Ah, sí? Un pergamí, eh? —i va somriure, tot mostrant la dent tota negra i els forats dels queixals que li faltaven.

—Sí, un pergamí.

—I el pergamí deia que…

—… que els monjos d’aquí, de la cartoixa de Vallparadís, van demanar als monjos negres de sant Benet un lloc on amagar la… cosa.

—I què deia exactament sobre el lloc on està amagada la… cosa?

—Doncs que és sota la protecció de sant Benet.

—I que és un lloc ple de pau i silenci! —vaig afegir jo, de sobte, entusiasmat amb la cooperació que estava mostrant el noble terrassenc.

Llavors ell, de cop, es va aturar de caminar i em va mirar; però semblava que em travessés amb la mirada i que no em veiés, perquè de fet no em mirava ben bé. Arrugava una mica el front i era com si s’estigués veient els seus propis pensaments.

—Pau i silenci…

—I deduïm que es refereix a una església.

L’home va mirar fra Guillem i va somriure.

—És clar, una església —i va insistir—, l’església d’un monestir benedictí… el de Sant Cugat, amb tota probabilitat.

—Sembla que sí. I que s’hi arribava per un camí… —va recordar de sobte fra Guillem—. Com es deia, que ara no em vé al cap? Ah, sí… pel… camí dels monjos!

Va quedar com clavat al terra i va picar de mans una vegada, com si hagués arribat a una conclusió definitiva.

—El camí dels monjos! Naturalment! —va exclamar de manera entusiàstica—. El camí dels monjos us durà directes a Sant Cugat, tot travessant sant Quirze! Claríssim! És un camí antic, de quan… bé, molt antic. Va directe a Sant Cugat.

Llavors va tornar a seure, amb un somriure tan gran a la cara que es feia difícil d’entendre d’on li venia tanta alegria. Vaig pensar que li agradava ajudar els altres; que es tractava d’un home generós i intel·ligent. Al cap d’uns moments va tornar a preguntar:

—I com que jo sóc, com ho heu dit abans? “Immensament ric”, tot això m’ho podeu explicar.

—Sí.

Es va fer un silenci.

—Això vol dir que la cosa amagada que busqueu… són diners.

Fra Guillem va somriure.

—Sí.

—Molts?

—Molts.

* * *

Aquell noble tan generós, i que amb tant d’interès ens havia atès, ens va convidar a dinar, a passar la tarda, a sopar i a dormir. La veritat és que es aquell home, que en un principi no ens havia agradat gaire, la resta del dia es va mostrar ben amable i hospitalari amb nosaltres. Amb molta paciència i amabilitat ens va anar mostrant les dependències del castell, les cambres, el claustre, la sala capitular i l’església, ara tot transformat en estances familiars i en magatzems per a les collites, la palla, el bestiar i les eines.

Fra Guillem i jo vam trobar molt emocionant d’estar-nos passejant per una antiga cartoixa. El meu mestre, mentre caminava per aquelles dependències tot xerrant distretament amb aquell senyor alt i ros, de tant en tant, sense que es notés, s’arrambava a alguna d’aquelles parets de pedra i la tocava mentre tancava els ulls. Estava intentant captar les vibracions d’aquells murs centenaris. Amb el suau contacte de les pedres amb les puntes dels seus dits, provava de captar la història d’aquell antic convent reconvertit ara en casalot noble, i s’esforçava per a visualitzar els esdeveniments que allà dins s’hi devien viure… allò li va fer volar la imaginació. Es va figurar els frares antics, reunits a la sala del capítol, decidint l’associació amb sant Pol i el trasllat cap a Valltrista, discutint-ne els pros i els contres, sospesant les opcions, deliberant. Després, en una nit fosca de finals d’estiu, se’ls va imaginar fent els preparatius del tresor, per a amagar-lo… qui devia embalar aquells preuats objectes? Qui devia redactar-ne l’inventari? El pare procurador? El prior mateix? Ho devien fer tots els monjos reunits? O bé en aquella aventura només van participar alguns cartoixans, uns pocs escollits, per tal que es mantingués intacte el secret dins la germandat?

Fra Guillem, mentre passejava per aquells passadissos, mentre palpava dissimuladament aquelles pedres, intuïa com haurien anat les coses dins d’aquelles muralles i no podia evitar de sentir-se molt commogut. I jo, que no em vaig moure del seu costat ni un instant, també m’emocionava, perquè com que li captava tots els pensaments, per a mi era com estar llegint un llibre apassionant.

Havent sopat, el nostre amfitrió, que malgrat ser l’amo d’aquella propietat semblava no tenir-li especial estimació, ens va anunciar que l’endemà mateix, el seu criat Juvenal en persona ens acompanyaria amb carro fins al monestir de Sant Cugat, que sens dubte era el lloc que estàvem buscant.

—Al monestir de Montserrat no s’hi va pas pel camí dels monjos. A més, és molt més lluny d’aquí que no pas quatre o cinc hores caminant. Sens dubte és a Sant Cugat que heu d’encaminar les vostres passes —va afirmar, ben convençut.

I així, amb aquest convenciment i amb aquesta il·lusió, ens en vam anar a dormir a la cambra de convidats que en Juvenal ens havia preparat. I aquella nit va ser la primera en què fra Guillem va escopir sang mentre tossia.

* * *