Secció 4^a. La civilització romana El sistema republicà

Durant el període de preponderància de la cultura hel·lenística, Roma es convertí en el centre de la civilització europea més poderosa del món antic. En els seus orígens, era una petita ciutat independent que estava regida per un rei que, segons explica la tradició, rebia el seu poder per governar dels déus de la ciutat. Però cap el 510 o el 509 aC, el rei fou expulsat del país, i el sistema de govern monàrquic fou reemplaçat per un de republicà.

En un principi, la República romana estava regida per dos magistrats que tenien poder per governar conjuntament la ciutat durant un any. Al final del seu mandat se li podien exigir responsabilitats per la seva gestió. Però el sistema republicà romà s’anà fent cada vegada més complex a mesura que creixé l’extensió i la importància política de l’Estat romà. La maquinària administrativa de la República romana es dotà d’un cos de magistrats que rebia el consell del senat, un organisme format per ex-magistrats i altres persones amb prou experiència. Entre els magistrats, hi havia uns que tenien el poder de governar, i uns altres que administraven justícia. També hi havia els encarregats d’administrar el consell que defensava els interessos dels ciutadans més humils, la plebs₀. En conjunt, formava un sistema que cercà un cert equilibri institucional entre els diversos organismes que donaven vida a la República, per impedir l’acumulació de poder en unes soles mans, amb l’única excepció de períodes de crisi, en què es nomenava un dictador amb plens poders per resoldre la situació^[92].

No obstant, aquest sistema evolucionà i, en els seus últims temps, patí d’una inestabilitat considerable, fruit de les greus tensions socials i polítiques extremes que es visqueren i, en darrer terme, pels conflictes sorgits en el si de la classe dirigent entre les faccions que podríem anomenar tradicionalista i populista. Les diverses guerres civils que se succeïren durant el segle I aC conduïren a la seva fi^[93].

Una de les institucions republicanes més innovadores és la codificació del dret, una cosa que es plasmà per primera vegada en les «Dotze Taules», que daten de mitjans el segle V aC. En elles, s’establí el principi d’igualtat de drets entre tots els ciutadans, els procediments jurídics bàsics, i també els càstigs a aplicar pels delictes comesos. Amb el pas del temps, els romans arribaren a desenvolupar un cos complet de lleis escrites i una jurisprudència que regia la vida ciutadana. A les darreries del període republicà, s’havien creat ja tribunals penals com els que actualment coneixem, amb jutges nomenats per escoltar els casos segons un procediment determinat i un advocat per defensar els acusats. Al mateix temps, sorgí la professió de jurista, l’especialista en assumptes jurídics. Aquests últims escrivien opinions jurídiques per ampliar o rebatre decisions del senat. Els que adquiriren més renom podien acceptar un o dos pupils, als quals transmetien els seus coneixements. En aquestes innovadores pràctiques es reconeix l’origen de les primeres escoles de dret^[94].

Roma i l’hel·lenisme

A mitjans del segle II aC, la República romana conquerí Grècia però, al seu torn, fou captivada per la seva rica cultura, fins el punt que es pot dir que es convertí en la més fidel continuadora d’aquesta tradició.

La influència de la cultura hel·lenística sobre Roma es manifestà de forma especialment intensa en l’art, almenys durant el període republicà. No solament la majoria d’artistes que treballaven a Roma eren grecs, sinó que també la majoria de col·leccionistes romans compraven obres, o còpies, dels grans mestres grecs del passat.

Una altra de les conseqüències de la influència que exercí la cultura hel·lenística sobre la civilització romana fou la introducció del debat i el raonament en el seu pensament. A Roma, com havia succeït a Atenes, la vida pública era sobretot verbal, i es basava essencialment en unes relacions directes i personals. Exigia competència i experiència, i aquesta última la proporcionava sobretot la mestria en saber parlar.

S’atribueix a Ciceró el mèrit d’haver incorporat l’art de l’oratòria en l’àmbit de la civilització romana. Valorà les habilitats oratòries com la qualitat més distintiva de l’erudició, que creia paral·lela al desenvolupament d’un sentit ètic. Els seus textos donaren forma a la prosa llatina^[95].

A l’època republicana, a la ciutat de Roma, dues escoles de pensament d’origen grec, com són l’estoïcisme i l’epicureisme, comptaren amb bastants seguidors. En l’àmbit de la filosofia política, els grecs Paneci de Rodes i Polibi d’Apamea enriquiren el pensament estoic amb la seva original proposta de formar una organització política a nivell mundial, que devia reunir les fites assolides per la cultura universal i constituir també la forma de realitzar l’ideal estoic de garantir un dret aplicable per igual a tothom^[96]. En els últims temps del període republicà, l’epicureisme tingué en Lucreci el seu defensor més persuasiu. Aquest fou autor d’una literatura sensible i rica, testimoni de la seva fe en els éssers humans i en les seves virtuts. En el seu poema titulat «Sobre la naturalesa de les coses», escrit entre el 49 i el 48 aC, expressà la filosofia epicúria del món i de la societat, que, entre altres coses, situa els déus tradicionals com a irrellevants.

A mitjans del segle I aC, la major part dels participants de la vida política de Roma havia estudiat el pensament grec. Unes poques dècades més tard, el poeta Virgili consolidà a «L’Eneida», el seu gran poema d’aventures, la visió d’una Roma amb uns orígens que es remunten a la civilització grega. En aquesta obra, apareix Eneas, un dels herois homèrics de la guerra de Troia, com el mític fundador de la ciutat de Roma. El poeta Ovidi, en «Les metamorfosis», guanyà per a la cultura llatina els mites grecs. En el camp de la història, Tit Livi relatà la grandesa de Roma. Tàcit, més objectiu, aprecià aquesta disciplina amb una mentalitat més científica. El seu objecte d’estudi principal foren els mecanismes que utilitza el poder. Es mostrà sempre caut davant els esdeveniments que relatà i davant allò que els protagonistes poguessin estar ocultant. Fou capaç de veure l’abisme que hi ha entre allò que es diu i allò que es fa, i fou perfectament conscient de l’autopropaganda tendenciosa emprada pels emperadors^[97].

La moral estoica a l’època romana

L’estoïcisme fou la principal font de valors morals a l’època romana. En època encara republicana, Ciceró havia compartit l’idea estoica que sosté que els humans hem de viure d’acord amb la naturalesa, i que aquesta té un codi de lleis naturals que el filòsof pot aspirar a conèixer. Creia també que la virtut uneix els éssers humans amb Déu, que d’això es dedueix que tots els éssers humans, no importa la seva condició social, són valuosos en algun sentit, i que aquest vincle agermana a tots els éssers humans^[98].

A l’època imperial, aquest ideal de fraternitat humana, fou desenvolupat, entre altres, per Sèneca, Musoni, Epíctet i Marc Aureli. A mitjan segle primer, el filòsof cordovès Luci Anneo Sèneca elevà la condició humana a una categoria sagrada. L’originalitat del seu pensament fou, d’una banda, haver desvetllat el sentiment de dignitat de la persona i, d’altra, haver atorgat molta importància al poder de la voluntat moral. Creia que la consciència és com un guardià diví dins de cada ésser humà. I que els éssers humans tenim la capacitat de mantenir ferma la nostra ruta per seguir els dictats de la nostra consciència, sense deixar-nos vèncer. Ell fou el primer moralista romà que defensà d’una manera prou clara la idea d’igualtat natural dels éssers humans, i el respecte degut a la humanitat. Des de la seva influent posició, prop de l’emperador, reclamà un tracte més humà per als esclaus^[99]. Musoni Rufus, seguint el camí iniciat per Sèneca, elogià l’amor als éssers humans, i fou partidari d’equiparar en drets, l’home i la dona. Epictec, un antic esclau alliberat, que fou deixeble de Musoni, defensà uns valors universalistes fonamentats en la germanor de tots els éssers humans. En la segona meitat del segle segon, l’emperador Marc Aureli, també seguidor de les idees estoiques, preconitzà una comunitat política en la qual la llei fos igual per a tots. Però malgrat que això influí positivament en la millora de la posició legal de dones i esclaus, el règim d’esclavitud continuà durant i després del seu mandat^[100].

Els pilars de l’Imperi

Fa uns 2.000 anys, Roma era una gran ciutat, amb carrers pavimentats, i un complet sistema d’infraestructures de clavegueram i subministrament d’aigües, que comptava amb una població que podria haver superat el milió de persones. Era el centre d’un gran Imperi, que s’estenia quasi cinc mil quilòmetres d’est a oest, i prop de tres mil de nord a sud^[101].

S’havia edificat sobre quatre pilars bàsics:

1) un exèrcit que durant molt de temps fou invencible, i que oferí pau i estabilitat als ciutadans que poblaven l’Imperi;

2) una xarxa de comunicacions relativament ràpida i segura, a través de les quals arribaven a la capital les riqueses de les províncies;

3) un sistema de lleis, que es convertiren en la base del sistema romà de convivència; i

4) un sistema educatiu fonament en una sèrie de coneixements estandarditzats, les dites set arts liberals clàssiques, el «trivium», format per la gramàtica, la retòrica i la dialèctica, i el «quadrívium», format per l’aritmètica, la música, la geometria i l’astronomia.

L’exèrcit romà fou la base sobre la qual es fonamentà el poder imperial. En llatí, «Imperator» vol dir literalment general. L’emperador era abans que res el cap de les forces armades romanes. I l’Imperi Romà era una societat molt militaritzada, on l’exèrcit no solament complia funcions de defensa contra les agressions exteriors, sinó que influïa decisivament en la vida política romana, protegint o enderrocant emperadors^[102].

La xarxa viària recorria tot l’Imperi en una extensió que fins aleshores no havia tingut precedents, tot i que el tràfec de mercaderies circulà preferentment a través dels ports marítims construïts durant l’època imperial. Encara que les grans construccions romanes foren fetes, sovint, de pedra, tanmateix, la gran innovació romana de l’època imperial fou la utilització del ciment com a material de construcció. El ciment era més barat i més fort que la pedra, cosa que el va fer especialment útil en la construcció en grans espais oberts. L’arquitectura romana es beneficià també de l’ús dels arcs, invent que encara que els artistes grecs possiblement ja coneixien, havien utilitzat molt poc. Els enginyers romans els utilitzaren per construir els aqüeductes que duien aigua a les ciutats^[103].

En la base del dret romà es troba la distinció entre les distintes classes socials i la categoria de cada individu. Atorgà especial importància a la figura paterna, que tenia poder absolut sobre la seva família. El dret romà fou objecte de diverses recopilacions o refoses recollides en manuals d’ús per als experts en lleis. Una de les més influents fou la de Caius, escrita cap a l’any 150. Però la refosa clàssica per excel·lència fou realitzada en el segle sisè, sota els auspicis de l’emperador Justinià. El codi de Justinià constitueix un document excepcional per conèixer l’evolució del pensament jurídic romà. És format per una recopilació de principis bàsics, lleis, escrits jurídics, i les innovacions legislatives introduïdes pel propi Justinià. El seu element més influent són les lleis que governen l’administració civil i determinen l’abast dels poders i privilegis eclesiàstics, el «Codi de Dret Civil», que fou la base del dret a l’Imperi Romà d’Orient.

L’educació romana començava amb l’estudi del llatí clàssic, la llengua que estava cridada a ocupar una posició central durant segles en la vida cultural de tot l’Occident europeu. El seu aprenentatge permetia l’accés a l’estudi de la literatura llatina i, en particular, el gran poema èpic de Virgili. Els estudiants llegien en veu alta passatges d’aquesta i altres obres, i desenvolupaven les seves capacitats crítiques en comentar la gramàtica, les figures del discurs, i l’ús que els autors llatins feien de la mitologia. Després s’introduïa els joves en les arts de la retòrica. Aquests estudis estaven dissenyats per ajudar-los a argumentar i plantejar complexos problemes jurídics. Els estudis superiors incloïen la resta de les arts liberals clàssiques que constituïren la base de l’educació occidental no solament durant el període romà, sinó també durant el medieval^[104].

La caiguda de Roma

En el segle segon de l’era cristiana, l’Imperi Romà semblava viure un període de pau i prosperitat tan impertorbable, si no més, que el que havia gaudit l’Imperi egipci en els millors moments de la seva història. Tanmateix, després de la mort de l’emperador Marc Aureli, fet que succeí cap a l’any 180, el nombre de persones que habitaven l’Imperi retrocedí sensiblement, a causa de la inestabilitat climàtica, les epidèmies, la creixent desforestació de les terres de l’Imperi, i la disminució en la producció d’aliments. La situació s’agreujà en el segle tercer a causa del mal govern d’emperadors incompetents i corruptes, la inflació, i una pressió fiscal insuportable, a les quals caldria afegir, en certes àrees limítrofs de l’Imperi, els saquejos i devastacions per part de les tribus que habitaven les seves fronteres^[105].

Les reformes econòmiques que introduí l’emperador Dioceclà, a finals d’aquells segle, evitaren la caiguda imminent de l’Imperi. En el segle quart, les de l’emperador Constantí, li donaren fins i tot una certa estabilitat. No obstant, el món clàssic feia temps que estava condemnat a la seva caiguda. Una societat com la romana, poc donada a la recerca aplicada al progrés tecnològic, era força vulnerable a les forces de la naturalesa. La lentitud en la introducció i difusió de noves tecnologies i, en particular, fonts d’energia que fessin possible la superació de la crisi econòmica que el debilitava, juntament amb la incapacitat per transformar de forma radical les seves estructures socials, facilità la seva descomposició.

En el segle cinquè, un grup de tribus germàniques donaren el cop de gràcia a un Imperi que ja s’havia convertit en cristià. Després del saqueig de Roma de l’any 410, a mans dels gots d’Alaric, la seva caiguda definitiva, en la part occidental de l’Imperi, tingué lloc a mans dels huns, l’any 476. En la part oriental, amb capital a l’antiga ciutat de Bizanci, que havia estat rebatejada en aquell temps amb el nom de Constatinoble, l’Imperi subsistí durant un mil·lenni més, fins que l’any 1453 seria conquerida pels turcs, que li donaren el nom actual d’Istambul. Fou l’Imperi bizantí l’encarregat de preservar i transmetre la cultura clàssica a les generacions posteriors.