Secció 1^a. Cristiandat i vida urbana

El ressorgiment de les ciutats europees

Entre els segles IX i XIII, en una època en què el clima d’Europa es caracteritzà per ser relativament suau i plujós^[204], un llarg període de bones collites, i la consolidació del règim feudal, amb la llarga estabilitat que comportà la situació de senyors i vassalls en el règim de tinença de la terra, fomentaren la introducció d’algunes millores en el camp europeu, que redundaren en un considerable increment en la productivitat agrària.

En un primer moment, les innovacions més remarcables que es produïren foren les següents:

a) l’adopció d’un nou règim d’agricultura que permetia tres collites anuals, en comptes de dues;

b) el canvi dels bous pels cavalls com animals de càrrega, aquests últims molt més eficients en la seva funció de transport; i

c) la ràpida difusió del molí d’aigua com a forma suplementària de produir energia.

Totes aquestes innovacions, i el clima favorable que dominà durant la major part d’aquell llarg període, contribuïren a crear un espai econòmic en el qual la població pogué créixer d’una forma gradual.

L’augment en l’excedent agrari, l’expansió del comerç, i la proliferació dels mercats, foren factors que afavoriren el creixement de les ciutats.

La seva vitalitat econòmica, i la rivalitat entre els emperadors i els papes pel control de la península itàlica, donà grans oportunitats a algunes d’elles per aconseguir la seva emancipació del poder feudal.

Posteriorment, la introducció a Occident d’un nou conjunt d’innovacions tecnològiques com el molí de vent, el torn de filar, els molins hidràulics per a la producció de paper o, fins i tot, les ulleres, que allargaren la vida laboral dels artesans que treballaven en activitats que requerien gaudir de bona vista, acceleraren la seva transformació econòmica i social.

L’expansió econòmica, i la tendència cada vegada més acusada a l’especialització en les produccions regionals esperonaren el comerç entre diferents zones d’Europa. S’experimentà també un gran creixement del comerç de llarga distància amb l’Orient. El comerç europeu, a l’alça, requerí alhora de l’aparició de nous instruments financers per operar en els mercats internacionals, com la lletra de canvi, el xec o el crèdit bancari, i de noves institucions corporatives per regular el dret mercantil internacional, com la societat de base familiar i la societat en comandita₀. Sorgits en les relativament populoses ciutats comercials del nord d’Itàlia, com Gènova, Florència, Venècia o Milà, s’estengueren després per la resta d’Europa.

Els europeus que visqueren als segles XIII i XIV foren testimonis també de l’ascens de les grans famílies de banquers italians, fonamentalment florentins. Allí fou on s’introduïren innovacions bancàries com ara el canvi de divises, el dipòsit bancari, la transferència o el crèdit a interès. A mesura que més i més persones es dedicaven el comerç, la riquesa se situà com a signe principal de distinció social. Freqüentment, els comerciants més rics construïren palaus sumptuosos i foren nomenats cavallers^[205].

Mesura i precisió

Les transformacions registrades a Europa entre els segles IX i XIII foren seguides d’altres que, en el mig segle transcorregut entre 1275 i 1325, alteraren per complet els hàbits i la forma de pensar dels europeus.

Un element fonamental per comprendre aquest canvi cultural fou la introducció a Europa del rellotge mecànic, que orientà la mentalitat dels europeus cap a la mesura i el càlcul precís de les diverses magnituds de la vida diària. Encara que els primers rellotges mecànics havien aparegut abans a la Xina que a Europa, fou l’entusiasme occidental per establir hores d’igual durada, allò que canvià la percepció humana del temps. Els primers rellotges de les ciutats es convertiren en un atractiu comercial. Totes les ciutats més importants volien comptar almenys amb un.

Un altre ingredient també molt important fou la revolució que es produí en la forma d’organitzar els negocis. Una premissa bàsica perquè es pogués produir aquest canvi fou la introducció a Europa del sistema de numeració decimal i dels numerals hindús. Una proposta històrica que realitzà Leonardo de Pisa l’any 1202, amb la publicació del seu «Llibre d’àbacs», que servia per fer càlculs matemàtics. S’inspirà en l’obra del matemàtic al-Khwarizmi. En el segle precedent, l’obra de l’àrab havia estat traduïda al llatí per Robert de Chester. Fer càlculs aritmètics precisos no era una tasca senzilla abans que es generalitzés el seu ús. Cap a finals del segle XIII, però, després que l’ús generalitzat del nou sistema de calcular s’hagués convertit en una cosa habitual a Europa, una atmosfera de càlcul s’apoderà de la vida europea, especialment a les ciutats italianes. La manifestació més palparia d’aquell nou ambient cultural fou la proliferació de les escoles de comerç, on s’ensenyà aritmètica bàsica, comptabilitat i geometria. Cap a finals del segle XIV, s’havien inventat també la tècnica de la doble entrada en els llibres de comptabilitat, i altres associades amb aquesta forma ordenada de dur els negocis. L’any 1494, el frare Lucca Pacioli codificà tots aquests avenços en el que es considera el primer manual realment influent de comptabilitat. Amb aquest instrument, es podia calcular amb facilitat si un negoci obtenia guanys o pèrdues.

La proliferació de les escoles de comerç, i tècniques com la comptabilitat per partida doble, posen de manifest l’aparició d’un nou tipus de mentalitat econòmica que, amb el temps, conduí a l’aparició de les primeres formes de capitalisme. L’oportunisme, el càlcul racional i la planificació de les activitats comercials es convertiren en un sistema eficaç per acumular grans fortunes en les puixants ciutats italianes. Itàlia en general, i Florència en particular, es convertiren en el bressol d’una revolució econòmica en la que el comerç constituí la base de tota la resta d’activitats productives, i de la prosperitat general d’Europa^[206].

Àrabs i cristians

El progrés econòmic d’Europa va anar paral·lel al procés de recuperació de la saviesa antiga. Bona part d’aquests coneixements arribaren al món cristià a través dels àrabs. A mesura que catalans, aragonesos i castellans, avançaren en la reconquesta de la península ibèrica i, sobretot, quan els normands expulsaren els àrabs de terra siciliana, la saviesa acumulada per aquests últims quedà exposada a la curiositat d’alguns erudits cristians que, des de Vic, Ripoll, Toledo, Salern o Palerm, es dedicaren a traduir al llatí algunes de les obres àrabs que permetrien als cristians redescobrir els textos clàssics de l’Antiguitat. En aquell procés de transmissió cultural fou determinant el paper que exerciren els jueus que dominaven la llengua àrab. A manca de cristians que coneguessin aquesta important llengua de cultura, foren els jueus els que majoritàriament traduïren les obres de l’àrab a una llengua llatina, per tal que després els cristians traduïssin el text d’aquesta llengua al llatí, coneguda per tots els erudits cristians.

A Catalunya, durant la segona meitat del segle X, Gerbert d’Orlhac, que l’any 999 fou nomenat Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, aprengué d’aquestes comunitats els elements científics que després utilitzaria per tractar amb les teories astronòmiques de Ptolemeu i la numeració de posició. Prop de Nàpols, a la ciutat de Salern, Constantí l’Africà realitzà, entre 1065 i 1085, la traducció de nombrosos tractats grecs i àrabs. A aquests primers contactes, se succeïren, a partir del segle XII, l’obra dels grans traductors dels principals filòsofs grecs de l’Antiguitat^[207].

Les corporacions universitàries

El renaixement cultural d’Occident no solament begué de fonts àrabs. Un altre dels trets característics de la cultura europea d’aquell temps fou el redescobriment del dret romà. L’interès renovat per aquest tipus d’estudis es considera una conseqüència directa de la disputa de les investidures entre el Papa i l’emperador germànic. Per la seva importància històrica, el seu fruit més remarcable fou la codificació del dret canònic₀ que realitzà el monjo Gracià, tasca que fou completada l’any 1140. Uns quants anys més tard, el codi elaborat per aquest monjo seria adoptat per la institució eclesiàstica com a principal fonament jurídic per al seu funcionament.

La romanització de les pràctiques jurídiques comportà la substitució dels procediments orals pels escrits, cosa que, juntament amb la difusió de les pràctiques notarials allí on eren desconegudes, augmentà la seguretat del tràfic jurídic^[208]. La recuperació del dret romà facilità també la construcció a Occident d’un sistema legal regit d’acord amb criteris racionals. Un dels seus llegats fou el que establí el principi republicà de representativitat en les decisions col·lectives, segons el qual allò que afecta a tots ha de ser aprovat per tots. Aquest vell principi romà fou el que adoptaren un grup de professionals que es reuniren a Bolònia a finals del segle onzè, units per l’interès comú en l’estudi del dret romà. En aquella ciutat, fundaren la primera corporació universitària, entesa com a entitat col·lectiva d’individus que té interessos legítims per defensar de forma conjunta^[209]. Fou també la universitat de Bolònia la primera en obtenir una constitució acadèmica, promulgada l’any 1158 per l’emperador Frederic I. En la citada constitució, s’establí un privilegi reial que es reconeixeria posteriorment com l’origen de la llibertat acadèmica de la qual gaudiren les universitats europees^[210].

A més a més de Bolònia, les universitats més importants del període medieval foren les d’Òxford i París. La primera destacà en els estudis sobre el món natural. La segona en els estudis sobre Déu, és a dir, de teologia. Totes dues es convertiren en la segona meitat del segle XIII en els principals centres de difusió de les doctrines d’Aristòtil.

Es considera que fou Robert Grosseteste, bisbe de Lincoln i canceller de la universitat d’Oxford, l’introductor del mètode experimental en les universitats europees. Ell fou el primer europeu medieval que no es limità a traduir de l’àrab al llatí la saviesa de l’Antiguitat. A partir de la filosofia naturalista d’Aristòtil, que havia posat un especial èmfasi en els principis i les causes que expliquen el funcionament del món natural, l’anglès desenvolupà un mètode científic que empra la inducció₀ i proves sistemàtiques basades en l’experimentació. També fou ell qui orientà el programa d’estudis de la universitat d’Òxford, per donar especial cabuda a les ciències naturals i les matemàtiques. Roger Bacon, el més capaç dels seus deixebles, atribuí un gran valor a la combinació de raonaments matemàtics i experimentació, amb la intenció expressa d’aplicar aquest mètode científic per arribar algun dia a dominar per complet la naturalesa.

Amb la introducció de l’obra d’Aristòtil en el currículum de les universitats europees, aparegué un cos de coneixements astronòmics format per manuals, instruments científics i taules amb precises observacions astronòmiques. A les universitats europees, es començà a ensenyar també teoria planetària i astronomia matemàtica. En el marc d’aquestes disciplines, fou possible el càlcul de les posicions dels cossos celestes i la predicció de fenòmens com les conjuncions planetàries i els eclipsis solars. En aquell mateix segle, l’experimentació amb cossos humans fou freqüent. A finals del segle XIV, la pràctica de la dissecció entrà a formar part de l’educació mèdica de les universitats europees^[211].

A la universitat de París, els estudis de lògica₀ i teologia culminaren en l’intent més seriós realitzat mai per compaginar la raó₀ humana amb la fe catòlica. En els segles XII i XIII, alguns filòsofs cristians, que reberen l’apel·latiu col·lectiu d’escolàstics₀, havien recuperat la confiança en l’intel·lecte humà com a instrument de coneixement. La lògica, es pensava aleshores, permetria que els éssers humans penetressin de forma gradual en els misteris de Déu. Aquell ésser suprem hauria disposat les coses d’acord amb un ordre sistemàtic i lògic que era possible comprendre.

L’empresa d’abastar tot el coneixement de forma completa no podia reeixí, però exercí una influència decisiva en la transformació del pensament occidental al llarg del període medieval.

Raonament i fe cristiana

En el segle XII, Pere Abelard, un dels pensadors més capaços del moviment escolàstic, identificà les possibilitats que ofereix el mètode dialèctic de raonament per a l’anàlisi dels principis de la fe cristiana. Aquest mètode consisteix en emprar una sèrie de regles lògiques per explorar les contradiccions en el llenguatge, a la recerca d’una veritat que podria aparèixer més enllà de la superfície del coneixement^[212]. I l’emprà per qüestionar molts episodis de la Bíblia que eren contraris a la raó humana.

En aquell mateix segle, la renovació del pensament medieval rebé també les valuoses contribucions d’altres escolàstics de les ciutats de Chartres i París. A Chartres, Thierry havia impulsat una lectura naturalista dels textos de Plató. El món natural era vist com un ordre racional de causes i efectes. Guillem de Conches anà més enllà encara en la seva revaloració de la naturalesa. Argumentà que cal establir una distinció entre les forces autònomes de la naturalesa i les forces de la divinitat. I que en les coses de la naturalesa ha de predominar l’explicació filosòfica. A l’abadia de sant Víctor, a París, la imatge del món visible esdevingué com el d’una màquina^[213]. Els estudis centrats en la realitat del món natural havien de constituir una base fonamental per a la contemplació religiosa.

D’aquella concepció totalitzadora pròpia dels escolàstics, sorgí la pràctica medieval d’escriure tractats enciclopèdics ocupats en sintetitzar tot el coneixement. La culminació de l’obra dels escolàstics arribà a mitjans del segle XIII, a partir de la impressionant obra teològica de Tomàs d’Aquino. El seu intent de reconciliar el cristianisme amb el pensament aristotèlic creà la possibilitat d’entendre el món des d’una perspectiva naturalista, que es distingís dels elements sobrenaturals presents en la doctrina cristiana^[214]. La seva teologia, com a intent de construir la ciència de Déu, constituí un esforç intel·lectual i racional, sense precedents, per intentar comprendre l’Univers a partir del seu govern. En les seves obres enciclopèdiques, el dominic francès argumentà que existeix un ordre natural de les coses que fa innecessari explicar els fenòmens naturals a partir dels miracles divins. Però l’autonomia individual apareix sempre situada al costat de la presència determinant i constant de Déu en el cor de tots els éssers humans^[215]. En la seva obra, identificà la regió exterior del Cosmos amb el cel dels cristians, on els escollits es troben amb Déu^[216].

La fe també constituí la preocupació intel·lectual principal del teòleg mallorquí Ramon Llull. Desenvolupà el pensament lògic d’Aristòtil amb la finalitat de provar els articles de fe mitjançant raons necessàries que fessin del cristianisme una religió universal. Però allò que fa original el seu pensament i, en certa manera, avançat al seu temps, és la seva creença en la necessitat de trobar un mètode científic amb principis generals en els quals fossin continguts els principis de les altres ciències particulars, i d’entendre, alhora, que cada ciència en particular té els seus principis propis, diferents dels principis que regeixen les altres ciències^[217].

L’art gòtic

El clima de renovació cultural viscut a Europa en els segles XII i XIII, es traduí també en les expressions artístiques que es desenvoluparen en aquell temps. A mitjans del segle XII, entorn a la ciutat de París, apareix l’art gòtic, com l’estil propi de les puixants ciutats medievals europees. El seu fonament tècnic radica en la possibilitat de construir amb voltes per mitjà d’arcs encreuats, a partir dels nous coneixements arquitectònics que aprofitaven les matemàtiques més recents. Amb aquella innovació, i amb d’altres com l’addició de contraforts a l’exterior de les esglésies, els arquitectes construïren esveltes catedrals gòtiques de pedra i vidre. La seva intenció artística responia al gir naturalista que estaven introduint en l’esperit de la cristiandat medieval els filòsofs de l’escola de Chartres.

Fou en les arts plàstiques on més aviat s’observà el desplaçament des de la simbologia del període romànic a la representació d’allò que és directament experimentable, del que és viu i visible. I és que, si com creien els artistes del període gòtic, Déu és la llum, totes les criatures de la creació han de reflectir aquesta d’acord amb la pròpia resplendor interna.

D’altra banda, els artistes d’aquell temps volien entendre l’antiga fórmula de vestir els cossos que els havia estat llegada. A l’igual que en l’època del gran despertar a Grècia, començaren a mirar la naturalesa per aconseguir que una figura semblés convincent. I és que les estàtues que flanquejaven els pòrtics de les catedrals gòtiques no eren només símbols sagrats, recordatoris solemnes d’una veritat moral, sinó que cadascuna d’elles havia de ser una figura per si sola, diferent de la del seu costat.

No obstant, existeix una diferència fonamental entre la manera que tenien d’entendre la pintura els artistes grecs del període clàssic, i els del període gòtic. Als primers els interessava sobretot la manera de construir la imatge d’un cos bell. En canvi, per als segons, tots aquells mètodes i recursos només eren mitjans per a una fi, que era explicar la història sagrada de la manera més commovedora i convincent possibles^[218].

A finals del segle XIII, el pintor florentí Cimabue accentuà les tendències naturalistes en l’art gòtic. Representà la Verge Maria amb línies més suaus^[219]. El seu protegit, Giotto di Bondone, donà el pas següent, l’any 1305, quan pintà a la ciutat italiana de Pàdua una matrona que produeix la sensació de representar una estàtua. Giotto, a partir del redescobriment de l’escorç en la representació de les figures, creà la sensació de profunditat en una superfície plana, i la il·lusió que la història sagrada era representada davant els nostres ulls com en un escenari^[220].