Capítol 8. El món modern en crisi

Al llarg del segle XIX, el progrés científic i el desenvolupament industrial, estimulats per una economia liberalitzada, modificaren l’estructura de les societats europees, i generaren nous grups socials específicament d’origen urbà. Producte d’aquesta nova situació, sorgiren tot un conjunt de moviments socials que lluitaren per crear condicions de vida més dignes per als treballadors, i altres que reclamaren també condicions més igualitàries en les relacions entre homes i dones. En bona part com a resposta a aquells moviments socials, però també pel sorgiment entre determinats sectors intel·lectuals d’una nova sensibilitat social, en algunes societats occidentals, a poc a poc, s’anaren introduint algunes reformes socials i es crearen noves instàncies de representació política que recollissin més fidelment l’opinió del conjunt dels ciutadans. La democratització d’Europa fou acompanyada per una incipient política social que garantí un conjunt de serveis socials i educatius bàsics per a tothom.

D’altra banda, el clima intel·lectual experimentà una seriosa crisi de consciència, que tingué com una de les seves conseqüències més evidents la pèrdua progressiva dels seus referents cristians. La religió tenia cada vegada més dificultats per donar respostes racionals convincents als interrogants que plantejava la vida moderna. L’avenç de les idees evolucionistes en el camp de la biologia, i la nova concepció de la ment humana, popularitzada per Freud, juntament amb la crítica erudita a la religió efectuada per determinats filòsofs alemanys, i dels primers descobriments arqueològics que abonaven les tesis evolucionistes de Darwin, contribuïren a revolucionar la concepció sobre la condició humana, que es veié cada vegada més deslligada del seu protector celestial.

Com a conseqüència d’aquell nou context cultural, cada vegada més crític amb tota l’herència cultural del passat, aparegueren un conjunt de moviments culturals que es dedicaren a qüestionar de forma sistemàtica totes les formes vigents d’art, literatura i organització social. Consideraven que aquestes formes culturals havien quedat desfasades, i que calia reinventar tota la cultura. Tot allò que fos nou era acollit amb excepcional simpatia. D’aquells moviments precursors sorgiren el modernisme i la cultura d’avantguarda, que participaren també d’aquella consciència de crisi permanent, de canvi continu en la concepció cultural.

A partir del 1870, la civilització occidental, aquella que havia estat capaç de construir la civilització humana més avançada de totes les que s’havien succeït en el temps, i d’atendre de forma més eficaç les necessitats més bàsiques dels ciutadans més desafavorits, s’embarcà en una desencertada política exterior expansionista que pretenia la dominació política i econòmica del món. En aquella lluita per l’hegemonia mundial, la competència entre les principals potències europees conduí a una boja carrera armamentística, que culminaria en el desencadenament dels dos desastrosos conflictes bèl·lics de la primera meitat del segle XX.

La commoció que produïren aquelles dues terribles guerres posà en qüestió tots els fonaments de la civilització occidental. El món modern patí una greu crisi que afectaria d’una manera decisiva el seu camí posterior.