ELLES ELS PREFEREIXEN SANS

8.— A l’ase que no conegues, no li toques les orelles.

Anònim

Allargassat al sofà, el fisioterapeuta fa zapping indiscriminadament. No busca cap programa en concret; simplement, tant de desfici el posa un pèl neuròtic. De fet, l’ensopiment li ve de llarg: des que el va deixar la dona no ix de casa. De res no han servit les propostes continuades que, d’un temps ençà, els seus vells col·legues (aquells que han romàs fadrins) li han fet per orejar-se una mica. Ha rebutjat, una rere l’altra, les invitacions al cine, al teatre, a les festes privades, als acomiadaments de solters…

Avui, però, està especialment neguitós. Comença a estar-ne tip que la depressió haja esdevingut una mera qüestió d’habitud. Hauria de reaccionar i sobreposar-se a l’abatiment que li ha tenallat la vitalitat aquests últims dies. Activar-se. Posar-se les piles. El fisioterapeuta s’aixeca arrauxat. Es vesteix de pressa i ix al carrer amb la sensació que s’ha rebel·lat contra alguna cosa.

Atura un taxi i ordena que el menen a la discoteca més propera. Desa la gavardina al guarda-roba i es fa servir una aigua mineral. Recolzat a la barra, mentre li fa glops a l’ampolla, fa una ullada a la pista de ball: una música monorítmica fa ballar la gent a sotragades. El parpelleig frenètic dels llums li produeix la sensació d’estar atrapat en un film de fotogrames. Un bombardeig de flaixos es precipita sobre la gentada que s’apinya i es revolta pastosament. En aquell moment en què tot de raigs làsers travessen la discoteca de banda a banda, entreveu una dona exòtica, voluptuosa, tocada de verds i rojos fluorescents. Quin bombonet!

Al fisioterapeuta, li agradaria d’apropar-s’hi. No obstant això, és conscient que aquella rossa amb el cul de pera i el mamellam desbocat és fora del seu abast. Si més no, mitja dotzena de mascles famolencs l’envolten i, ara un ara l’altre, li ofereixen cubates, porros i converses impossibles. Però compte!: al fisioterapeuta no el desanima el cos de gimnàs dels pretendents (ell és un professional de l’esport i sap que, posats a fer, té moltes més prestacions atlètiques que ningú); més bé són els seus trets facials tan infortunats el que fa que la considere inaconseguible. Perquè, al cap i a la fi, en aquestes circumstàncies —creu ell— el que va per davant és la cara, i ell té el nas aquilí, les galtes xuclades, la barbeta enfonsada i el front tirat enrere i solcat per entrades pronunciades. Sap que hi ha altres ocasions en què la cara també va per davant, i en les quals l’afuament del seu rostre no resulta un inconvenient, sinó tot el contrari: per exemple, en les curses de velocitat, en la natació i en el ciclisme —especialment en el descens— l’aerodinàmica de la seua carassa li reporta avantatges inestimables; però en els moments com ara, quan toca el terreny de la seducció directa, està convençut que no hi té res a fer amb la seua carta de presentació.

Potser el fisioterapeuta en fa un gra massa, i tant de pessimisme l’automargina; però no ens enganyem: que el fisioterapeuta impose uns límits a la seua capacitat d’acció en certs contexts, no vol dir que no en sàpiga traure profit. Per això, ara, no renuncia a mirar-la. A més, s’hi sent legitimat. Considera que és un dret inalienable que s’adquireix tan bon punt s’abonen els dotze euros de l’entrada, és a dir: per ell, a més de la copa, l’encuny i el guarda-roba, l’entrada hi inclou la llibertat de contemplar les excelsituds de la natura que pul·lulen a la sala de ball. I és, justament per això, que ara se la menja amb els ulls.

Perdut en l’embadaliment de resseguir-li totes les corbes que tiben aquells pantalons de cuir, triga més del compte a adonar-se que ella també el mira àvidament. Quan finalment se n’apercep, redreça el cos per gallejar; per traure pit tira els braços enrere. Amb el colze dret frega un got mig buit que hi ha a la barra. El got cau, el vidre s’esmicola, els glaçons capgirellen i la beguda li taca el pantaló. Ella riu i, tot fent-se un corredor entre carronyaires que la devoren amb la vista, creua la pista i se li planta al davant.

—¿Només beus aigua, tu? —diu ella.

—Sí, sí, no… no m’agrada l’alcohol —quequeja ell, mentre deixa caure la vista sobre l’ampolla i deixa de desenganxar-ne l’etiqueta.

—Ets abstemi… Que interessant! Tens pinta d’estar molt sa…

—Sóc fisioterapeuta.

—M’agraden els homes trempats, amb bona salut. No t’ho creuràs: fa temps que en busque un que se’n cuide del seu cos; però només tope amb drogates i gent malsana.

Enraonen convencionalment un parell d’hores. Intercanvien futilitats. Des de les referències musicals d’ella —Ravi Shankar, Dead Can Dance, Re-percussió— fins a les explicacions esportives d’ell —el tàndem, la pole position, el fora de joc posicional. Quan la conversa s’encalla ella li pregunta el seu grup sanguini. Ell se’n sorprèn. Tot seguit li demana pels seus hàbits d’alimentació i el fisioterapeuta somriu i li fa una confidència: la salut física i mental depèn de l’equilibri de la dieta.’

Ella suggereix d’agafar un taxi i anar a casa d’ella. Ell, però, s’estima més anar al seu apartament, perquè és més a prop’. Ella fa una cara de contrarietat. Ell bandeja els dubtes amb un gest amb la mà i li diu que tranquil·la, que no els importunarà ningú, que fa temps que no rep visites —i a l’acte s’empenedeix del que ha dit. Ella sembla reviscolar:

—¿De segur?

—De segur.

Durant el trajecte, mentre ella repenja el cap al muscle d’ell, el fisioterapeuta pensa en tot el temps que ha malbaratat a casa, davant la caixa tonta. I és que no s’hi sap avenir: tot plegat sembla un somni, un somni de pel·lícula.

Així que apleguen a l’apartament del fisioterapeuta, ella li diu que ha de trucar la seua mare, per advertir-la que demà no assistirà al dinar familiar dels diumenges. Pren el mòbil de la bossa, ix a la terrassa i enllesteix la telefonada en trenta-set segons.

Quan torna a entrar-hi, ell ja l’espera nu, dempeus. Després dels petons, ell prova de descordar-li la brusa, però és desmanegat i no reix a fer passar els botons pels traus. Es desespera. Ella fa dues passes enrere i es trau la brusa i el subjectador. Dos pits rodons, tibants i antigravitacionals n’emergeixen. Els mugrons són rosats i s’ericen amb facilitat. S’abaixa els pantalons de cuir, que es resisteixen a lliscar pels malucs. Li mostra un cul contundent, indiscutible: dues bones anques d’egua. Mentre aquella voluptuositat irreal creua la cambra i la generosa abundància de la natura se li apropa balandrejant l’excés carni, el fisioterapeuta pensa que els amics no se’l creuran quan ho conte.

Carden tota la nit. El fisioterapeuta s’esmerça de debò: posa en pràctica positures copulatòries acrobàtiques, fa una exhibició corpòria de força i resistència. Ho dóna tot. Abans de dormir, quan ella descansa el cap a sobre del pit d’ell, i tot i saber que és una imprudència declarar-ho tan promptament, no pot contenir-se:

—T’estime.

Ella aixeca el cap i el mira dolçament.

—Jo també.

Es desperta marejat, amb un malestar angoixós. Caminant dificultosament fa cap al vàter, alça la tapa i fa un gran vòmit. Amb el regust del fel a la boca es mira a l’espill: està blanc com un mort. Nota com si li faltés alguna cosa, però no sap ben bé què. Recolzat al marc de la porta del bany, passa la vista per l’habitació: desendreçada. Va per tornar al llit, però quan prova de fer el primer pas, es nota una burxada freda a la part inferior de l’esquena. S’aixeca el pijama i torça el coll per mirar-s’ho a l’espill: un tall d’uns trenta centímetres, a l’alçada del ronyó dret, li travessa el llom daltabaix. Els dos llavis de la ferida han estat units tot aplicant-hi més de cent punts de sutura.