EL PREU DE LA FORTUNA

18.— It may be asserted, without hesitation, that no event is so terribly well adapted to inspire the supremeness of bodily and mental distress, as is burial before death.

Edgar Allan Poe

Com una espècie d’eco esmorteït per una somnolència pastosa, TXT 217 entresent unes veus molt familiars. Amb la mandra de qui tot just es lleva d’un somni espès, prova d’incorporar-se lentament; però el seu cap rebot contra el sostre. Obri els ulls i no hi veu res. Intenta d’orientar-se a les palpentes, però en desencreuar els braços topa amb un llistó de fusta a cada banda. L’últim record del pols que se li esllanguia i de l’ofec angoixós li fan prendre consciència de la seua situació: l’han enterrat viu.

Tanmateix, ara sent com s’allunya la veu del seu nét, que demana més caramels a la mare (filla de l’XT 217). Li fot uns cops de peu al taüt i s’esgargamella per cridar-lo. Aviat escolta el soroll d’uns passos que cada cop ressonen amb més intensitat. Està salvat! Ja nota com el nét para l’orella a l’altra banda del nínxol:

—Jme, sóc viu! Vés a dir-ho a la mamà!

—La mamà és a fora del panteó.

—Vés-hi, Jme!

El nen romp a cridar que l’avi ha ressuscitat i s’apressa a buscar la mare. L’XT 217 sent, al lluny, com la seua filla renya el Jme, li fot una bescollada que el fa plorar i l’amenaça tot dient-li que mai més no el deixarà veure pel·lícules de zombis com la d’anit. L’XT 217 xiscla i xiscla infructuosament.

Passen les hores en forma d’angoixa. De sobte, hi cau que el seu rellotge casio té llum. Es palpa el canell: hi és! Prem el botó: diumenge, 11:43 PM. Maleeix la seua dissort: el dilluns tanquen el cementiri. No obstant això, s’autosuggestiona per no defallir. Al cap i a la fi és una qüestió de paciència. Tan sols cal esperar. Un moment! ¿Esperar només? No. L’han enterrat en un panteó i açò dificulta l’alliberament, perquè voltat com està de murs gruixuts, per molt que faça cridòria, ningú no el sentirà.

Heus ací la desgràcia de l’XT 217, que no pot blasmar del seu infortuni els seus avantpassats, perquè aquest mausoleu no n’és la conseqüència ni d’un arbre genealògic intricat i piramidal, ni de les fortunes acumulades per la rància aristocràcia. I la pedra de les parets que el confinen tampoc no és ni vetusta ni mil·lenària, ni testimonia cap llinatge que es perda en els annals del temps. No. Tot és nou de trinca, encàrrec personal d’ell mateix als màxims dirigents de la ciutat fallera, que, persuadits per una immillorable oferta econòmica, van acceptar una comanda estrafolària que consistia a fer primer un panteó amb blocs i ciment i a emplenar-lo, després, de ninots de poliespan que reproduïen de forma hiperrealista les figures més representatives de la història del València Club de Futbol: Puchades, Kempes, Penev i companyia. I tot pagat amb els diners de la travessa, que quan FXT 213 la va encertar es va deixar l’obra i es va prometre que dedicaria tot el seu temps a la seua obra pòstuma. Sí: havia fet el ple al quinze i el València, amb la seua victòria heroica contra el Madrid —a domicili i la segona part amb deu jugadors—, li retribuïa la seua fidelitat incondicional durant tants anys, perquè, tot s’ha de dir, ell només tenia un requadre fix a la travessa: el del València: a l’1 si el partit era al Mestalla i al 2 si jugaven fora. Havia arribat, doncs, l’hora en què ell havia de mostrar la seua gratitud envers el club. Per això, per fer pública la seua eterna filiació a l’entitat, l’XT 217 havia col·locat al capdamunt de l’entrada al mausoleu, allà on sol aparèixer la distinció heràldica que caracteritza les construccions de nissaga, un escut del València, amb el rat penat dalt de tot, amb les ales desplegades i un baló de futbol a les urpes, tot tallat en marbre. Que ell ja ho va dir el seu dia, que no s’ha de ser de sang blava per bastir una tomba com Déu mana. I que de qui té gust i duros pel cementiri tothom se’n recorda.

Bé, el fet és que FXT 217 ara condemna les seues riqueses i, per primer cop en la vida, s’adona dels desavantatges de la fortuna i el luxe. Sospira. Tan de bo l’haguessen enterrat en una tomba convencional!… en qualsevol de les caselles del cementiri on els nínxols s’arrengleren en corredors transitats contínuament… Intenta de no ser engolit per la desesperança. Ara que s’ho repensa, tampoc no ho té tan negre. De fet, després de rumiar-s’ho una mica més, fins i tot fa seua la ferma convicció que el vindran a visitar els dies vinents; perquè, tot i que els morts sempre acaben caient en oblit, les visites de la primera setmana després de la defunció constitueixen un compromís inescamotejable per als relatius més pròxims. Mentre es perd en aquestes divagacions l’esglaia el retrò sec d’un pany que s’esbotza. A l’instant creu identificar el xiuxiueig d’unes veus trèmules. L’XT 217 prorromp en crits:

—Traieu-me d’aquí!, traieu-me d’aquí!

Per un segon, les veus s’apaguen i el panteó reguanya el seu silenci sepulcral De seguida, però, FXT 217 sent algú que fuig. Una corredissa que ràpidament s’allunya fins fer-se inaudible. Deu minuts més tard, li tornen a arribar a les orelles, cada cop més manifestes, noves petjades.

—No podem fer-hi res. Som, el que en diuen, delinqüents de cementiri. Ara bé: tot i que ens consideren criminals d’alta volada, li he de fer saber que nosaltres només furtem als morts. Anells, polseres, arracades, cadenetes, medalles, passadors, rellotges i joiells de tota mena. Em sap greu, però no podem assistir-lo: si comuniquem la seua situació, ens empresonarien per profanadors.

—No us precipiteu! Deu haver-hi alguna solució!… Ja ho tinc: podrien arribar-s’hi dilluns al matí i, després de fer veure que passegen, comunicar a l’enterramorts que heu sentit veus al panteó. Us donaré el que vulgueu…

—Impossible. La seua coartada resulta del tot inversemblant: res no es pot sentir des de fora del panteó, les parets són massa grosses. A més, el pany l’hem rebentat i en sospitarien. Adéu.

L’XT 217 comença a suar copiosament. D’una a una es van desgranant les seues oportunitats de supervivència. Nimietats del tot fútils impedeixen la seua salvació. I açò fa que, per primer cop, s’adone de com és d’absurda la propietat privada. ‘Si algú em trau d’aquí, pensa, em faré anarquista.’ Fins i tot li passa pel cap una màxima de Proudhon que figurava en un graffiti en la seua porta d’accés a l’estadi del València, i la diu en veu alta: ‘la propietat és un robatori’. Una llàgrima li vessa de l’ull dret. Però immediatament atura el plor. No pot perdre la poca fortalesa que li resta en somies inútils. Al contrari, ara més que mai cal aplegar totes les forces per no cedir-hi. Si es manté ferm i resisteix uns dies més, algú el traurà d’allà dintre.

El temps s’escola molt lentament. Si no tingués el seu rellotge digital, hauria cregut que en lloc de dos dies havien passat dos segles. Li manquen forces i l’oxigen s’aprima, per moments. Tot d’un cop, sent passos. És el gendre! Ho sap perquè reconeix la veu que cantusseja delitosa: Rascallú, cuando mueras qué harás tú. Tú seràs un cadáver nada más. Rascallú, cuando mueras qué harás tú… Todas las noches se iba al cementerio a visitar la tumba de su amada. La gente murmuraba con misterio: es un muerto escapado de la tumba… Rascallú, cuando mueras qué harás tú…

—Joan!, Joan! Sóc viu!, sóc viu!

De primer, Joan, és víctima de l’estupor. Però es refà aviat: fa cap al taüt i prova d’aixecar-ne la tapa de marbre. Forceja, però és molt feixuga, la tapa, i, a més, l’han segellada perfectament. De cop, s’atura: un fum de pensaments l’assalten. Les idees se li encavalquen. Consirós, s’asseu en una banqueta que hi ha en un racó. Poc després se’n va. Acaba de prendre una resolució i ja s’apressa pels corredors del cementiri…

Un altre cop l’XT 217 resta confinat per l’obscur silenci. I una llangor rigorosa s’apodera del seu cos.

Mitja hora més tard entreou un murmuri suau que li fa saltar el cor. D’entrada identifica la veu rogallosa de l’enterramorts i, a l’acte, reconeix la del seu gendre. Però les veus són tan distants que les paraules li arriben somortes i la conversa resulta difícil de desxifrar. Tanmateix, pel to en què parla el gendre, l’XT 217 intueix que està molt empipat. Enganxa el pàmpol a una banda del taüt i detura l’alè. Li entren per l’aurícula dreta les darreres paraules que mai més no escoltarà:

—Ja han esbotzat el pany una vegada, i sé que tornaran, perquè dins el panteó hi ha escultures i fòtils de molt valor. No vull que ningú s’hi acoste fins que passe un temps prudencial, entesos?

Tot seguit l’XT 217 sent uns cops de martell, el petament d’una porta que es tanca d’una revolada i el grinyol d’unes baldes. Crida i crida. S’esgargamella. Sanglota. Sua. Somica. I, a la fi, en un moment de lucidesa pòstuma, l’assalta la recança: es penedeix de no haver-li fet cap concessió d’heretatge en vida ni al gendre ni a la seua filla. Sí: a pesar que la parella va conèixer l’estretor de la precarietat més discreta, ell mai no els va lliurar ni un pam de terra. Encara recorda quan els va prometre que no veurien un cèntim d’ell fins que es morís. Recorda també que va posar a Déu per testimoni del seu jurament.