El wàter, on havia entrat en Puig-Oriol, que a l’últim s’havia pogut tancar per dins, era prop del rebedor, i a mig camí entre els dos extrems del pis, de manera que, en deixar-lo allà, i sentint-me inesperadament alleujat, com desitjós de gaudir d’aquella pausa inesperada, vaig seguir fins a l’altre extrem del pis, on regnava una calma sospitosa, a menys que ja haguessin sopat, els nens i ja fossin al llit, que no ho creia, perquè l’Adela m’hauria fet cridar perquè em diguessin bona nit.
No, no havien sopat, sinó que sopaven, justament, els petits; l’Adela els explicava el conte dels tres ossets, que per això callaven; en veure’m entrar, l’Adela em mirà interrogativament, i, abans que em preguntés si ja era fora en Puig-Oriol, li vaig dir que no, que havia demanat per anar al wàter.
El gran hi va fer una cara tota emmurriada perquè jo interrompia el conte, i la segona i el tercer van protestar obertament, exigint: «què més, què més?», com si no sabessin perfectament que la nena, després de tastar el plat de sopa de l’ós pare, tastava el de l’óssa mare i després el de l’ós petit, o justament perquè ho sabien de cor i els agradava de sentir-ho confirmar; però l’Adela els va dir que callessin un moment, que, si no, no els ho acabaria d’explicar, després, i em preguntà, tota alarmada, a quin wàter l’havia fet entrar.
Perquè teníem dos wàters: el del passadís, prop del rebedor, que era on anaven la minyona i els petits, i el del bany, per a nosaltres. I s’esgarrifà tota quan li vaig dir que al del passadís, perquè hi havia l’orinal dels petits, a terra, i la minyona de vegades hi deixava coses d’ella, la pinta, el coloret, el pintallavis; però, tanmateix, va reconèixer que no hauria estat pas millor de fer-lo entrar al bany, on justament tenia estesa la roba interior, damunt la banyera, i, a més, havia saltat tota la pintura de la paret, l’esmalt, a part que el tovalloler s’havia desclavat d’un extrem i penjava lamentablement.
Jo vaig intentar de fer barrila dient que tanmateix no podia pas dir a en Puig-Oriol que no en teníem, de wàter, però els nens protestaven perquè la cosa s’allargava massa, i l’Adela em demanà permís per seguir explicant-los el conte, i jo em vaig quedar a escoltar-lo, tot esperant que en Puig-Oriol sortís. Llavors la nena, la nena del conte, efectivament, tastà el plat de sopa de l’óssa mare, i després el plat de sopa de l’ós petit, que li agradà tant, que se l’acabà tota.
Però tot d’una es va interrompre, novament alarmada, perquè recordà que la segona havia anat al wàter, abans, i no sabia si havien tirat l’aigua o no, però jo la vaig tranquil·litzar dient que jo mateix l’havia tirada, que no patís, i, com que els menuts protestaven, ella tornà al conte del tres óssos, i explicà que la nena havia pujat a dalt, al pis de la caseta dels tres óssos, i que havia provat d’ajeure’s al llit de l’ós pare, i els petits ho escoltaven tan bocabadats que ni es recordaven que havien de menjar, de manera que l’Adela es va haver d’interrompre, ara, per recordar-los que mengessin, i tots tres s’hi van posar, sense gaire entusiasme, només perquè la seva mare seguís explicant la història.
Mentrestant la tieta aguantava la petita, i l’aguantava gronxant-la, que és una cosa que no puc suportar que facin, perquè s’avicia, així, i després només vol que la gronxin, de manera que vaig haver de dir-li-ho, que no la gronxés, que després ens tocaria pagar per ella, i l’Adela em mirà, esporuguida, perquè tenia por que no li fes enutjar la tieta, però la tieta no s’ho va prendre gens malament, ni de cap manera, i seguí gronxant la menuda mentre jo romania dret, vigilant d’allà estant la porta del wàter per quan sortís en Puig-Oriol.
—Però bé voldrà rentar-se les mans, quan surti —va dir de sobte l’Adela, justament quan la nena de la història provava el llit de l’ós petit. Jo vaig dir que potser no, però ella insistí i va dir als nens que jo seguiria explicant-los la història mentre ella anava al bany a arranjar una mica la cambra i a posar una tovallola neta per a en Puig-Oriol, i això, als nens, no els agradà perquè diuen que jo explico els contes massa de pressa i sense fer cares ni veus com fa l’Adela, que sap fer la veu i la cara de l’ós gran, la veu i la cara de l’óssa mare, i la veu i la cara de l’ós petit; de manera que vaig fer un esforç, amb tota la bona voluntat, per seguir explicant-los el conte tal com ho hauria fet ella, l’Adela, però sempre vigilant per si en Puig-Oriol sortia anar-lo a trobar i entretenir-lo una mica mentre l’Adela acabava d’endegar la cambra i s’amagava, perquè no volia pas que la veiés tal com anava.
Vaig provar, doncs, de fer la cara i la veu de l’ós gran quan, havent arribat a la seva caseta, endevinava que algú havia tastat la seva sopa, que em sortí bastant bé, i la veu i la cara de l’ós mitjà, que em costà una mica més, i la veu i la cara de l’ós petit, en la qual cosa vaig fracassar rodonament, com vaig poder comprovar, tot i que el gran feia veure que ho trobava molt bé, perquè la segona protestà que allò no era gens ni mica la veu de l’ós petit i amenaçà que, si no tornava la mare de seguida, ploraria, i el tercer deixà de menjar.
Però l’Adela no tornava i en Puig-Oriol no sortia, i jo vaig fer un nou esforç per continuar la història, només que els petits m’havien d’interrompre a cada moment per corregir-me, perquè l’ós gran no havia dit pas, sembla: «Algú ha tocat la meva sopa!» sinó, sembla «Algú ha tastat la sopa del meu plat», i, evidentment, no es podia tergiversar ni l’esperit ni la lletra del conte sense provocar la protesta dels oients.
La tieta va dir que es veia prou que els nens no estaven acostumats que jo els expliqués coses, perquè jo sempre estava amb les meves coses i no m’ocupava d’ells, encara que s’apressà a afegir que ja sabia que prou feina tenia i que no era pas per gust que treballava tantes hores a la màquina com un condemnat a galeres. Però jo sabia que en el fons la tieta em feia retret d’aquella mena de vida que jo feia; perquè sovint, quan parlava d’altres persones, d’altres pares de família, remarcava que «aquell sí que tenia una bona col·locació, amb punts i comes i tot el que cal», la qual cosa volia significar que no trobava gens prudent de viure com jo vivia i feia viure els meus. O bé, d’altres vegades, esmentant la vida d’algun original, poeta o pintor o escultor, deia, com qui res no diu: «Ara, que almenys aquest va tenir prou seny per a no casar-se, i així no fa desgraciat ningú».
Jo esperava cada vegada amb més impaciència que l’Adela tornés i en Puig-Oriol sortís, perquè veia que s’atansava el moment que l’ós petit hauria de prendre la paraula altra vegada, i el temia; però no passava res, i, per més que jo allargava innecessàriament el parlament de l’ós gran, tot ve un moment que s’acaba, i em calgué passar la mala estona que tant havia temut, i a la fi el conte acabà, sense pena ni glòria, amb evident desencís de tots.
Llavors vaig demanar a la tieta que donés una ullada als nens, que jo anava a veure què li passava, a l’Adela, i vaig córrer al bany, i vaig trobar l’Adela que bregava desesperadament per fer aguantar el tovalloler, baldament fos una estoneta, l’estona que en Puig-Oriol podia veure’l, si realment havia d’entrar al bany a rentar-se les mans.
Jo vaig provar d’ajudar-la, i entre tots dos vam aconseguir d’arrencar-lo del tot.
Llavors vam decidir que allò no ens tornaria a passar, i que la primera cosa que faríem l’endemà mateix seria arranjar el bany i el wàter de manera que no ens haguéssim d’avergonyir d’ensenyar-los a ningú, i l’Adela recordà que la seva mare sempre deia que el bany i la cuina eren les dues peces d’una casa on ha de veure’s més condícia, més que no pas el saló o els dormitoris.
En aquell moment, quan l’Adela deia això, vam sentir que en Puig-Oriol estirava la cadena i deixava anar l’aigua, i l’Adela s’afanyà a posar una tovallola neta, encara que una mica esfilagarsada, damunt el tamboret, ben plegada, i es va esmunyir corredor enllà, cap a l’altre extrem del pis, on els nens devien exigir-li, n’estic segur, que repetís la història dels tres óssos, mentre jo sortia a l’encontre d’en Puig-Oriol i l’acompanyava al bany, perquè, efectivament, demanà per rentar-se les mans, tal com havíem temut.
Jo vaig entrar-hi amb ell, per distreure’l enraonant i que no tingués esma ni ocasió per a examinar detingudament la peça, però de seguida em vaig adonar que no hi havia sabó a la pica, i vaig haver d’oferir-li d’anar a demanar-ne, i ell vacil·là, un moment, però a l’últim va dir que no calia i es mullà una mica les puntes dels dits i s’eixugà amb la tovallola, no sense haver-la examinada abans amb certa desconfiança.
Mentre s’eixugava es mirà el rellotge de polsera, i va dir que potser se n’hauria d’anar, que devia destorbar-me de sopar; però, com que jo vaig dir que no s’hi encaparrés, que sopàvem molt tard, sempre, sortí del bany i tornà al despatx, on el vaig seguir, desesmat, escoltant la remor de l’aigua del wàter i preguntant-me si era que en Puig-Oriol no l’havia tirat bé i si m’hauria d’aixecar per tornar-lo a tirar, no fos que se’ns buidés el dipòsit del terrat.