1

Tanmateix l’aigua del wàter deixà de córrer, i això em tranquil·litzà i m’alleujà d’una manera exagerada, perquè en aquells moments em semblava que hauria estat per a mi una humiliació intolerable haver d’interrompre en Puig-Oriol, que havia adoptat un to de conversa tot casolà i simpàtic, per anar al wàter i tornar a tirar l’aigua.

Això, aquest alleujament, i el petit interval havien despertat en mi una mena d’excitació gojosa i d’optimisme que em permetien d’escoltar, ara, en Puig-Oriol, veritablement interessat pel que em deia. Em semblava certament agradable que un home com ell, consagrat tants anys a l’estudi, pogués departir amb un amic en aquell to amenós, planer i un si és no és humorístic.

Quant a la feina, a la meva feina, a la traducció empantanegada, potser el cas no era tan greu com m’havia imaginat d’antuvi: em semblava recordar que les darreres pàgines del llibre eren gairebé totes diàleg, i del diàleg se’n passa via molt aviat, a part que era el meu fort: les descripcions em pesaven, però els diàlegs em sortien lleugers, naturals, com arrencats de la mateixa vida, que diuen. A més, si mantenia Testat d’esperit en què em trobava en aquell moment, despert i incisiu, m’empassaria les darreres pàgines sense ni adonar-me’n i no se’m faria llarga, la nit, treballant.

—De petit el meu confessor em va fer contreure aquest hàbit —deia en Puig-Oriol—. Segons aquell sant baró, la retenció de l’orina pot produir una excitació sexual, i per això em recomanava d’evacuar, de buidar la bufeta tan sovint com pogués. A més, parlant-ne un dia amb en Llívol, que és metge, em va dir que l’hàbit d’orinar sovint evita moltes malalties gènito-urinàries, perquè, segons ell, la retenció voluntària a què ens hem obligat els homes és antinatural, com es pot veure per la freqüència amb què orinen els animals en estat de naturalesa i fins i tot els domèstics quan no se’ls constreny a retenir-se.

Jo trobava enginyosíssima l’explicació i em meravellava de no haver meditat mai aquell extrem. Vaig dir-li que, tanmateix, en la pràctica professional devia trobar-se sovint en la impossibilitat de mantenir aquell hàbit, però semblà que en Puig-Oriol no esperava altra cosa que aquella objecció meva, perquè tot ell resplendí en explicar-me que havia resolt el problema apel·lant a la devoció del seu subordinat, el passant lletraferit, que tenia ordre d’avisar-lo d’hora en hora, encara que tingués visites al despatx, amb qualsevol pretext versemblant, de manera que ell pogués retirar-se un moment i complir, que en deia ell.

Jo em sentia vivament engrescat per la conversa, tot i que m’adonava de la desuetud del tema; però segurament qualsevol altre tema m’hauria engrescat igualment, perquè gaudia d’una d’aquelles estones d’esplai, en la meva angoixa habitual, que cada vegada eren menys freqüents: quan, tot d’una, se m’apareixien resolts tots els problemes, o em semblaven trivials, i llavors era capaç de mostrar-me amable i xiroi amb la tieta o de dibuixar plànols per a l’ampliació de la caseta de Ciuró, tot i que sabia que abans de pensar en cap ampliació calia pensar en l’acabament de tot el que era inacabat i en la restauració de tot el que ja havia envellit abans d’hora.

—Tanmateix, no és un tema de conversa gens digne de matar-hi massa estona, aquest —féu tot d’una en Puig-Oriol, potser perquè li semblà que em divertia massa o ho copsà sense pensar-ho, i llavors tornà a posar-se molt seriós o es referí altra vegada al seu problema, enfocant-lo des d’un nou punt de vista: la continuïtat del llinatge dels Puig-Oriol, que depenia íntegrament d’ell, d’ell i de la seva futura muller, és clar, perquè els seus cosins ho eren tots de part d’una germana del seu pare, i, per tant, el cognom s’extingiria en la família si ell no tenia descendència masculina.

I la cosa seria doblement lamentable, deia, perquè el patrimoni dels Puig-Oriol, sense ser cap cosa de l’altre món, deia, havia anat augmentant de generació en generació, i seria de doldre una dispersió de la petita fortuna aplegada.

—I això és el que més m’irrita —seguí—, que un home com jo, amb un títol i un esdevenidor professional assegurat, i amb unes possibilitats econòmiques certament abellidores, tingui dificultats en aquest aspecte de trobar muller —perquè ell havia pensat sempre, evidentment, que la seva feina seria triar i no cercar, i, encara que potser no era un Adonis, va dir, no era pas estrafet de cos ni d’esperit.

I tornà a al·ludir a les oportunitats que se li havien ofert a Andalusia, i ara ho esgrimia com un retret a les noies de Barcelona, com amenaçant-les de fer-los pagar danys i perjudicis perquè s’havia reservat per a elles, sacrificant cortijos ben abellidors, i ara totes se li giraven d’esquena i s’havia de quedar parlant amb llurs pares i mares, com un senyor reposat.

Però jo ja no el seguia: pensava en nosaltres, els qui no érem de la nissaga dels Puig-Oriol i que teníem assegurada la descendència, tant com es pugui tenir-la-hi en els nostres temps, i la continuïtat del nom, no més in-gloriós que el d’en Puig-Oriol, i que l’hauríem tinguda assegurada fins i tot si jo m’hagués fet frare de la trapa, perquè a la família hi havia un joc de cosins que no s’acabarien mai.

D’altra banda, també el patrimoni, el nostre patrimoni, havia anat augmentant de generació en generació, almenys fins a la generació del meu pare i a comptar des de la de l’avi: perquè l’avi havia estat encarregat d’uns magatzems de fusta i havia mort sense deixar ni un clau, mentre que el pare havia estat un home de lletres, un pedagog gairebé il·lustre, un temps, i havia mort deixant un clau: la casa vella de Ciuró amb el seu terreny circumdant, i el jardí abandonat, i la font trencada i els esbarzers envaïdors.

Però el pare no havia tingut el sentit patrimonialista dels Puig-Oriol, sinó el del pare de família, i, com que havia tingut un noi i una noia, mai no se li havia acudit que el noi o la noia s’haguessin de quedar la casa, sinó tots dos.

Justament aquell era un punt que hauria volgut consultar a en Puig-Oriol: un dia o altre havia de fer testament, jo, i volia que ell em digués què era més assenyat de fer amb l’única cosa que tenia, la caseta; i, mentre ell seguia entestat a fer-me veure com era d’insòlit el seu cas, jo pensava en el pare, i en la seva mort, sense comiat, com la de la mare; aquella mort que havia estat un adormir-se que havia durat cinc dies i cinc nits, mentre el voltàvem, tots quatre, la Rafaela, l’Ernest, l’Adela i jo, inútilment, vetllant la seva agonia inconscient, sobretot la Rafaela, que no es volia moure del costat del llit, i sort en vam tenir, perquè ja se sap que els homes no som bons per a res, en aquests casos, i l’Adela prou feina tenia a ocupar-se de la casa, del menjar de tots quatre i de la neteja.

Van ser cinc dies estranys: la Rafaela s’instal·là a la seva cambra de soltera, i l’Ernest menjava a casa, però dormia a casa seva, tot sol, perquè havien enviat la nena a ca la mare de l’Ernest, I, mentrestant, el pare respirava profundament, sense despertar-se, i el metge ens deia cada dia que allò s’acabava. Una manera de morir, diríem, sense pena ni glòria.

El dia de la seva mort, però, passà una cosa bonica, això sí; una d’aquestes coses que fan bonic, que semblen d’una història. S’estava morint, el pare, quan van trucar a la porta del pis i l’Adela va anar a obrir. Després entrà a la cambra i em demanà que sortís, i vaig fer-ho. I en el rebedor vaig trobar un jove, molt jove, que em va estrènyer la mà, profundament trasbalsat, perquè l’Adela li havia dit que el pare es moria. Era un jove mestre, tot just sortit de la Normal, que feia molt de temps que volia visitar el pare. No el coneixia personalment, sinó només per les seves obres de pedagogia, i sempre havia donat per entès que era mort, com ho són en Verdaguer i en Maragall, va dir, potser perquè ningú no en parlava, va dir, no ho sabia ben bé, per què. El cas era que un dia havia trobat el seu nom a la guia telefònica, i des de llavors havia desitjat venir a casa, demanar per ell, veure’l i dir-li com l’admirava i com estimava tot el que havia fet en l’època en què es podien fer coses. D’una manera o altra, però, havia anat ajornant la visita. I ara arribava quan es moria.

Era bonic, allò; i perquè era bonic li vaig dir si volia veure el pare, que s’estava morint, i va dir que sí, i el vaig fer passar a la meva cambra de solter, que era on el pare moria, i on la Rafaela i l’Adela eren al costat del pare, i l’Ernest als peus del llit amb la tieta, que només feia que dir que allò s’acabava, que ella hi tenia més ull que ningú, per desgràcia, perquè n’havia vista morir molta, de gent, per desgràcia.

—I també m’irrita de pensar que hi ha, a Barcelona, almenys, cent noies boniques —deia en Puig-Oriol— de bona família, que em voldrien per marit. Però, com les detectes? ¿O com et fas detectar en aquesta mena de ciutat on tots viviu obsessionats amb les vostres vides i tanqueu la porta als altres? ¿Comprens? Comprens el problema?

Jo li vaig dir que sí, però era al costat del pare, mentre la Rafaela em xiuxiuejava, furiosa, que per què havia deixat entrar aquell desconegut, pensant-se potser que era un de la funerària que es precipitava; ara, quan li vaig dir que era un deixeble del pare, un admirador de la seva obra, s’entendrí i agafà una mà del pare i la hi va estrènyer una mica, jo no sé si per dir-li-ho, però segurament que sí, perquè era el que jo hauria volgut fer: dir-li-ho. Dir-li que hi havia un home jove, tot just sortit de la Normal, que acabava de descobrir-lo, que estimava la seva obra i que havia volgut veure’l, com tants d’altres devia haver-n’hi de més tímids o menys inclinats a manifestar-se; i hauria volgut dir-li com era, de bonic, que fos present a la seva mort aquell anònim representant dels seus admiradors, que romania prop de la porta, astorat de l’espectacle.

Sé que llavors, mentre el pare moria, vaig pensar en mi i vaig adonar-me de com estava de lluny de tenir la seva mort: amb un admirador anònim als peus del llit, astorat. I ara, mentre en Puig-Oriol seguia lamentant-se del seu fat de solter sense sortida, jo tornava a pensar en allò i devia somriure, perquè en Puig-Oriol va dir, irritat tot d’una, que ja ho sabia, que era un beneit d’anar pel món amb el cor a la mà, explicant les seves desventures, els seus problemes, perquè tothom se’n reia.

Però jo somreia, no pas d’ell, sinó perquè de cop i volta, tot recordant allò tan bonic de la mort del meu pare, se m’acudí de pensar que quan jo em moriré potser també hi haurà un jove als peus del meu llit, un jove anònim, que haurà trucat a la porta i s’haurà declarat admirador meu. Només que després, quan seré mort, s’aclarirà que el jove és un metge acabat de sortir de la Facultat, un jove aspirant a psiquiatre, admirador del meu cosí, i que haurà assistit estúpidament a la meva mort prenent-me per ell, com tots aquests que telefonen demanant-me hora perquè tenen un fill «que no rutlla prou». I aquest pensament era el que m’havia fet somriure, i no les desventures d’en Puig-Oriol.

Eren les set del vespre quan el pare morí, i la Rafaela llançà aquell crit estrany que va estar a punt de fer-me plorar, i l’Adela es tapà els ulls, i la tieta canvià de disc i començà a dir: «Ara sí que és mort, ara sí que és mort». El jove desconegut seguia astorat, com si no acabés d’entendre què passava, fins que la tieta li va demanar que sortís de la cambra. Després el vaig trobar al rebedor, abandonat, indecís, sense saber què havia de fer, mentre nosaltres, seguint les instruccions de la tia, l’Ernest i jo, posàvem el pare de la manera que convenia, i l’Adela anava a fer til·la per a la Rafaela, que plorava desconsoladament en una butaca del menjador.

Un cop es va haver pres la til·la, la Rafaela cridà l’Ernest, el demanà, que el volia al seu costat, i al cap d’una estona, quan jo acabava d’acomiadar el minyó anònim, l’Ernest em cridà i em va dir que jo no havia de fer res i que ell ja s’encarregava de tot, perquè la Rafaela havia dit que en Testat en què jo devia trobar-me valia més que ell s’ocupés de tot. De tota manera, vaig haver d’ajudar-lo, perquè necessitava els papers, l’Ernest, i també el text de l’esquela, que bé calia posar-ne.

—Tanmateix, no estic pas desesperat, encara —deia en Puig-Oriol llavors, potser tement inspirar compassió, ara, víctima d’aquesta estranya contradicció que ens fa desitjar i rebutjar alhora la pietat dels altres— ni preocupat tan sols, sinó només irritat, decebut, molest per aquest retard en els meus plans; perquè jo comptava que ara, per aquestes dates, ja tindria un fill de mig any, de manera que quan ell acabés la llicenciatura i comencés les oposicions jo encara fos prou jove per a guiar-lo i conduir-lo i orientar-lo —deia.

I, follament, mentre revivia aquelles hores de la mort del pare, em vaig trobar tot d’una desitjant, malèvolament, per a en Puig-Oriol, un fill, però no pas un fill opositor, sinó un fill escriptor, pintor, decorador, fumador, incapaç d’orinar a toc de rellotge. Però només va ser un moment, un instant de rebel·lió infantí-vola, una mena de rebequeria davant la seva dèria planificadora. Perquè, en el fons, tant me feia, allò: jo paladejava, amargament, els detalls de l’enterrament i de les necrològiques dels diaris.

Perquè es van publicar necrològiques, el mateix dia de l’enterrament, i això va fer que acudissin a casa moltes persones que per l’esquela sola potser no haurien vingut, persones que només van a enterrament de necrològica, per allò que diuen després els diaris: «Entre els assistents hi havia…».

I això que eren per plorar, o per riure, les necrològiques que es van publicar. L’Ernest assistí a llur origen i en va ser protagonista i tot. Ell mateix m’ho va explicar: devien ser les onze o quarts de dotze de la nit quan entrà al diari, a la redacció, a encarregar l’esquela, perquè entre la parròquia i la funerària se li havia fet tard. I em va dir que l’home que havia rebut el text de l’esquela s’havia quedat tan fresc, però que un altre de més vell que escrivia en una taula, allà a prop, va dir que aquell nom, el del pare, li sonava, i que avisés en Gómez. Llavors es presentà en Gómez, i l’Ernest m’explicà que era un tipus que anava mig begut, i portava un vas a la mà amb gel i alguna altra cosa a dintre, i que li va dir que calia publicar una nota necrològica del pare, perquè era, havia estat, un gran home, encara que ell, va dir, no sabia ben bé en què, ni com, ni de quina manera, i que, per tant, calia que l’Ernest li donés algunes dades.

Es veia que l’home, en Gómez, havia vist els periodistes americans de les pel·lícules, i per això circulava begut per la redacció, amb un got a la mà.

—De manera que actualment el retard és de dos anys, la qual cosa no és irreparable, però sí irritant… —deia en Puig-Oriol—. Perquè també això contradiu la naturalesa perillosament, en el sentit que la paternitat hauria de ser una funció a acomplir en la plenitud del vigor i en el temps adequat per a permetre al fill d’assolir també la plenitud del vigor en…

Suposo que devia dir més coses, sobre aquest tema, l’inestroncable Puig-Oriol. Jo no l’escoltava, però. Pensava en aquell minyonet de la primera volada, amb aire d’ex-seminarista, que es presentà a casa a les dotze de la nit de part del senyor Gómez del diari, va dir, que havia cregut oportú d’enviar un aprenent de periodista a casa del mort, perquè l’Ernest, és clar, no tenia prou dades per a dictar una necrològica del seu sogre.

El jovenet tenia el títol de periodista i era un palès producte de la postguerra, amb una o dues idees confuses sobre tot el d’abans. De seguida que li semblà endevinar que el pare havia fet alguna cosa de bo durant la República va voler fer l’entès i el simpatitzant, de manera que, a qualsevol cosa que jo deia d’aquella època, em picava l’ullet i deia: «Ah, aquells temps!… Però, això, potser serà més prudent no posar-ho… Farem una cosa discreta, que qui vulgui endevinar ja sabrà llegir entre línies…», exactament com si el pare hagués patrullat per l’Arrabassada, l’any 36; de manera que la necrològica quedà feta una llàstima. I encara quedà pitjor la d’un altre diari, que es va limitar a telefonar, i era un individu castellà que començà per dir-me que, encara que el diari tenia per norma no publicar necrològica si no es pagava esquela, en el cas del pare es feia una excepció. Vaig haver de començar per dictar-li el nom i el cognom del pare, lletra per lletra, i la feina va ser meva per a fer-li entendre que la Protectora de l’Ensenyança Catalana no era el mateix que el Tribunal Tutelar de Menors. Quan, lleugerament irritat, li vaig demanar que consultés el diccionari enciclopèdic de la llengua catalana, d’en Salvat, que allà hi sortia el pare, amb les dades fonamentals, em va dir que a la redacció només tenien l’Espasa.

El resultat d’aquelles dues notes i de l’esquela va ser una invasió del pis per una colla de senyors que ningú no sabia qui eren i que es manifestaven molt apesarats per la pèrdua irreparable d’aquell home, deien, que ningú no podia substituir, perquè la tasca gegantina que havia realitzat no li podria ser pagada mai ni tenia paral·lel en cap país d’Europa, i d’altres coses que deien igualment gruixudes, sense engaltar, amb moltes abraçades i cops a l’espatlla per a mi i per a l’Ernest.

Però el qui m’abraçà més va ser el senyor Andreu, l’alt funcionari de l’Ajuntament, el qui havia aconseguit el càrrec gràcies al fet que s’havia passat a l’altra banda durant la guerra, el mateix que m’havia negat tota mena d’ajuda quan vaig anar a demanar-li’n, i que me l’havia negada «per un seguit de consideracions». El senyor Andreu m’abraçà, i em va dir tot de coses, i la veu li tremolava i els ulls li espurnejaven, de manera que vaig acabar pensant que potser quan m’havia negat l’ajuda era perquè, realment, no podia fer res. Després es plantà davant el llit mortuori del pare i començà de remenar el cap, tot consirós, fins que algú el tocà a l’espatlla, i es girà, i llançà una gran exclamació d’alegria, i va fer la gran abraçada al nou vingut, que, després m’ho van dir, era un senyor que aquell any havia de ser del Consistori, amb el qual va sortir a la sala, el senyor Andreu, per fer-la petar més còmodament i fumar-hi una cigarreta.

Després va venir l’enterrament, i l’anada al cementiri, i aquell capellà que va sortir no sé d’on, que havia estimat molt el pare, també, i va voler dir unes paraules, de totes passades, abans no acabessin de tapar el nínxol on havien ficat la caixa. I la tornada a casa, on vam trobar la Rafaela i l’Adela voltades de senyores que enraonaven de tot de coses, de manera que l’Ernest i jo ens vam ficar al despatx, i potser llavors, per primera vegada, em vaig adonar que el pare ni hi era ni tornaria a ser-hi: la seva butaca era buida, al racó, prop del vidre del balcó, i tenia un posat desolat que ja es veia que sabia que no tornaria a ser ocupada pel seu amo, l’il·lustre vell oblidat que havia anat morint en els seus braços, dia per dia, des de l’esfondrament del seu món, com un supervivent malgré lui de la fracassada expedició a la llibertat.

L’Ernest i la Rafaela ja van anar a dormir a casa seva junts, aquella nit, i vuit dies després, un cop passats els funerals van venir a casa per parlar de l’herència, que, com va dir la Rafaela, era un afer molt trist però que convenia resoldre.

L’Ernest, en nom de la Rafaela, va dir que considerava que, pel que feia a la finca, de seguida que haguessin enllestit la testamentaria el millor seria posar-la a la venda, perquè a ells no els interessava i a mi no em podia interessar, sobretot si seguíem sense fills.

Després afegí, també en nom de la Rafaela, que, de les coses del pis, no en volien res, perquè nosaltres hi vivíem i no podien pas prendre’ns-ho, que per alguna cosa érem germans, i que la Rafaela s’acontentaria si li deixàvem emportar-se algun record encara que no tingués altre valor que el sentimental.

La Rafaela confirmà tot el que havia dit el seu marit, i afegí pel seu compte que renunciaven a tot allò de molt bona gana, tot i que hi havia unes quantes coses que els haurien anat prou bé, en el seu pis, perquè els mobles del pare, encara que no eren d’estil, eren de fusta molt bona, perquè, en el temps que els havia comprats, les coses li anaven molt bé, al pare, i, a més, llavors no se’n feien, de mobles dolents, com ara, que la saleta de rebre, tants diners com els havia costat, l’haurien de regalar al drapaire qualsevol dia perquè estava que feia llàstima i no tenia adob, mentre que la del pare, tant anys com tenia, i encara feia força goig.

Llavors vaig començar a mentir, perquè no podia pas dir la veritat: que no volia donar-li res, que ho volia tot per a mi, no pas perquè ho necessités, sinó per afany de possessió. Vaig mentir i vaig dir que ja en vida del pare jo hauria volgut fer alguns canvis en els mobles de casa, però que no ho havia fet per no ferir-lo, de manera que considerava que el més just era fer un inventari de tot el que era del pare, valorar-ho de comú acord i partir-ho en dos lots iguals, amb una sola condició a favor meu: que em permetessin, en igualtat de valor, d’escollir amb prioritat, perquè, per exemple, no podia pas quedar-me sense menjador, de moment, almenys.

L’Ernest i la Rafaela van fer molts compliments, i jo vaig insistir, i a l’últim vam acordar fer-ho com jo havia dit.

—… tres, i només tres, considero que és el més just —deia en Puig-Oriol; i jo, de moment, no sabia de què em parlava, però seguí dient que les estadístiques, en sociologia, havien demostrat que les famílies amb tres fills eren les més equilibrades, econòmicament i moralment, de manera que ell s’havia fet el propòsit de tenir-ne tres, com deia, i quan jo li vaig preguntar si això no anava contra la naturalesa, això de limitar-se, i si no era probable que l’home i la dona, en estat de naturalesa, en tinguessin més, em va dir que era inútil, improcedent, de parlar de l’home i la dona en estat de naturalesa, puix que no ens hi trobàvem, sinó en estat de civilització, i tenia raó, perquè no sabria pas imaginar-me un notari en estat de naturalesa. Però llavors devia adonar-se que jo en tenia quatre, de fills, i s’afanyà a afegir que allò no era pas una norma inviolable i que una cosa són les estadístiques i l’altra els fets individuals, i que tots coneixíem exemples de famílies nombroses i equilibrades, perquè en aquestes coses el que Déu vulgui per damunt de tot, és clar, però amb seny i prudència, que em semblà una fórmula exquisidament hipòcrita, i, per tant, probablement eficaç.

Llavors, mentre començava d’esmentar-me casos que ell coneixia de famílies nombroses i equilibrades, que en deia, jo vaig recular als dies de la partició de l’herència, quan vaig tenir l’amarga experiència de com és de migrat l’esperit humà, no el dels altres, sinó el propi, fins i tot quan et penses que ets generós.

Perquè a l’hora de valorar de comú acord les coses del pis, tant la Rafaela com jo teníem una tendència evident a posar un preu molt alt justament a tot allò que no ens interessava i a menystenir el que ens abellia més.

Després arribà l’hora d’escollir i vaig començar jo, tal com havíem convingut. Vaig triar, és clar, el menjador i el dormitori dels pares, perquè no podíem pas menjar i dormir a terra; i també hauria volgut quedar-me el rebedor; però, com que volia el despatx, amb la butaca del pare i les llibreries amb tots els llibres, vaig haver de cedir, en això del rebedor. La Rafaela, doncs, es quedava la sala, els altres dos dormitoris, la consola, el mirall de la xemeneia i la majoria dels quadres.

Quan vam discutir una mica, davant els ulls astorats i adolorits de l’Adela, va ser a propòsit de la calaixera, que jo havia considerat inclosa en el dormitori dels pares, però la Rafaela em recordà que havia estat comprada després: una calaixera molt bonica, que era, de tot el de casa, el que més agradava a la meva Adela. En allò no vaig cedir, i a l’últim vaig triomfar, i va ser nostra, almenys de moment.

Perquè més tard arribà la nota de despeses del notari i del Registre, i, com que jo no podia pagar la meva part, la mateixa Rafaela va dir que es considerava ben pagada si li cedia la calaixera, de manera que quedà d’ella, al capdavall, només amb la condició que si mai se’n volia desprendre me l’havia de vendre a mi pel mateix preu que li’n donés un altre; vull dir que encara no som allà on anem i potser un dia tornarà a casa.

Vam fer les coses molt ben fetes, doncs, perquè fins i tot les despeses del transport dels mobles que s’emportava la Rafaela les vam pagar a mitges, i era just, si ho miraves bé, perquè a mi m’era massa còmode de tenir els mobles a casa i no haver de pagar els transports.

Per la meva banda, jo vaig enganyar la Rafaela, perquè ella s’havia assignat un vaixell miniatura, molt bonic, dient que volia fer-se’n un llum —encara no sé com—, però a l’hora d’emportar-se’l se n’oblidà i no hi ha pensat més i jo m’he guardat ben bé prou de recordar-li que és seu.

—El fill únic —seguia perorant en Puig-Oriol— és un risc que no vull córrer. El fet que en el meu cas hagi reeixit no m’inclina a repetir-lo. Penso en el cas de l’Ustrell, per exemple, un cas evident d’adhesió a la mare enfront del pare: el combat dels mascles per la femella —encara que jo no veia gens clar com tot allò havia pogut portar l’Ustrell al comunisme militant, a la presó, a l’exili, i qui sap on l’havia de portar encara, perquè, intel·ligent com era, podia arribar molt enllà per aquell camí.

I, com cada vegada que pensava o em feien pensar en l’Ustrell, m’escometé una mena de vergonya de mi mateix, de la meva vida quotidiana, aburgesada, i una mena d’admiració per la seva manera de llançar-se a aquella aventura, segurament fent-se violència ell mateix. Vergonya, perquè mentre ell, l’Ustrell, es rebel·lava contra tot un món, el seu, i fins a les darreres conseqüències, jo discutia amb la meva germana la possessió d’una calaixera, i, encara, perdia la batalla.

Després calgué parlar de la finca, que en deia la Rafaela volent dir la casa de Ciuró, que havíem decidit de vendre ben aviat, perquè quines ganes d’anar pagant contribució i anar deixant que s’enrunés, que cada vegada perdria més valor!

Jo vaig quedar encarregat d’anar a trobar algun agent de finques perquè ens busqués comprador, perquè la Rafaela i jo vam estar ben d’acord, en això: que seria massa desagradable per a nosaltres haver de regatejar el preu amb el futur propietari.

Però van passar tres mesos, i jo no havia fet res, més ben dit, gairebé res. Havia anat a veure un agent de finques, però justament aquell dia era fora, l’agent, i ja no hi havia tornat, de manera que, quan arribà l’altre trimestre i calgué tornar a pagar la contribució, la Rafaela s’irrità una mica i va dir que ella mateixa s’encarregaria de buscar el venedor, i, com que ella sempre ha estat molt més eficient que jo, al cap de tres dies em va telefonar per preguntar-me si m’anava bé, l’endemà, d’anar a la finca, amb ella i l’agent, que la volia veure.

Com que els matins jo seguia anant a l’editorial, vam haver de fer l’expedició una tarda, a costa de deixar penjades les traduccions, que ja em dolia prou, encara que la Rafaela va dir que seria un puja-i-baixa, perquè l’agent ens hi portava en el seu automòbil.

Fins que vam ser allà no em vaig recordar que la darrera vegada no havia pogut entrar-hi perquè ningú no tenia la clau, i anava a dir-ho a la Rafaela quan vaig veure que la meva germana es treia la clau del portamonedes i obria.

L’agent de finques, que durant el viatge s’havia mostrat molt optimista i simpàtic, tot just entrà al jardí es girà com una mitja i començà a dir: «Està molt abandonat, tot això, està molt abandonat», remenant el cap com qui considera un mal afer.

—Ara mateix, aquest hivern —deia en Puig-Oriol—, jo hauria hagut d’anar a prendre possessió d’una finqueta que m’ha vingut d’una tia, al Camp de Tarragona, i encara no he tingut ocasió d’arribar-m’hi. Veus? Això són coses que les dones no et consenten, tu ja ho saps. Si jo fos casat, estic segur que la meva dona ja m’hi hauria fet anar, i fer un inventari ben fet del que hi ha, i disposar-ne d’una manera o altra per treure’n rendiment —deia, i jo no podia dir que sí, que tenia raó, perquè la seva dona potser sí que era així, però la meva Adela, no, gràcies a Déu, la meva Adela no!

I, tanmateix, potser sí que hi havia dones com aquella que somiava en Puig-Oriol. La mateixa Rafaela, fins a cert punt, que, veient com l’agent de finques menyspreava la casa, aquella tarda, es posà a vantar les excel·lències del paisatge que es veia des del jardí, insistint que des de la part alta es veia Montserrat, els dies clars; i fins i tot, abans que es fessin aquelles fàbriques del Mas Rampinyo, el mar; per la banda de migdia, encara que tot això semblà que deixava ben fred el nostre futur venedor.

—Perquè les dones tenen el sentit de la propietat, de la possessió, més desenvolupat que no els homes, segurament per un atavisme, de quan la dona era la conservadora, l’administradora, mentre l’home era el caçador, el pescador, el recercador dels béns familiars —deia en Puig-Oriol, quan de l’altre extrem del pis arrencà un clam violentíssim, un plor agut, estrident, que em sobresaltà i m’induí a saltar de la meva cadira.

De seguida, però, vaig dominar-me i vaig dir a en Puig-Oriol, que també semblava alarmat, que segurament no era res, encara que per dins imaginava el pitjor: potser, mentre acabaven de sopar, la segona havia clavat una forquilla a l’ull del tercer, o el tercer havia caigut de la trona amb un got a la mà i se l’havia clavat al ventre, o qualsevol cosa per l’estil, de manera que, sense deixar de somriure i to dient a en Puig-Oriol que anava a posar pau, vaig sortir del despatx amb pas mesurat, sentint com el clam es repetia, persistia, i després, quan ell ja no em podia veure, vaig córrer follament cap a l’altre extrem del pis, on resultà que no havia passat absolutament res, sinó que el tercer havia estirat un llibre de sants que mirava la segona, mentre esperava que es refredés la llet, i la segona havia llançat aquell clam, com si la degollessin.

El sobresalt, la correguda, el surt, no ho sé, em van fer sortir de fogó i vaig fer el que faig molt rarament: vaig clavar clatellada al tercer i una altra a la segona, que obrí els ulls astorada i deixà de plorar en sec, incapaç de comprendre per què li pegava, a ella, si li havien pres el llibre, i llavors vaig cridar-li que no es feia, de cridar d’aquella manera, i que si un germà li prenia un llibre havia de demanar a la mare que fes justícia i no posar-se a xisclar com una cosa estranya; i, quan vaig veure que la nena feia el petarrell i amenaçava de tornar a plorar, encara vaig cridar més i la vaig obligar a aguantar-se el plor, que amb prou feines podia, del sentiment, mentre el tercer, que és un fresc, seguia mirant el llibre que havia arrabassat a la seva germana.

Llavors vaig tornar al despatx, enfuriat encara, però fent un esforç per dominar-me i aparèixer somrient, encara que suposava que en Puig-Oriol devia haver sentit els meus crits, de manera que em vaig permetre de fer un comentari sobre la necessitat, de tant en tant, de fer un bon crit per posar pau, i em vaig asseure, tremolant encara d’ira, disposat a escoltar allò que em deia llavors del crit, que ja no sabia per on navegava ni de què se les havia, de tant com m’havia alterat la petita escena amb els nens.

I, mentre en Puig-Oriol reprenia la seva conferència i jo m’esforçava per escoltar-lo, vaig començar a pensar si no havia pecat per ira, per ira injusta, contra la meva segona, empès per l’enuig d’haver de suportar tantes coses a la vida, sense tenir present que era un infant, ella, que no podia defensar-se ni expressar-se sinó amb vehemència, i més encara a aquella hora del vespre, que ja se sap que la canalla estan cansats i perden la mica de control que se’ls pot exigir durant el dia.

En Puig-Oriol dissertava llavors sobre el mateix tema d’abans: l’instint de possessió en la dona, i assegurava que està més desenvolupat en les classes altes que no en les baixes, de manera que la descendent d’una família on la propietat havia estat transmesa de generació en generació el tenia més fort, l’instint, que no la menestrala, o l’obrera, posem per cas, i que, sovint, es trobava en proporció directa amb el volum del patrimoni posseït.

—I és això, justament —deia en Puig-Oriol—, el que ha fet els grans patrimonis: la col·laboració estreta de l’home i la dona, del caçador i l’administradora, que evita la desintegració del nucli familiar; perquè, en termes biològics, la família és la funció, i el patrimoni l’òrgan, i, quan la funció desapareix, l’òrgan tendeix a la desaparició, a l’anorreament, per via d’atròfia, en el món orgànic, o de dispersió en el món econòmic.

Es llepà els llavis, palesament cofoi de la seva frase, i jo me’ls vaig llepar també, perquè els tenia secs, d’angoixa, d’una angoixa sobtada, vivíssima, que m’havia pres: tot d’una hauria volgut intensament que en Puig-Oriol se n’hagués anat i m’hagués deixat anar amb els nens, perquè em semblava que calia, de totes passades, que em fes perdonar de la segona, de l’Adeleta, la qual jo havia castigat injustament.

Potser la criatura no es trobava bé i per això havia cridat d’aquella manera. Podia passar una cosa irreparable, ho sentia, ho veia: si en Puig-Oriol no se n’anava de seguida, l’Adela posaria la canalla a dormir, i, com que m’havia vist irritat, potser no m’avisaria, i llavors la nena s’adormiria, i si realment covava una malaltia greu, potser jo no podria tornar a parlar-li, potser a mitjanit ens despertaria, delirant, sense reconèixer-me, i se n’aniria d’aquest món deixant-me rosegat pel remordiment. Perquè això podia passar, i devia haver passat alguna vegada, com m’havia passat a mi mateix, en petita escala, aquell dia que érem a la caseta de Ciuró i el gran es portà tan malament, i el vaig renyar tan fort, i després resultà que tenia febre. Però, si llavors només va ser una grip, ara podia ser una meningitis, qui ho sabia, i llavors 30 no podria oblidar mai aquells ulls d’astorament de la segona i aquell sentiment tan profund que 30 havia fet emmudir a crits, abusant de la meva veu, de la meva autoritat, contra aquell ésser feble, indefens, que era la meva filla i que potser no tornaria a veure viva.

—I si anem a mirar les conseqüències… —deia en Puig-Oriol, llavors.

Però jo em vaig aixecar i em vaig excusar de mala manera, per córrer a l’altre extrem del pis, al menjador, on regnava la pau, la calma i la felicitat, perquè la mare, l’Adela, explicava una altra història a la canalla mentre prenien la llet. I la nena, la segona, en veure’m, em va dir que aquella llesca que sucava era la segona, i jo m’hi vaig atansar i estava freda, no tenia febre, ni semblava que em servés cap mena de rancúnia.

Llavors vaig interrompre la història, però no els va saber gens de greu, aquesta vegada, perquè vaig començar a fer broma, jo, burlant-me d’en Puig-Oriol, imitant-li la veu i els posats i dient que ja no podia aguantar-lo ni un moment més.

Però després vaig llegir en els ulls de l’Adela que no era bo que parlés d’aquella manera davant els nens, i em vaig afanyar a dir-los que tot era broma, que era un amic meu molt savi, en Puig-Oriol, que jo me l’estimava molt, i me’n vaig tornar cap al despatx, on vaig trobar en Puig-Oriol fullejant un magnífic carnet de butxaca, cercant no sabia què, jo, potser una adreça, o alguna cosa que s’havia anotat per dir-me i que ara no recordava i que segurament seria llarga, inacabable i feixuga.