2

Era una adreça, el que cercava. O, més ben dit, un telèfon, el número d’un telèfon. El trobà aviat, i llavors em demanà si podia trucar, fer un parell de trucades, va dir, a un parell de llocs on havia pensat anar aquell vespre, però tot enraonant amb mi se li havia fet tard, encara que no li sabia greu perquè havia passat una bella estona, com feia temps que no l’havia passada.

Li vaig ensenyar on era el telèfon, doncs, i quan va veure que era enmig del passadís semblà una mica torbat i em demanà si no es podia ficar al recambró que hi havia al costat mateix. Jo li vaig dir que s’esperés un moment, que no sabia com estava, el recambró, i ho vaig mirar, i estava impossible; però, com que ell havia estirat el coll i també ho havia mirat i ja ho havia vist, tant se valia, i li vaig dir que s’hi podia ficar, si li convenia.

S’excusà dient que era una mica dur d’orella i que sobretot per telèfon tenia dificultat a entendre’s amb la gent, i de seguida marcà un número i es tancà en el recambró.

Llavors vaig tornar al despatx, i, desvagat com estava, vaig donar una ullada a la màquina d’escriure, que havia apartat a un costat, i sense ni proposar-m’ho vaig rellegir les darreres ratlles de la traducció que feia quan havia arribat en Puig-Oriol i vaig trobar-hi dues coses imperdonables: dos adverbis en ment, gairebé seguits, i una expressió, «demanar prestat», que calia substituir per «manllevar». I això em posà de mal humor, perquè em passava sempre: quan, fora de les hores de feina, em queia davant els ulls, per atzar, alguna traducció meva, hi trobava sempre esmenes importants a fer, i això em produïa un vertigen estrany, la impressió inquietant que si anava més enllà, més endarrera o més endavant, si repassava tota l’obra, descobriria monstruositats garrafals, comeses per culpa de les presses i de la manca d’atenció, de la fatiga inevitable quan es treballa massa hores seguides en la mateixa tasca.

Tanmateix em sorprenia que el text parlés de manllevar, de demanar prestat, en, aquell punt, i això m’induí a agafar l’original anglès i compulsar-lo, i llavors em vaig adonar que em mancava traduir més pàgines que no esperava, sobretot perquè al final del llibre hi havia un epíleg amb el qual no havia comptat i que se’m podia emportar ben bé un parell d’hores extra.

Un moment, vaig pensar que podia aprofitar el mutis momentani d’en Puig-Oriol per posar-me a la màquina i avançar una mica la feina: si guanyava deu minuts eren deu minuts que guanyava, i, d’altra banda, potser ell, en veure’m treballar, comprendria que estava enfeinat i s’acomiadaria d’una vegada. Vaig tenir por, però, que allò no fos interpretar amb massa clarividència per en Puig-Oriol, que, llavors, veuria refermada la seva tesi: que som uns egoistes aburgesats, que només pensem en nosaltres, en les nostres coses, i no volem sacrificar una mica de temps per departir amb els vells amics i escoltar-ne les confidències.

Encara que probablement no va ser això el que em deturà, sinó la peresa, perquè en el fons potser jo no ho volia, que se n’anés en Puig-Oriol, sabent com sabia que en el moment que la porta es tanqués darrera d’ell s’hauria acabat la treva, la justificada treva, i hauria d’acarar-me, d’una vegada, amb el problema de la traducció per acabar i del fi de mes i de la lletra del dia 12.

Llavors tornà en Puig-Oriol, que havia acabat de telefonar, i, abans d’asseure’s altra vegada, passejà una mica pel meu despatx, tafanejant d’aquella manera seva cautelosa, impertinent, vagament aprensiva, o que a mi m’ho semblava, i comentant tot el que veia, sense fer cas de mi, que, assegut, l’invitava amb insistència a seure i acabar d’explicar-me allò que m’explicava abans i que ni que m’haguessin amenaçat de mort no hauria sabut dir què era, en aquell moment.

—Ets un home de contrastos sorprenents —deia, tot furetejant pels prestatges—, perquè, per exemple, alhora que aquesta col·lecció infantívola, de batxillerat, de fòssils totalment mancats de valor, que no sé ni puc entendre per què guardes, tens coses meravelloses, que t’envejo de cor, com aquesta fíbula del Bronze, que dubto que n’hi hagi cap, a cap museu, de més graciosa.

Féu giravoltar la fíbula entre els seus dits rodanxons, tot pensarós i admiratiu, i després la deixà altra vegada en el petit cendrer de vidre on la guardava.

Llavors es va asseure, tot eixugant-se els dits amb la punta del mocador, com sospitant que la fíbula no havia estat netejada des dels temps del seu primer propietari, i començà a parlar-me del seu amor a les coses antigues i de com aquest amor és l’expressió del grau de cultura d’un poble.

—Si circules una mica per Europa —deia—, veus que no hi ha població, per petita que sigui, que no tingui un o dos museus; amb la particularitat que aquests museus són visitats assíduament pels habitants de la localitat i no com els nostres, que ho són només pels forasters, i gràcies. A propòsit d’això, un vigilant d’un d’aquests museus locals m’explicà una anècdota que estic segur que t’interessarà. Per cert que aquest vigilant em va fer pensar molt en el Carles Pujalt, el contractista —afegí, i jo el vaig mirar astorat, perquè no recordava cap contractista que es digués Pujalt, fins que ell m’aclarí, inesperadament—: Sí, home, el de la teva novel·la. I, ara que parlem de la teva novel·la —encadenà—, fa mesos que en vaig voler comprar un exemplar per regalar-la al meu passant i no la vaig poder trobar enlloc. Per què no la fas reeditar, si està exhaurida?

Jo vaig dir que potser no ho estava, d’exhaurida, que de vegades la distribució del llibres té aquestes coses, i que, com que es publica tant i tant, les llibreries s’han de treure del damunt els llibres no venuts per substituir-los per les novetats, però ell ja no m’escoltava i tornava a la seva anècdota, mentre jo pensava en la meva novel·la, que no n’estava, d’exhaurida, i jo ho sabia prou bé, perquè no feia més enllà de mig any que havia anat a l’editorial per una altra cosa i m’havien dit que en quedava gairebé mitja edició, i que encara sort que no l’havien relligada tota de sortida i la tenien guardada, en rama, en el magatzem, per si mai sortia, encara que, van dir-me, «si no us espavileu i traieu alguna altra cosa, aviat la gent ja no es recordarà de vós».

Tanmateix, la petita amarguesa que això podia fer-me no anul·lava, gens ni mica, resplendor, l’enlluernament del record d’aquells dies, quan semblà que s’obrien les portes del meu món, que se m’obrien de bat a bat i que quedaven justificades les meves recerques, els meus dubtes, les meves inquietuds.

Jo havia escrit la novel·la durant els mesos de setembre i d’octubre que seguiren a la mort del pare, perquè tot d’una n’havia tingut ganes, d’escriure, i perquè l’Adela m’ho demanava, que ho provés altra vegada, que insistís. I potser, com segurament hauria dit en Puig-Oriol, empès per un instint de supervivència activat en mi per l’espectacle de la desaparició del pare, que, per dintre, devia haver-me treballat intensament aquells mesos passats. L’havia escrita amb sinceritat, no pas sense vacil·lacions, però com complint un deure, com executant una vocació, com obeint una crida, no amb cap il·lusió posada en l’èxit, però sí amb fe, una gran fe en l’execució de l’obra, en el fet d’escriure-la, que em va fer viure aquells dos mesos com no havia viscut mai, amb la sensació que la meva vida es justificava llavors, i no perquè feia una cosa genial,’ sinó perquè feia allò que em sentia cridat a fer. I m’agradava que em costés esforç i hores de dubtes, i esmenes, perquè no volia que escriure fos fotografiar, sinó pintar, escollir amorosament, dolorosament, les pinzellades, els tons, les línies vigoroses i les evanescents, i em semblava que això era el que feia, bé o malament.

Després vaig enviar la novel·la al concurs, al Premi de Novel·la Catalana, i això, el sol fet d’haver-hi enviat, em produí una exaltació, una eufòria tan intensa, que l’altre mes, que era novembre, vaig escriure una obra de teatre, amb més sinceritat encara que la novel·la, fent un esforç autèntic per sostreure’m a les convencions de forma i de fons que m’eren odioses i reduint l’acció a una sola línia dialogal on es deien les coses amb contenció, sense espasmes, sense oratòria, però on bategaven la por i la vida i la por a la mort, i sobretot l’angoixa de no trobar un sentit a la vida. O, almenys, això era el que jo volia que hi bategués.

I també l’obra de teatre anà a un concurs, que aquell any es convocava per primera vegada, patrocinat per les més grans patums del país, decidides, semblava, a salvar el teatre català de la terrible crisi que el consumia tradicionalment.

—… si fos massa tard m’ho diries, que ja hi ha prou franquesa —vaig sentir que deia tot d’una en Puig-Oriol. I seguí dient que en tot cas l’havíem de disculpar, perquè poques vegades tenia ocasió de veure’ns, de veure els seus amics, i perquè ell s’havia avesat tant a la llibertat d’acció, vivint sol com vivia, que li costava de fer-se càrrec que la gent, les famílies, tenen les seves normes de vida, els seus horaris habituals.

Llavors em va dir que, per exemple, aquella nit encara no sabia on soparia, ell, perquè el pis dels seus pares era tancat, no hi feia vida ni quan baixava a Barcelona des de la seva notaria, i havia comptat que soparia amb un col·lega amb el qual tenia una relació bastant estreta, però justament, ara, per telèfon, li havia dit que ho sentia moltíssim, però que tenia un compromís.

Jo vaig estar a punt de dir-li-ho. Vull dir, de dir-li allò que s’imposava, que calia dir: que es quedés a sopar amb nosaltres. Però em vaig deturar a temps, perquè no podia ser tan cruel amb l’Adela, que sovint em recordava que no podíem pas tenir convidats, perquè la vaixella era escrostonada i no hi havia dos gots iguals, i tampoc no teníem més que un joc de tovalles, i encara incomplet, a part que segurament no tindríem res per a donar-li, així, d’una manera tan impensada, tan improvisada.

Allò, la vaixella, els vasos, formava part de la llista inacabable de coses que ens proposàvem de comprar de seguida que fossin acabades de pagar les lletres del cotxe, encara que era molt probable que després de les lletres del cotxe s’imposés la necessitat de cobrir el porxo de la caseta de Ciuró, perquè quatre criatures eren moltes per a dormir en una sola cambra, i petita, encara.

Vaig fer veure, doncs, que no se m’acudia de convidar-lo a quedar-se, però ell insistí en el tema, dient que de fet no li dolia gaire que el seu col·lega tingués compromís, perquè si hagués anat a sopar amb ell no haurien fet més que parlar de la professió, i que per això tant se valia sopar sol a qualsevol restaurant, encara que, de debò, ja tenia ganes de viure una mica la vida de família, aquells àpats senzills i casolans on es comenten les coses de la jornada, sense afectació, i jo li vaig dir que efectivament devia ser molt avorrit fer els àpats tot sol; així mateix li ho vaig dir, amb tota la serenitat de què vaig ser capaç, perquè estava ben decidit a no convidar-lo, ara, i trobava gairebé un plaer maligne a rebutjar-lo; i no solament per l’Adela, sinó per mi, perquè si es quedava a sopar vindria la sobretaula, i no se n’aniria fins a les dotze o la una, i llavors ja seria ben segur que no podria tenir llesta la traducció per cobrar-la abans del dotze, que era el dia de la lletra. De manera que, reves-tint-me de ciment armat, vaig seguir-li la veta sense caure en l’evident parany que em posava.

Llavors s’ensopí, tot d’una, com si es desinflés, i començà a parlar, sense cap entusiasme, del panorama literari a França, una mica com si no pensés el que deia, com si s’escoltés, només per omplir el buit de la conversa; i això em va fer pensar que potser, al capdavall, en Puig-Oriol era un home sensible, amb problemes reals, amb dubtes íntims, amb desesperances, amb alts i baixos, però dotat d’una voluntat ferma, capaç de negar-s’ho ell mateix, entestat a descriure’s, davant els altres i fins i tot davant seu com l’home segur del seu camí, com el triomfador de la vida, com l’artífex impecable del seu propi destí. Potser, al capdavall, ell havia passat amb les seves oposicions el mateix camí que jo amb la meva novel·la i la meva obra de teatre: l’exaltació inicial, l’embriaguesa, la follia de l’esperit, l’amarguesa irritant dels després.

L’exaltació que ens va fer viure d’esperances aquells dies que precediren el veredicte, l’exaltació i la follia de la vigília a la tarda, quan a la nit s’havia de reunir el jurat, en gran sopar, per fer públiques les votacions; aquella tarda que jo m’esforçava per treballar en les meves traduccions, sense pensar-hi, sense pensar-hi massa, i de tant en tant l’Adela venia a veure’m i em parlava de coses que no tenien res a veure amb el premi, i tots dos ens miràvem i sabíem que no pensàvem altra cosa.

Perquè teníem moltes esperances: la vigília, dos dies abans del premi, m’havia vingut a veure en Serra, que estava molt ficat en el món literari i era amic de tots els membres del Jurat del Premi de Novel·la Catalana, per anunciar-me, amb autèntica alegria, sense cap mena d’enveja, em semblà, que hi havia un vuitanta per cent de probabilitats que em donessin el premi a mi, perquè li ho havien dit tres membres del jurat, i dos d’ells ni tan sols sabien que en Serra era amic meu, sinó que li ho havien dit a tall de comentari, amb la mateixa indiferència amb què li podien haver dit que votarien per un altre.

Després de sopar l’Adela i jo, aquell vespre, arribà l’hora d’adoptar una actitud. Nosaltres ens ficàvem al llit, sempre, cap a les onze, perquè jo matinejava. I aquell vespre ens havíem de decidir: esperar o anar a dormir. Però jo vaig trencar el glaç i vaig dir que no me’n volia anar a dormir, que no volia fer la hipocresia d’anar-me’n a dormir: jo esperava el premi, jo volia el premi, jo confiava que me’l donarien, i era absurd de ficar-se al llit. Ens havíem de quedar esperant, per si ens telefonaven la gran notícia. I l’Adela tremolava i tot, esperant, i jo fumava com un condemnat, imaginant pas per pas el que podia estar dient un membre del jurat sobre la meva novel·la, o el moment en què decidirien que sí o que no, potser per un motiu fútil, o perquè un membre del jurat, tot d’una, deia una paraula, un comentari sobre la meva novel·la que els feia veure ben clarament, a tots, que no era premiable.

Fins que sonà el telèfon i era en Serra: «Ja el tens», només deia, «ja és teu, noi!», i ho repetia, engrescat, entusiasmat; i després va dir qua farien pública la darrera votació d’un moment a l’altre, i que agafés un taxi i hi anés, que la gent em voldria aplaudir. I l’Adela era al meu costat tota l’estona, i jo em sentia a mi mateix que deia a en Serra, només: «Segur? Ja ho saps segur?», i la veia a ella que em mirava amb uns ulls molt oberts però entelats. I, mentre en Serra em donava presses perquè corregués a rebre els aplaudiments, jo li feia que sí amb el cap, a l’Adela, i m’assenyalava el pit, volent dir: «A mi, me l’han donat, ja el tinc!».

Vaig penjar el telèfon en sentir que en Serra penjava, me’n recordo, i de seguida l’Adela i jo ens vam posar l’abric, els abrics, i vam sortir al carrer.

Però no pas per anar a rebre els aplaudiments ni res, sinó per fugir, per no ser a casa, per estar absolutament sols, ella i jo, amb la nostra alegria: i vam caminar sense pensar on anàvem, una bona estona, i després ens vam aturar a prendre un cafè en un establiment on no havíem estat mai, i ens vam asseure a una taula, amb les mans agafades, com dos promesos, agraint-nos l’un a l’altre l’alegria que sentíem, fins que vam calcular que ja era prou tard, perquè els cambrers ronsejaven al voltant nostre, i vam tornar a casa, no pas a dormir, sinó a vetllar, a vetllar l’alegria nou nada.

Després, més endavant, vaig pensar que aquella fugida a l’atzar no havia estat tan sincera, tan espontània com m’ho havia semblat. Potser ja llavors sospitava, temia, els somriures, les paraules dels qui em voltarien; sospitava, temia, que algú o altre s’encarregaria d’escanyar la petita alegria nou nada amb un comentari o una observació intel·ligent i feridora. Que van venir, l’endemà, i l’altre, i tots els dies que van seguir: petits comentaris barrejats amb les felicitacions, que jo em negava a registrar, m’entossudia a no sentir, a no copsar: la gran sort que havia tingut, jo, que en Romagosa havia estat malalt, aquell estiu, i no havia pogut acabar la novel·la que escrivia; i la gran sort que havia tingut, jo, que la novella que hi havia enviat en Llorenç era francament impublicable, pensant en la censura; i la gran sort que havia tingut jo, que aquell any havien decidit de premiar un autor novell, perquè l’any passat havien premiat en Martí i tothom s’havia queixat que premiessin un autor consagrat. I tot una colla de grans sorts que jo havia tingut i que m’havien valgut el premi.

I justament quan en Puig-Oriol m’anava a explicar l’argument de la darrera novel·la de la Sagan, que jo havia traduït, el vidu del pis de sobre, que havia estat una estona sense picar, s’hi tornà a posar, la qual cosa volia dir que ja havia sopat, i així mateix ho vaig dir: «Té, ja ha sopat, aquest», i en Puig-Oriol, llavors, va voler saber qui era, el vidu, i per què picava, i de seguida, abans que acabés d’explicar-li-ho, començà a riure i va dir que reia perquè jo l’havia fet pensar en un cas com un cabàs que havia passat a Andalusia, en el mateix carrer on ell tenia el palauet de la notaria, en una casa on vivien una mare i un fill, que deien que hi havia fantasmes que picaven, cada nit.

I, mentre m’ho explicava, jo pensava en l’altra alegria, la que havia tingut tres setmanes després, quan vaig rebre la carta del secretari del jurat del Premi de Teatre, comunicant-me que la meva obra havia estat premiada i que de seguida es parlaria de la data d’estrena, per professionals, d’acord amb el que deien les bases.

Els diaris havien portat la notícia de la novel·la, i fins i tot un interviu amb caricatura; i ara van portar la notícia del premi de teatre, i un diari remarcà que era el segon premi literari que m’era atorgat en menys d’un mes, de manera que tothom em felicitava, i a l’editorial van arribar a parlar de fer-me un banquet d’homenatge; però jo, rient, vaig dir que era més prudent d’esperar que la novel·la fos publicada i l’obra estrenada, i en Sirvent, segurament per fer broma, per fer enginy, va dir que al revés, que era més prudent de celebrar-ho abans, perquè després mai no se sabia.

Però li ho vaig perdonar, perquè després de dir això afegí, parlant amb el senyor Colet i en Pancràs, de comptabilitat, que ja es veia venir que jo tornaria a deixar la casa, perquè era ben clar que havia nascut per a escriptor i no per a empleat. I va ser la primera vegada que vaig pensar de debò que podia ser, això: que podia arribar a ser un escriptor, i que les altres coses, les que havia fet fins llavors i encara feia, figurarien en la meva biografia com a anècdotes passatgeres, de la mateixa manera que els grans escriptors americans han venut diaris o enllustrat sabates pels carrers de Nova-York, només que en el meu cas ni arribaria a ser tan gran escriptor com ells ni vindria de tan avall, sinó que em quedaria en una versió discreta de la història, en els dos sentits.

Mentrestant, però, calia seguir traduint, i ho feia, només que amb un altre entusiasme, perquè sabia, o em semblava, que quan voldria deixar de fer una traducció per escriure una cosa meva podria fer-ho, i que aniria alternant, així, en la meva vida, la noble i ensinistradora tasca de traductor amb l’embriagadora i exaltant d’escriptor. I potser també per primera vegada em va saber greu, llavors, de no tenir fills: perquè ja feia dos anys que érem casats i no en teníem cap, i tant l’Adela com jo donàvem per fet que no en tindríem. Ara em dolia, dic, perquè em semblava que sabria mantenir-los, i sobretot perquè ja em sentia més digne de ser-los pare: perquè potser podria donar-los un nom del qual tinguessin dret a enorgullir-se, no pas perquè era el nom d’un avi llunyà, sinó perquè era el nom d’un pare, vivent i proper.

En Puig-Oriol reia, ara, perquè la història dels fantasmes andalusos semblava, era cosa de riure, i així jo també vaig haver de riure, tot i que no en tenia gens de ganes, perquè una cosa portava l’altra, en el record, i, pensant en els dies increïblement feliços que havíem viscut llavors, no podia deixar de pensar en els que van seguir, que no devien ser pas especialment amargs, sinó corrents en la vida, però que jo no havia sabut acceptar, no havia sabut pair, potser perquè tenia massa orgull per a admetre la més petita ombra de fracàs i saber perdre com un bon jugador.

Per a començar, em van cridar del Teatre Principal, pocs dies després d’haver-se anunciat que m’havien atorgat el Premi de Teatre, i l’Adela s’afanyà a planxar-me una camisa i una corbata i a raspallar-me ben bé el vestit perquè fes un bon paper.

Em van rebre, l’empresari i el director, en una saleta rònega, mig despatx mig vestuari, amb l’enrajolat tot esquerdat i unes cortines polsoses al balcó; i tots dos em van felicitar, ben cordialment, em semblà, i després l’empresari ens deixà, perquè va dir que l’esperaven, no sé on. Llavors el director em parlà de l’obra, que ja havia llegit perquè el secretari del jurat la hi havia passada, i va dir que era molt literària, però una mica ensopida, encara que no havia de patir per això, perquè ell, només de llegir-la, ja havia concebut tres o quatre idees per alleugerir Facció i donar dramatisme a la cosa.

Llavors, incidentalment, es referí a l’enrabiada que s’havien emportat en Vergés i en Socarrats, tots dos, perquè tots dos estaven segurs que guanyarien el premi, i en Vergés fins i tot li havia donat una còpia de l’obra, a ell, el director, perquè comencés a estudiar-ne solucions, i en Socarrats, deien, havia reunit els seus amics a casa seva, la nit del veredicte, i havia fet comprar pastes seques i xampany, perquè un membre del jurat que no es podia dir qui era li havia assegurat que guanyaria i li havia promès que de seguida que el veredicte fos un fet li telefonaria a casa.

I em va dir que jo hi havia sortit guanyant, perquè era veritat que el jurat es trobava dividit, la meitat a favor d’en Vergés i l’altra meitat a favor d’en Socarrats, i que per això la meva bora, que anava tercera, va ser votada per tots com a segona, i així quedà com a primera; i no es pogué estar d’afegir que se n’alegrava per mi, però ho lamentava perquè l’obra d’en Vergés no era tan literària, segurament, però era d’èxit segur.

Perquè, segons va dir-me llavors, pensaven estrenar la meva obra, no pas en sessió única, com d’altres vegades es feia amb obres premiades, sinó com a obra de cartellera, de temporada, i que ja havien fixat la data: el 14 de març, va dir, si jo no hi tenia inconvenient.

Jo no n’hi tenia, d’inconvenient, i llavors va quedar decidit que així es faria, i que quan comencessin els assaigs ja em faria avisar, i ens vam posar drets per acomiadar-nos, i llavors em va dir, com de passada, que, naturalment, jo havia de cedir la meitat dels drets d’autor a l’empresa, perquè el teatre català estava en crisi i la taquilla anava fluixa i les despeses eren terribles, de manera que pagaven no sé quantes mils pessetes diàries només pel lloguer del local, i que tothom ho feia així i era normal. I, això darrer, ho va dir en veure la cara que jo feia, que era de desencís o de fàstic, o no ho sé, i no pas pels diners, sinó perquè tot d’una em sentia embolicat en la teranyina enganxosa i perillosa dels jocs poc nets; cosa absurda, perquè la proposició havia estat ben honesta, segons sembla, segons diuen, i és veritat que tothom l’accepta, segons diuen, segons sembla.

Jo vaig dir que no acceptava aquella condició, no pas pels diners, sinó perquè no volia començar la meva carrera d’autor amb cessions poc clares, i l’home es picà, però encara s’aguantà i dissimulà, i va dir que ho havia de fer pel teatre català, que tots havíem de posar-hi el coll per veure si l’aixecàvem de la prostració que… etcètera.

I llavors en Puig-Oriol, que ja havia deixat de riure, es quedà mirant cap a la porta, com si veiés un fantasma andalús. Em vaig girar, i era la segona, la petita, l’Adeleta, vull dir, que s’havia escapat de l’altre extrem del pis i treia el cap per la porta del despatx, un cap guarnit amb una mena de gorra de paper de diari o una paperina de galetes, una testa despentinada, amb una cara bruta, amb regalims de llet, i uns ulls molt seriosos, que miraven en Puig-Oriol de fit a fit. Fins que se sentí un clam de l’Adela, que acabava de descobrir la fugida, i el cap desaparegué com per art d’encantament, i en Puig-Oriol provà de somriure i jo vaig dir que la canalla ja se sabia, etc.

Però allò m’inquietà: no comprenia per què no acabaven mai d’anar al llit, aquelles criatures, que després l’endemà tindrien son a l’hora d’anar a col·legi, i ja es llevarien tard i de pressa i el dia començaria amb nervis.

L’home, vull dir el director del Principal, perquè en Puig-Oriol ja s’havia tornat a engegar pel seu compte, parlant-me ara, a propòsit dels fantasmes, d’un llibre que feia furor a França, justament sobre els fenòmens psíquics inexplicats fins ara, l’home, el director, insistia tant en allò de la crisi i de les despeses, que a l’últim li vaig dir que no comprenia com la meitat dels drets d’autor, que equivalien a un cinc per cent de la taquilla, podia salvar una temporada si la gent no anava al teatre, perquè llavors el cinc per cent de la taquilla era el cinc per cent de cap pesseta, i, per tant, no res, mentre que si, al contrari, l’obra era un èxit i la taquilla feia gruix, el cinc per cent era relativament substanciós, sí, però que llavors jo em preguntava per què l’autor havia de cedir-lo a una empresa que feia calderada amb la seva obra.

Llavors el director va perdre la paciència i em va dir que per aquell camí no estrenaria mai, jo, i que ja es veia que era molt jove. I jo me’n vaig tornar cap a casa, tot cofoi de mi mateix i amb el cap alt, pensant que qui sap què havia fet i preguntant-me quants autors professionals de tota la vida haurien estat capaços de renunciar a una estrena per una qüestió de dignitat professional, justament, perquè no era pels diners, repeteixo, en primer lloc perquè els dos premis havien volgut dir quaranta-cinc mil pessetes que ens havien arribat així, de cop, i que mai no havíem vist juntes, i en segon lloc perquè amb la història de la dignitat no cedia el cinquanta per cent dels drets d’autor, sinó que perdia el cent per cent dels drets i de les possibilitats de fer-me un nom.

I aquesta era la cosa: que, en el fons, jo m’havia sentit alleujat de no estrenar, i, sobretot, agraït d’aquella oportunitat de no estrenar per una causa tan digna com la que m’havien ofert. Perquè, en el fons, no creia en la meva obra, no pas pensant que fos dolenta, que, això, no ho he pensat mai de res meu, sinó pensant que era massa meva, que no podia interessar a ningú i que seria retirada del cartell, per anticomercial, a la tercera representació, si mai s’estrenava.

Però no volia pensar això, llavors, de manera que vaig arribar a casa tot exaltat i cofoi, i l’Adela s’exaltà igualment, potser perquè, en el fons, també se sentia alleujada que no m’estrenessin, perquè temia per mi.

Mentrestant la novel·la m’arribà a les mans, primer de galerades i després de compaginades, i vaig haver de llegir-me-la. En llegir-la, de bona gana l’hauria refeta tota, però em vaig limitar a esmenar les errades tipogràfiques i a aclucar-me d’ulls, pensant que una novel·la impresa no és una obra de teatre representada: no necessita despertar entusiasme ni mantenir l’atenció constantment.

La novel·la fou publicada, amb una portada excel·lent i un paper i una impressió com a can Sirvent no en gastaven, de bons que eren, i vaig haver de signar els exemplars per a la crítica, i tot plegat ho vaig fer amb un cert escepticisme, perquè jo ja coneixia el món del llibre i sabia que el més probable era que la meva novel·la passés sense pena ni glòria, com hi va passar, certament: se’n van publicar dues crítiques, només, una de les quals es limitava a explicar l’argument, i l’altra parlava tota dels premis literaris en general i només en acabar deia que el jove autor s’havia estrenat amb una obra naturalment imperfecta però que permetia endevinar qualitats de narrador que el dia de demà, etc. Els altres diaris i revistes van acusar rebut del llibre en la llista de publicacions rebudes, entre l’Anuari de Navegació i Comerç, i La duquesa pelirroja de la col·lecció Amapola.

En Puig-Oriol m’assegurava que la lectura d’aquell llibre francès que deia era impressionant, perquè el tema hi era tractat d’una manera científica, freda, i constituïa una veritable demostració, rigorosa, de l’existència d’uns fenòmens inexplicats. I anava a esmentar-ne un, d’una senyora que no sé què li havia passat, quan tornà a quedar-se mirant fixament cap a la porta, amb les celles aixecades, com si en presenciés un, de fenomen inexplicat, i jo em vaig girar i vaig veure el tercer, perquè aquesta vegada era el tercer que s’havia escapat de la seva mare i ens espiava amb una mà damunt les celles, com una visera, a tall d’indi.

—És la segona? —preguntà en Puig-Oriol, amb una certa aprensió. Jo li vaig dir que era el tercer, que la segona era la d’abans, la de la gorra de paper, i em vaig aixecar per foragitar el guaita indi. Un cop dret, vaig aprofitar-ho per arribar-me a l’altre extrem del pis amb el propòsit de protestar perquè no ficaven els nens al llit, que ja era hora i de sobres, i allà vaig trobar el gran i la segona asseguts davant la tieta, escoltant una cosa que la tieta els explicava, amb aquells ulls esbatanats que fan quan algú explica una cosa de fer por; i llavors l’Adela, que ja patia, perquè ja ho veia, ella, com anava tot, va dir-me que els nens havien demanat per quedar-se i esperar que se n’anés aquell senyor, i, com que ho havien demanat molt bé, sense exigències, i fins i tot el gran havia dit «però, si no voleu, no», l’Adela havia deixat que es quedessin amb la condició que després, quan aquell senyor seria fora, se n’anirien a dormir de seguida que els ho diríem; i mentrestant la tieta els explicava, per alliçonar-los, allò que havia passat a uns nens que no havien estat obedients i s’havien allunyat tots sols de casa seva: que uns senyors dolents els havien agafats i se’ls havien emportats en un cotxe, i els havien tret els ulls de viu en viu per vendre’ls a uns nens cecs que eren fills de gent rica.

Em vaig portar molt bé, perquè no em vaig enfadar amb la tieta, i només li vaig demanar, molt ben demanat, també, que no expliqués certes coses a la canalla, i menys a aquella hora, que després hi hauria qui passaria mala nit, perquè sobretot el gran tenia molta imaginació i només faltava que la hi adobessin; però la tieta va dir als nens que no havien de tenir cap por, perquè si eren bons minyons i obedients no els passaria res d’allò, que eren desgràcies que només passaven als nens que no creien, com li havia passat a aquella nena que portava el diari, justament, va dir, i va engegar una altra història, no menys terrible, d’una nena que havia desobeït els seus pares i havia donat una medecina al seu germà petit, per jugar-hi, i l’havia matat.

Llavors, per no esclatar, perquè els ulls de l’Adela m’ho demanaven, me’n vaig tornar amb en Puig-Oriol, que seguia entossudit a parlar-me dels fenòmens psíquics del llibre francès i es preguntava i em preguntava si, al capdavall, tenia, teníem, alguna base sòlida per a rebutjar a priori la realitat d’aquelles manifestacions ultraterrenals encara que s’apressà a afegir que no volia dir pas que ell hi creia, sinó que intentava d’estudiar la cosa amb objectivitat, perquè li repugnaven les actituds apriorístiques, va dir. I insistí que la lectura del famós llibre resultava més apassionant que la de qualsevol novel·la.

Més que la de la meva, sí, evidentment, tot i que en Sirvent, quan la va llegir, perquè li’n vaig regalar un exemplar, em va dir que era bastant entretingudeta. Per cert que després em preguntà si per ventura escrivia teatre, jo, i va estar molt content quan li vaig dir que sí i li vaig recordar que feia poc que m’havien premiat una obra, i va dir que es veia de seguida, pel diàleg, que era més autor dramàtic que no pas novel·lista, o potser ho feia, va dir, que el tema que havia escollit era més a propòsit per a l’escena que no per al paper imprès.

Després arribà el dia de Sant Jordi, el Dia del Llibre, que aquell any jo esperava amb especial il·lusió, perquè suposava que aquell dia em tocaria desplegar una gran activitat literària. I així va ser. El Centre Cultural dels Veterinaris de Collblanc m’invità a prendre part en un col·loqui sobre el llibre, en general, i una llibreria del Passeig de Gràcia m’envià una cartolina en la qual s’anunciava que jo signaria llibres per als lectors el dia 23, a les sis de la tarda. I, a més, l’Agrupació d’Antics Alumnes de Segon Ensenyament de Mollet m’invità a fer una conferència sobre el tema que jo volgués. De manera que es pot dir que jo era l’home de moda. Només que el col·loqui de Collblanc resultà un fracàs, de poca gent que hi va anar, que els organitzadors només feien que dir que no s’ho explicaven perquè sempre tenien ben bé una cinquantena de persones, fins que es va saber que aquella nit hi havia futbol, justament; quant a la signatura de llibres, resultà que érem una dotzena els autors convocats i que, després de dedicar-nos mútuament les nostres obres «al company de lletres», «al col·lega estimat», ens vam quedar pràcticament desvagats, menys en De Cárceles, que es va atipar de dedicar la seva Cumbre mortal, potser perquè la hi havien feta per ràdio, en serial. Jo encara vaig quedar bastant bé, perquè van venir dos companys de l’editorial, i l’Ernest, que es presentà sense ha-ver-me’n dit res, pobre xicot, i a les darreries en Serra, però en Serra no comprà el llibre, és clar, sinó que l’hi vaig dedicar jo, i em preguntà per l’obra de teatre, i jo vaig cometre la imprudència d’explicar-li per què no s’havia estrenat.

La conferència de Mollet, en canvi, sí que va ser un èxit, o jo m’ho vaig pensar, aquell dia. L’Adela venia amb mi, en el tren, i pel camí vam procurar fer molta broma, perquè jo estava una mica nerviós davant la perspectiva d’haver de parlar en públic, que no ho havia fet mai. La comissió de cultura de l’Agrupació organitzadora m’havia enviat, feia dos dies, un plec de programes impresos on deia que l’il·lustre escriptor i novel·lista, així mateix, que era jo, parlaria sobre L’art d’escriure, i on, com en els programes de Festa Major, s’avisava que la conferència començaria amb rigorosa puntualitat i es demanava que no portessin criatures.

Jo havia anunciat que arribaria a les deu de la nit, en el tren, i em pensava que algú de la comissió em vindria a rebre, però no vaig veure ningú i vaig haver de demanar on era allò de l’Agrupació, però no ho sabia ningú, fins que un que era a la cantina de l’estació va dir que devia voler dir el Casino Vell, jo, i ens indicà que era a la plaça dels Caiguts, en un cafè on ja es veia que jugaven a billar, va dir.

Efectivament, era allà, encara que a fora no deia res de la conferència, sinó que hi havia una pissarra que anunciava un torneig d’escacs i un de ping-pong.

Llavors van aparèixer els de la Comissió, que jugaven a cartes, i ens van convidar a prendre cafè i es desfeien en compliments amb l’Adela i amb mi, fins que, mirant el rellotge, un d’ells va dir que ja hi podíem anar i em van fer pujar en un terrabastall on hi havia la sala de conferències, amb un senyor vell assegut a primera fila que, em van dir, no se’n perdia ni una. M’hi van presentar i tot, i va dir que estava molt content de conèixer-me, sobretot perquè un germà seu sempre li parlava de mi, perquè era client meu, i, naturalment, no volia dir meu, sinó del meu cosí, el metge, però no vaig tenir esma d’aclarir-li-ho.

L’Adela va seure a primera fila, amb el ve-llet que no se’n perdia ni una, i els de la comissió també van seure, menys un que va baixar al cafè i vaig sentir que deia: «Au, nois, pugeu, coi, que no hi ha ningú», de manera que van pujar set o vuit persones més, i en veure’m tan en família vaig perdre tota la timidesa i vaig començar a parlar com si fos a casa, o amb amics, i vam acabar rient tots de les desventures i els goigs de l’escriptor, i així vam passar l’horeta que m’havien dit que calia que durés la conferència.

Pel camí, de tornada, l’Adela estava encisada i no parava de dir-me que me’ls havia ficats a la butxaca i que la veia que, quan jo volia, Mare de Déu! I no li vaig voler dir que després de la conferència havia sentit com un dels qui havien rigut més cementava amb un altre que allò no havia estat una conferència ni res, perquè una conferència és una cosa molt seriosa, i que s’hi va a aprendre.

—Personalment, jo mateix —deia en Puig-Oriol— he comprovat més d’una vegada que tinc una gran capacitat per a copsar el pensament dels altres, de manera que el meu passant està convençut que tinc el do de llegir en el cervell dels meus clients i d’ell mateix, perquè sovint li he endevinat el que pensa. I no et creguis que em calgui fer cap esforç especial, no —deia—, sinó que és com una intuïció sobtada, una cosa estranya.

Però jo pensava que era evident que, a mi, no me’ls llegia, els pensaments, perquè hauria vist com era, jo, de lluny d’ell, i com desitjava que se n’anés, que s’aixequés i s’acomiadés d’una vegada.

Jo havia tingut una alegria sincera en veure’l, i m’havia agradat de sentir-li explicar coses, una estona; però ara, per culpa d’ell, els nens anirien tard a dormir, jo soparia a deshora, hauria de treballar tota la nit, i l’endemà tots aniríem malament. No, ell no ho llegia, tot això, ni llegia que jo m’havia refugiat en altres temps, en velles coses mortes, en passades aventures, potser per poder suportar aquella llarga visita, per no aixecar-me jo tot d’una i dir a en Puig-Oriol que tenia feina, que tenia família, que no tenia temps per a res, i menys encara per a ell, i que se n’anés amb la senyora discreta, d’una vegada, perquè, com ell mateix deia, nosaltres, els qui no érem notaris ni solters, ens havíem tornat egoistes, aburgesats i interessats.

—De vegades jo mateix em faig por —deia en Puig-Oriol, llavors—, perquè em sembla que tinc un poder que no és natural, en aquest sentit.

I afegí una cosa ben certa:

—A part que llegir els pensaments dels altres no sempre és agradable.