A la casa de Suddhoo

A stone’s throw out on either hand
From that well-ordered road we tread,
And all the world is wild and strange:
Churel and ghoul and Djinn and sprite
Shall bear us company to-night,
For we have reached the Oldest Land
Wherein the Powers of Darkness range.^[1]

From the Dusk to the Dawn

La casa de Suddhoo, prop de la Taskali Gate, és de dos pisos, amb quatre finestres tallades d’antiga fusta marró, i una teulada plana. La podeu reconèixer per les cinc mans estampades de color vermell, ordenades com el cinc de diamants, a la façana emblanquinada, entre les finestres superiors. Bhagwan Dass, l’adroguer, i un home que diu que es guanya la vida gravant segells ocupen la planta baixa amb un regiment d’esposes, criats, amics i sequaços. Les dues cambres de dalt solien ocupar-les Janoo i Azizun, i un petit terrier negre i canyella, que un soldat havia robat de la casa d’un anglès i regalat a Janoo. Avui, només Janoo viu a les cambres de dalt. Suddhoo, generalment, dorm al terrat, tret de quan dorm al carrer. A la temporada del fred, solia anar a Peshawar per visitar el seu fill, que ven curiositats a tocar de l’Edwardes’ Gate, i llavors dormia sota un autèntic sostre de fang. Suddhoo és un gran amic meu, perquè el seu cosí tenia un fill que posseïa una feina estable, gràcies a la meva recomanació, com a missatger en cap d’una firma important a la Station. Suddhoo diu que Déu em farà vice-governador qualsevol dia. Jo gosaria dir que la seva profecia es farà realitat. Ell és molt, molt vell, amb cabells blancs i sense cap dent digna de ser mostrada, i ha durat més que el seu senderi: ha durat més que gairebé tot a excepció del seu afecte pel fill que té a Peshawar. Janoo i Azizun són caixmirianes Dames de la Ciutat, i la seva era una antiga i més o menys honorable professió; però, des d’aleshores, Azizun s’ha casat amb un estudiant de medicina del nord-oest i porta una vida més respectable en algun lloc proper a Bareli. Bhagwan Dass és un extorquidor i un adulterador. Es molt ric. L’home que se suposa que es guanya la vida gravant segells fa veure que és molt pobre. Això us permet de saber tot allò que cal sobre els quatre llogaters principals de la casa de Suddhoo. Després, hi sóc jo, és clar; però jo no sóc més que el cor que entra al final per explicar les coses. Per tant, jo no hi compto.

Suddhoo no era intel·ligent. L’home que feia veure que gravava segells era el més intel·ligent de tots —Bhagwan Dass tan sols sabia mentir—, tret de Janoo. Ella era, també, preciosa, però això era cosa seva.

El fill de Suddhoo que vivia a Peshawar va agafar una pleuresia, i el vell Suddhoo estava tot trasbalsat. El gravador de segells es va assabentar de l’angoixa de Suddhoo i se’n va aprofitar. Era una persona que anava d’acord amb els canvis dels temps. Tenia un amic a Peshawar que li telegrafiava diàriament l’evolució de la salut del fill. I aquí comença la història.

El fill del cosí de Suddhoo em va dir, un vespre, que Suddhoo em volia veure; que ell era massa vell i estava massa feble per venir personalment, i que jo conferiria un honor etern a la Casa de Suddhoo si l’anava a veure. Hi vaig anar; però crec, veient com n’estava, d’acomodat, aleshores, que podria haver enviat alguna cosa millor que un ekka, que sondrollava espantosament, a buscar un futur vice-governador a la ciutat un xafogós vespre del mes d’abril. L’ekka no rutllava de pressa. Quan vam aturar-nos a l’altra banda de l’entrada de la tomba de Ranjit Singh, prop del portal principal del fort, era negra nit. Allà s’estava Suddhoo, i em va dir que, arran de la meva condescendència, era absolutament segur que jo esdevindria vice-governador mentre els meus cabells encara fossin negres. Després, vam parlar del temps i del meu estat de salut, i de la collita de blat, durant ben bé un quart d’hora, al Huzuri Bagh, sota les estrelles.

Per fi, Suddhoo va anar al gra. Va explicar que Janoo li havia dit que existia un decret del sirkar contra la màgia, perquè es temia que la màgia un dia podria matar l’emperadriu de l’índia. Jo no en sabia res, sobre temes legals; però em vaig imaginar que alguna cosa interessant passaria. Vaig remarcar que tot allò que el govern fes en contra de la màgia era digne d’elogi. Els més alts funcionaris de l’Estat la practicaven. (Si el pressupost nacional no és obra de màgia, no sé pas què és). Aleshores, per atiar-lo a continuar, vaig dir que, si s’estava ordint algun jadoo, no tenia cap inconvenient a donar la meva aprovació i sanció, i a vigilar que fos un jadoo net, o sigui, màgia blanca, en contraposició al jadoo brut, que mata gent. Va passar molta estona abans Suddhoo no va reconèixer que aquest era el motiu pel qual m’havia fet venir. Després, em va dir, a batzegades i amb veu tremolosa, que l’home que deia que gravava segells era un bruixot de mena net; que cada dia donava a Suddhoo notícies sobre el fill malalt a Peshawar més veloçment que no podia fer-ho el llamp, i que aquelles notícies sempre eren corroborades per les cartes. Demés, que havia anunciat a Suddhoo el gran perill que amenaçava el seu fill, el qual podria ser contrarestat mitjançant un jadoo net, i, com és natural, una bona picossada de diners. Vaig començar a veure exactament de què anava la cosa, i vaig dir a Suddhoo que jo també coneixia una mica de jadoo a la manera occidental, i que aniria a casa seva per veure que tot es fes com cal i amb ordre. Vam partir plegats, i pel camí Suddhoo em va informar que ja havia pagat al gravador de segells entre cent i dues-centes rupies, i que el jadoo d’aquella nit li’n costaria dues-centes més. Va dir que era barat, considerant el gran perill que corria el seu fill; però no crec pas que ho digués de tot cor.

Quan vam arribar-hi, els llums del davant de la casa eren tots tapats. Vaig sentir uns sorolls espantosos, que provenien de la botiga del gravador de segells, com si algú es queixés mentre exhalava l’ànima. Suddhoo s’estremí i, mentre pujàvem l’escala, em va dir que havia començat el jadoo. Janoo i Azizun ens van sortir a rebre al capdamunt de l’escala i ens anunciaren que el treball de jadoo tindria lloc a les seves cambres, perquè allà hi havia més espai. Janoo és una persona de ment oberta i de pensament lliure. Ella va dir en veu baixa que el jadoo era un invent per treure diners a Suddhoo, i que el gravador de segells aniria a un lloc ardent quan es morís. Suddhoo gairebé plorava de por i de vellesa. Es passejava amunt i avall per l’estança dèbilment il·luminada, tot repetint el nom del seu fill una vegada i una altra, i preguntant a Azizun si el gravador de segells no li hauria de fer una rebaixa atès que era el propietari de la casa. Janoo em va arrossegar cap a l’ombra del buit que formava la finestra-tribuna de fusta tallada. Els porticons eren tancats, i les habitacions només estaven il·luminades per un diminut llum d’oli. Si em quedava quiet, no hi havia manera que em veiessin.

Al cap d’una estona, els gemecs de baix van cessar, i vam sentir soroll de passos a l’escala. Era el gravador de segells. Es va parar davant la porta quan el terrier va bordar, i Azizun va treure la cadena, i l’home va ordenar a Suddhoo que apagués el llum. L’estança va quedar fosca com una gola de llop, a excepció de la resplendor vermella de les dues hugas que pertanyien a Janoo i Azizun. El gravador de segells va entrar, i vaig sentir que Suddhoo es deixava anar a terra i gemegava. Azizun va contenir la respiració, i Janoo va recular fins a un dels llits amb un calfred. Es va sentir dringar una cosa metàl·lica i tot seguit va saltar una pàl·lida flama blava i verdosa prop del trespol. La llum tot just deixava veure Azizun, d’esquena contra un racó de la cambra, amb el terrier entre els genolls; Janoo, amb les mans unides, inclinada endavant mentre s’asseia al llit; Suddhoo, bocaterrosa, tremolant com una fulla, i el gravador de segells.

Espero no veure mai més un home com aquell gravador de segells. Anava nu fins a la cintura, amb una corona de gessamí blanc gruixuda com el meu canell a l’entorn del front, un tapabruts de color salmó i un braçalet d’acer a cada turmell. Això no era el que causava impressió. Era el rostre de l’individu el que em va deixar glaçat. En primer lloc, era blau grisenc. En segon lloc, tenia els ulls tan girats cap al darrere que només se li veia la part blanca. I, en tercer lloc, la cara era talment la cara d’un dimoni —un dimoni necròfag—, el que vulgueu llevat d’aquell vell rufià pulcre i untós que durant el dia seia davant el seu torn de la planta baixa. Jeia de bocaterrosa, amb els braços girats i encreuats al darrere, com si l’haguessin tirat a terra lligat de mans. El cap i el coll eren les úniques parts del seu cos que no tocaven el trespol. Quasi formaven un angle recte amb el tors, com el cap d’una cobra a la primavera. Resultava horripilant. Al bell mig de l’estança, sobre el trespol de terra, hi havia una ribella de bronze, grossa i fonda, amb una pàl·lida llum blava i verda que surava al centre com un foc follet. Al voltant d’aquella ribella, l’home de terra s’hi va enroscar tres vegades. Com s’ho va fer, jo no ho sé pas. Podia veure com els seus músculs s’estremien al llarg de l’espinada i s’allisaven de nou; però no podia veure cap altre moviment. El cap semblava l’única cosa viva en ell, a excepció d’aquell nuar-se i destravar-se dels actius músculs de l’esquena. Janoo, al llit, respirava a setanta inspiracions per minut; Azizun mantenia les mans davant els ulls, i el vell Suddhoo, tot palpant-se la brutícia que s’havia acumulat en la seva barba blanca, plorava en silenci. El que resultava horrorós era que allò que lliscava, que s’arrossegava, no feia cap remor…, solament s’arrossegava! I, recordeu-ho, allò va durar deu minuts, mentre el terrier grinyolava, Azizun tremolava, Janoo panteixava i Suddhoo plorava.

Jo vaig sentir que se m’eriçaven els cabells de la nuca, i el meu cor bategava com la pala d’un ventall de sostre. Afortunadament, el gravador de segells es va delatar per mitjà del seu truc més impressionant i allò em va tornar la serenitat. Després que va haver acabat aquell inexplicable enroscament triple, va estirar el cap separant-lo de terra tant com va poder, i va expulsar un raig de foc pels narius. Jo sabia com es fa —jo mateix ho sé fer—, així és que em vaig assossegar. Tot allò era un engany. Si s’hagués limitat a la reptació, sense tractar de causar un efecte tan imposant, Déu sap què podria haver pensat. Ambdues noies van xisclar davant el raig de foc, i el cap va caure, de cara a terra, amb un cop sord; el cos va romandre allà estès com un cadàver amb els braços lligats. Tot seguit, es va produir una pausa d’uns cinc minuts ben bé, i la flama blava i verdosa es va extingir. Janoo es va acotar per arreglar-se una de les anelles dels turmells, mentre Azizun es tombava de cara a la paret i agafava el gos a coll. Maquinalment, Suddhoo va allargar el braç cap a la huga de Janoo, i ella la va fer lliscar per terra amb el peu. A sobre mateix del cos i a la paret hi havia un parell de retrats resplendents, amb marcs de paper emmotllat, de la reina i el príncep de Gal·les. Els monarques contemplaven la representació, i, a la meva manera de veure, semblaven tornar-ho tot més grotesc encara.

Quan el silenci ja es tomava insuportable, el cos es va tombar de cara enlaire i va rodolar apartant-se de la ribella fins a un costat de la cambra, on va romandre de sobines. Es va sentir un lleu espetec provinent de la ribella —exactament com el soroll d’un peix quan fa un salt a l’aigua— i la llum verda del centre es va reviscolar.

Vaig mirar cap a la ribella i vaig veure, pujant i baixant dins l’aigua, el cap negre, marcit i assecat, d’un infant nadiu, amb els ulls badats, la boca oberta i el cap afaitat. Allò va ser pitjor, de tan sobtat, que l’exhibició anterior. Abans que tinguéssim temps de dir res, va començar a parlar.

Llegiu la descripció que fa Poe de la veu que provenia de l’home hipnotitzat que agonitzava, i no experimentareu ni la meitat de l’horror que causava la veu d’aquell cap.

Hi havia un interval d’un parell de segons entre cada paraula, i una mena de «ring, ring, ring» en el to de la veu, com el timbre d’una campana. Repicava lentament, com si enraonés amb si mateixa, i va durar uns quants minuts abans no em va passar la suor freda. Aleshores, vaig trobar-hi la beneïda explicació. Vaig mirar el cos que jeia prop del llindar de la porta, i vaig veure, precisament al clot del coll on s’uneixen les clavícules, un múscul que no havia pas de vibrar amb la respiració regular d’una persona. Tot plegat era una curosa reproducció de la cerimònia egípcia que de vegades un troba descrita als llibres; i la veu era la més hàbil i sorprenent demostració de l’art de la ventrilòquia que un es pugui imaginar. Tota l’estona, el cap anava topant contra el costat de la ribella, sense deixar de parlar. Va contar a Suddhoo, que de nou sanglotava, els detalls de la malaltia del seu fill i quin era el seu estat fins al vespre d’aquella mateixa nit. Sempre sentiré respecte pel gravador de segells per haver seguit tan fidelment l’ordre de recepció dels telegrames de Peshawar. Va continuar dient que els metges més eminents vigilaven de nit i de dia la vida d’aquell home, i que finalment es guariria si els honoraris del poderós bruixot, el servent del qual era el cap de la ribella, es duplicaven.

Des del punt de vista artístic, allà es va produir el principal error. Demanar que es dupliqués el preu estipulat prèviament amb una veu que podria haver estat la de Llàtzer quan es va alçar entre els morts, és una cosa absurda. Janoo, que és realment una dona d’intel·lecte masculí, se’n va adonar tan aviat com jo. Vaig sentir que deia, despectivament, en veu baixa: «Asli nahin! Fareib!», i al precís moment que ho deia, s’apagava la llum de la ribella, el cap deixava de parlar, i nosaltres vam sentir que grinyolaven les frontisses de la porta de la cambra. Després, Janoo va encendre un llumí, i el llum, i vam veure que el cap, la ribella i el gravador de segells havien desaparegut. Suddhoo es retorçava les mans, mentre explicava a tothom que el volia escoltar que, si les seves possibilitats de guanyar-se la salvació eterna depenien d’allò, estava perdut perquè no podria aconseguir de cap manera dues-centes rupies més. Azizun estava a punt de sofrir un atac d’histèria en un racó, mentre que Janoo s’asseia tranquil·lament en un dels llits per discutir les probabilitats que hi havia que tot plegat no fos més que un bunao, o «un frau».

Jo vaig explicar tan bé com vaig saber en què consistia el jadoo del gravador de segells; però l’argumentació de Janoo era molt més senzilla.

—La màgia que sempre exigeix donacions no és vertadera màgia —va dit—. La meva mare em deia que els únics encanteris d’amor eficaços són aquells que et fan per amor. Aquest gravador de segells és un mentider i un dimoni. Jo no m’atreveixo a dir ni a fer res, o a aconseguir que algú faci res, perquè tinc un deute amb Bhagwan Dass, el bunnia, per dos anells d’or i un gruixut braçalet. He de comprar menjar a la seva botiga. El gravador de segells és amic de Bhagwan Dass, i posaria verí al meu menjar. Fa deu dies que dura el jadoo d’aquest imbècil, i cada nit ha costat moltes rupies a Suddhoo. Anteriorment, el gravador de segells utilitzava gallines negres i llimones i mantra. Mai no ens havia fet una demostració com aquesta fins avui. Azizun és una beneita i aviat serà una purdahnashin. Suddhoo ha perdut les energies i el senderi. Ja ho veus! Jo tenia l’esperança de rebre moltes rupies de Suddhoo mentre visqués, i moltes més després de mort, i ja ho veus, s’ho gasta tot amb aquest fill del diable i tros de quòniam, el gravador de segells!

Aquí, jo vaig dir:

—Però, què va induir Suddhoo a arrossegar-me en aquest assumpte? Es clar que jo puc parlar amb el gravador de segells, i l’home li retornarà els diners. Tot plegat és una criaturada…, vergonyosa… i insensata.

—Suddhoo és un infant vell —va fer Janoo—. Ha viscut a les teulades aquests setanta anys i és tan insensat com una cabra. Et va portar aquí per estar segur que no violava cap llei del sirkar, la sal del qual va menjar fa molts anys. Ell adora la pols que aixequen els peus del gravador de segells, i aquest devorador de vaques li ha prohibit d’anar a veure el seu fill. Què en sap Suddhoo, de les vostres lleis o del parallamps? I jo he de contemplar com els seus diners van a parar dia a dia a les mans d’aquesta bèstia mentidera d’aquí baix.

Janoo va picar amb el peu a terra i gairebé plorava de ràbia, mentre Suddhoo gemegava sota un llençol al racó, i Azizun intentava de guiar el broquet de la pipa fins a la seva estúpida boca vella.

Ara, el cas es manté així. Sense pensar-ho, m’he exposat a ser acusat d’ajudar i d’instigar el gravador de segells a obtenir diners amb falsos artificis, la qual cosa està prohibida per l’article 420 del Codi Penal indi. I no puc fer res en aquest assumpte per aquestes raons. No puc informar la policia. Quins testimonis avalarien les meves declaracions? Janoo s’hi nega rodonament, i Azizun és una dona velada que viu en algun lloc prop de Bareli: perduda en aquesta vasta índia nostra. Jo no m’atreveixo a fer justícia pel meu compte i parlar amb el gravador de segells; car estic segur que, no sols Suddhoo no em creuria, sinó que aquest pas acabaria amb l’enverinament de Janoo, que està lligada de peus i mans pel seu deute del bunnia. Suddhoo és un vell xaruc; i cada vegada que ens trobem, repeteix balbotejant el meu acudit estúpid que el sirkar més aviat protegeix la màgia negra que a l’inrevés. El seu fill ara ja està bé; però Suddhoo es troba completament sota la influència del gravador de segells, mitjançant els consells del qual regula els afers de la seva vida. Janoo observa cada dia com els diners que confiava haver amb afalacs de Suddhoo li són xuclats pel gravador de segells, i esdevé cada dia més furiosa i malhumorosa.

Ella mai no ho dirà, perquè no gosa; però, llevat que passi alguna cosa que li ho impedeixi, temo que el gravador de segells morirà del còlera —provocat per l’arsènic blanc— cap a mitjan maig. I així seré còmplice d’un assassinat a la casa de Suddhoo.