La història de Muhammad Din

Quin és l’home feliç?
Aquell que veu a la seva pròpia casa,
al seu país,
com els fills petits, coronats de pols,
salten, cauen i ploren.

Munichandra, versió del professor Peterson.

La pilota de polo era vella, tota plena d’esgarranys, d’esquerdes i de bonys. Reposava sobre la lleixa de la xemeneia entre les pipes que Imam Din, un khitmatgar, netejava per a mi.

—El Diví la vol, aquesta pilota? —va preguntar Imam Din, amb tota deferència.

El Diví no la conservava pas per res en particular; però què en faria, un khitmatgar, d’una pilota de polo?

—Amb permís de Vostra Senyoria, tinc un fill petit. Ell ha vist la pilota i vol jugar-hi. No la vull per a mi.

Ningú, ni per un instant, acusaria el corpulent i vell Imam Din de voler jugar amb pilotes de polo. Va dur la malmesa bola a la terrassa; tot seguit, es va produir un huracà d’alegres xiscles, el trepig d’uns peus menuts i el tap-tap-tap de la pilota rodolant per terra. Evidentment el fill petit havia estat esperant darrere la porta per haver el seu tresor. Però, com s’ho havia fet per descobrir la pilota de polo?

L’endemà, en tornar de la feina mitja hora més aviat que de costum, vaig veure un cos menut al menjador: una figura diminuta, grassona, amb una camisa ridículament esquifida, que li arribava, potser, encara no a la meitat de la rodona panxeta. Voltava per l’estança, fent la pipa i cantussejant, mentre contemplava els retrats. Sens dubte, aquell era el «fill petit».

El menut no hi havia de fer res al menjador, no cal dir-ho; però estava tan abstret arran dels seus descobriments, que no es va adonar que jo era al llindar de la porta. Vaig entrar a la sala i li vaig donar un ensurt que de poc no es va desmaiar. Va caure de cul a terra, sobresaltat. Va badar els ulls, i la boca va seguir el gest. Vaig comprendre el que passaria de seguida, i vaig marxar volant, seguit per un udol prolongat i sec, que va arribar a les dependències del servei molt més ràpidament que cap de les meves ordres hi havien arribat abans. Al cap de deu segons, Imam Din ja era al menjador. Aleshores es van sentir uns plors desesperats, i jo vaig tornar per trobar Imam Din renyant el petit pecador, que utilitzava bona part de la seva camisa com a mocador.

—Aquest nen —va fer Imam Din, com un jutge— és un budmash…, un gran budmash. Anirà a parar, sens dubte, a la jailkhana pel seu comportament.

Renovats esgarips del penitent, i una elaborada disculpa per part d’Imam Din adreçada a mi.

—Digues al nen —vaig replicar— que el sahib no està enfadat, i emporta-te’l.

Imam Din va transmetre el meu perdó a l’infractor, que s’havia arregussat tota la camisa al voltant del coll, com si fos una soga, i l’esgarip es va convertir en un sanglot. Tots dos es van encaminar cap a la porta.

—El seu nom —va dir Imam Din, com si el nom fos part del delicte— és Muhammad Din, i és un budmash.

Alliberat del perill imminent, Muhammad Din es va girar als braços del seu pare i em va dir tot seriós:

—Es veritat que em dic Muhammad Din, Tahib, però no sóc un budmash. Jo sóc un home.

D’aquell dia data la meva coneixença amb Muhammad Din. Mai més no va tornar a entrar al menjador, però al terreny neutral del jardí, ens saludàvem amb molta pompa, per bé que la nostra conversa es limitava a un: «Talaam, Tahib», per part seva, i un: «Salaam, Muhammad Din», per part meva. Cada dia, quan jo tornava de la feina, la camiseta blanca i el cosset grassó solien sorgir de l’ombra de l’enreixat cobert per una planta enfiladissa, on havien estat amagats, i cada dia jo aturava el cavall allà, per tal que la meva salutació no em sortís embarbussada o la deixés caure d’una manera distreta.

Muhammad Din mai no tenia cap company. Solia trotar pel clos, ficant-se entre les plantes de ricí, en misterioses missions privades. Un dia, vaig topar amb una de les seves obres en una part allunyada del jardí. Havia mig enterrat la pilota de polo a terra i clavat sis calèndules marcides tot formant un cercle al seu entorn. A fora d’aquell cercle, hi havia un quadrat, format per bocinets de totxo vermell alternant amb fragments de tasses de porcellana rompudes; el conjunt quedava rodejat per un petit terraplè de terra. L’aiguader, del pou estant, va sortir en defensa del petit arquitecte, dient que era tan sols el joc d’una criatura i que no desfigurava massa el meu jardí.

Déu sap que no tenia cap intenció de tocar l’obra del nen en aquell moment ni més tard; però, aquella tarda, una passejada pel jardí em va portar distretament a ensopegar-hi de ple; de manera que vaig trepitjar, abans d’advertir què passava, les calèndules, el terraplè de terra i els fragments de pisa de tal forma que no hi havia esperança de poder-ho adobar. L’endemà al matí, vaig trobar Muhammad Din plorant silenciosament al costat de les ruïnes causades per mi. Algú li havia dit, cruelment, que el sahib estava molt enfadat amb ell per haver malmès el jardí, i havia escampat tots els seus enderrocs, mentre proferia un rosari de males paraules. Muhammad Din va treballar durant una hora per esborrar fins l’últim rastre del terraplè de terra i els fragments de pisa, i va ser amb llàgrimes als ulls i una expressió contrita al rostre que va dir: «Talaam Tahib», quan vaig arribar a casa de la feina. Una ràpida indagació va donar com a resultat que Imam Din informés Muhammad Din que, amb el meu permís especial, podia jugar i solaçar-se com li plagués. Arran d’això, el nen es va animar i es va posar a traçar la base fonamental d’un edifici que havia d’eclipsar l’obra de les calèndules i la pilota de polo.

Durant uns quants mesos la menuda excentricitat grassona va voltar en la seva reduïda òrbita entre les mates de ricí i la terra; sempre bastint magnífics palaus amb les flors pansides que llençava el jardiner, suaus palets de riera, fragments de vidres romputs i plomes arrencades, m’imagino, de la meva aviram: sempre tot sol, i sempre cantussejant en veu baixa.

Un dia van llençar una petxina alegrement acolorida a tocar de l’últim dels seus petits edificis, i jo vaig suposar que Muhammad Din construiria alguna cosa extraordinàriament esplèndida inspirat per aquell objecte. No em vaig equivocar. El nen va meditar durant bona part d’una hora, i el seu cantusseig es va convertir en una jubilosa cançó. Tot seguit, es va posar a treballar amb la terra. Sens dubte seria un palau meravellós, aquell, car tenia dos metres de llargària per un d’amplària en la planta de terra. El palau, però, mai no va ser acabat.

L’endemà, no hi era Muhammad Din al final del camí d’entrada de cotxes, i el meu retorn no va ser saludat per cap «Talaam, Tahib». Jo m’havia acostumat a aquella salutació, i no sentir-la em va trasbalsar. L’endemà, Imam Din em va dir que el seu fill tenia una mica de febre i calia administrar-li quinina. Va tenir la medecina, i un metge anglès.

—No tenen gens de resistència, aquests marrecs —va comentar el metge, en abandonar la casa d’Imam Din.

Al cap d’una setmana, si bé hauria donat qualsevol cosa per haver-ho evitat, vaig trobar, al camí que menava al cementiri musulmà, Imam Din, acompanyat d’un amic, portant als braços, embolcallat amb un drap blanc, tot el que en quedava, de Muhammad Din.