Més enllà del límit

Per a l’amor no hi ha casta, ni per a la son, llit trencat.
Vaig anar en cerca de l’amor i em vaig perdre.

Proverbi hindú

L’home, passi el que passi, hauria de mantenir-se fidel a la seva pròpia casta, raça i nissaga. Que el blanc vagi amb el blanc, i el negre, amb el negre. Després, qualsevol problema que sorgeixi cau dins el curs normal de les coses: no és ni sobtat, ni estrany, ni inesperat.

Aquesta és la història d’un home que, premeditadament, va traspassar els límits segurs de la respectable societat rutinària, i ho va pagar car.

En primer lloc, sabia massa, i va veure massa, en segon lloc. Va sentir un interès massa pregon per la vida del país; però no ho tornarà a fer mai més.

Ben endins, al cor de la ciutat, darrere la bustee de Jitha Megji, hi ha el carreró d’Amir Nath, que acaba en una paret sòlida amb una finestra reixada. A l’entrada del carreró hi ha un gran estable de vaques, i els murs de banda i banda no tenen finestres. Ni Suchet Singh ni Gaur Chand consentien que les seves esposes guaitessin el món. Si Durga Charan hagués compartit la seva opinió, avui seria un home més feliç, i la petita Bisesa hauria pogut pastar el seu propi pa. La seva cambra donava, a través de la finestra reixada, a l’estret i fosc carreró, on no entrava mai el sol i on els búfals es rebolcaven en el llim blau. Bisesa era vídua, tenia uns quinze anys i pregava als déus, de dia i de nit, que li enviessin un amant, ja que no es conformava a viure sola.

Un dia, l’home —Trejago era el seu nom— es va ficar al carreró d’Amir Nath, mentre vagava sense objectiu i, després d’haver passat pel costat dels búfals, va ensopegar amb un munt de pinso per al bestiar.

Aleshores va advertir que el carreró era un atzucac, i va sentir una rialleta al darrere de la finestra reixada. Era una rialla bonica, i Trejago, sabent que, per a tota finalitat pràctica, els antics contes de Les mil i una nits constitueixen una bona guia, va avançar cap a la finestra i recità en veu baixa el vers de «La cançó d’amor de Har Dyal», que comença:

Es va sentir el lleu clinc dels braçalets d’una dona rere el reixat, i una veueta va continuar la cançó a partir del cinquè vers:

La veu emmudí de sobte, i Trejago va sortir del carreró d’Amir Nath, tot demanant-se qui diables podia haver acabat «La cançó d’amor de Har Dyal» d’una manera tan perfecta.

L’endemà al matí, mentre anava a la feina, una anciana va tirar un paquet dins la seva calessa. Al paquet hi havia la meitat d’un braçalet de vidre romput, una flor de dhak roja com la sang, un pessic de bhusa o pinso per al bestiar i onze cardamoms. Aquell paquet era una carta: no pas una maldestra carta comprometedora, sinó una innocent i inintel·ligible epístola d’amor.

Trejago en sabia un niu, d’aquestes coses, com ja he dit. Cap anglès no seria capaç de traduir una carta-objecte, Però Trejago va escampar tots els elements sobre la tapa del seu pupitre i va començar a desxifrar l’enigma.

Un braçalet de vidre romput representa una vídua hindú a tota l’índia; perquè, quan mor el marit, els braçalets de la dona són romputs sense treure’ls dels canells. Trejago va veure el significat del petit fragment de vidre. La flor del dhak significa, indistintament, «desig», «vine», «escriu» o «perill», d’acord amb les altres coses que l’acompanyin. Un cardamom significa «gelosia»; però quan un element es duplica en una carta-objecte perd el seu significat simbòlic i equival merament a una unitat que indica l’hora o, si també s’hi adjunta encens, mató o safrà, un indret. El missatge, doncs, feia: «Una vídua; flor de dhak i bhusa, a les onze». El pessic de bhusa va il·luminar Trejago. Va comprendre —aquesta mena de cartes deixen moltes coses lliurades al coneixement instintiu— que la bhusa es referia al munt de pinso per al bestiar sobre el qual ell havia caigut al carreró d’Amir Nath, i que el missatge devia venir de part de la persona que s’ocultava rere la finestra reixada; ella devia ser vídua. Per tant, el missatge deia: «Una vídua, al carreró on hi ha el munt de bhusa, desitja que vinguis a les onze».

Trejago va llençar totes aquelles andròmines a la llar de foc i es va posar a riure. Sabia que els homes orientals no fan l’amor sota una finestra a les onze del matí, ni les dones fan una cita una setmana abans. Per tant, hi va anar aquella mateixa nit, a les onze, al carreró d’Amir Nath, vestit amb una boorka, que tant encobreix un home com una dona. Tan bon punt els gongs de la ciutat van tocar l’hora, la veueta de darrere el reixat va encetar «La cançó d’amor de Har Dyal» amb el vers on la noia, pathan, reclama el retorn de Har Dyal. La cançó és realment preciosa en llengua vernacla. En anglès, es perd el to dolençós dels versos. Fa una cosa així:

Un cop acabada la cançó, Trejago es va acostar a la reixa i va fer en veu baixa:

—Ja sóc aquí.

Bisesa feia goig de veure.

Aquella nit fou el començament de moltes coses estranyes, i d’una doble vida tan desenfrenada, que Trejago avui es pregunta de vegades si tot plegat no va ser un somni. Bisesa, o bé la seva vella serventa que havia tirat la carta-objecte, havia arrencat la feixuga reixa dels rajols de la paret; de manera que la finestra s’obria endins, tot deixant un forat quadrat fins al qual un home àgil es podia enfilar.

Durant el dia, Trejago complia la seva feina rutinària, o bé es mudava i anava a visitar les senyores de la Station, preguntant-se quant de temps continuarien acceptant-lo si sabien de la pobra i menuda Bisesa. Al vespre, quan tota la ciutat dormia, venia la caminada sota la boorka fètida, la ronda a través de la bustee de Jitha Magji, la ràpida girada al carreró d’Amir Nath, entre el bestiar adormit i els murs pelats, i després, finalment, Bisesa, i la respiració fonda i pausada de l’anciana que dormia a l’altra banda de la porta de la petita cambra nua, que Durga Charan destinava a la filla de la seva germana. Qui o què era Durga Charan, Trejago mai no ho va preguntar; i per què diables no va ser descobert i apunyalat no se li va acudir mai de pensar-ho, fins que no va passar la bogeria, i Bisesa… Però això ve més endavant.

Bisesa constituïa un goig interminable per a Trejago. Era ignorant com un ocell, i les seves distorsionades versions dels rumors del món exterior, que havien arribat fins a la seva cambra, divertien Trejago gairebé tant com els seus intents de pronunciar papissotejant el seu nom: «Christopher». La primera síl·laba sempre li resultava un escull que no podia superar, i feia gestos graciosos amb les seves manetes com fulles de roser, talment com si volgués llençar el nom ben lluny, i tot seguit, agenollant-se davant Trejago, li preguntava, exactament com ho hauria fet una anglesa, si estava segur que l’estimava. Trejago jurava que l’estimava més que res d’aquest món. Cosa que era veritat.

Al cap d’un mes d’aquella follia, les exigències de la seva altra vida obligaren Trejago a mostrar-se especialment atent amb una dama de la seva coneixença. Podeu estar segurs que un fet d’aquesta mena no solament és advertit i comentat entre els membres de la pròpia raça, sinó per cent cinquanta nadius, també. Trejago havia de passejar amb aquella damisel·la i enraonar-hi per davant el quiosc de música, i un parell de vegades, fer un tomb amb cotxe en companyia d’ella; ni per un instant va somiar que allò afectaria la seva cara vida marginal. La nova, però, va volar, de la misteriosa manera de costum, de boca en boca, fins que la dama de companyia de Bisesa la va escoltar i la hi contà, a Bisesa. La noieta va quedar tan trasbalsada, que va fer malament les feines de la casa i, com a conseqüència, la muller de Durga Charan la va apallissar.

Una setmana més tard, Bisesa va interrogar Trejago sobre el flirteig. Ella no sabia de matisos i enraonava obertament. Trejago va riure, i Bisesa va picar amb el peuet a terra: un peu tan diminut, lleuger com una calèndula, que hauria cabut al palmell de la mà d’un home.

Molt del que s’escriu sobre la passió i el caràcter impulsiu orientals és exagerat i recopilat de segona mà, però una mica sí que és veritat; i quan un anglès descobreix aquesta mica, resulta tan sorprenent com qualsevol passió inherent a la seva pròpia vida. Bisesa s’enrabià i s’encrespà, i per fi va amenaçar que es mataria si Trejago no deixava immediatament la memsahib estrangera que s’havia interposat entre ells dos. Trejago va intentar d’explicar-se, i de demostrar-li que ella no podia comprendre aquestes coses des d’un punt de vista occidental. Bisesa es va assossegar i va dir simplement:

—No ho comprenc. Només sé una cosa: vaig fer mal fet d’estimar-te més que al meu propi cor, sahib. Tu ets anglès. Jo sóc tan sols una noia negra —si bé era més rossa que una barra d’or de la Casa de la Moneda— i vídua d’un home negre.

Després es va posar a plorar i va continuar:

—Però et juro per la meva ànima i l’ànima de la meva mare que t’estimo. Sigui el que sigui que em passi a mi, tu no n’hauràs cap mal.

Trejago va discutir amb la nena, i tractava de calmar-la, però ella semblava trasbalsada de tal manera que no volia escoltar raons. Res no la satisfaria, llevat que s’acabés tota relació entre tots dos. Ell se n’havia d’anar de seguida. I se’n va anar. Mentre ell es disposava a saltar des de la finestra, ella li va besar el front dues vegades, i després Trejago va marxar cap a casa amoïnat.

Una setmana, i després tres setmanes van passar sense ni senyal de Bisesa. Trejago, considerant que la ruptura ja havia durat prou, va baixar cap al carreró d’Amir Nath per cinquena vegada en tres setmanes, esperant que els copets que donava al reixat mòbil rebrien una resposta. No en va quedar decebut.

Hi havia lluna jove, i un raig de llum queia dins el carreró d’Amir Nath, i il·luminava el reixat, que va ser enretirat quan ell trucà. De la negra foscor interior, Bisesa va allargar els braços cap a la claror de la lluna. Ambdues mans havien estat tallades pel canell, i els monyons ja eren gairebé cicatritzats.

Després, mentre Bisesa acalava el cap entre els braços i sanglotava, algú dins l’estança va grunyir com una bèstia salvatge, i una cosa afuada —un coltell, una espasa o una llança— va perforar la boorka de Trejago. L’estocada no va encertar el cos, però va tallar un dels músculs de l’engonal, i a causa de la ferida Trejago va ranquejar lleugerament durant la resta de la seva vida.

El reixat va tornar al seu lloc. Dins la casa no hi va haver cap més senyal de res: només va quedar la franja il·luminada per la llum de la lluna sobre l’alta paret, i la negror del carreró d’Amir Nath al darrere.

L’única cosa que Trejago recorda, després de rabiar i braolar com un foll entremig d’aquells murs implacables, és que es va trobar vora el riu quan trencava l’alba, va llençar la boorka i tornà cap a casa a cara descoberta.

Quina fou la tragèdia —si Bisesa, en un sobtat atac de desesperació, ho havia contat tot, o si havia estat descoberta la intriga i l’havien torturada perquè parlés, o si Durga Charan coneixia el seu nom i el que havia passat amb Bisesa—, Trejago no ho sap pas ni al dia d’avui. Alguna cosa horrible havia succeït, i la idea del que devia haver estat torna a torturar Trejago, de tant en tant, a la nit, i l’acompanya fins a la matinada. Un dels aspectes peculiars del cas és que no sap on queda la part del davant de la casa de Durga Charan. Pot donar a un pati qualsevol de dues o més cases, o bé pot trobar-se darrere d’algun dels portals de la bustee de Jitha Megji. Trejago no ho sabria dir. No pot trobar Bisesa —la pobra i menuda Bisesa— de nou. L’ha perduda a la ciutat on la casa de cada home està tan protegida i és tan impenetrable com la tomba; i la finestra reixada que dóna al carreró d’Amir Nath ha estat tapiada.

Trejago, però, fa regularment les seves visites, i està considerat com una persona molt honorable.

No hi ha res de peculiar en ell, tret d’una lleu rigidesa, causada per una distensió produïda muntant a cavall, a la cama dreta.